dilluns, 27 de gener del 2014

Un boicot contradictori

(Traducido al castellano aquí)

Aquest darrers dies he ensopegat un parell de cops amb la Coca-cola, que és una companyia amb la que no hi tinc tractes normalment. Tot i estar relacionades les dues ensopegades, no són ben bé el mateix, així que no les barrejaré. Començo per la segona.

La filial de la companyia a Espanya ha anunciat que reduirà la seva plantilla d'una manera molt important, alhora que en reubicarà a una altra part. El motiu no és que tingui pèrdues, sinó que vol tenir més guanys i ara l'empara la nova legislació. Arrel d'aquesta notícia, l'Esther Vivas va escriure un article al diari Público on detallava tot un seguit de denúncies que s'han fet a tot el planeta contra les actuacions de la Coca-cola. Llegint la llista de denúncies, realment se't remou l'estomac. Queda clar que l'objectiu de la companyia es fer diners, no pas el bon rotllo que transmet amb la seva publicitat. Així doncs, no és estranya la maniobra que vol fer a Espanya.

El que em va fer pensar van ser els comentaris que hi havia a l'enllaç de la notícia a Facebook. Molts d'ells proposaven com a solució un boicot als productes de Coca-cola per aconseguir que tirin enrere l'expedient de regulació d'ocupació. I no dic que no em sembli una bona mesura: el seu pla és seguir venent la mateixa quantitat dels seus productes, augmentant els guanys i deixant molta gent sense feina. Però ara ve el meu problema: I si el boicot té èxit? Caldrà deixar-lo i beure Coca-cola perquè aquests treballadors pugin conservar la seva feina? Està clar que si el boicot fos efectiu i no s'aturés, llavors es quedarien al carrer, aquest cop perquè l'empresa tancaria.

Així doncs, no vull que tota aquesta gent es quedi a l'atur, que perdin la seva font d'ingressos. I més encara en un moment com l'actual. D'altra banda, m'encantaria que la Coca-cola plegués, que deixés les pràctiques que descriu l'Esther Vivas al seu article i que deixés de produir un article tant relacionat amb molts trastorns alimentaris. Torno altre cop al problema de que a la gent li cal feina per poder guanyar-se la vida, però que moltes de les feines que es fan seria millor que desapareguessin. I per arreglar això no ens cal seguir creant llocs de treball, sinó reorganitzar-nos per repartir la feina real i aprendre a viure amb el que necessitem.

dilluns, 20 de gener del 2014

Podem

(Traducido al castellano aquí)

Aquest divendres es va presentar una plataforma per crear una candidatura unitària a les eleccions europees. Una candidatura que aglutini a tota la gent que està indignada per la situació actual. El nom de la plataforma és Podemos. I trobo que no podia ser més escaient, perquè l'arbre de la nostra societat està ple de branques seques que l'estan ofegant, que li estan xuclant les forces. Cal treure aquestes branques innecessàries, i dedicar tota la saba al que és essencial: les persones. "Podemos, pues, amigo Pablo".

La plataforma es presenta associada al manifest Moure fitxa. És un manifest que descriu les principals branques seques: deute il·legítim, segrest dels centres de decisió, precarietat laboral, desnonaments, privatitzacions de serveis públics i de recursos bàsics, agressions a les dones, marginació dels immigrants, militarització... Té un programa polític, però té també un projecte més enllà de les eleccions europees. Parla d'organització des de baix, de solidaritat de tots els pobles des del respecte a la seva identitat i a la seva sobirania.

En la darrera reunió de l'assemblea de Gràcia del Procés constituent, jo deia que no veia a nivell de l'estat un moviment com el que suposa per mi la proposta del Procés constituent. Sí que hi havia iniciatives per resoldre problemes concrets. També hi havia propostes de dur a terme polítiques diferents. En aquesta nova plataforma hi veig, a més, la crida a que tothom participi en la política, no escollint opcions, sinó creant-les. Darrera hi ha el projecte de crear un teixit que ens alliberi del segrest actual i ens protegeixi dels que puguin venir.

