dilluns, 31 de desembre del 2012

Supersticions

(Traducido al castellano aquí)

Corren temps difícils per als supersticiosos. Jo no ho soc perquè un cop em van dir que portava mala sort, però pateixo per ells, a punt de començar l'any 2014-1 (evitarem estressar-los més de l'estrictament necessari). I és que plou sobre mullat, perquè la globalització, tan lloada i tan vilipendiada a l'hora, ens ha fet compartir les malastrugances d'altres civilitzacions llunyanes, tant en l'espai com en el temps. Així, ens hem passat l'any 2012 pendents del 21 de desembre, a l'espera d'un cataclisme anunciat pels maies. Sembla que al final anaven errats, encara que no sé si es pot afirmar de manera taxativa, veient com van les coses. I és que ara sembla que els maies al·ludien a un canvi de cicle i, en aquest sentit, potser no anaven tant errats.

Avui és el dia de l'home dels nassos, que en té tants com dies té l'any. Com cada 31 de desembre, fem balanç i examinem les perspectives per a l'any que ve. Tot apunta a que farà honor al número 13 que du. El govern de Rajoy ja augurà un any molt dur amb un primer semestre amb més recessió. Això pot significar, extrapolant les previsions que han anat fent fins ara, que la recessió serà durant tot l'any que ve, pel cap baix. En un moment com aquest, cadascú es fa una mica la composició de lloc que més li quadra perquè el futur, avui en dia, crec que no es pot predir. Com a molt, es pot endevinar.

Del que m'ha anat arribant, el que més m'ha convençut són les veus que apunten a que els maies tenien raó, que la cultura de l'abundància i el malbaratament en que hem estat submergits està esgotant el crèdit de que ha anat estirant, i que el que tenim a davant és un canvi de sistema, no pas una crisi més. De moment no és una tesi que s'expressi des de posicions oficials, suposo que és perquè deu ser difícil de vendre.

Darrerament he recordat les explicacions que li van donar a un company de feina en un curs d'aquests sobre habilitats personals, referents al què és bona sort i el que és mala sort. S'escenificava a través d'un indi dels que destil·len la saviesa a través de les seves poques paraules. S'anaven proposant diferents situacions i l'occidental anava dient "bona sort" o "mala sort", mentre que l'indi anava responent "depèn". Així, que et toqui la loteria és bona sort, però si et rapten el fill per prendre't la nova fortuna rebuda, és mala sort. O no poder fer un viatge per trencar-se una cama és mala sort, però si l'avió al que anaves a pujar s'estavella, ha estat bona sort.

El panorama que se'ns presenta crec que ens obligarà a prescindir de moltes comoditats que tenim avui en dia, però potser ens farà veure que en som més esclaus que altra cosa. Haurem d'estalviar recursos, però potser serem més conscients de l'afortunats que som de disposar-ne. No tindrem accés a les diversions costoses que tenim ara, però potser ens adonarem que no les necessitem realment. Segurament peco d'optimista, però crec que, en part, ens veure'm obligats a sortir de la roda de consum que molts teníem clar que se'ns està menjant, però que amb la que ens costa tant de trencar, donat com s'ha muntat la societat aquestes darreres dècades.

M'agrada pensar que el futur negre que ens auguren pel 2013, és el túnel que ens du a un món més autèntic, on ens preocupem més per les coses que realment són importants, i deixem de perdre la son per banalitats que se'ns mengen la vida i que ens impedeixen gaudir-la.

Es per tot això que em veig amb cor de desitjar-vos un molt bon 2013, amb la esperança veritable de que ho serà.

dissabte, 15 de desembre del 2012

Semàntica emocional

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta setmana hem tingut una altra perla d'un d'aquests independentistes escampats per la península. Es tracta del que havia estat batlle de A Coruña pel partit socialista, Francisco Vázquez. Resulta que condemna que es castigui als nens per parlar en la seva llengua materna en el pati de l'escola i ho compara amb el nazisme. I, ben pensat, està molt bé que surtin declaracions com aquestes, ja que, mentre avui en dia veig com, de forma habitual, els nens s'expressen al pati de l'escola de manera indistinta en ambdós idiomes, recordo que no era així quan jo anava a l'escola, abans de que morís Franco. Així doncs, ja està bé que es comenci a equiparar el franquisme amb el nazisme també des dels sector que han estat tradicionalment reticents a fer-ho.

Però quan comentava aquest tema avui amb un company, ell m'ha recordat que tots els que fan aquestes declaracions no es consideren nacionalistes, sinó patriotes. I és cert. Tant en el cas de García Margallo com en el d'Aznar, han contraposat els perniciosos nacionalismes al seu bon patriotisme. L'argument és que es fan servir els sentiments de la gent per supeditar-los a una idea i manipular-los a través d'ella. Però per a mi, si nació té un component sentimental, pàtria és sentiment pur. De fet, García Margallo, deia que el nacionalisme posava la gent al servei d'una nació absoluta i que ell, en canvi, no és nacionalista però sí patriota, perquè estima Espanya. Picat per la curiositat, he mirat les definicions de la RAE:

patria.
  1. Tierra natal o adoptiva ordenada como nación a la que se siente ligado el ser humano por vínculos jurídicos, históricos y afectivos.
  2. Lugar, ciudad o país en que se ha nacido.
nación.
  1. Conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo gobierno.
  2. Territorio de ese país.
  3. Conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común.

Com podeu veure, la primera accepció de pàtria és una nació amb l'additiu dels lligams jurídics, històrics i afectius. Així doncs, té un component emocional més accentuat que nació. De fet, no m'imagino una caserna de la Guardia civil amb el cartell Todo por la nación. El que s'invoca per enviar un soldat a donar la vida en una guerra no és que ha de ser un bon nacionalista, sinó un bon patriota.

De tota manera, si el que temen és que els sentiments governin per sobre de la raó, la solució que proposen amb tanta insistència, afegint dia a dia més partidaris a la independència, els deixarà satisfets. Perquè està clar que la paraula estat té molta menys càrrega afectiva encara. De fet ni existeix la paraula estatalista, o qualsevol altra que indiqui afecció o defensa d'un estat.

dilluns, 10 de desembre del 2012

Anonimats

(Traducido al castellano aquí)

En pocs dies, unes quantes situacions diferents m'han portat al tema de l'anonimat i la privacitat. Una d'elles va ser al programa de'n Jordi Évole sobre el frau fiscal pobre i el frau fiscal ric. En un moment de l'entrevista final a la encarregada d'hisenda del PP, ell li va preguntar perquè el PP havia votat en contra de que es publiqués la llista de titulars de grans fortunes en comptes suïssos. Ella es va escudar en el dret a la intimitat que va titllar de "sagrat" en aquest país.

Un altre dia estàvem comentant a la feina un nou model de gestió pública, anomenat Open Govenrment, en el qual, entre altres coses es plantejava fer consultes a la població d'una manera molt més freqüent, usant mitjans informàtics. I sortia el tema que un dels inconvenients que es plantejava era la dificultat en assegurar que el vot seguís sent secret.

La veritat és que tots donem per bo el fet que es protegeixi aquesta intimitat en dos aspectes com les possessions de cadascú o els posicionaments polítics. No diré pas que sigui absurd, però sí que crec que només es justifica quan la societat on estem no acaba de rutllar.

Hom pot voler amagar la seva fortuna si té por de que el robin o el segrestin per prendre-se-la. Un motiu per amagar les pròpies creences o opinions polítiques pot ser evitar represàlies per part dels que tenen poder sobre nosaltres. Però si en la nostra societat la violència estigués ben controlada, el més lògic seria que els bens de tots fossin coneguts. Si s'han obtingut d'una manera lícita, fantàstic. Si els mètodes per obtenir-los no ha estat prou ortodoxos, el fet de que haguessin de ser públics seria un obstacle més.

En el cas de les votacions, també veig molt millor que tothom pugui saber el que voten els altres. Fa poc llegia que a Suïssa, on es fan molts referèndums, s'acaben aprovant lleis que atempten contra els drets de les minories, com per exemple una prohibició per aixecar minarets. Un altre exemple era la propaganda de Plataforma per Catalunya en aquestes darreres eleccions: Tu ho penses, jo ho diré al Parlament. Implícitament està acceptant que hi pot haver gent que s'avergonyeixi de reconèixer una determinada postura política, però que es refugia en l'anonimat del vot per impulsar-la. Jo crec que un vot és una cosa prou important com per a que qui el dóna es faci responsable del que està decidint. Si realment no vol que se l'identifiqui amb aquell posicionament, que no el voti. En cas contrari ve a ser com llençar la pedra i amagar la ma.

