dimecres, 27 de gener del 2016

Rien ne va plus

Amb l'ego d'analista polític ennuvolat pel meu diagnòstic de que en Mas abdicaria abans d'anar a unes noves eleccions, i des de la semivirginitat informativa que em dóna no tenir temps ni de mirar les portades dels diaris digitals, em permeto emetre la meva aposta pel que fa a la celebració de noves eleccions espanyoles. Pels que penseu que estar poc informat pot reduir la meva capacitat analítica i d'encert, us diré que un toc de desinformació permet abstraure's dels detalls, despullar el serial televisiu, i anar al que ja sabem tots des de fa temps, que en definitiva és el que val (ja us havia avisat que tinc l'ego insuportable, que no l'aguanto ni jo).
 
Les passades eleccions van deixar dos possibles candidats a la presidència del Govern: Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. Totes dues opcions són ja prou complicades, o sigui que qualsevol altra la podem descartar d'entrada. Però per veure si hi haurà eleccions paga la pena fer-se dues preguntes: qui té més a perdre? i qui pot evitar-les? Jo penso que qui té més a perdre són el PSOE i C's. C's perquè ha quedat molt lluny del que s'esperava, a pesar de les expectatives mediàtiques i ibex35ianes. Després del mal resultat, la cúpula del PSOE (els seus sants barons i baronesses), ha tancat files sobre el seu líder, per tal de poder-lo colpejar millor. No sé si optaran per un relleu o per reforçar la direcció actual, però els cal molt més temps per recompondre's del que hi hauria si cal repetir eleccions. El PP segurament no saltaria d'alegria, però no crec que baixés gaire. Potser fins i tot recuperaria alguns eixelebrats que van provar C's i tornarien al partit original amb la papereta entre les cames. Personalment crec que Podemos també sortiria enfortit, sobre tot si s'aconsegueix arraconar la mania esquerranosa de barallar-nos entre companys i s'arriba a un acord amb IU, que no ho veig tant difícil després del que va passar al desembre.

Però hi ha un altre element primordial: la Unió Europea. Des de la Comissió ja estan fotent pressa perquè resulta que hi ha unes quantes reformes transcendentals que cal fer i no podem badar gaire, no fos cas que la famosa recuperació ens acabi fotent les banyes amb qualsevol país emergent amb menys escrúpols socials. I resulta que PP, PSOE i C's es caracteritzen per acceptar i acatar la UE tal com és, sense res més que alguna crítica de maquillatge, potser. Cadascú es deu al seu amo i, si cal escollir entre una població protestona i malhumorada o la responsabilitat de les polítiques econòmiques que ens retornaran al senderi del creixement, l'elecció està clara. A més, imagineu el calfred que deu recórrer l'espinada de la Comissió Europea de pensar en dependre d'un govern amb participació de Podemos i les confluències, sense ni tant sols disciplina de vot i, permetent-se el luxe, potser, de consultar a les bases. Torna el fantasma del referèndum grec. This don't touch!

O sigui que ara ja sabeu quin és el meu veredicte: no hi haurà eleccions, sinó que governarà el PP, probablement amb el suport de C's i el beneplàcit rondinaire del PSOE. Es possible que fins i tot C's s'incorpori al govern, però el PSOE només donarà suport en el punts importants, on estigui en joc l'estabilitat del govern nacional. Ai caram, això em sona... Sí, ho heu encertat! Ens copiaran el nou ball de la investidura, aquell que consisteix en anar donant cops de bastó al teu futur company de ball, per acabar fent passos al costat, com a la sardana.

I és que desembolicar troques no és cosa fàcil i vol temps. A continuació faig alguna pinzellada del camí que crec que prendran per dur-nos a un govern de responsabilitat nacional. Ara bé, així com del resultat n'estic bastant convençut, en com arribar-hi he de reconèixer que no tinc una imaginació tant fèrtil com per acostar-me ni als talons de la realitat superadora de ficcions.