Cal que tallem les polítiques que ens estan ofegant. I tenim la força per fer-ho. "Podemos, porque podemos".

dissabte, 18 de gener del 2014

Divideix i venceràs

(Traducido al castellano aquí)

Sovint es poden llegir articles i comentaris en els que es critica el suport que es dóna al dret a l'autodeterminació per part de partits d'esquerres catalans. En bastants casos es parla de que s'està caient en un parany de la dreta, que aplica la famosa fórmula "divideix i venceràs". No sé si també s'ha fet la lectura del lema en sentit contrari. Jo no ho he vist encara, així que ho faré avui en aquesta entrada.

L'argumentació parteix de la base de que el potencial de l'esquerra està en la gent i que, si està dividida, la seva força s'esvaeix. Però per a que això sigui cert, cal que el famós 99% es posi d'acord, s'organitzi i emprengui accions coordinades, capaces de contrarestar i superar amb escreix els poders que tenen segrestades les institucions avui en dia. Ja només en l'àmbit de l'estat espanyol, això és força complicat. Si el que volem és enfrontar-nos al poder de les institucions europees, per exemple, això és encara més complex. Aquesta partida crec que la tenim perduda.

I a l'altra banda? Què passa si som nosaltres els que apliquem el "divideix i venceràs"? I si impedim que el poder es concentri en institucions cada cop més inabastables? Llavors l'organització serà molt més factible. La mobilització també serà més fàcil perquè els objectius seran més abastables. Potser el que cal no és entrar en el seu terreny de joc, sinó portar-los nosaltres al tauler que ens convé.

Aquests dies n'hem tingut un bon exemple: les mobilitzacions de Gamonal, el barri de Burgos. Han estat un èxit i han demostrat que es poden aturar projectes injustos. Però les mobilitzacions eren per una cosa concreta, un projecte local i en l'àmbit d'un veïnat en que era possible una organització de base. On és la solidaritat de l'esquerra de la que parlàvem en un principi? Doncs en que en aquesta lluita no han estat sols. Ells s'han organitzat, però han rebut el suport de manifestacions en altres punts de l'estat. Ells eren els que decidien, perquè a ells els afectava. De la resta rebien el suport i la solidaritat.

Els comentaris que citava al principi parteixen de la base que independència suposa enemistat. Però si la gent d'esquerres que aposta per la independència té clar que qui està espoliant no són els treballadors dels altres punts de l'estat, sinó les classes dirigents d'una banda i l'altra, aquesta enemistat es converteix en solidaritat. I no només dins l'estat, sinó a nivell internacional.

dimecres, 8 de gener del 2014

La lectura de les respostes

A l'assemblea general del Procés constituent del passat 22 de desembre es va acordar que el posicionament davant la consulta es tractaria en les diferents assemblees territorials i sectorials. Jo no hi vaig ser i no sé ben bé com va anar el debat que va portar a aquesta conclusió, però m'agrada que sortís aquesta necessitat de parlar-ne, perquè reflecteix la meva situació personal. L'endemà de donar-se a conèixer les preguntes plantejades, vaig escriure la meva primera impressió en aquesta entrada. En els darrers paràgrafs expressava, d'una manera poc concreta, una sensació d'anar contra-corrent del discurs mediàtic més estès. La sensació de que m'agradaria votar NO i SÍ.

Quan deia que no vull que Catalunya esdevingui un estat ho feia d'una manera intuïtiva. Avui he cercat les definicions d'estat i les que s'adiuen al nostre cas són:

8 1 m. [LC] [PO] Forma d’organització política caracteritzada per l’existència d’un territori delimitat, una població definida i una autoritat que s’atribueix un poder indiscutible sobre els dos elements anteriors. L’estat monàrquic, republicà. Els estats europeus. El cap de l’Estat. Ministre de l’Estat. Els afers de l’Estat.

