dijous, 31 d’octubre del 2013

Participació, pertinença i responsabilitat

Mentre anava perfilant l'entrada anterior, Capil·laritat i proporcions, la reflexió sobre la importància que la participació de les persones en la construcció del nou marc social, polític i econòmic em duia cap a dos vessants diferents. El primer és que una construcció participativa fa que el resultat estigui més orientat a les persones. El segon és el canvi que provoca en les persones el fet de participar en la construcció i gestió d'aquesta nova societat. A l'hora d'escriure em vaig acabar centrant en el primer dels dos vessants, i relacionant-lo amb les proporcions. Al segon vessant hi dedico aquesta entrada.

Participar en la creació de qualsevol cosa ens fa sentir-la molt més nostra, ens crea uns lligams amb ella que no són els mateixos que si ens ha vingut donada, per molt que la puguem apreciar. Així, un primer efecte en nosaltres d'aquesta participació en la creació d'una nova societat és un vincle molt més gran, una sensació més intensa de que ens pertany i també de que hi pertanyem. Aquest punt és fonamental quan hi ha una cultura de que l'estat és una cosa aliena a nosaltres que quan pot ens fa la guitza i, per tant, és lícit fer el mateix quan se'ns presenta l'oportunitat. Si ara uns quants representants arriben a uns acords i presenten un proposta per ratificar, a la llarga es perpetuarà aquesta situació.

La participació també ens cura de la temptació de la crítica destructiva, ja que ens fa responsables del funcionament de la societat. Avui en dia es parla molt contra els polítics i, algunes vegades es posa en el mateix sac a tothom. Però arremangar-se per provar de tirar endavant un projecte implica un risc d'equivocar-se o haver d'optar entre algunes possibilitats que no ens acaben de convèncer plenament. Fa molts anys vaig llegir una tira de la Mafalda en que propugnava que el president d'Argentina hauria de ser estranger. Quan el Felipe li preguntava com se li havia acudit aquell disbarat, ella responia que era cruel donar-li a algú d'aquell país un càrrec des del que no pogués criticar al govern. La participació és una bona cura contra aquest mal, perquè l'únic que no erra mai és el qui no actua.

També és una cura contra la por i la impotència. Avui en dia, la societat especialitzada deixa cada problema en mans de l'expert corresponent. Sense desmerèixer la saviesa dels qui han treballat un tema, és important informar-se i formar-se una opinió pròpia. Cal escoltar, però cal també passar pel sedàs del criteri personal les informacions que rebem. Si provem de fer coses veurem que som capaços de molt més del que ens diuen, i no serà tant fàcil acovardir-nos la propera vegada.

Rellegint l'entrada em sento com aquells venedors que apareixen a les pel·lícules de l'oest, pujats en una caravana, i venent l'elixir de l'eterna joventut, de tantes virtuts que té la participació. També té contraindicacions: vol esforç i implicació, i qui s'esforça i s'implica té més números de cremar-se que qui s'ho mira tot des de la grada. També és veritat que fa basarda el repte, que sembla molt gran. No sé on ens portarà tot plegat, però quan el que tenim no funciona cal provar de canviar-ho. I, cada dia que passa, hi ha més gent per a la qual no funciona el que tenim.

dimecres, 30 d’octubre del 2013

Capil·laritat i proporcions

Seguint el fil de l'entrada anterior sobre l'aportació del Procés constituent, deia que, arrel de la darrera assemblea creia que els deu punts del manifest es podien resumir en que es vol la creació d'un nou marc social, polític i econòmic que:
  • Es defineixi per a les persones.
  • El defineixin les persones.
Potser a primer cop d'ull no es veu l'equivalència d'aquest resum amb els deu punts del manifest, però jo crec que, si examinem les diferents qüestions que tracten des de l'òptica d'aquests criteris, se'n dedueixen els postulats del manifest. En entrades següents, provaré de fer l'exercici amb cadascun d'ells, a veure si me'n surto.

En el moment de l'assemblea, em va semblar principal el primer dels dos punts. El segon pot semblar secundari, tot i estar present des del principi en el manifest i en les exposicions que s'han anat fent per presentar el procés. Però donant-li voltes amb més calma, veig que és aquest l'essencial, ja que es pot pensar un marc per a les persones sense que aquestes hi participin, però és poc probable que un marc pensat per les persones no les tingui en compte. Així, el fet de la participació ciutadana és una garantia de l'objectiu, mentre que un marc basat en un bon objectiu pot allunyar-se'n si no es garanteix la participació. I ja estem comprovant les conseqüències d'una democràcia il·lustrada com l'actual.