El PP ha conreat simpaties a trot i a dret durant tota la legislatura, i ha aconseguit que hagi de pagar un preu polític molt elevat qui arribi a un pacte amb ell. Sobre tot en el cas del PSOE, que encara hi ha gent que el vota com a partit d'esquerres. El PP, en un primer moment va provar d'acostar-se al PSOE i a C's, però és un gripau que no passa ni amb l'amenaça del desafiament sobiranista, tot i que és un got d'aigua que queda en reserva per fer-lo anar en algun moment. Així doncs, veient que anaven mal dades, en Rajoy ha decidit jugar el comodí del plasma, i cedir el pas al PSOE per que es presenti a una sessió d'investidura que ve a ser com aquelles portes entreobertes dels dibuixos animats, al capdamunt de les quals tothom sap que hi ha un cubell ple d'aigua amb glaçons.

Per acabar-ho d'adobar, el possible paraigües que podia alleugerir la mullena resulta que estava foradat. Enlloc de posar-li cotons per a que estigui més còmode, en Pablo Iglesias s'avança i posa el llistó d'un possible pacte força alt. És lògic. Per una banda, unes altres eleccions no serien cap drama. Per altra banda, entrar en un pacte amb el PSOE a qualsevol preu li faria perdre suports. Per això l'han votat, per a que tibi la corda. I ho fa.

Així les coses, el PSOE té la clau de la investidura i resulta que pot ser també la de la seva pròpia tomba. Ho serà si pacta amb el PP de manera estable, després de basar la seva campanya en un #‎EchemosARajoy‬, de cantar-li les quaranta al debat, etc. Ho serà també pel Pedro Sánchez si pacta amb els "populistes" de Podemos, amb tots els barons al darrera examinant-lo amb lupa, enfocant-li al clatell a veure si el cremen com una falla (debat d'investidura el 19 de març? seria simbòlic!).

Així que haurà de tornar el testimoni a Rajoy per a que provi d'investir-se, però ja no podrà posar-se gaire gallet, perquè no haurà estat capaç d'aprofitar l'avantatge-bomba que li ha ofert Rajoy, que tindrà un "Y tu más" com una casa per respondre-li a qualsevol objecció que faci. Davant d'això la suma de PP i C's serà suficient per formar govern amb una abstenció tranquil·la i responsable de "su segura oposición". Una esquitxadeta per mirar d'evitar la mullena completa. De fet, un assaig de tot això ja ha estat la formació de la mesa del Congrés, no?

Faîtes vos jeux, ... rien ne va plus!

dimecres, 13 de gener del 2016

Suposem que... (entre hipòtesi plausible i desig fervent)

Diuen que rectificar és de savis. Com que jo sóc més tossut que savi, ho deixaré en que la meva opinió està evolucionant. Vaig escriure l'entrada anterior des de la perplexitat de no entendre què estava passant. Jo era de la opinió que el pols i la pressió que estava fent CDC sobre la CUP era el que en pòquer es coneix com un "farol". Però la intervenció d'en Mas, i la lectura del comunicat de la CUP em van semblar una cessió en el darrer moment. En aquella entrada volia expressar, sobre tot, el meu malestar pel que vaig entendre un compromís de la CUP de cedir la seva força parlamentària a Junts pel Sí, en tot el que tingués una certa transcendència (garantir la governabilitat). També volia expressar el meu malestar pel contingut i el to del que ja és ex-president de la Generalitat, en la seva intervenció per comunicar l'acord.

Però em va despistar l'alegria d'un amic del Procés Constituent que interpretava el que estava passant com la derrota d'en Mas. No em va quadrar i li vaig dir que no coincidia amb ell. Però el seu punt de vista em va anar voltant pel magí: potser tot es podia llegir d'una altra manera. En un primer moment no em va semblar una suposició gaire plausible però, amb els esdeveniments posteriors, m'he atrevit a posar-la per escrit. Si més no, com a suposició.