8 5 m. [PO] Aparell administratiu de l’Estat. Les jubilacions, les paga l’Estat.

Jo deia que, si calia, Catalunya podria dotar-se d'un estat, però no volia que n'esdevingués un. L'estat ha de ser un instrument al servei de les persones, però si Catalunya n'és un, seran elles les que estaran al seu servei. Tampoc vull que esdevingui un aparell administratiu. En tot cas caldrà muntar l'aparell que necessiti la gent. Potser em direu que sóc un llepafils, però tinc la sensació de que a alguns ja els aniria bé ser l'autoritat que s'atribueix el poder indiscutible sobre un territori delimitat i una població definida.

En la mateixa línia, vull que els que visquem a Catalunya siguem independents. No per aïllar-nos ni per aixecar noves fronteres com es diu sovint, sinó en el sentit que apliquem al que mira de valdre's per si mateix i prendre les seves pròpies decisions, fent-se'n responsable. En el sentit del "Ja hem delegat prou, ara som protagonistes".

De tota manera, en aquella entrada jo deia que la celebració de la consulta faria que es refredessin els caps i que es baixés a la realitat. Ara toca fer-ho prenent posició davant la consulta. I això és el que farem aquests propers dies a les diferents assemblees, i aquest és l'exercici que faig jo per preparar-m'ho. Donat que es tracta d'una consulta, miraré de que la meva acció tingui una lectura el més semblant possible al que jo vull. Segons aquest punt de vista recorro les que crec que es faran de les diferents opcions possibles:
  • Abstenció. Suposa deslegitimar la consulta, donar la raó als que creuen que no s'ha de fer.
  • Vot en blanc. Dóna legitimitat a la consulta, però no hi ha cap opció que s'ajusti prou com per decantar la balança. No dóna cap pista de quin és el motiu de la disconformitat.
  • Vot nul. Si va acompanyat d'una explicació o segueix alguna consigna, pot donar la possibilitat d'expressar opinions que no estan contemplades en les opcions oficials. De tota manera, el més probable és que el missatge no tingui repercussió, a menys que hi hagi una bona campanya darrera.
  • Opció No. Implica seguir com estem amb totes les seves conseqüències. Com que la meva lectura és que estem en un procés de recentralització, implica seguir no igual que ara, sinó perdent en autogovern.
  • Opció Sí-No. Demana un canvi en el model de relació actual. Falta veure com s'omple de contingut, però el fet d'usar la paraula "estat" implica un grau de sobirania molt més elevat que l'actual.
  • Opció Sí-Sí. Força el canvi de relació amb l'estat espanyol, traslladant-lo al pla internacional. Deixa de reconèixer l'autoritat absoluta de que parlava la definició anterior.

Les opcions que no reflecteixen en absolut el que jo vull són l'abstenció i el No. El vot en blanc és molt ambigu i ara mateix no m'imagino cap escenari en que el pogués veure com una opció. El vot nul queda com darrer cartutx si no hi ha cap més opció convincent, però no el veig com una opció principal.

Entre les dues darreres opcions, la del Sí-No podria incloure opcions com la de la República catalana dins una federació de repúbliques ibèriques, o altres amb un grau elevat de sobirania, però sense un trencament que s'endevina difícil. No veig incompatible un esquema d'aquest estil amb el model de societat que plantegen els punts del manifest. Però aquesta opció necessita d'algú a l'altra banda, unes forces polítiques estatals disposades a assumir aquest canvi de rols. És per això que no crec que sigui viable. Molt haurien de canviar les coses.