Seguint aquest fil, cal que el nou marc es pensi per a que necessiti de la participació de les persones per a funcionar. Per exemple, si apliquem aquest criteri a la tasca que ens hem plantejat ara d'aconseguir una plataforma unitària que es presenti a les eleccions per tal de convocar una assemblea constituent, crec que és un error plantejar-se parlar amb les direccions del diferents partits per tal d'arribar a acords. És molt millor acostar-se a la gent que tenim a la vora, provar de que s'animin a participar en el procés, implicant-s'hi i aportant el seu punt de vista i la seva col·laboració. Quan aquests participants pertanyin a alguns partits polítics, seran ells mateixos els que transmetran aquesta sensibilitat des de dins mateix, encara que, segurament, no serà factible en tots els partits.

D'aquesta manera, el contacte amb les formacions polítiques es faria per capil·laritat. En l'acte del 13 d'octubre es parlava d'estendre el procés com una taca d'oli per la societat. Serà "mullant" els militants dels diferents partits que aquests faran pujar l'adhesió del partit per capil·laritat, com quan la vora d'uns pantalons toca un toll i se'ns mulla la roba fins bastant més amunt del nivell de l'aigua. Està clar no tots els partits són iguals i alguns es mullaran fins la cintura mentre altres amb prou feines humitejaran el turmell. Seguint amb la comparació, la diferència de l'efecte de les bases entre uns partits i altres és deguda al tipus de roba de que estiguin fets i a la seva alçada. Com més democràtic sigui el seu teixit, més amunt arribarà l'aigua. Com més petit sigui el partit, menys li costarà arribar al capdamunt.

I és aquí on les proporcions entren en joc. Si volem una societat on les decisions les preguin les persones, les estructures de decisió no poden ser desproporcionadament grans. Totes les lleis que es facin al parlament d'un estat podran ser debatudes per un grup de gent molt petit, comparat amb els afectats per la llei. En canvi, és molt més ajustada la proporció entre afectats i participants en les decisions preses en un ple municipal o de districte, on s'hi pot assistir sense gaire dificultat.

Així si volem potenciar la participació cal vigilar la proporció entre les estructures que muntem i les persones que hi han de participar. I això no val només per les estructures polítiques. Avui en dia se'ns ven sovint la idea de les fusions, de la creació de grans empreses que optimitzin recursos, eliminant duplicitats i optimitzant costos. El que cal veure, però, és que aquestes grans empreses necessiten unes estructures molt complexes per coordinar-se, que no serien necessàries en empreses molt més petites. La relació entre les taques de gestió i les realment productives en aquestes empreses crec que és molt més gran que en les petites. Hi ha un grau d'especialització molt elevat i un allunyament del destinatari dels serveis que, molts cops, només pot queixar-se anant a la competència... que al final funciona de la mateixa manera.

Com és que tenen millors preus, doncs? Per què ens surt més barat comprar en una gran superfície que a la botiga del barri? Perquè una empresa tant gran colla als seus proveïdors, esprement-los amb la força que els dóna el seu volum de vendes. Això és totalment allunyat de la proporció personal, tant per la banda dels proveïdors, com per la banda dels clients. I no parlem de la banda dels empleats, que ja no són personal, sinó recursos humans.

Un altre perill de les grans estructures privades és la dependència que té la societat d'elles. Si una gran companyia elèctrica, de comunicacions o una gran entitat financera té problemes, el desgavell que provoca la seva caiguda pot fer necessària una intervenció per rescatar-la, donat que un servei important per a la societat depèn del seu funcionament. Això obliga a una socialització de les pèrdues. Segur que a tots ens venen al cap els bancs. Però quan una companyia elèctrica faci fallida per una gestió irresponsable també haurem de córrer per veure com ho fem per no quedar-nos sense llum. I no sé que passaria si alguna de les actuals grans superfícies hagués de tancar les seves portes.

Les grans estructures són un parany, perquè es poden segrestar amb una relativa facilitat, accedint des de la cúpula. Un cop aquesta s'enroca, és molt més difícil fer-la fora, perquè una gran part de la força de la societat està dipositada en aquestes estructures. Si el que hi ha són moltes de petites, la possibilitat d'un control general és molt més difícil. I un exemple que tenim avui en dia és Internet, i com aquest mitjà està facilitant una alternativa als canals de comunicació tradicionals, molt més fàcilment controlats per l'1%.

De tot això en surt un esquema en xarxa, format per nodes petits o mitjans, de dimensions humanes, on els receptors dels serveis puguin ser alhora actors i participin de la seva gestió, on el convenciment de les bases sigui el que faci moure la capçalera, on les decisions pugin per capil·laritat, enlloc de caure com un xàfec. I aquest esquema en xarxa pot començar i ha de començar en un espai petit, o mitjà, però és escalable, perquè sempre s'hi poden anar connectant nous nodes, respectant les seves diversitats i aportant les seves capacitats.

divendres, 25 d’octubre del 2013

L'aportació del Procés constituent

Aquest dijous, a l'assemblea de Gràcia del Procés constituent hem començat a posar fil a l'agulla, posant nom als nostres objectius i provant de traçar els camins que ens poden fer abastar-los. I un dels punts que veiem que ens poden generar malentesos és el de quin és el nostre paper, si moltes de les propostes que es fan (sinó totes) ja figuren com a objectius d'uns o altres moviments, partits, etc. En definitiva, ens trobem davant la necessitat d'explicar què aporta el Procés constituent, quina és la seva especificitat, quina necessitat ve a cobrir.