Repeteixo que puc entendre que, en determinats casos, la veritable llibertat només es pot donar des de l'anonimat, ja que anar a cara descoberta pot suposar deixar indefensos als més febles. Però cal tenir en compte que, en un món on cadascú és gelós de la seva intimitat, els qui tenen més possibilitats de trencar-la són l'estat i els poderosos. Si l'estat és legítim i democràtic, no té perquè ser un problema, però en el cas dels poderosos, sí que ho pot ser, perquè juguen amb cartes marcades. Llavors millor que el pòquer sigui descobert.

De tota manera, més enllà de les estratègies, per a mi la intimitat no hauria de ser un valor sagrat, sinó un mal menor. La veritable llibertat s'ha d'aconseguir des de la responsabilitat dels actes de cadascú, tant en les posicions polítiques que adopta, com en els bens de què disposa. Cal que tinguem en compte que, en el món finit en que vivim, els bens que pertanyen a algú deixen d'estar a l'abast dels demés.

dimarts, 4 de desembre del 2012

Catalitzadors

(Traducido al castellano aquí)

Donada una reacció química, un catalitzador és una substància que no és un dels components de la reacció, però que hi intervé facilitant-la, fent que l'energia necessària per a que es produeixi sigui molt menor que si no hi fos present. Voleu un exemple de catalitzador? El PP! Tenim una reacció a mitges entre CiU i ERC, que no acaba de tenir tota la química necessària. En l'eix nacional sembla que combinen bastant bé, mentre que en el social tenen un encaix difícil. I llavors ve el PP amb el seu element miraculós, la Wertita, i fa una llei d'ensenyament que torpedina la política educativa que recolzen tant els resultats obtinguts fins ara, com la majoria de partits del Parlament de Catalunya. Resultat: augmenta la pressió en l'eix nacional i es possible que l'eix social quedi en un segon pla.

En aquesta entrada no vull parlar de la proposta de llei en concret, sinó del perquè s'ha fet i de perquè s'ha fet ara. De tota manera, i per si hi havia cap dubte, hi estic en contra.

Una primera explicació seria el principi de Hanlon: No atribueixis a la maldat el que pugui ser explicat per l'estupidesa. En aquest primer escenari, la prepotència de la majoria absoluta del PP podria haver interpretat els resultats de les eleccions com una debilitat del nacionalisme i haver-se decidit a aprofundir la política recentralitzadora que ja havien començat a dur a terme. Segons això, no considerarien de cap manera la possibilitat d'èxit de qualsevol maniobra independentista. En aquesta línia anirien alguns comentaris que vaig llegir ahir, en els que es deien que havien esperat a després de les eleccions per no fer perdre vots al PPC.

Jo m'inclino per una explicació més paranoica, basada en una anàlisi dels que resultaran beneficiats amb aquestes actituds del PP. Des de la manifestació de l'11 de setembre (de fet, abans també), l'actitud del PP ha estat un incentiu claríssim per a la causa independentista. Si ja s'havien esperat a que es fessin les eleccions, per què no esperar també a que es constituís el govern? Amb aquesta actuació estan empenyent a ERC a pactar amb CiU, perquè a bona part de les bases d'ERC li entrarà més pressa encara. I la pressa no és bona companya de negociació. Sent així, podria donar-se el cas de que CiU aconseguís un pacte de govern més proper a les seves postures. Això el retornaria en part al camí que havia postulat Mas durant la campanya: que sigui CiU qui porti la veu cantant en el procés de negociació de la independència. Una negociació que al final podria deixar dos estats dibuixats segons el gust de les polítiques econòmiques de CiU i PP.

Una altra possibilitat és que ERC es mantingui ferma en les seves condicions de canviar la política de retallades a sanitat i educació. Si l'acord amb ERC no fos possible, CiU podria rebaixar el seu missatge interdependentista a canvi de que el PP rebaixés el seu recentralitzador. CiU hauria aconseguit una altra victòria pel país, impedint les polítiques casposes del PP. El PP, per la seva banda, hauria aturat la deriva independentista i ambdós podrien seguir amb les seves retallades respectives i amb els seus indults als inculpats per corrupció o tortures. I als que no s'acabin d'empassar aquesta sopa, se'ls poden regalar unes precioses bales de goma.

En els dos darrers casos, tant si s'arriba a una independència negociada entre PP i CiU, amb el beneplàcit de mercats i Merkels, com si s'arriba a un acord entre PP i CiU que li renti la cara a l'actual política autonòmica del PP i pugui ser venut com un avanç, s'haurà aconseguit fer empassar més fàcilment el que  realment els importa, que és la destrucció de les estructures de serveis públics en favor d'empreses privades i entitats financeres.

Segons aquests plantejaments, la resposta a la pregunta és que la proposta de llei és una aixecada de llistó per a que un possible resultat sigui acceptat com bo. Una cosa semblant al que es va fer amb les pensions, que es va obtenir una porqueria de pacte, però comparat amb el que podia haver estat, era molt bo. I el moment? No és que no ho fessin abans de les eleccions per no espantar el vot, sinó que ho han fet després perquè és quan ho necessiten, perquè els cal una empenta per tornar al camí que s'havien marcat amb l'objectiu de la majoria absoluta. Sí, com veieu, la meva teoria és que  PP i CiU van molt ben coordinats.


P.D.: Pels xistmalistes convençuts, hi ha una explicació eTimològica de la condició catalitzadora del PP. La paraula catalisi ve de cata, que fa referència a un país al nordest de la península ibèrica i lisi, que ve del grec i vol dir descompondre, esmicolar. Així doncs, un catalitzador és el que descompón o esmicola Catalunya. Ja sé que arguments com aquest li prenen al bloc la poca credibilitat que pugui tenir, però no s'hi pot fer més: cadascú és com és...

divendres, 30 de novembre del 2012

Guanyar-se la mort

(Traducido al castellano aquí)

"Ara ja em puc morir". Acabes de fer alguna cosa de la que et sents orgullós, o de viure una experiència que t'ha omplert, i dius aquesta frase. Tens ganes de morir-te? No pas! Senzillament, sents que li has donat una mica més de sentit a la teva vida, al teu pas per aquest món.

Moltes religions parlen de vida més enllà de la mort i la descriuen de maneres diverses. Hi podem creure o no, però tots estarem d'acord en que la nostra vida segueix present en les dels que ens envolten, més enllà de la nostra mort. En alguns casos durant milers d'anys, en altres potser només durant dues o tres generacions. Alguns ho expressen amb la dita de que abans de morir cal tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre. Per altres, els elements amb els que perdurar seran diferents. Al replicant de Blade Runner li sap greu que tots els seus records extraordinaris es perdin com gotes d'aigua dins la pluja.

Però el sentiment de "ara ja em puc morir" va més enllà de la perdurabilitat de la nostra petjada. És un sentiment més personal que no necessita d'un llegat. El més important és que la pel·lícula que diuen que veus uns instants abans de morir, la pel·lícula de la teva vida, et faci aplaudir al final i no et deixi amb aquell regust d'haver llençat els quartos de l'entrada.

La perdurabilitat en la memòria dels que t'envolten, la petjada que deixes en ells, està lligada al sentit que li hagis donat a la teva vida. Tots coneixem gent a qui considerem excepcional i altres que sembla que siguin en aquest món per a que hi hagi varietat. Però, encara que vagin lligades, en el fons són dues coses diferents. Anar a cercar el llegat per la posteritat ens pot dur a trair-nos. Diuen que pots enganyar a tothom durant un temps i alguns per sempre, però no pots enganyar a tothom per sempre. Jo afegiria que, en l'ultima instància, a qui no pots enganyar és a tu mateix. I menys quan estàs veient la pel·lícula final.

Si creiem que la vida és un regal que ens han fet per a que el gaudim, cada cop que omplim la nostra de sentit ens estem guanyant el dret a una mort digna. Ens estem acostant a una pel·lícula final que en acabar ens faci pronunciar en pau la frase "ara ja em puc morir".

És per tot això que crec que molt sovint anem errats. L'important no és guanyar-se la vida, sinó guanyar-se la mort.

dijous, 29 de novembre del 2012

Consulta popular 2

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta segona part neix de comentaris que ha rebut la primera i pretén donar pistes al voltant de la pregunta I ara què? Fer travesses en un bloc com aquest és còmode, perquè si l'encerto podré presumir de que jo ja ho havia predit, mentre que, si m'equivoco, tampoc se'n recordarà tanta gent. Anem a ajuntar les diferents peces del trencaclosques, a veure si ens encaixen.

En primer lloc, CiU. Tot i que crec que es pot parlar de fracàs, donades les expectatives amb les que va encarar les eleccions, és clar que du molta distància a la resta de partits, tant en escons com en vots. Partint d'aquest punt, sembla clar que, a la pràctica, l'únic que pot presidir un govern escollit per aquest parlament és l'Artur Mas. És veritat que la suma d'ERC, PSC i ICV-EUiA supera a CiU, però CiU i el PP haurien de permetre-ho. Tampoc veig molt clar que tinguin ganes de repetir el tripartit amb el parlament actual i els diferents posicionaments que tenen sobre el tema del referèndum. Anem a veure, llavors, quines opcions hi ha per CiU. De moment sembla clar que votaran en contra ICV-EUiA, Ciutadans i CUP, o sigui 25 vots. Donat que CiU en té 50, ERC 21, PSC 20 i PP 19, li cal el vot favorable d'un d'aquests partits o l'abstenció de dos per formar govern.