Suposem que s'estava acabant el termini. La CUP no havia saltat del cotxe i ja no ho anava a fer. El joc de la gallina s'havia tornat en contra de Mas. Com he llegit aquests dies, semblava que no duria cap peix la canya llençada a ERC per repetir coalició, en el cas de noves eleccions. S'acostava perillosament el precipici de març. I ara no hi havia airbag. El que el dimecres 5 era un exercici de dignitat per no caure en una subhasta de peix, el dissabte 9 li estava sortint massa car. L'aposta havia pujat massa. Calia trobar una sortida.

El partidaris de l'acord al que es va arribar el dissabte van dir des del primer moment que la CUP havia "fet política", que era el que calia en aquest moment. El sentit en el que llegia jo aquests comentaris era que la CUP havia "fet política" com tants altres cops l'havia feta CiU: seguint aquella màxima d'en Grouxo de "aquests són els meus principis, però no us preocupeu que, si no us agraden, en tinc uns altres". Entenia que es renunciava a algunes de les potes que identifiquen la CUP per tirar endavant "el procés". I ho entenia pel discurs d'en Mas i pel text de l'acord.

Però en la meva suposició actual, la CUP hauria "fet política" d'una altra manera. Hauria renunciat a aparèixer com a guanyadora i hauria signat un acord amb regust a derrota. Hauria facilitat una porta de darrera a Artur Mas per a que sortís com a màrtir i vencedor a l'hora. Màrtir pel seu sacrifici. Vencedor pel sacrifici de la CUP. Tot pel Sant Procés. Però l'acord és certament ambigu. Recordo que anàvem comentant "Però, això que vol dir?", "Dues diputades s'integraran a Junts pel Sí?", "No podran votar res en contra?". No quedava clar, però el to triomfalista d'en Mas-giratruites, feia pensar el pitjor.

Jo deia en aquella entrada que, quan acabes de pactar amb un nou soci, i vols començar un camí nou amb ell, no acostumes a denigrar-lo. Però la meva errada era que encara veia al Mas president. No m'adonava que no era ell qui estava començant cap camí. Estava acomiadant-se per la porta gran, entrant a la vitrina dels ex-presidents (com bé va remarcar al principi del seu discurs). Sí que va dir que no es retiraria, que fins i tot es veia legitimat per tornar-se a presentar, ara que l'havien fet donar un "pas al costat" al convertir-lo en part de problema, enlloc de part de la solució. Però, en la meva suposició, el pas d'en Mas era, en realitat, el seu cant de cigne, que se li havia facilitat gloriós perquè, per molt tocada que pugui estar CDC, no deixa de ser un gegant capaç encara d'engegar a rodar motles coses.

Què va passar després? Doncs que a en Mas se li va anar la ma. Fins i tot li va sortir la vena correctora de resultats electorals, errada incomprensible en algú que normalment és extremament curós en les formes. Més encara en aquest procés, que es vol basar en la legitimitat atorgada per les urnes. Se li va anar tant la ma, va remarcar tant la humiliant derrota de la CUP, que es va guanyar un bitllet a la paperera de la història en la roda de premsa del diumenge al matí, en que la CUP ratificava l'acord.

Després va venir el debat d'investidura, del que jo vaig sentir el dilluns un bon tros. L'Anna Gabriel va reprendre el discurs crític de sempre, la figura de la ma estesa per la independència però el puny tancat per les polítiques antisocials. No donava pas la sensació de que haguessin capitulat, tot i que havien recuperat un to més cordial. No pas gaire amb en Mas, però sí amb en Carles Puigdemont, que és amb qui hauran de fer el camí ara, i amb qui comparteixen pentinats estrafolaris.

Si aquesta suposició s'acostés a la realitat, els qui han parlat de sacrificis són els que realment els han fet, mentre que els qui no es queixen, han deixat de banda el seu orgull per anar per feina. Per la seva feina, que pot no ser la de tots, però és la seva: ruptura, procés constituent i rescat social. Han assumit l'autocrítica, però ja estan avesats a fer-la. De fet ja l'acabaven de fer arrel del resultat de l'ANECUP.