He trobat la sessió d'avui molt interessant, tant per les propostes concretes que han anat sorgint, com pel debat del que significa per nosaltres aquest procés. Seria com respondre a la pregunta Quin vull que sigui el seu resultat? Sortint de l'assemblea hi he seguit barrinant i he arribat al lema de la campanya que acabem d'encetar: Construïm la República catalana del 99%.

Tot mastegant el que s'ha anat dient i el material que s'havia preparat per l'assemblea d'avui, em queda clar que no volem entrar a competir amb cap altra formació, ja sigui un partit polític o una determinada associació d'un sector concret. El paper del procés és el de canalitzar les inquietuds d'un sector molt ampli de la societat per canviar el marc social, polític i econòmic en que ens movem. I aquest nou marc ha de complir uns mínims, que són els que s'esbossen en el manifest amb que engegà el procés.

Ja ho he dit en altres entrades: crec que els deu punts no són un programa, sinó una manera entenedora d'expressar on volem que es focalitzi el nou marc a construir, de definir quines volem que siguin les seves bases. És per això que el decàleg inclòs al manifest es podria resumir en dos punts:
  • Volem que el nou marc es defineixi per a les persones.
  • Volem que el nou marc el defineixin les persones.
I aquesta lectura és la que m'enllaça amb el que mencionava sobre el lema de la campanya. Cal que la nova República sigui "del 99%", perquè el 99% ha d'estar en el focus de les decisions que es prenguin i també perquè ha de ser aquest 99% qui les prengui. Això és el que jo entenc quan la Teresa Forcades es refereix a l'activació de la subjectivitat política.

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Tabac i capitalisme

Ara fa uns 11 anys vaig deixar de fumar, si no comptem un mes de fer el ruc durant l'estiu del 2004. Ho havia provat molts cops, era d'aquells que podien dir "Deixar de fumar és molt fàcil, jo ho he fet milers de vegades". Quan ho vaig deixar ja hi havia missatges als paquets que deien coses com que "fumar perjudica als que t'envolten", "fumar durant l'embaràs pot perjudicar al nadó", etc. Un bon fumador desenvolupa estratègies davant aquests missatges com són pensar "la culpa és d'ells, per envoltar-me" o "quan em quedi embarassat ja en parlarem". Quan fumes, des de ja fa molts anys, saps que estàs perjudicat-te la salut, però el retorn immediat pot més que les amenaces a llarg termini o la responsabilitat sobre els demés, amb excuses com que la contaminació és més perjudicial. En el meu cas, tinc molt clar que un dels motius principals per deixar-ho va ser que em notava les conseqüències: tos al respirar fons, mal de gola, picor a la llengua, etc.

Amb el capitalisme està passant una cosa semblant. Ens aporta plaer (o una cosa que s'hi assembla) a curt termini. El consumisme ens omple d'aparells, la compra dels quals ens justifica treballar més hores de les que necessitem i dóna feina a molta gent. Sí que fa anys que van avisant que ens estem carregant el planeta (el nadó que està per venir) però pensem que ja hi trobaran els especialistes una solució abans de que sigui massa tard. Sí que sabem que la majoria de objectes que consumim estan fabricats en unes condicions infrahumanes en països llunyans (els que ens envolten) però diem que, com a mínim, així tenen una feina, que estan millor que sense ja que, si no fos així, no anirien a treballar. Però ai! ara ens adonem que el capitalisme ens fa mal: el deute no ens permet respirar fons, ens costa engolir un atur desbocat i ens estan picant la sanitat i l'educació públics, el nostre estimat estat del benestar. En notem els símptomes, i no ens fan gens de gràcia.

Hi ha tot un grup d'experts que ens han preparat un filtre per a que puguem seguir fumant capitalisme, sense els seus efectes secundaris. Es tracta d'un broquet d'austeritat, que recull la major part del diner que va cremant la nostra societat per tal que no ens tornem a unflar en una bombolla i no ens fem mal. Sembla que podrem gaudir d'un capitalisme light, podrem seguir aspirant la nicotina del consum que tants bons estímuls ens aporta. Això sí ja ens podem oblidar del gust salvatge de la nicotina directa: aquest quedarà reservat per als que recullen el filtre, que es sacrificaran recollint tota la nicotina i ens l'aniran dosificant per a que no ens faci mal, en quantitats suficients per seguir-nos mantenint enganxats.