Abans d'entrar a sospesar les diferents possibilitats, volia abordar un punt que crec que s'explicita poc. Hi ha un corrent d'opinió que diu que cal anar a per la independència i després ja ens organitzarem. Dins d'aquest grup em va semblar veure a Alfons López Tena al debat. ERC també té alguns cops aquest punt, però em sembla que no tant exagerat. Però CiU no el té en absolut. Segons el meu punt de vista, CiU i ICV-EUiA prioritzen els seus models socials respectius davant el procés d'independència. Iniciativa ho ha deixat ben clar durant la campanya. De CiU ho dedueixo per l'entramat d'eufemismes que ha anat usant, pels frens de Duran i per la negativa a fixar una data propera i donar de marge tota la legislatura. De fet, l'electorat ho ha percebut així també, i els que posen en primer terme la independència han anat a parar a altres partits. Els únics que no ho han volgut veure així han estat el PP i el PSC, però crec que per interessos electorals principalment.

I CiU vol un estat propi, o sigui, un estat que li sigui propi, que segueixi el seu model. Un estat amb pagament per us: des dels medicaments fins als peatges. Un estat amb una reforma laboral més "moderna" que l'actual. No m'ho invento, ho va dir a l'entrevista que li va fer el Jordi Évole. Segurament voldrà un estat amb un fort component de gestió privada, com ha defensat des de sempre CiU. Un estat que tingui contentes les grans empreses i en el que els rics se sentin a gust i no "hagin" d'endur-se els diners per no pagar massa impostos.

El nou estat no serà igual s'hi arribi com s'hi arribi. Es pot pactar amb Espanya i la UE una assumpció d'un deute més gran a canvi d'una transició tranquil·la i no traumàtica per les grans empreses, sense soroll de boicots, per exemple. Un deute més alt no deixa de ser una justificació addicional per a l'austeritocràcia. És possible que s'estableixin tractats pel camí a la independència que poden deixar hipotecat el nou estat pels propers anys. Jo crec que en Mas demanava la majoria excepcional per poder fer tot aquest procés amb autonomia, sense dependre de suports externs. Pel mateix motiu, m'agrada que ICV-EUiA no hagi desvincul·lat en cap moment el dret a decidir sobre el nou estat del de decidir sobre les polítiques que cal aplicar. Crec que és la manera de no deixar-se ningú pel camí, per la travessia del desert que ens anunciava Mas.

Anem doncs a veure els diferents encaixos possibles. CiU i ERC junts tenen majoria absoluta. ERC ja s'ha ofert a parlar, però de moment es decanta per l'opció de donar suport sense participar al govern. Les condicions que li posa per facilitar-li la investidura són que aposti fortament pel referèndum, que es desmarqui del PP i que afluixi amb les retallades. La primera condició no seria un problema en principi, encara que els ritmes d'ambdós partits són diferents. CiU parla en tot moment dels propers quatre anys, mentre que ERC no crec que vulgui anar més enllà del 2014. ERC tiraria més pel camí del mig, mentre que CiU aniria amb més peus de plom, segurament. Els altres dos punts van molt lligats, perquè CiU i PP comparteixen la mateixa dèria privatitzadora i neoliberal. De fet, en aquest aspecte crec que l'alumne és el PP. I ahir ja van sortir alguns empresaris dient que caldria que CiU no pactés amb ERC, perquè aturar les retallades i augmentar els impostos als rics faria fugir els diners. Sempre hi ha la possibilitat de que ERC perdi el nord amb la pastanaga de la independència i accepti seguir endavant sense aturar les retallades. Suposo que és el que voldria CiU, però li suposaria un desgast molt important a ERC de cara als seus electors. Tot i així, si accedís, seria com una situació excepcional i a base de que el procés fos molt ràpid, cosa que no crec que CiU accepti. D'altra banda, si aquesta fos l'opció, PP i PSC votarien en contra, o sigui que no valdria l'abstenció d'ERC, sinó que hauria de votar a favor.

Seguim amb el PSC. Pels empresaris que mencionava abans seria l'opció bona. El dilluns Mas i Duran havien sortit dient que parlarien amb ERC i amb el PSC, però havien deixat explícitament fora al PP. Potser és per això que els empresaris ja no el van tenir en compte. Però, en teoria, CiU i PSC són oposats en els dos eixos: el de la independència i el de les polítiques socials. Així doncs, un govern junts és pràcticament impossible. Un vot a favor per part del PSC l'enfonsaria davant els electors que li queden. I l'abstenció només la podria justificar si s'abstinguessin també ERC i PP, o sigui, si CiU no hagués pactat condicions amb cap dels altres candidats a soci. I sí, abans heu llegit bé. He dit que són pols oposats "en teoria". A la pràctica, la interdependència d'en Mas i el federalisme del PSC no són tan oposats. El programa del PSC parla d'interlocució directa del parlament català amb el parlament europeu en els aspectes que només depenen de la nació federada. En paral·lel propugna un augment del protagonisme del parlament i el consell europeus, en detriment dels estats actuals, amb una unió política, econòmica, fiscal i social. Vaja, que si això acabés rutllant, no seria tant diferent de la interdependència d'en Mas. Pel que fa a la política social, és evident que no és el mateix CiU i PSC, però tampoc direm que els qui van fer la reforma laboral del 2010 i van canviar la Constitució per afegir-hi el sostre del deute siguin esquerra radical. De fet, els empresaris sembla que els prefereixen.

Finalment hi ha el PP. CiU l'ha descartat d'entrada i està apel·lant a la responsabilitat d'ERC i/o PSC per aconseguir muntar un govern. Però si al final tant uns com els altres decideixen no abandonar el que ha estat un important cavall de batalla pel PSC durant la campanya, i el que forma part del programa d'ERC, CiU haurà de comprometre's a rebaixar el ritme de retallades i a començar a treure diners d'altres bandes. Ara bé, en Francesc Homs ja va tocant les trompetes de l'infern aquests dies, anunciant que el 2013 s'haurà de retallar el mateix que els dos darrers anys junts i plovent sobre mullat. El PP diu que mantindrà l'aportació a Catalunya, com és el seu deure. Però poden començar a pressionar amb multes i sancions, com ja han fet algun cop, si no es segueixen les polítiques d'austeritat marcades pel govern central. Llavors CiU pot apel·lar a la responsabilitat com ja ha fet fins ara i deixar que el PP els doni un cop de ma en la investidura i en els pressupostos. Al cap i a la fi, no són tan diferents dels que faria el PP. Queda el problema del referèndum. Amb suport del PP, caldrà ajornar-lo. De moment no se'ls ha escapat el més mínim comentari de que això pugui passar. Però si ningú els dóna suport... què poden fer? De fet, la culpa és del poble, que no li ha donat la gana de donar-los majoria absoluta (com diria Santiago Segura, La culpa es de los padres que las visten como p...). I ells són els únics que són el suficientment responsables per sacrificar els interessos del partit fent avançar Catalunya en l'únic camí existent per sortir de la crisi. Mai s'haguessin perdonat deixar-nos caure només per lluïment personal. Una mica de sucre i mel de les teles, ràdios i diaris responsables i ja tenim una reelecció d'aquí quatre anys.

Hi ha una darrera alternativa. Si no pot formar govern es convoquen eleccions altre cop. Serien tres eleccions amb poc més de dos anys. Quin seria el resultat? Potser hi hauria menys abstenció. Ara que la CUP s'ha vist que pot entrar al parlament és possible que recollís més vots. Potser també Ciutadans augmentaria, perquè n'hi hauria com per desencantar-se més de la classe política. Però CiU cauria en picat al no tenir marge per redreçar la situació. Cedint al caramel del PP, però, té quatre anys de coll per veure què passa i, de pas, privatitzar una mica més tot el que pugui.

Així, doncs per mi l'opció més probable és que CiU acabi governant en solitari amb suports puntuals del PP per les retallades. Se seguiran barallant de cara al públic. Seguiran donant-se les culpes del que han de fer i culpant també a la Unió Europea. I el referèndum-consulta anirà quedant en un segon pla. Perquè a CiU no li val qualsevol independència, només la que ens porti a un estat que sentin com a propi.

De tota manera, si això passa tampoc crec que esgotin la legislatura. La gent està cada cop més farta, i cada cop té menys a perdre. Espero que no els deixem fer-ho i que sortim al carrer pacíficament fins tombar-los.

dimecres, 28 de novembre del 2012

Nadala electoral

Aquestes eleccions han estat just un mes abans de Nadal. Com que les simbologies tenen la seva importància he pensat oferir-li una pre-nadala al guanyador-perdedor de les eleccions. La música la deduireu fàcilment vosaltres mateixos, no?