Queda la del Sí-Sí. La pilota a la nostra teulada i comencem a organitzar-nos com creguem millor. Com deia, donat el panorama de la majoria dels actuals partits estatals, veig que és l'únic camí viable, sinó volem seguir el procés actual de recentralització. Però aquesta opció també té una lectura, que és la que li donen els mitjans de comunicació tots els dies. No oblidem que a l'inici mediàtic massiu de tot aquest moviment independentista hi havia el famós pacte fiscal: espoli per uns i insolidaritat pels altres. Fins a quin punt un vot per la independència tindrà una lectura solidària? I parlo tant de fora de Catalunya com a dins mateix. A fora ho compararan amb un ric que no vol pagar imposts. A dins hi haurà gent que voti la independència per tenir més diners per Catalunya.

Deia al principi que no vaig anar a l'assemblea general. Era camí de Vigo, on hi tinc família. Els dies que he estat a Galícia he pogut parlar del que està passant a Catalunya. He sentit el que es copsa des de fora i també he tingut l'oportunitat d'explicar el meu propi punt de vista. La impressió que m'ha quedat és que el missatge que més arriba és un "ja us ho fareu". Els mitjans estatals, sobre tot els més reaccionaris, ho deixen anar directament. Però el discurs dels partits catalans que estan prenent més protagonisme, tant CiU com ERC no contribueixen gaire a esvair aquesta sensació.

Vam parlar del tema de la continuïtat a la Unió europea, com podria condicionar això el vot. Vist des de la perspectiva del manifest, la continuïtat a la UE actual és força difícil si plantegem no pagar el deute il·legítim, o eliminar la legislació d'estrangeria, per exemple. Tampoc sé com es prendria aquesta UE la nacionalització de la banca o dels recursos energètics. Un cop en aquest punt va anar sortint el nou model de societat que hi darrera del manifest, i com aquesta societat s'ha de bastir des de baix, des dels àmbits més propers a la gent. Per això, la independència pot ser una oportunitat per facilitar aquest canvi.

No és que la conversa anés malament. Al revés, crec que va servir per fer més entenedor que la independència no té perquè ser insolidària, si és un mitja i no una finalitat en sí mateixa. Però al final van venir les preguntes del milió: "I tots els que voleu la independència voleu això?" "Què et fa pensar que no serà un estat com l'espanyol, però en petit?" Francament, no vaig poder respondre que sí, que tothom que sortia al carrer per demanar la independència volia repensar el sistema sencer. És el que vull jo, i també molta altra gent, però no sé quanta més. Em consta que les raons merament econòmiques són les principals per bastanta gent, de la mateixa manera que sé que n'hi ha molts que esperen sortir de la crisi per seguir fent el mateix que abans que comencés.

Tot això és per explicar-vos que no acabo de veure clar com fer que un Sí-Sí es llegeixi també com un missatge de solidaritat, enlloc d'un "salvi's qui pugui" o un "aquí us quedeu". És quelcom semblant al que em va passar l'11 de setembre amb la cadena humana, que no hi hagués anat si no hagués tingut la possibilitat de fer-ho envoltant La Caixa, com vaig explicar al seu dia. I és que a les lectures del dia després tothom escombrarà cap a casa. En aquesta consulta no se'ns preguntarà per altra cosa que la relació amb l'Estat espanyol. Per això cal trobar maneres d'assegurar que aquesta no sigui la darrera pregunta que ens facin.

divendres, 3 de gener del 2014

Els diners, un bé molt particular

Rellegint les darrers tres entrades veig que m'haureu de perdonar: crec que les he escrites més per aclarir-me que per ser llegides. En l'entrada final de la sèrie provaré de fer un resum més endreçat de les conclusions que he anat extraient. També vull aclarir que, tot i que els conceptes es barregen, no em volia centrar en el sistema econòmic en que estem immersos, sinó en l'impacte que hi tenen els diners, tal com tots els coneixem i usem.

La funció

La primera entrada tracta de la funció dels diners, que neixen com a instrument per facilitar uns intercanvis més equitatius. A poc a poc, els objectius de la societat s'han anat difuminant i s'ha entrat en una dinàmica basada en que tot té un preu, però oblidant les finalitats veritables, les que ens aporten valor en sí mateixes. El preu és una mesura del valor de les coses, i els diners són la unitat d'aquesta mesura. Però el que va començar com un bé-patró s'ha acabat convertint en el centre de la nostra societat, desvirtuant la seva funció inicial de mitjà, per convertir-se en objectiu.