Avui és molta la gent que viu l'experiència de com és de perjudicial aquest capitalisme salvatge, basat en un creixement sense fi ni sentit, que només pot sobreviure si es devora a sí mateix. Es segueix prometent una recuperació, donant a entendre que, si no ens sortim de "les nostres possibilitats", si acceptem els durs correctius per haver estat nens dolents, ens deixaran seguir fent algunes pipades. I això ho diuen els especialistes del Broquet Central Europeu i els del Fumador Monetari Internacional. Sembla com si, ara que ja es va fent tot més evident, que la xarxa ha envoltat pràcticament del tot els peixos, estiguin accelerant per recollir-la, introduint la mala consciència en el animalons per veure si no es mouen gaire i poden quedar ben atrapats.

També hi ha les veus del sociocapitalisme que ens diuen que hem de llençar el filtre i seguir fumant directament de la cigarreta. Està clar que és millor, que amb menys tabac ens arribar més nicotina a tots i que no se la queden tota uns quants. Però seguim parlant de creixement, seguim carregant-nos el planeta i seguim empudegant als que ens envolten, que no podran arribar al nostre nivell de vida, perquè no n'hi ha per a tots.

Però hi ha una bona notícia. Podem deixar de fumar. Podem indicar-los que el broquet se'l confitin, juntament amb la cigarreta, que nosaltres a partir d'ara ens dedicarem a respirar aire i a mirar de que els que ens envoltin també en respirin. Provarem de que el nadó que hagi de venir no neixi en un ambient enrarit, en una boira espessa de fum. Aprofitem el mal que ens fa ara per adonar-nos del que ens farà si seguim en aquesta roda. Fem-ho abans de que sigui massa tard, perquè tos sabem que ens perjudica. Donem l'esquena als venedors de filtres, perquè el poder només el tenen si seguim enganxats a la nicotina del consum, com llegia l'altre dia en aquest article.

Usem els diners com a mitjà, com el que són. No els convertim en l'objectiu ni en un bé preuat. Són la mesura, no el bé. El rellotge mesura el temps i no tindria sentit sense ell. No perdem el nostre temps idolatrant el rellotge.

Demano disculpes si s'han molestat els fumadors anticapitalistes o els capitalistes no fumadors, però ambdós saben que tenen una assignatura pendent. Entenc que els capitalistes fumadors no hauran seguit el raonament, però els suggereixo que ho provin. Potser s'enduran una sorpresa agradable.

diumenge, 20 d’octubre del 2013

Cercant el 99%

Abans de començar vull aclarir que, tot i estar participant en el Procés constituent, les reflexions que faig a continuació són a títol totalment individual, i no representen cap postura consensuada dins aquest moviment.

Al Procés constituent hem començat a dissenyar l'estratègia per construir la República catalana del 99%. El decàleg que acompanya el manifest és clarament proper als programes que porten partits d'esquerres, com les CUP o ICV-EUiA, que són els que han mostrat més suport als plantejaments del Procés constituent. Jo crec que, avui per avui, aquests són els únics partits que podrien estar disposats a integrar-se en la candidatura unitària que es planteja per a les properes eleccions que hi hagi al Parlament de Catalunya.

Si mirem la resta de partits amb representació al Parlament, l'acord amb el PP o Ciutadans està descartat d'entrada pel fet de plantejar-se una República catalana. En els temes socials, la veritat és que Ciutadans alguns cops em despista i no acabo de saber quina és la seva posició. Sigui com sigui, no tinc clar que coincidissin amb el manifest. En el cas de CiU, em sembla bastant evident que les cúpules d'ambdós partits estan massa allunyades de tot el que es proposa, més que res perquè tenen pinta de tenir una bona representació de l'1% que manega els fils de Catalunya. El PSC té el tema de la independència sobre la taula i no es pot descartar que arribi a una escissió en un futur no molt llunyà. De tota manera, la cúpula actual també la veig allunyada de les posicions del Procés Constituent, potser amb algunes porcions de l'1% sociovergent. Pel que fa a ERC, suposo que sí que podria sumar-se si tot això es va consolidant perquè, tot i posar l'èmfasi en la independència, els seus plantejament socials estan en sintonia amb el decàleg.

Però l'anàlisi anterior està feta mirant als partits, no als seus votants. Cal preguntar-se quines serien les reticències dels votants dels diferents partits a afegir-se al Procés. Això no s'ha de fer descafeïnant el moll de l'os del manifest, sinó trobant-lo en cada cas i traient-li, si es pot, el que no el fa digerible pels votants tradicionals d'altres formacions. Això és una mica estrany dit així, o sigui que posaré alguns exemples.

Quan parlem de sector públic, crec que el principal és "públic", no "sector". El sistema sanitari català actual, no és nefast pel fet que els diferents centres no depenguin directament de la Generalitat, sinó perquè se'ls permet ser opacs. Podem arreglar-ho fent-los dependre tots del futur estat, o també establint unes normes de transparència i fixant criteris per impedir que puguin ser lucratius. Llavors, si un hospital depèn del consorci de diversos ajuntaments, però la població té accés als seus comptes i està representada directament en els òrgans de gestió; si es garanteix que aquesta gestió es du a terme sense ànim de lucre i que es compleixen els principis d'universalització de la sanitat, la solució per a mi és vàlida.