El vint-i-cinc de novembre
Mas, Mas, Mas
El vint-i-cinc de novembre
Mas, Mas, Mas
Ha tingut un gran fracàs
mentre provava d'abastar
la majoria absoluta
per seguir el seu full de ruta
Mas, Mas, Mas


Tot baixant de la muntanya
Mas, Mas, Mas
Tot baixant de la muntanya
Mas, Mas, Mas
S'ha trobat un vedell d'or
que porta per nom Oriol
I la gent de l'estelada
resulta que l'adorava
Mas, Mas, Mas


Un cop s'ha fet l'escrutini
Mas, Mas, Mas
Un cop s'ha fet l'escrutini
Mas, Mas, Mas
Del poble la voluntat
Els escons li han devaluat
L'han deixat a l'estacada
Ha estat una patacada
Mas, Mas, Mas

Bon parlament i feliç estat nou!

dimarts, 27 de novembre del 2012

Consulta popular

(Traducido al castellano aquí)

Unes eleccions ben estranyes, oi? A l'acabar el recompte no m'ho podia creure. Jo anava tenint el convenciment de que CiU no trauria a la majoria absoluta, sobretot els darrers dies abans de la votació. Fins i tot tenia l'esperança de que davallés, però no m'hauria atrevit a predir una pèrdua com la d'ahir. El resultat va ser un regal per a mi. Em va confirmar que la sensació que tinc de que la gent està dient prou, no és només un desig meu, sinó que va convertint-se en una realitat.

És cert que han guanyat les eleccions, a pesar d'haver aplicat les seves polítiques de la mal anomenada austeritat. Però el seu objectiu era poder liderar un procés en solitari i s'han quedat molt lluny, de fet molt més lluny que abans. I això no era el que s'albirava a finals de setembre, quan es van convocar les eleccions. Què ha passat? Experts hi haurà que ho interpretin, però sota el meu punt de vista, l'onada del 11 de setembre no duia prou aigua per recórrer dos mesos en un mar tant convuls. No es pot fer un camí molt llarg només amb la "il·lusió" de la independència, i CiU ha provat de fer com a les pistes d'esquí, que engeguen canons de neu quan els en manca de natural. Així ha provat d'afegir aigua a l'onada de la independència. Ha exprimit la il·lusió fins festejar amb el ridícul amb una campanya messiànica. Ha posat tota la fusta a la caldera dels mitjans sense cap mena de rubor, obrint amb un espot institucional que va haver de retirar i tancant-la rebent a les persones que s'havien concentrat per donar-li suport durant la jornada de reflexió. Segons el meu punt de vista, s'ha comportat amb una prepotència tan descarada que ha estat contraproduent. Ha fet ostentació d'impunitat.

També s'ha trobat amb altres onades. La més gran, la de la vaga del 14 de novembre. Potser no tant com la de l'11 de setembre, però comparable si més no. I aquesta els anava en contra, encara que volguessin desviar-la cap al govern espanyol, fent veure que el seu nom no apareixia a la manifestació. I també, més petites però més constants, el degoteig de manifestacions contra cadascuna de les retallades: les de la sanitat, les samarretes grogues per l'ensenyament públic de qualitat, les protestes contra els desnonaments, ... També els han jugat en contra les actuacions d'alguns mossos d'esquadra, que són greus, però més encara ho és que es justifiquin per part dels seus responsables.

I s'hi ha afegit la corrupció. Aquesta darrera setmana hi ha hagut una deplorable intervenció de El Mundo, seguida del suport de molts polítics que, lluny d'aplicar la presumpció d'innocència, els han culpat sense proves, seguint la màxima de Calumnia que algo queda. Tan burda era la maniobra, que no se sabia si anava contra CiU, o l'afavoria, fent-la víctima d'un atac injust i donant-los peu a presentar-lo com un episodi de guerra bruta de les clavegueres de l'estat. Però cal recordar que les clavegueres no són les que fan pudor, sinó la merda que hi circula. Si fos aigua de pluja no ens preocuparia que ens esquitxés, oi? I és que hi ha massa preguntes sense resposta sobre diners públics que han anat i segueixen anant a parar a mans privades, mentre les tisores no paren de retallar serveis bàsics. I hi ha preguntes que sí que s'han respost, com en el cas Millet, però que no han tingut conseqüències.

Sigui com sigui, ara tenim un nou Parlament. És molt més divers. Hi ha més sensibilitats representades. Obligarà a tothom a parlamentar, que ja va sent hora. I està legitimat per gairebé un 70% de vots. Hi ha elements nous i importants. Ha aparegut la CUP, que segurament ha aconseguit que part del que hagués estat abstenció arribi al parlament per sacsejar-lo. Ciutadans ha millorat molt el resultat. És evident que ha recollit molts vots anti-independentistes, però ha virat el seu discurs posant més pes en la necessitat d'una regeneració de la democràcia, i potser ha contribuït també a que menys gent es quedés a casa sense votar.

Podem seguir analitzant molts aspectes diferents i les possibilitats s'han ampliat força. Però la pregunta del milió és Amb qui? I el que m'amoïna és que CiU faci una consulta popular: s'adreci als populars i els consulti si li volen donar suport per les retallades. I quan passarà? Potser no avui, potser no demà, però ben aviat i per la resta de la legislatura. Sí, seria una consulta impopular, però ja han girat altres vegades situacions complicades, desplegant tota una sèrie d'arguments i deixant un temps per a que ens anem fent a la idea.

I és que hi ha una veueta que em xiuxiueja a l'oïda bona que CiU volia la majoria per tenir marge per pactar un procés d'independència determinat. Hi ha veus que diuen que cal independitzar-se i després ja ens barallarem pels drets socials. Però el procés d'independència ens pot hipotecar el país i pot deixar lligada una Catalunya independent al servei d'un model neoliberal com el de CiU, amb un deute il·legítim per pagar o amb uns acords que ens lliguin en el futur, per exemple.

I si fos així, la pregunta és: CiU preferix un país independent que no seguexi el seu model? O prefereix un estat espanyol en el que, a pesar de tirar-se els plats pel cap, ha compartit tantes votacions amb PP i PSOE quan fan les polítiques que l'interessen?

dijous, 22 de novembre del 2012

Gestió pública, gestió privada

(Traducido al castellano aquí)

Com a resposta de l'entrada Com sortir de la crisi... i caure a les brases vaig rebre el comentari d'una amiga. En ell incloïa les seves reflexions i em demanava que les plasmés en una nova entrada. Com que era el primer encàrrec que rebia, em va fer il·lusió i vaig posar fil a l'agulla. La veritat, però, és que això dels encàrrecs costa més del que sembla i he trigat en publicar-lo molt més del que esperava.

El que ella em deia és que la gestió pública té un llast que és molt difícil de superar i que va lligat a la manera de ser dels humans: la dificultat que tenim de sentir allò que és públic com quelcom propi i no malbaratar-ho. Sovint en la gestió pública hi ha una manca d'eficiència i de gust per la feina ben feta. Aquests aspectes, conjuminats amb el fet que tenim una gran necessitat de reconeixement de la feina (en positiu per incentivar-nos o en negatiu per pressionar-nos), li resten molta eficàcia a la gestió pública.

També segons el comentari, la gestió privada sense ànim de lucre fa disminuir molt la despesa, i més tenint en compte que la pressió per mantenir el contracte pot fer que s'acceptin amb resignació els possibles endarreriments en els pagaments, per exemple. En aquest cas té l'avantatge afegit de que els gestors públics s'estalvien el paper de dolent de la pel·lícula amb el personal, ja que depèn del gestor privat. Així doncs, aquests motius poden justificar l'us de la gestió privada si el que prima és la reducció de despesa.

Fins aquí el que he interpretat jo del comentari rebut. És un punt de vista que crec que està basant estès i reflecteix problemes de la gestió pública que venen de molt enrere. Per exemple, el fet que sigui tant difícil fer fora un funcionari que ha guanyat una plaça en unes oposicions fa que n'hi hagi un percentatge que s'acomodin, aportin una bona dosi de cara dura, i no facin la seva feina. Però això no és patrimoni exclusiu del sector públic. Un llibre com El principi de Peter, que sosté que tothom ascendeix dins una jerarquia fins arribar al seu nivell d'incompetència, o còmics com els de Dilbert amb els seus personatges d'oficina, no fan referència al sector públic exclusivament, sinó que principalment parlen del privat. En totes les estructures es poden enquistar elements.

