Consulta popular 2

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta segona part neix de comentaris que ha rebut la primera i pretén donar pistes al voltant de la pregunta I ara què? Fer travesses en un bloc com aquest és còmode, perquè si l'encerto podré presumir de que jo ja ho havia predit, mentre que, si m'equivoco, tampoc se'n recordarà tanta gent. Anem a ajuntar les diferents peces del trencaclosques, a veure si ens encaixen.

En primer lloc, CiU. Tot i que crec que es pot parlar de fracàs, donades les expectatives amb les que va encarar les eleccions, és clar que du molta distància a la resta de partits, tant en escons com en vots. Partint d'aquest punt, sembla clar que, a la pràctica, l'únic que pot presidir un govern escollit per aquest parlament és l'Artur Mas. És veritat que la suma d'ERC, PSC i ICV-EUiA supera a CiU, però CiU i el PP haurien de permetre-ho. Tampoc veig molt clar que tinguin ganes de repetir el tripartit amb el parlament actual i els diferents posicionaments que tenen sobre el tema del referèndum. Anem a veure, llavors, quines opcions hi ha per CiU. De moment sembla clar que votaran en contra ICV-EUiA, Ciutadans i CUP, o sigui 25 vots. Donat que CiU en té 50, ERC 21, PSC 20 i PP 19, li cal el vot favorable d'un d'aquests partits o l'abstenció de dos per formar govern.

Abans d'entrar a sospesar les diferents possibilitats, volia abordar un punt que crec que s'explicita poc. Hi ha un corrent d'opinió que diu que cal anar a per la independència i després ja ens organitzarem. Dins d'aquest grup em va semblar veure a Alfons López Tena al debat. ERC també té alguns cops aquest punt, però em sembla que no tant exagerat. Però CiU no el té en absolut. Segons el meu punt de vista, CiU i ICV-EUiA prioritzen els seus models socials respectius davant el procés d'independència. Iniciativa ho ha deixat ben clar durant la campanya. De CiU ho dedueixo per l'entramat d'eufemismes que ha anat usant, pels frens de Duran i per la negativa a fixar una data propera i donar de marge tota la legislatura. De fet, l'electorat ho ha percebut així també, i els que posen en primer terme la independència han anat a parar a altres partits. Els únics que no ho han volgut veure així han estat el PP i el PSC, però crec que per interessos electorals principalment.

I CiU vol un estat propi, o sigui, un estat que li sigui propi, que segueixi el seu model. Un estat amb pagament per us: des dels medicaments fins als peatges. Un estat amb una reforma laboral més "moderna" que l'actual. No m'ho invento, ho va dir a l'entrevista que li va fer el Jordi Évole. Segurament voldrà un estat amb un fort component de gestió privada, com ha defensat des de sempre CiU. Un estat que tingui contentes les grans empreses i en el que els rics se sentin a gust i no "hagin" d'endur-se els diners per no pagar massa impostos.

El nou estat no serà igual s'hi arribi com s'hi arribi. Es pot pactar amb Espanya i la UE una assumpció d'un deute més gran a canvi d'una transició tranquil·la i no traumàtica per les grans empreses, sense soroll de boicots, per exemple. Un deute més alt no deixa de ser una justificació addicional per a l'austeritocràcia. És possible que s'estableixin tractats pel camí a la independència que poden deixar hipotecat el nou estat pels propers anys. Jo crec que en Mas demanava la majoria excepcional per poder fer tot aquest procés amb autonomia, sense dependre de suports externs. Pel mateix motiu, m'agrada que ICV-EUiA no hagi desvincul·lat en cap moment el dret a decidir sobre el nou estat del de decidir sobre les polítiques que cal aplicar. Crec que és la manera de no deixar-se ningú pel camí, per la travessia del desert que ens anunciava Mas.

Anem doncs a veure els diferents encaixos possibles. CiU i ERC junts tenen majoria absoluta. ERC ja s'ha ofert a parlar, però de moment es decanta per l'opció de donar suport sense participar al govern. Les condicions que li posa per facilitar-li la investidura són que aposti fortament pel referèndum, que es desmarqui del PP i que afluixi amb les retallades. La primera condició no seria un problema en principi, encara que els ritmes d'ambdós partits són diferents. CiU parla en tot moment dels propers quatre anys, mentre que ERC no crec que vulgui anar més enllà del 2014. ERC tiraria més pel camí del mig, mentre que CiU aniria amb més peus de plom, segurament. Els altres dos punts van molt lligats, perquè CiU i PP comparteixen la mateixa dèria privatitzadora i neoliberal. De fet, en aquest aspecte crec que l'alumne és el PP. I ahir ja van sortir alguns empresaris dient que caldria que CiU no pactés amb ERC, perquè aturar les retallades i augmentar els impostos als rics faria fugir els diners. Sempre hi ha la possibilitat de que ERC perdi el nord amb la pastanaga de la independència i accepti seguir endavant sense aturar les retallades. Suposo que és el que voldria CiU, però li suposaria un desgast molt important a ERC de cara als seus electors. Tot i així, si accedís, seria com una situació excepcional i a base de que el procés fos molt ràpid, cosa que no crec que CiU accepti. D'altra banda, si aquesta fos l'opció, PP i PSC votarien en contra, o sigui que no valdria l'abstenció d'ERC, sinó que hauria de votar a favor.