L'exemple anterior podria eliminar les reticències de molts votants lliberals, que sovint argumenten que la gestió pública és poc eficient, però respectaria el principi de solidaritat i de justícia, al estar atenent a tothom sense discriminacions, i no afavorint l'enriquiment d'alguns mitjançant l'especulació amb un tema tant bàsic com la sanitat. Quan parlo de votants lliberals penso amb gent que avui per avui pot estar votant a CiU, per exemple, i que poc tenen a veure amb les maniobres que poden estar fent els de les cúpules d'aquests partits.

Per a mi, la clau de molts dels punts del manifest és el control sobre l'ús que es fa del que és necessari per a tots (educació, sanitat, habitatge, energia, aigua, producció d'aliments) de manera que s'asseguri el seu repartiment just i s'eviti que es converteixi en una via de lucre i, encara més, d'especulació. El segon punt fort és la participació constant del poble en la política, per la qual cosa és bo acostar al màxim els centres de decisió a la gent, potenciant la gestió municipal i la de districte en el cas de les grans ciutats. Plantejat d'aquesta manera, crec que no renunciem al moll de l'os, però l'obrim a altres persones que es despenjarien d'un procés, que ha de ser del 99%, si el visquessin com el projecte de les esquerres.

Bé, som al principi del recorregut i ja anirem perfilant quins són els punts irrenunciables, i com podem acollir al màxim de ciutadans dins aquests punts.

Sensacions d'un 13 d'octubre

Enguany, pel meu Sant, el Procés constituent m'ha fet un regal extraordinari: l'acte central per engegar la campanya "Construïm la República catalana del 99%". Passada gairebé una setmana, faig un recull de les sensacions que vaig tenir el diumenge i les que han anat apareixent els dies posteriors.

Al sortir de casa el cel estava ennuvolat. Quan vam arribar a Montjuïc, lluïa un sol que semblava haver-se posat d'acord amb l'esperit de l'acte, on s'hi respirava la il·lusió del procés que comença, amb un punt de celebració per haver aconseguit arribar als sis mesos del llançament amb les diferents assemblees que estan en marxa.

Hi vaig anar amb els meus dos fills grans. No els portava a l'acte, com quan eren petits els havia dut, sinó que hi anàvem tots junts. Els hi havia comentat que es feia i es van apuntar a venir. Un cop allà, crec que no érem una excepció, perquè hi havia representació de totes les edats i em va semblar que bastant equilibrada. Alguns dels presents potser havien arribat a viure la segona República i altres van néixer quan ja feia anys que havia mort Franco.

En Gerard Quintana va sortir a cantar Els temps estan canviant, la cançó de Bob Dylan que havia sentit tants cops, ja traduïda al català, en un disc que corria per casa dels meus pares, segurament comprat per algun dels meus germans grans. Era com bufar la pols que s'havia dipositat sobre les meves il·lusions, traslladat, durant la cançó, a l'època de "progres" i "kumbayas" (que tots tenim un passat). Durant la setmana l'he anat recordant i he vist com encaixava en la frase Farem la revolució i després la tornarem a fer, donat que una cançó dels anys 60 era tan actual 50 anys més tard. No es pot baixar la guàrdia, cal sempre estar fent la revolució. Però també hi ha un motiu d'esperança, perquè el conflicte generacional que apareixia en l'antiga cançó no tenia sentit en un acte com aquell, on hi havia gent de totes les edats. Aquesta no és només la revolució dels més joves.

Anava escoltant les intervencions. Matisos apart, les línies de totes elles les compartia amb facilitat. Però ara i adés anava apareixent la sensació d'estar davant d'una gran muntanya i trobar-nos molt a la falda. Hi ha alguns objectius que semblen enormes com, per exemple, el d'arribar a reunir una majoria capaç de decidir en unes eleccions que volem engegar un procés constituent per a una República catalana del 99%. Però darrera aquesta sensació venia la de que no podem permetre que les coses segueixin com ara, que val la pena intentar-ho, perquè el no ja el tenim. I s'hi afegia la intuïció de que treballar per aconseguir-ho té sentit pel propi procés, més enllà dels resultats, només pel fet de moure'm a mi i de mirar de moure als que tinc al voltant, enlloc de lamentar-me.

També en sento trist per tots aquests anys en els que el dia a dia m'ha deixat mig adormit, per haver deixat aparcades aquelles il·lusions, per haver delegat més del compte, enlloc de mullar-me per canviar el que ja sabia que no rutllava. Em sento egoista per haver esperat a que la situació hagi arribat al punt on és ara, sense una major implicació en el que ja estava passant. A hores d'ara ja no hi puc fer res més que prendre nota per a que no torni a passar. I, en certa manera, és gràcies a la cobdícia desenfrenada i oberta que exhibeixen avui els poderosos, que ens ha caigut la bena dels ulls. Ells mateixos han esvaït qualsevol dubte sobre les seves intencions i sobre el que estan disposats a fer per imposar-nos els ídols que han construït per a nosaltres.