El segon aspecte va molt lligat al primer. La pressió i el maltractament (per exemple no pagant a temps) és més fàcil si el que està duent a terme la gestió és privat, per la mateixa por a la competència. Si entrem en el joc del lliure mercat, de la selecció natural, els més competitius són els que s'enduen la presa. A més, hi ha un efecte psicològic que col·loca el proveïdor en una posició d'indignitat vers el contractant. En un viatge a Cuba vam tenir oportunitat de parlar amb un cubà que havia viscut un temps a Espanya. Ens comentava que una de les coses bones que trobava al règim de Castro és que els havia inculcat la dignitat en el treball, que no es podia acceptar qualsevol mena de tracte. No sé realment com és de cert això en el cas cubà, perquè no el conec prou. Però el que està clar és que la màxima capitalista El client sempre té la raó (que es pot estendre al patró ja que es converteix en client al pagar per uns serveis) no afavoreix la dignitat del proveïdor o empleat.

És cert que ens costa sentir com a propi el que és públic (alguns ho senten tant propi que s'ho queden, com en Fèlix Millet, per exemple). Però encara és més difícil sentir com a propi el que és privat (a menys que siguem accionistes de l'empresa on treballem). Hi ha molts treballadors del sector públic, sobretot en sectors més vocacionals, que sí que ho senten. De fet, jo crec que el sector públic pot aportar un factor essencial i és que l'objectiu final no és fer diners sinó prestar un servei. Aquest també pot ser l'objectiu d'una empresa privada, però no ho és en molts casos, i el nombre va decreixent a mesura que augmenta el tamany de l'empresa. Així, grans estructures privades que no tinguin ànim de lucre són gairebé impensables. ¿Us imagineu una empresa del sector energètic que es presenti a una junta d'accionistes aportant com a gran èxit que han donat molt bon servei als seus clients, i que per això aquest any no repartirà dividends? En canvi, seria absurd que l'equip gestor d'un hospital públic presentés el seu balanç com un èxit per tenir un superàvit en els seus comptes, a costa d'haver augmentat el temps d'espera en les llistes d'intervencions.

Pel que fa al treball sota pressió, és una tècnica. De fet és el mateix principi que ens ha portat a la desregulació dels mercats financers, al·legant que les diferents forces aniran establint uns equilibris i s'autoregularan. Al final acaben sent els poderosos els que marquen les regles del joc. I els de sota segurament acaben passant pel tub. Però no ho senten seu, no treballen per convenciment, sinó per un equilibri de necessitats. I en el fons, se senten més que legitimats a enganyar sempre que puguin, perquè se saben maltractats. Si un client o un cap està tot el temps provant de treure tot el suc possible, la reacció més probable del proveïdor o treballador serà enganyar-lo quan en tingui oportunitat, com a resposta al maltractament que rep.

En definitiva, crec que és bastant cert el que em comentava la meva amiga, que la gestió privada pot arribar a estalviar diners, però no veig que sigui una solució sostenible. Crec que cal agafar la flexibilitat d'una gestió privada, però els objectius i la dignitat d'una gestió pública. És possible que avui en dia no tinguin sentit uns funcionaris blindats als que se'ls permeti tot. Però quan es tracta de prestar uns serveis que estem mantenint entre tots, no és lícita una gestió privada encaminada a guanyar diners, sinó que l'objectiu han de ser els serveis, i la transparència ha de ser absoluta.

dimecres, 14 de novembre del 2012

Amenaça o advertiment?

(Traducido al castellano aquí)

Fa una estona que he tornat de la manifestació convocada dins el marc de la vaga general contra les retallades i el deute il·legítim. He anat pujant lentament pel Passeig de Gràcia des del carrer Casp. Quan acabava de passar la font de la cruïlla amb la Gran Via, s'ha sentit una forta xiulada i en un primer moment no sabia quin era el motiu. Desseguida m'he adonat que estava dedicada a l'edifici de la Borsa de Barcelona i m'he quedat mirant les lletres de la façana un moment. I m'ha vingut al cap la frase: La bolsa o la vida. Crec que fa temps que no la sento, però quan érem petits i jugàvem a lladres la dèiem apuntant a la víctima amb la ma convertida en pistola, amb els primers dos dits estesos i els altres dos plegats. No sé si l'havíem treta de les pel·lícules que ens empassàvem el dissabte per la tarda, o era una frase realment usada, el cas és que era la targeta de presentació dels atracadors al nostre imaginari infantil.

Hi ha moltes frases que les has sentides de petit i no te les has parat a pensar mai, però un dia els hi dones una volta i en trobes un significat amagat. Aquesta frase sempre havia estat l'amenaça d'un fora de la llei a una persona de bé, a la que volia prendre-li la bossa de diners (quan encara es duien en bossa) a canvi de no llevar-li la vida. Avui, davant del temple de l'especulació, de la fàbrica més gran de bombolles, de la casa dels mercats del no-res, m'ha colpit com un advertiment. He vist l'atracador com un fora del sistema, un marginat per voluntat pròpia o aliena, que hagués vist el bosc lluny dels arbres que el tapen i ens estigués avisant de que hem d'escollir entre la Borsa o la vida, entre els diners o la gent. Avui els que érem allí, estàvem provant d'escollir.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Matisos, matisets, matisíssims

(Traducido al castellano aquí)

Avui he rebut les dues primeres trameses de propaganda electoral. He començat obrint la del Massies. El nostre Ken autòcton, que va aconseguir surfejar l'onada de l'onze de setembre sense despentinar-se, ha canviat la taula de surf per les de la llei. A casa nostra no tenim el Mont Sinaí, però sempre s'hi pot trobar algun pujol que serveixi d'inspiració. I ara ja sap quin camí ha de seguir i se'l veu amb l'esguard confiat, fitant el destí d'un poble; envoltat de senyeres i amb un camí de només quatre anys per endavant (que és tot un rècord si pensem en els quaranta que li va costar a Moisès la travessada del desert). I d'on treu la força aquest humil instrument? De la voluntat d'un poble! Darrera seu fins i tot es pot veure el triangle d'una estelada que apunta en la mateixa direcció que el seus ulls. Quina metàfora més bonica per unes eleccions just un mes abans de Nadal, oi? També tenim l'estrella que ens guia!

Començo a llegir la carta. Puc fer història! És a les meves mans, al meu vot, la possibilitat d'aconseguir un nou país. Cal traduir la il·lusió de l'onze de setembre en vots. Cal fer el camí amb la força de tots. Amb un estat propi ja podrem afrontar el futur, i fer realitat el projecte de país que junts volem i defensem. Un país que superarà la crisi, creixerà econòmicament i generarà llocs de treball. Un país amb cohesió social i estat del benestar. Al fulletó detalla que, amb les eines d'estat dins el marc d'Europa, tindrem més prestacions per la gent gran i una educació i una sanitat de més qualitat. L'alternativa de l'estat espanyol no ho és en realitat, perquè no vol negociar el pacte fiscal, ni assegura l'estat del benestar (quins collons! amb perdó..), ni crea llocs de treball, ni paga els deutes, ni respecta la llengua. En fi, la propaganda no em sorprèn; no dista gaire del que esperava. Em revolta, però, que assumeixi que junts volem un únic projecte de país i m'indigna que parli de cohesió social.

Anem a per la segona. Els tons taronja del paper em recorden a la fletxa ascendent-somrient de CiU. Es tracta d'esquerra. Veig al logo del partit que l'erra republicana ja no hi és i que Catalunya queda fora, una mica per sota i més petita, afirmada amb un sí. Suposo que el canvi de logo ja ve de fa temps, però no me n'havia fet conscient. L'Oriol Junqueras no té gent al darrera, sinó les muntanyes d'un nou país per a tothom. Giro el paperet i em trobo amb el color taronja amb tot el seu esplendor. Quatre punts vermells resumeixen el missatge:
  • Les noves eleccions són les més importants de la nostra història. Amb la independència serem un nou estat d'Europa i sortirem de la crisi.
  • Ara no tenim un estat que ens ajudi. L'estat espanyol el paguem, no inverteix a Catalunya, ataca la nostra llengua i se'ns endu 16.000 milions d'euros l'any. Acte seguit parla dels 800.000 aturats.
  • La independència és l'únic camí per l'estat del benestar, amb salut i educació públiques i de qualitat, i amb feina per a tothom.
  • Si volem un nou estat del benestar hem de votar independència, sense perdre cap vot.
I acaba parlant de la il·lusió del l'onze de setembre, de la suma d'esforços, de sortir de la crisi i de la construcció d'un nou país.

Ja sé que la propaganda que s'envia a casa és un resum. Ja sé que el model social d'ERC no és el de CiU. Però m'ha sobtat que la transició d'una propaganda a l'altra hagi estat tant suau. Sí que hi ha matisos. ERC parla de salut i educació públiques i CiU no els hi posa l'adjectiu. ERC diu que siguin de qualitat i CiU es conforma amb que en tinguin més. ERC menciona l'independència i CiU es queda en les eines d'estat o, si parla d'un estat, sempre l'acompanya l'adjectiu "propi". Però tots dos li donen un to èpic a les eleccions, parlant del seu caràcter històric. Tots dos associen el nou país amb la sortida de la crisi i l'estat del benestar de forma gairebé miraculosa. Tots dos es basen en la il·lusió, de la que "también se vive", segons la dita castellana. Per tots dos els nostres mals venen només de l'estat espanyol, com si la reforma laboral no l'hagués votat CiU, com si en Mas no hagués promès fer-ne una de més "moderna" (Déu ens en guard) al programa de Jordi Évole.