Ahir es va publicar una salvatjada que va dir algú de Junts pel Sí durant les negociacions: que el cap d'un israelià (Artur Mas) val com el de deu palestins (diputats de la CUP). S'ha de tenir un cervell força deformat per fer una comparació d'aquest estil, però potser acabarà quedant-se curta la metàfora. En aquesta contesa cap cap s'ha separat del seu cos, però sí que hi ha hagut persones que han deixat el seu paper institucional. Quan de temps du forjar una figura de líder com la d'en Mas? Quina imatge tenia quan va succeir a en Pujol? I ara que ha aconseguit aquest carisma de màrtir, com s'ho farà en Puigdemont per sobreviure a la seva ombra? Potser sí que la pèrdua de CDC és major que la de la CUP.

Perquè la gent anònima que va sorgint dels moviments de base com la CUP o les candidatures de confluència amb fort arrelament de base, ens va demostrant que hi ha moltes persones capaces. Ens fan sentir que l'important no és el qui, perquè quan un no pugui seguir una altra prendrà el relleu. De fet, jo crec que és aquesta la principal pedra que té Podemos, la seva dependència de les figures principals. Aquesta independència del qui és la que va donar a entendre l'Anna Gabriel quan va dir que no els hi era problema renunciar a l'acta de diputats perquè es trobarien al carrer, on eren molt més còmodes.

Si aquesta suposició s'acostés a la realitat, potser hauria d'evolucionar també la meva opinió del procés-tsunami arrasa-esquerres, incorporant a l'inventari de destrosses a algun dels millors surfistes des dels Beach Boys. Si aquesta suposició s'acostés a la realitat, no seria el món ideal, però entendria el que ha passat. Si aquesta suposició s'acostés a la realitat, no donaria el meu vot per perdut en l'òrbita d'en Mas o CDC, sinó que tornaria al nivell de recança amb el que el vaig emetre.

Però avui tot són interrogants. Tant sols el temps ens dirà quin és el resultat. El que he escrit aquí tant pot ser una hipòtesi plausible, com un desig fervent de no haver-me equivocat com em semblava el dissabte. És molt possible que l'evolució de les meves opinions continuï. Potser més que possible és probable i, probablement, desitjable. Així, algun dia podré rectificar, ser més savi que tossut.

Mentre tot això arriba, keep calm que anem lluny: pugem a l'Everest amb espardenyes.

diumenge, 10 de gener del 2016

Mi no entender

La frase del títol és la segona que m'ha vingut al cap en sentir la intervenció d'avui d'Artur Mas per anunciar el pacte amb la CUP. La primera frase ha estat aquella de "cautivo y desarmado ...". Després he llegit el comunicat de la CUP. I he seguit sense entendre res. Si haguessin investit a Mas haurien conservat intacte el seu paper en el Parlament, haurien pogut seguir amb el marcatge que han vingut fent durant aquesta legislatura. En canvi, han optat per comprometre's a l'acord que podeu llegir aquí. Comprometre's a "no votar en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o al dret a decidir quan estigui en risc l'estabilitat del govern" i incorporar dos parlamentaris (suficients per superar la suma de la resta de grups) dins la dinàmica de Junts pel Sí, per mi equival a incorporar-se dins Junts pel Sí. Jo crec que som molts els que vam votar la CUP perquè no volíem que el famós procés es dugués a terme de determinada manera. I els motius per no investir a Mas eren que el procés no el podia liderar algú lligat a les retallades i que formés part d'un partit amb tants processos oberts per corrupció. Al final, el nou candidat és de CDC també, no pas algú neutre i de consens. De fet, el punt tres especifica que s'investirà a qui designi l'actual president dins dels parlamentaris de JxSí. Un xollo, vaja.