En Tortell Poltrona ens delectà amb el seu crit "in, intel, intel·ligència". I té tota la raó, perquè és la que ens fa ser independents de l'1% que ens vol adormits.

La Lídia Pujol ens va cantar País petit, d'en Lluís Llach. Bé, a pesar de tot el que es diu sobre els perills dels nacionalismes, la sensació d'identificació amb aquest petit país hi és, la tinc, i me la va fer aflorar aquesta cançó.

Aquesta setmana, pensant en com ha anat tot, he recordat la formació de les gotes de pluja a partir del vapor d'aigua condensat. Per a que aquestes gotes es formin és necessari un nucli de condensació, que poden ser petites partícules de pols, pol·len, etc. Un cop formada la gota, la partícula no s'hi veu, tan sols ha estat la llavor per formar-la. De la mateixa manera, l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades aportaren el prestigi de la seva trajectòria com a nucli de condensació de les gotes que es van formant, però es van dissolent enmig de tots els que ens anem apuntant a empènyer aquest projecte, cedint el protagonisme sense desvincular-se en cap moment.

Moltes gràcies a ells dos i a tots els companys de camí en aquest procés.

dissabte, 12 d’octubre del 2013

Els valors d'una marca

(Traducido al castellano aquí)

A pesar de la seva semblança fonètica, les paraules marca i màrqueting no comparteixen arrel. La marca és el senyal distintiu que es fa en alguna cosa per tal de distingir-la de la resta. En canvi, el màrqueting són les tècniques que permeten millorar la comercialització d'un producte, i deriva de market, la traducció anglesa de mercat. Però, tot i provenir d'arrels ben diferents, acaben confluint, perquè un bon màrqueting es basa, molt sovint, en crear una bona marca, atractiva pels compradors. I les bones marques solen dur associats uns valors, que són el que acaben fidelitzant als compradors i creant-los un lligam, fins i tot sentimental.

En aquest context, l'actual govern espanyol ha engegat la campanya de la Marca España, amb la seva corresponent web. La pàgina Quiénes somos / Qué es Marca España ve a ser la carta de presentació, i ens diu que el seu objectiu és millorar la imatge d'Espanya, tant a l'interior com més enllà de les seves fronteres, i en benefici del bé comú. També diu que l'eficàcia és a llarg termini i que, per a garantir-ne la continuïtat, cal que sigui fruit del consens i que quedi per sobre de canvis polítics. Després de navegar una estona per les seves pàgines, opino que realment no és fruit del consens, sinó obra de l'actual govern espanyol. Vull pensar, per exemple, que el PSOE l'hagués fet diferent. Per mi reflecteix la imatge que té d'Espanya el PP. És per això que jo, ressaltant una de les característiques més rellevants d'aquest govern, rebatejaria aquesta campanya com marCASPAña.

No entraré a comentar els valors que considera que fan bona la marca, us convido a que els exploreu vosaltres mateixos. Com a resum us diré que els que comparteixo són, majoritàriament, els que s'estan carregant amb les retallades, com la innovació tecnològica, per exemple. El que sí que vull destacar és el tractament que fa de la diversitat cultural de l'estat, que és pràcticament nul. Té una pàgina dedicada a la Riqueza lingüística en la que explica que hi ha altres quatre idiomes. Sí senyor, ho heu endevinat, els quatre idiomes són l'eusquera, el gallec, el català i el valencià. Aquesta pàgina està traduïda a tots quatre. Això ens permet constatar com de difícil és l'eusquera: l'enllaç a la suposada traducció no funciona. També serveix per distingir clarament el català i el valencià: l'única diferència significativa és una incoherència entre ambdues versions, referent al segle en que acabà l'esplendor del valencià (XVII en català i XVI en valencià). Ni una paraula de l'aranès, que és oficial a Catalunya (no només a la vall d'Aran). Tampoc menciona la fabla aragonesa, recentment rebaixada a LAPAPYP, ni tampoc l'asturlleonès. Sí que parla abastament de la "llengua comú", anomenant-la principalment espanyol, encara que també parla a vegades de castellà. És evident que el castellà té una importància i una implantació molt més gran que la resta de llengües, però el tractament que dóna a les altres no em sembla que transmeti un sentiment de "riquesa cultural", sinó més bé una anècdota regional.