El regust que m'ha quedat, és que ERC ha errat les sigles a fer caure del logo. Hagués hagut de deixar Catalunya ben grossa i posar esquerra en un segon pla. Amb aquesta campanya bé es podien haver ajuntat amb CiU, perquè em sembla que els estan donant més vots que res.

dijous, 8 de novembre del 2012

No te la pots perdre!

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta vaga sí que la faré. En aquell moment ja vaig exposar els motius pels que no vaig participar en la del 29 de març. Tot i que hi algun aspecte que no ha canviat, com per exemple, l'afectació que tindrà per a la meva empresa, a aquesta vaga li veig molts elements pels quals no he dubtat gens en apuntar-m'hi.

Aquest cop, la protesta no es centra només en un aspecte, com era la reforma laboral en el cas del 29 de març. En aquests sis mesos, tot ha anat molt ràpid. Ens han esquinçat la bena de comoditats i seguretats amb la que ens han mantingut tranquils durant tants anys. Es miri on es miri, s'està trencant tot al nostre voltant. Els percentatges de gent per sota del llindar de la pobresa o de famílies sense cap membre treballant es van disparant, de la mateixa manera que es dispara el nombre de persones que remenen contenidors o papereres pel carrer. Cada cop hi ha més desnonaments, més gent exclosa del sistema, que s'han quedat sense pis i amb un deute que difícilment es podran treure mai de sobre. I tenim on emmirallar-nos, on albirar l'esdevenir: els països que ens han precedit en els rescats, com Grècia, Portugal o Irlanda.

I mentre ens diuen que tot això és inevitable, els més rics augmenten la seva riquesa. Els bancs rescatats amb diners de tots fan fora de les seves cases a gent que ha perdut la feina. I en molts casos l'han perduda perquè han canviat les regles de joc amb una reforma laboral impensable quan van signar la hipoteca. Els qui havien de protegir-nos contra l'especulació no ho van fer i ara s'encarreguen només de garantir que els diners dels poderosos no es perdin, deixant totalment desprotegits als més febles. Ens fan pagar un deute il·legítim, perquè el contragueren sense que poguéssim expressar la nostra conformitat i perquè, cada cop més, es gestiona per part d'estaments que escapen al control democràtic.

A hores d'ara em sembla que molt poca gent es creu el discurs de que el camí que han emprés és l'únic que es pot fer. De fet, són pocs els qui s'empassen que aquest sigui un camí per sortir de la crisi. I no és una qüestió de creences només, sinó que les dades ho corroboren, veient com cada cop empitjoren més els indicadors. Però als dirigents que estan fent aquestes polítiques no se'ls pot dir res perquè s'embolcallen d'una legalitat democràtica que els permet fer el contrari que van prometre quan se'ls va votar. Així, se'ns vol fer caure en el discurs del que és inevitable.

Però és tal la desconnexió que hi ha avui en dia entre les rodes de molí i les nostres goles que ja no hi combreguem. No ens poden fer creure que les retallades en educació i sanitat són pel nostre bé. Sabem que no ens estan protegint quan "modulen" el nostre dret a manifestar-nos. No és pel nostre bé que proven d'amagar-nos informació o multen a la gent que fa públics casos de corrupció. Tot això ho han portat a un punt tant exagerat, s'han cregut tant que són intocables, que podem aconseguir-ho. Han tibat tant de la corda, que la veig a punt de trencar-se, perquè la por que podia tenir la gent a perdre l'estatus s'ha esvaït en veure com de ràpid l'estem perdent.

Si aquesta vaga surt bé, la següent pot sortir millor, pot ser més llarga, fins que s'adonin que els hem escollit per a que ens prestin un servei, no per servir-se de nosaltres; fins que encetin una reforma en què tots puguem participar en la decisió de quina societat volem; fins que desaparegui la democràcia il·lustrada. Ens diuen que la vaga donarà mala imatge. Doncs no, el que dóna mala imatge és un poble que admet sense rebel·lar-se que els més desvalguts paguin els errors dels poderosos.

En clau catalana encara té un al·licient afegit. En Mas és un dels grans retalladors d'aquesta obra de teatre. A més, s'ha omplert la boca del clam del poble de l'onze de setembre. Si aquesta vaga surt bé, haurà d'atendre un altre clam. I aquest l'haurà fet gent que perd diners i no només l'estona d'anar a la manifestació, gent per a la que suposa un esforç important aquesta mobilització. I aquest esforç el fa perquè no se li deixa cap altra manera d'expressar-se. Si tan sensible és als clams populars, recolzarà una consulta sobre el suport a les retallades? I si el que el preocupa és la il·lusió, en Mas pot estar tranquil, que el projecte de reconstruir la democràcia pot ser molt més il·lusionant que el de tenir un estat propi,  interdependent, no rupturista i desespoliat. De fet parlar de l'espoli per part d'Espanya no té sentit si el comparem amb el que duen a terme els mercats.

Però un dels punts de què menys es parla és un dels principals per a mi: aquesta vaga va més enllà de l'estat. Pels que sempre pensàrem que Europa és un projecte que val la pena, però que darrerament ens costa creure-hi, és un molt bon senyal que la europeïtzació no sigui només dels interessos financers, sinó que comenci a formar-se un entramat social de revolta contra les diferències creixents, contra el desmantellament dels serveis públics, contra el capitalisme ferotge que se'ns està menjant. És essencial que la Europa del BCE tingui enfront l'Europa dels que no volem que decideixin per nosaltres.

Em deixo altres aspectes i reivindicacions que s'afegeixen a aquesta vaga. Estic d'acord en la gran majoria d'arguments que he sentit per anar-hi. Espero i crec que serà un èxit i que servirà com a toc d'atenció. Perquè, en definitiva, nosaltres podem viure sense els poderosos, però els poderosos no sobreviuran sense nosaltres.

divendres, 2 de novembre del 2012

I si el bàsic fos públic?

(Traducido al castellano aquí)

Avui en dia tothom està d'acord formalment en que l'estat del benestar és una bona cosa. És cert que hi ha partits polítics i altres forces més o menys obscures que se l'estan carregant, però l'excusa que posen els executors d'aquest sistema és que no tenen més remei, que és inevitable, que si fos per ells no ho farien. Ara bé, aquest estat del benestar consisteix bàsicament en una sanitat i una educació públiques, en unes pensions de jubilació i en uns ajuts per esmorteir els cops que puguin rebre els elements més desafavorits de la societat (malalts, aturats, minusvàlids, persones en risc de marginació, etc.).

Si ens ho parem a pensar hi ha dues línies ben diferenciades dins aquest estat del benestar. D'una banda, l'educació, la sanitat i les pensions són elements que tots usem i que es pretén que siguin de qualitat, no de beneficència. Els nens no van a l'escola pública perquè no es puguin pagar una escola privada, ni usem la sanitat pública perquè no ens dóna per pagar una privada (de fet, en coses realment serioses, es recomanable acudir a la pública). Les pensions es pretén que siguin suficients per mantenir als jubilats, i no un recurs al que acudir si no hi ha més remei. Altres cobertures, com l'atur o els diferents subsidis estan pensats per parar cops, com a recursos més o menys temporals per protegir els més desvalguts.

Abans de que s'implantés l'estat del benestar en alguns països, qualsevol entrebanc et podia fer fora del tauler. Si perdies la feina havies de disposar d'estalvis per seguir endavant. I molt sovint no disposaves d'educació, sanitat o possibilitat de jubilació, a menys que haguessis anat fent raconet. Els estats comunistes van anar més enllà, posant en comú tots els bens i garantint uns mínims per a tothom, incloent el menjar, la vivenda, etc. Però ho van fer a costa de tallar la iniciativa individual, de deixar que fos l'estat qui decidís què havia de fer cadascú. L'estat del benestar, en canvi, és una proposta sufragada per tothom de manera proporcional a les seves possibilitats, però paral·lela a la iniciativa privada, amb la que conviu.

Deixem reposar una estona aquest preàmbul i centrem-nos en quins elements són bàsics, quins s'han de garantir en primer lloc. La sanitat i l'educació ho són, sens dubte. Tothom ha de poder accedir-hi, encara que no disposi de recursos. Però encara és més bàsic disposar d'aliments, aigua potable, habitatge i energiaDe fet, si hagués d'ordenar aquests 6 elements de més vital a menys jo els posaria així:
  • Aliments
  • Aigua potable
  • Habitatge
  • Energia
  • Salut
  • Ensenyament
Tots són molt importants, però els dos primers són vitals i els dos següents són necessaris, encara que estem sans, si ens hem de guardar del fred, per exemple. La sanitat pública és la que ens permet viure més anys i amb una major qualitat i l'ensenyament públic fa possible que la democràcia sigui real, a l'equiparar les oportunitats de desenvolupar-se de tothom. Deixar en mans privades exclusivament aquests sis pilars fonamentals és molt perillós, perquè fa possible l'especulació sobre elements vitals, especulació de la que no podrem escapar al ser bens imprescindibles.