Al final del comunicat de la CUP, després del text de l'acord, també diu que seguiran tenint un grup parlamentari amb veu pròpia i que les dues diputades que participaran en els espais de deliberació de JxSí ho faran per millorar la coordinació i garantir el compliment dels acords. No sé pas com ho faran si han de garantir l'estabilitat del govern per sobre de tot.

Però més significativa és la presentació que ha fet l'Artur Mas de l'acord. Quan acabes de pactar amb un nou soci i vols començar un camí un projecte nou amb ell, no acostumes a denigrar-lo. En canvi (podeu sentir-ho a partir del minut 14.50) els posa literalment verds. Per exemple, al minut 15.10 diu "perquè a CUP hauria tingut la paella pel mànec al Parlament. I aquest acord que s'ha subscrit gira la truita". Com us deia, l'anunci s'assemblava més a un comunicat de rendició incondicional de l'enemic que l'acord amb un nou soci.

Especialment perillosa he trobat una frase al minut 16.48, quan diu "allò que les urnes no ens van donar directament, ara s'ha hagut de corregir a través de la negociació". Coi, quina república més molona que estem construint, com deia en l'entrada del cel i el dit! Els resultats de les urnes necessiten correccions. Visca la democràcia!!

Per la banda de la CUP es diu que el president Artur Mas ha fet un pas al costat i ha acceptat la seva part de responsabilitat en les dificultats dels darrers mesos. Bé, no sé on veuen aquesta acceptació, ni en l'acord escrit, que si que reflecteix el mea culpa de la CUP, ni en la intervenció xulesca de salvapàtries, on assegura que no és una retirada de la política (minut 22.32). Diu que es dedicarà a recompondre CDC, que estarà a disposició del govern pel que calgui i, especialment, que se sent alliberat del seu compromís de no presentar-se més a la presidència de la Generalitat. Com podeu veure, això no és ni una retirada ni cap autocrítica o assumpció de responsabilitats, sinó una declaració de persona santíssima que ha estat ofesa pel dimoni cupaire.

En fi, no sé com quedarà la CUP després d'això. Tinc la sensació que és clarament una altra damnificada del procés-tsunami. Però no la conec prou com per atrevir-me a fer un pronòstic. De fet, després del que ha passat avui, tinc clar que la conec molt menys del que em pensava. El que més greu em sap és la sensació de que, finalment, el meu vot ha anat a parar a JxSí, segrestat totalment per l'orbita d'en Mas. El meu únic consol és que diuen que dels errors se n'aprèn. Així sia.

divendres, 8 de gener del 2016

Independència: cel o dit?

Aquests dies, un bon amic a penjat al seu mur de facebook un enllaç a aquesta escena de la pel·lícula Amelie:


L’ha acompanyat d'un text en que palesa que tots continuem discutint si ha de ser el dit índex o l’anular el que assenyali el cel. Que sigui un bon amic no implica que coincidim en les nostres maneres de pensar, així que, coneixent-lo, em permeto interpretar que ell participa del discurs d’una bona part d’independentistes, que argumenten que primer cal aconseguir la independència i després ja veurem com ens governem. Entenc que, per ell, els elements de la frase que diu el nen (Quan un dit apunta al cel, el talòs mira el dit) deuen ser cel=independència i dit=camí per arribar-hi. El talòs li posa cadascú segons les seves apetències, que d'això estem demostrant que en sabem un tou.

M’ha anat molt bé que posés aquest exemple, perquè m’he adonat que, per a mi, el cel és més lluny. És un marc de convivència diferent, en el que la gent marqui el ritme de l’economia, enlloc de que sigui l’economia la que marqui el ritme de la gent. Un marc en que fem les feines que calguin per cobrir les necessitats de tothom, enlloc de crear necessitats a tothom per a que puguem treballar i justificar el nostre dret a viure. Bé, suposo que ja veieu per on vaig. De fet, als que em coneixeu em sembla que ja us ho he explicat alguna vegada...