A partir d'aquesta experiència memorable, m'he plantejat la meva relació amb la marca Espanya, entenent-la com la imatge que donen de l'estat les seves institucions, com els valors que volen ressaltar com a definitoris d'Espanya. És evident que la meva relació amb la marca ha anat canviant al llarg dels anys. Quan vaig començar a tenir ús de raó, estàvem vivint les darreries d'una dictadura. Tot i que no era el període més furibund, hi havia por. Per exemple, la policia era l'autoritat, no pas un servei públic per atendre les necessitats de la gent. L'exercit tenia molt de pes i la mili es convertia sovint en un malson, en el que es quedava a disposició d'uns oficials, massa sovint hereus de la falange, i sense gaires escrúpols. I els valors militars impregnaven una societat masclista i testicular, que pretenia ser una "unidad de destino en lo universal", que considerava millor "honra sin barcos que barcos sin honra" i que "ante la falla, mantenella e no enmendalla".

També l'Església era omnipresent, en les escoles, en la vida quotidiana en que tothom havia d'estar batejat i casar-se. No en va, pretenia ser la "Reserva espiritual de Occidente". Fins i tot a l'hora d'escollir el nom d'un fill no podies optar per un que no comptés amb la seva aprovació. Evidentment, tampoc li podies posar en català. El podies parlar pel carrer amb la gent que sabies que ho era, però era com de mala educació dirigir-se en català a un desconegut. Encara recordo la sensació que vaig tenir més o menys amb 15 anys, en un viatge de fi de curs a Andorra, a l'adonar-me que hi havia indicacions de trànsit, rètols de botigues i publicitat en català. Havies de sortir del principat per veure-ho. No vaig estudiar català com a assignatura fins al BUP i, evidentment, totes les assignatures eren en castellà fins que vaig arribar a la Universitat. És curiós com, en aquest cas, la immersió lingüística no va tenir l'efecte adoctrinador que diuen que té ara, sinó més bé al contrari: un efecte rebot i ganes de rebel·lar-se.

Després va morir en Franco i va aparèixer la transició. I això va suposar un canvi important en la marca Espanya. És possible que la transició fos molt menys modèlica del que se'ns va vendre, que la monarquia no fos tant prudent com es proclamava, que la Constitució no contemplés suficientment els drets dels ciutadans, o que les autonomies no disposessin realment de totes les competències que seria desitjable. Però el fet era que els valors que hi havia darrera eren diferents. La transició havia de suposar el tancament d'un enfrontament, establint una Constitució que suposés igualtat d'oportunitats per a totes les ideologies. I establia uns drets que, fins al moment, ens havien estat negats. Segurament, i més encara vist des de la perspectiva actual, no complia aquesta finalitat, però els valors que es "venien" eren aquests. És una diferència fonamental respecte al règim anterior, en el que els valors antidemocràtics eren reconeguts obertament i proclamats com a marca Espanya.

I, finalment, al 1982, va guanyar Felipe González, va començar a governar algú que no formava part del que havia estat l'aparell de la dictadura. Durant aquests gairebé 31 anys, 21 han estat governats pel PSOE. El PP n'ha governat 10, dels quals 6 amb majoria absoluta. En aquests anys, la sanitat s'havia estès a tothom, l'educació s'havia desvinculat formalment de l'Església, la situació de la dona havia donat passos importants. S'havia reconegut, no només el divorci, sinó també l'avortament més enllà de les greus malformacions. Fins i tot, en el reconeixement dels drets del homosexuals ens havíem posat al capdavant de molts altres països. No tot eren flors i violes. La segona legislatura d'Aznar va suposar una involució important en molts aspectes, però no era comparable amb la dictadura. Com a mínim, les accions les havien de disfressar de democràtiques.

Certament, aquesta marca Espanya era molt més "comprable" que la primera que havia tastat. I ho segueix sent, evidentment, tot i que la crisi ha donat una excusa perfecta a aquest dos darrers anys de majoria absoluta del PP per desfer bona part del que s'havia aconseguit. De moment, però, segueixen havent de mantenir les formes, provant de justificar l'injustificable, confrontant les seves actuacions contra uns valors democràtics. I això no deixa de ser un contratemps, perquè els obliga a mentir i els deixa en fals. I així hem arribat a la marCASPAña que he estat mirant aquests dies, i que ve acompanyada de tota la sèrie de despropòsits amb que ens regalen els membres del govern gairebé a diari.

De tota manera, hi ha quelcom que la marca Espanya no ha sabut resoldre, ni tan sols en els moments en que altres temes han viscut avenços importants, i és el fet de la integració dels diferents pobles que la constitueixen. Per la dreta, hereva cada cop de forma menys dissimulada de l'Espanya franquista, el nacionalisme espanyol és l'únic acceptable i la resta de nacionalismes els tolera només quan són útils pel seu govern. Una part important del que s'autoanomena esquerra, proclama la uniformitat com a camí cap a la igualtat, aixafant les diversitats perquè les consideren greuges. En els dos casos, a més, s'utilitzen aquesta mena d'arguments per recaptar vots en altres llocs de l'estat. El resultat són les ingerències en aspectes transferits, com per exemple l'ensenyament, tema especialment punyent aquests dies, amb les aportacions de PP i UPyD a la nova LOMCE (alias "la gran Werta" pel seu poder destructiu).