Ja fa uns anys vam veure com les grans infraestructures d'energia es privatitzaven. I passaren de ser un servei públic a una màquina de fer diners, amb la corresponent degradació de la xarxa elèctrica per manca d'inversió, per exemple. Ara volen fer el mateix amb la distribució d'aigua potable i el resultat serà semblant, previsiblement. Els aliments s'han convertit aquests darrers anys en objecte d'especulació a gran escala, acaparant estocs per fer pujar els preus i creant fons d'inversió que aposten sobre la cotització d'aliments bàsics. En el cas de l'habitatge hem estat protegits per l'article 47 de la Puríssima Constitució, que els nostres dirigents compleixen al peu de la lletra, que sinó segur que haguéssim acabat amb una bombolla immobiliària descomunal.

La sanitat i l'educació no són terreny adobat per l'especulació, perquè tenim l'opció pública de qualitat. Quan aconsegueixin acabar amb el que queda de l'estat del benestar, llavors apareixeran noves oportunitats de negoci pels mercats, aquests simpàtics animalets que ens estan fent la vida impossible a tots plegats. Però els mercats no són una plaga bíblica, sinó una pantalla darrera la que s'amaga tot un negoci basat en el diner com a producte, basat únicament en l'especulació, en obtenir guanys sense produir res, jugant simplement amb el valor de les coses ja existents.

Així doncs, hi hauria d'haver un control públic dels aliments, l'aigua potable, l'energia i l'habitatge, per tal d'evitar-ne l'especulació. Però, i si anéssim un pas més enllà? I si incloguéssim aquests serveis dins l'estat del benestar? I si tothom, pel fet de néixer, tingués accés a una quantitat suficient d'aliments, aigua i energia i a un habitatge digne? No dic que tot això fos únicament públic, sinó que s'equiparés a la sanitat i l'ensenyament de l'estat del benestar. Hi podria haver versions privades més sofisticades, més còmodes, més luxoses. Però les públiques no serien provisionals o de beneficència, sinó una opció viable a llarg termini.

Què s'aconseguiria amb això? Resoldre el problema de l'atur, però no eliminant l'atur sinó fent que deixés de ser un problema. Molts plantejaments actuals miren de recuperar el creixement econòmic, reactivar la economia i el consum, i que tot això generi nous llocs de treball. Però la realitat és que ja no ens cal la quantitat de ma d'obra que era necessària abans. Molt sovint, ens acabem inventant feines que acaben sent perjudicials (vegeu Guanyar-se la vida per a una explicació més detallada). Així les coses, la davallada dels llocs de treball disponibles és imparable, al meu parer. El que cal és que adaptem la nostra societat a aquesta nova realitat, enlloc de seguir funcionant amb uns paradigmes que ens acabaran eliminant com a espècie sobre el planeta.

Però si deixem de parlar de subsidis i ens plantegem el que es bàsic com un servei públic, l'opció de viure amb l'indispensable es convertiria en una alternativa alliberadora. Un acomiadament no suposaria un drama. Segurament desapareixeria el treball fixe, menys en casos molt concrets en que fos imprescindible. La gent aniria treballant per temporades per anar guanyant diners extres i després passaria èpoques fora del mercat laboral. Però el fet de no tenir feina remunerada no implica estar inactiu. Molts dels jubilats presten un ajut impagable als fills i nets, o participen en activitats de voluntariat. Si algú tingués un projecte al cap, es podria dedicar a desenvolupar-lo sense haver de dependre de una feina que li prengués bona part del temps. Afavoriria que la gent pogués desenvolupar la seva vessant artística. Es podrien crear més productes gratuïts, com per exemple software lliure. La pirateria deixaria de ser un problema ja que els autors es podrien mantenir sense dependre de cobrar per les seves obres.

No hi hauria feines inútils i indignes, perquè ningú no les vol fer i ningú tindria necessitat d'agafar-les. Les feines més valorades serien les que realment ho han de ser: les més pesades o difícils. Segurament s'agafarien durant temps curts per estalviar diners i poder estar més temps sense dependre dels ingressos.

Està clar que tot aquest plantejament podria provocar que molta gent es repengés i visqués sense fer cap mena d'activitat. Caldria trobar un equilibri entre que aquest nivell bàsic fos insuficient i que fos massa abundant. Si fos insuficient, no seria una opció viable i quedaria com un refugi, com beneficència, convertint-se en un gueto marginal. Si fos massa abundant, podria resultar desmobilitzador, al tenir-ho tot resolt sense haver de fer res. La clau crec que està en que la iniciativa particular seguís sent el motor dels avenços, mentre que la cobertura pública marqués un mínim que aconseguís evitar la pobresa.

Aquesta garantia dels mínims caldria estendre-la a tot el planeta. No només perquè és l'única opció justa, l'única que evitaria que la riquesa de que gaudim es basi en la pobresa d'altres pobles, sinó també per aconseguir que ningú es vegi obligat a abandonar el seu país per subsistir.

dilluns, 29 d’octubre del 2012

L'essencial

(Traducido al castellano aquí)

Ahir el PSC va aprovar el seu programa electoral. En ell es defensa una reforma que permeti la celebració d'un referèndum a Catalunya per decidir sobre qualsevol canvi substancial de les relacions amb Espanya. També dibuixa de forma clara i inequívoca la seva aposta per una Catalunya integrada dins Espanya, però canviant el marc de relació actual.

Avui el secretari general del PSOE diu que no està d'acord amb el dret a decidir que planteja el PSC, però que coincideix en l'essencial: que Catalunya segueixi formant part d'Espanya. Així doncs, l'essencial pel secretari general del PSOE és que s'aconsegueixi el que ell creu que és el millor, i no que sigui la població la que decideixi.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Democràcia il·lustrada

(Traducido al castellano aquí)

Quan a secundària ens van explicar la història del segle XVIII (llavors es donava la història de veritat i no l'adoctrinament socialista o catalanista d'avui en dia) ens parlaren del Despotisme il·lustrat amb el seu Tot per al poble, però sense el poble. El rei i els governants prenien les decisions pensant en el poble, però no comptaven amb ell per prendre-les.

A l'hora de cercar un títol pel que volia comentar en aquesta entrada, m'he adonat que ens passa una cosa semblant avui en dia. Els parlaments, tant l'estatal com els autonòmics han anat prenent distància de la societat i, si bé  se'ns diu que totes les decisions es prenen en clau del benefici comú del poble, el més comú és que el poble no se senti beneficiat per les decisions preses. Així doncs, tot es fa per al poble, però el poble només hi pot dir la seva un cop cada quatre anys. I amb prou feines! Només es poden assolir canvis importants des de dins l'estructura dels grans partits.

La llei d' Hondt penalitza els partits petits, facilitant la formació de majories absolutes. Per exemple, avui en dia el PP té una majoria absoluta molt folgada, amb 11 escons per sobre de la meitat del parlament. En canvi, no va arribar al 45% dels vots vàlids i va quedar per sota del 32% del cens. De fet, el PP va guanyar l'abstenció per un milió cent-mil vots i per vuit-cents mil vots si sumem abstenció i vots nuls. D'acord, teniu raó. L'abstenció i el vot nul no són una força política. S'hi barregen passotisme, desencant, abstenció militant, impotència a l'hora d'escollir i molts altres factors. Però a vegades sembla als grans partits ja els va bé deixar fora del sistema a gairebé un 30% del cens electoral.

Així, el nostre sistema parlamentari desbanca directament els partits més petits. I també fa callar les veus discrepants dins els grans, mitjançant la disciplina de vot. Donat que les llistes són tancades, un diputat no està legitimat a votar en contra del que marqui la direcció del seu partit, perquè no pot al·legar que el van votar a ell, ja que no hi havia la possibilitat de desmarcar-lo. Així, la única justificació seria que el partit prengués una decisió en contra del programa que hagués presentat en les eleccions corresponents. Per tant, la única manera d'aconseguir que una política determinada s'apliqui és entrant en un partit gran i guanyant posicions dins de la seva estructura. L'altra possibilitat, quan no hi ha majoria absoluta, és fer de frontissa però, com a les de veritat, és fàcil enganxar-se els dits. Així les coses, no caldrien més diputats que un per partit i els necessaris per a les diferents comissions. Cadascú podria votar pel nombre d'escons que li haguessin correspost i el resultat seria el mateix.