En el meu cas, la independència de Catalunya és un dit que pot assenyalar aquest cel d’una manera més nítida que altres en aquests moments. Com en el cas del meu amic, també veig que hi ha diferents dits apuntant al mateix cel. Com ell, també canviaré de dit si en algun moment crec que un altre em durà més fàcilment o ràpida al meu cel. El ens diferencia és el que cadascun considerem cel. Si més no, avui per avui.

Però aquests dies ha quedat demostrat que el mateix dit pot apuntar a cels ben diferents. Suposo que la cosa deu ser que depèn de l’angle des d’on te’l miris. Si sentim la intervenció del 6 de gener d'Artur Mas defensant la seva postura de no cedir la presidència de la Generalitat, podem extraure moltes conclusions. En primer lloc, no té cap inconvenient en afirmar que el seu govern ha dut a terme polítiques socials durant tot aquest temps. En fi, això ja ni ho entro a comentar. Prefereixo ser una mica dolent, donant-li la volta a la part final de la intervenció en que es recobreix de dignitat assegurant que la presidència de la Generalitat no es pot resoldre com una subhasta de peix. Suposo que posats a subhastar, millor que sigui a Christie's, que així no hi entra qualsevol. Només la gent culta, lliure, desvetllada i feliç que conforma la classe mitjana a la que aspira tot bon membre de les classes populars, segons Muriel Casals. I també és curiós que justament parli de "subhasta de peix" qui sovint ha estat acusat d'aplicar la política de "peix al cove". Ja està, ara us demano si us plau que em perdoneu la meva maldat i segueixo amb l'argument més excitant del que utilitza.

En la seva intervenció, afirma que el vot d'una mica més de tres-centes mil persones no es pot imposar sobre el de més d’un milió sis-centes mil. També ho compta en diputats: 10 diputats no poden manar sobre 62. Aquest argument és fantàstic i l’he sentit repetir un munt de cops aquests dies. Però ell l'arrodoneix repetint el mantra de que el procés s'ha de construir-se sumant i no restant, incloent i no excloent i votant i no vetant. Està molt bé aquest argument.

Anem a veure el resultat de les eleccions, fixant-nos només en els partits amb representació parlamentària, que eren les regles del joc que anunciava JxSí per justificar que no calgués una majoria de vots, que fos suficient amb una d’escons, ja que se’ls havia obligat a anar a unes eleccions plebiscitàries:


Candidatura
Vots
Escons
Vots / escó
JxSí
1.628.714
62
26.270
C’s
736.364
25
29.455
PSC
523.283
16
32.705
CSQP
367.613
11
33.392
PP
349.193
11
31.745
CUP
337.794
10
33.779

Siguem bona gent i considerem que la CUP no duia al programa que en Mas no seria investit (JxSí crec que tampoc duia al programa que l'investirien). Si descomptem la CUP, hi ha 63 diputats en contra d'investir Mas i 62 a favor. En vots, la diferència és 1.976.453 vots pels partits que van deixar ben clar que no investirien Mas i 1.628.714 pels que al final ho van acabar aclarint públicament. Qui coi es el que exclou, resta i veta? Qui pretén saltar-se les regles que vol utilitzar per justificar les seves accions? Sembla que els que no comparteixen el concepte d’independència=cel, no mereixen votar, ni ser sumats ni inclosos.

Mireu, arribats a aquest punt, em reafirmo en el que deia fa uns dies. Jo crec que, per en Mas i l’entorn que representa, la independència tampoc és el cel, sinó que és un dit que avui en dia apunta al seu cel. L’únic problema és que no s’assembla gota al meu. Així que li hauré de dir al meu amic que sí que importa quin dit agafem, quin procés escollim per la independència, perquè com bé deia en Mas, depèn de com es porti el procés, pot ser la seva fi. Si fem un procés a base d’excloure i no d’incloure, de vetar i no votar, de restar i no sumar, el procés se’n va en orris. Ara, hem de fer anar tots els dits, no només els d'una mica menys d'una ma.