I així arribem al 12 d'octubre, la Fiesta Nacional de España segons la llei 18/1987, aprovada a la segona legislatura de Felipe González. És tan sols un dia, però de cara a la marca España, els símbols són essencials. I el símbol que es va escollir llavors va ser l'arribada de la primera expedició a Amèrica. Segons la pròpia llei, el motiu és el següent:

La fecha elegida, el 12 de octubre, simboliza la efemérides histórica en la que España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los Reinos de España en una misma Monarquía, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos.

El "període de projecció lingüística i cultural" realment era un intent de descobrir una nova ruta comercial. I la "projecció" es va produir a cop d'espasa i canó, amb la finalitat principal d'explotar els recursos d'aquelles terres, juntament amb els seus habitants, amb els que no hi va haver intercanvi, sinó imposició i agressió. Alguns d'aquests països ara celebren el 12 d'octubre com a dia de la resistència indígena. Altres ho fan com a dia de la diversitat cultural. I, segurament, els que segueixen celebrant el dia de la hispanitat, ho fan perquè els qui es van independitzar van ser els fills dels colonitzadors, els criollos. Els habitants d'Amèrica anteriors a l'arribada dels europeus havien estat delmats per ells, esclafats per la força militar dels conqueridors.

La llei també fa referència a la construcció de l'estat a partir de la pluralitat cultural i política, però el cert és que la pluralitat no es va deixar notar gaire en l'esmentada projecció intercontinental, bàsicament perquè els reis ho eren de dos regnes diferenciats, Castella i Aragó, i les noves colònies es van annexionar al regne de Castella. No van deixar de ser regnes diferenciats fins bastant més endavant i va ser també amb la intervenció de l'exercit.

I resulta que el dia de la Festa Nacional d'Espanya, se celebra amb una desfilada militar, un homenatge a l'exercit. Donada la intervenció militar agressiva tant en "projecció lingüística i cultural" com en la "integració de la pluralitat cultural i política", trobo que la participació de l'exercit a la festa no és un bon símbol, encara que la finalitat de les forces armades no sigui ara la mateixa (si som benèvols en la lectura de l'article 8 de la Constitució).

Posats a escollir, el 6 de desembre representa uns valors molt més democràtics que el 12 d'octubre. Encara que no combreguis amb l'actual Constitució, celebrar l'aprovació d'un pacte de consens per construir un Estat sobre les bases d'igualtat, traspua uns valors molt més "comprables" que commemorar l'inici d'un genocidi, de l'espoli d'un continent i de la imposició d'una cultura sobre moltes altres per mitjà de les armes, sigui quin sigui l'eufemisme que facis anar per descriure-ho.

dimarts, 1 d’octubre del 2013

Imprudències

(Traducido al castellano aquí)

Juan Alberto Belloch, ex-ministre de justícia i interior, i actual alcalde de Saragossa, va fer unes declaracions aquest diumenge al diari ABC. Parlant de les actuals relacions entre PSC i PSOE, declarava que el "dret a decidir" és, en realitat, el "dret a l'autodeterminació". Llavors, recordava que la principal reivindicació d'ETA durant dècades havia estat l'autodeterminació i que, a pesar de tots els morts, no s'havia cedit. Segons ell, l'autodeterminació no és acceptable i el PSC ho ha de tenir clar.

És possible que no hagi entès les seves paraules, però a mi, el missatge que em transmeten, és que és inútil lluitar pel dret a l'autodeterminació si ETA no ho va aconseguir durant dècades amb violència. Si aquest és el missatge, és preocupant. Jo pensava que el que desqualificava ETA era el camí que utilitzava per aconseguir els seus fins. Sempre he rebutjat la violència, i la trobo especialment injustificable en situacions en les que hi ha vies pacífiques per defensar les pròpies creences, sempre que siguin democràtiques. Però sembla que per l'ex-ministre de justícia i interior no és democràtic aspirar a la independència de Catalunya. I és curiós, perquè va contra el discurs que sempre s'havia sentit de que, en democràcia, aquestes tesis es podien defensar, si era amb mètodes pacífics.

Però el rerefons de la frase és encara més perillós. Resulta que no es va cedir a ETA perquè el que demanava (l'autodeterminació) no era acceptable. S'hagués cedit, doncs, si el que demanava fos quelcom qualificable només com "incòmode"? M'està dient que si no ho va aconseguir ETA amb les bales, com vol abastar-ho Catalunya amb cadenetes humanes? Està menyspreant el poder dels mitjans pacífics enfront l'ús de la violència? S'adona que està fent una crida encoberta a l'ús de la violència?

Senyor Belloch, des del meu punt de vista es tracta d'unes declaracions força imprudents, impròpies d'un ex-ministre de justícia i interior. Per sort, totes aquestes reivindicacions han estat i estan sent pacífiques. I crec i espero fermament que ho seguiran sent, arribin al port que arribin.