Quin és el resultat de tot això? Els partits amb capacitat de governar, són amalgames que haurien de correspondre a quatre, cinc o més partits reals, i que s'han aglutinat per aconseguir la força per guanyar. El PP rep vots de centredreta, neoliberals, cristianodemòcrates, d'hereus de la tecnocràcia franquista i, segurament, vot útil de dreta més extrema. El PSOE comença per la centreesquerra, la socialdemocràcia, antics comunistes que s'han anat moderant i vot útil de esquerra més radical. I tot aquest vot acaba barrejat en una política que es decideix en funció dels equilibris de forces que es generen dins d'aquestes màquines de fer política. Evidentment, la que fan no acaba d'acontentar a ningú i, per tant, cada quatre anys han de vendre's a un electorat que, tot sovint, els compra per eliminació, més que per convenciment.

Es diu que la majoria absoluta és bona perquè el partit que la té pot desenvolupar la seva política sense entrebancs. Però no és única, ja que els entrebancs acaben sorgint dels corrents interns dels grans partits que, donada la poca democràcia interna amb que funcionen (no hi ha eleccions primàries per escollir els candidats, per exemple), suposa un control molt més baix per part de la població, que un parlament constituït per moltes formacions més petites però més cohesionades.

Així les coses, em costa molt convèncer a un jove de vint anys de que és millor votar que quedar-se a casa. De fet, gairebé es pot considerar un èxit que vagi a emetre un vot nul de desacord amb el sistema, que vol dir que encara conserva l'esperança de canviar-lo, de construir-ne un de nou en el que tingui ganes d'anar a votar.

Com el muntaria jo si de mi depengués? Doncs, totalment proporcional, de forma que cada matís que es considerés prou important com per distingir-se de la resta, podria presentar-se, sense haver-se de diluir per arribar a tenir representació. I tindria la que li correspongués segons la gent que li hagués fet confiança. A més, si les llistes fossin obertes, es votarien persones concretes que realment tindrien legitimitat, i podrien prendre les decisions que consideressin més correctes per assolir el seu programa. Elles serien les que acabarien responent personalment. Caldria anar trobant acords per tirar endavant i cadascú se sumaria a les iniciatives que considerés correctes. Però els ingredients d'aquest còctel s'haurien escollit de manera democràtica, i no dins el laberint de l'estructura d'un partit.

I com es pot arribar a canviar el sistema per acostar-lo a un model més representatiu? Caldrà canviar moltes lleis. I les hauran de canviar els que estan instal·lats en elles. Això només es pot fer creant un partit transversal amb l'únic objectiu d'assolir una majoria suficient per obrir un nou procés constituent, lliure de la tutel·la del poder establert en l'actualitat. A Islàndia ho estan abordant. Ells són poquets i aquí serà molt més difícil. Però l'alternativa de quedar-nos veient com ens prenen el pèl és devastadora per la democràcia, ja que anirà augmentant l'abstenció, fins que algun general més conscienciat del compte ens rescati de nosaltres mateixos i ens condueixi a una nova versió del despotisme il·lustrat, el que Mayor Oreja descriu com una "situación de extraodinaria placidez".

divendres, 26 d’octubre del 2012

Com sortir de la crisi... i caure a les brases

(Traducido al castellano aquí)

Ara fa un any vaig començar a escriure aquesta entrada. CiU havia arribat a la Generalitat i a l'Ajuntament de Barcelona feia poc menys d'un any i de sis mesos, respectivament. Havien començat les retallades asimètriques (mot actual com pocs) entre el sector públic i el privat.

Es treien recursos de les escoles públiques, s'havia eliminat la sisena hora i es reduïen professors. S'aturava la inauguració de noves escoles bressol ja planificades, deixant a famílies amb plaça assignada però sense poder-la usar. S'estudiava augmentar el rati d'infants en aquestes escoles i privatitzar la gestió de les que encara s'havien d'obrir. Les subvencions a l'escola privada no eren tractades de la mateixa manera. Fins i tot es passava a subvencionar col·legis amb règim de separació de sexes.

Els serveis sanitaris també es retallaven de forma brutal, amb tancament de centres, retalls de serveis d'urgències i reduccions d'horaris, mentre el mateix conseller de salut, Boi Ruiz recomanava la contractació de mútues privades i proposava incentivar-la amb beneficis fiscals.

Amb tot aquest panorama al cap em vaig topar amb un d'aquests parcs infantils que hi ha a les places del barri. Mentre veia els nens jugar vaig pensar que, segons la lògica convergent, allò era una aberració. Hi havia un tobogan i uns cavallets que els nens podien usar lliurement, sense límit de temps i sense pagar res a ningú. Ni els nens ni els seus pares. I vaig veure clara la recepta per sortir de la crisis... i caure a les brases. Només es tractava de seguir el manament neoliberal: Si hi ha una oportunitat de negoci per la gestió privada, no la obstaculitzis amb una gestió pública.

El meu cervell va començar a viatjar pel paradís de CiU. L'Ajuntament s'estalviaria un munt de diners venent aquests parcs a la iniciativa privada. L'erari públic engreixaria amb la venda i s'estalviaria el manteniment d'aquests espais. A canvi, l'ús s'hauria de pagar, però no seria un càrrec per a tothom, sinó només pels usuaris. Donaríem feina a molts aturats que es farien càrrec del cobrament i el control d'aquests espais. Molta gent deixaria d'usar-los, però la iniciativa privada, que mai descansa, podria oferir serveis addicionals, com vigilar al nen mentre li ofereix una cervesa als pares, o pentinar-los i espolsar-los la roba abans de marxar per a que la canalla fes goig. A més, no totes les famílies s'ho podrien permetre, i això estalviaria als pares el neguit de no saber ben bé amb quina mena de nens compartirien el joc els seus fills. Finalment, els aparells desgavellats, que ja no servissin per als parcs de pagament, podrien ser recomprats per l'Ajuntament per fer espais de joc de beneficència, on poguessin anar només els que justifiquessin uns ingressos inferiors al salari mínim.

Seguint amb aquesta filosofia, hi ha zones de la ciutat que no són només un lloc de pas, sinó que ve de gust anar-hi a passejar: carrers amples que tenen jardins, passejos a la vora del mar, parcs com el de la Ciutadella o els diversos jardins de Montjuïc. En fi, tot de zones amb potencial de negoci i que no estan donant diners a ningú. Fins i tot hi ha gent que s'endú el menjar de casa i dina tranquil·lament en aquests llocs, fent una franca competència deslleial als restaurants, que han de pagar els corresponents impostos per la seva activitat. Aplicant una política similar, l'Ajuntament i el sector privat podrien extraure una mica més de diners d'aquest teixit social que no para d'aprofitar-se de les situacions de gratuïtat. I al ser uns serveis de pagament altre cop tindrien el filtre del poder adquisitiu, que reduiria la massificació actual i n'augmentaria el valor, possibilitant l'aplicació d'unes tarifes més elevades.

Aquest diumenge, al sentir com l'Artur Mas li explicava al Jordi Évole els grans trets del que seria la seva política com a president d'una Catalunya independent, em va venir a la memòria aquesta entrada i vaig decidir treure-li la pols. Perquè ho va dir ben clar: vol potenciar el pagament per l'ús. A més, aquest pagament per l'ús fins ara l'ha desviat a la iniciativa privada. Parlava de les autopistes a l'entrevista, però ho hem vist en la potenciació de les mútues, de les escoles privades, etc. Per treure diners s'han venut equipaments públics, igual que l'estat va privatitzar les empreses públiques rendibles. S'ha aplicat la dita Què podem fer? Vendre la casa i anar de lloguer! I ara hem de pagar per usar equipaments que havien estat de tots.

I és que la fal·làcia de la bondat de la gestió privada enfront la pública no l'entendré mai. Si disposem d'uns diners i volem prestar un servei, la gestió pública els emprarà tots en aquest servei. I, si aconsegueix que en sobrin, serà un estalvi per a tots. Si donem els mateixos diners a una empresa privada, tots els beneficis que en tregui els estarà obtenint de prestar menys serveis, o de prestar-los pitjor o de pagar-los pitjor, que a la llarga repercuteix en el servei, perquè qui el dóna està cremat. Si el benefici el treu tan sols d'una gestió més eficient, la solució és millorar la pública i que els diners s'estalviïn. És com si tinguéssim una comunitat de veïns i, enlloc de pagar una quota a un administrador, li diguéssim "Cobra un tant fix i gestiona-ho tot; el que sobri serà per tu". Oi que ningú no ho faria?

I és que la gestió privada generalment la fa una societat que té com a objectiu assolir uns beneficis econòmics. Si deixem a les seves mans els serveis públics, provarà de traure'n el màxim. En canvi, una gestió pública té com a objectiu prestar un servei el millor possible i estalviar el que es pugui. Podem posar l'accent en el servei o en l'estalvi, però no li estem regalant els diners de tots a cap particular.