Seguim amb el PSC. Pels empresaris que mencionava abans seria l'opció bona. El dilluns Mas i Duran havien sortit dient que parlarien amb ERC i amb el PSC, però havien deixat explícitament fora al PP. Potser és per això que els empresaris ja no el van tenir en compte. Però, en teoria, CiU i PSC són oposats en els dos eixos: el de la independència i el de les polítiques socials. Així doncs, un govern junts és pràcticament impossible. Un vot a favor per part del PSC l'enfonsaria davant els electors que li queden. I l'abstenció només la podria justificar si s'abstinguessin també ERC i PP, o sigui, si CiU no hagués pactat condicions amb cap dels altres candidats a soci. I sí, abans heu llegit bé. He dit que són pols oposats "en teoria". A la pràctica, la interdependència d'en Mas i el federalisme del PSC no són tan oposats. El programa del PSC parla d'interlocució directa del parlament català amb el parlament europeu en els aspectes que només depenen de la nació federada. En paral·lel propugna un augment del protagonisme del parlament i el consell europeus, en detriment dels estats actuals, amb una unió política, econòmica, fiscal i social. Vaja, que si això acabés rutllant, no seria tant diferent de la interdependència d'en Mas. Pel que fa a la política social, és evident que no és el mateix CiU i PSC, però tampoc direm que els qui van fer la reforma laboral del 2010 i van canviar la Constitució per afegir-hi el sostre del deute siguin esquerra radical. De fet, els empresaris sembla que els prefereixen.

Finalment hi ha el PP. CiU l'ha descartat d'entrada i està apel·lant a la responsabilitat d'ERC i/o PSC per aconseguir muntar un govern. Però si al final tant uns com els altres decideixen no abandonar el que ha estat un important cavall de batalla pel PSC durant la campanya, i el que forma part del programa d'ERC, CiU haurà de comprometre's a rebaixar el ritme de retallades i a començar a treure diners d'altres bandes. Ara bé, en Francesc Homs ja va tocant les trompetes de l'infern aquests dies, anunciant que el 2013 s'haurà de retallar el mateix que els dos darrers anys junts i plovent sobre mullat. El PP diu que mantindrà l'aportació a Catalunya, com és el seu deure. Però poden començar a pressionar amb multes i sancions, com ja han fet algun cop, si no es segueixen les polítiques d'austeritat marcades pel govern central. Llavors CiU pot apel·lar a la responsabilitat com ja ha fet fins ara i deixar que el PP els doni un cop de ma en la investidura i en els pressupostos. Al cap i a la fi, no són tan diferents dels que faria el PP. Queda el problema del referèndum. Amb suport del PP, caldrà ajornar-lo. De moment no se'ls ha escapat el més mínim comentari de que això pugui passar. Però si ningú els dóna suport... què poden fer? De fet, la culpa és del poble, que no li ha donat la gana de donar-los majoria absoluta (com diria Santiago Segura, La culpa es de los padres que las visten como p...). I ells són els únics que són el suficientment responsables per sacrificar els interessos del partit fent avançar Catalunya en l'únic camí existent per sortir de la crisi. Mai s'haguessin perdonat deixar-nos caure només per lluïment personal. Una mica de sucre i mel de les teles, ràdios i diaris responsables i ja tenim una reelecció d'aquí quatre anys.

Hi ha una darrera alternativa. Si no pot formar govern es convoquen eleccions altre cop. Serien tres eleccions amb poc més de dos anys. Quin seria el resultat? Potser hi hauria menys abstenció. Ara que la CUP s'ha vist que pot entrar al parlament és possible que recollís més vots. Potser també Ciutadans augmentaria, perquè n'hi hauria com per desencantar-se més de la classe política. Però CiU cauria en picat al no tenir marge per redreçar la situació. Cedint al caramel del PP, però, té quatre anys de coll per veure què passa i, de pas, privatitzar una mica més tot el que pugui.

Així, doncs per mi l'opció més probable és que CiU acabi governant en solitari amb suports puntuals del PP per les retallades. Se seguiran barallant de cara al públic. Seguiran donant-se les culpes del que han de fer i culpant també a la Unió Europea. I el referèndum-consulta anirà quedant en un segon pla. Perquè a CiU no li val qualsevol independència, només la que ens porti a un estat que sentin com a propi.

De tota manera, si això passa tampoc crec que esgotin la legislatura. La gent està cada cop més farta, i cada cop té menys a perdre. Espero que no els deixem fer-ho i que sortim al carrer pacíficament fins tombar-los.