Una entrevista que crec que il·lustra molt bé aquest canvi de papers és la que li va fer Jordi Évole al propietari de Zinkia, la empresa que produeix Pocoyo. En ella, José María Castillejo deia que només el 34% de la població activa genera riquesa. Excloïa tots els funcionaris i els que treballen en empreses que depenen de l'administració. Excloïa, per exemple, mestres i metges. En canvi, els ingressos principals de la seva empresa provenen d'un merchandising al voltant d'un ninot. Per ell, això és generar riquesa. Si mirem el que aporta cadascú a un infant en concret, considera que ell "genera riquesa" creant-li unes necessitats de consum, però no "generen riquesa" els que li donen una educació i una atenció sanitària públiques i de qualitat. Associa la generació de riquesa a l'atracció de diners, no pas a la cobertura de les necessitats del bàsiques del nen.

Seguint el fil d'una entrada antiga sobre guanyar-se la vida, la fita principal que justifica les accions de la majoria de partits (independentment de que siguin de dretes o d'esquerres) és crear més llocs de treball. Això permetrà que tothom pugui prestar un servei pel qual obtingui uns diners. No és un plantejament erroni? Les feines han de néixer per cobrir necessitats existents, no cal crear-ne de fictícies només per generar llocs de treball. Si no hi ha més necessitats, haurem de treballar menys.

Ara, si el centre dels nostres intercanvis són els diners, qui no tingui accés a ells queda marginat, independentment de que hi hagi recursos suficients per cobrir les necessitats bàsiques de tothom: hi ha gent que mor de gana mentre es llença menjar, hi ha pisos buits i gent vivint al carrer, etc. De fet, podríem dir que el problema no és l'atur, sinó que l'atur sigui un problema. Cal assegurar que ningú queda exclòs dels recursos bàsics si aquests hi són. L'objectiu principal no ha de ser l'acumulació de diners, sinó la generació d'aquests recursos, i cal evitar que siguin articles d'especulació. En aquesta línia anava l'entrada I si el bàsic fos públic? Segurament s'han de polir molts aspectes, però el que no pot ser és que els diners segueixin sent una necessitat, per sobre de les reals.

El valor

La segona entrada vol ressaltar que els preus no són objectius, però ho semblen. Si ens ho pregunten, tots tindrem clar que el valor que li donem a quelcom depèn de molts factors, la majoria dels quals són subjectius. Però els preus són uns nombres que es tradueixen en diners, i aquests diners esborren la subjectivitat. Si ens fixem només en una persona, és gairebé segur que uns cops haurà de treballar més que altres per aconseguir els mateixos diners. Però un cop al compte corrent, cada euro fa el mateix servei, hagi costat el que hagi costat guanyar-lo. Si aquestes diferències ja es produeixen en una persona, imaginem el que passa quan parlem de gent diferent, amb nivells d'ingressos totalment diversos. Quan tenim una empresa en la que la forquilla salarial (proporció entre els sous màxim i mínim) és de més de 500 ¿realment l'alt càrrec ha aportat un valor superior en més de 500 cops al que aporta l'empleat amb menys sou? És més, ¿sobreviuria l'empresa sense l'alt càrrec? ¿I sense els operaris de base? Sí, ja sé que són substituïbles, però fan la feina real. Sense aquesta feina de base, la del directiu no té sentit.

El problema s'agreuja quan aquesta subjectivitat és induïda. Es pot manipular el valor de forma intencionada, mitjançant la publicitat, controlant la informació o especulant directament a gran escala, si es disposa d'accés a molts diners. Com que no tothom té accés en igualtat de condicions als mecanismes que permeten aquestes manipulacions, la justícia i l'equitat que se li suposaven al sistema s'esvaeixen.

No és necessària l'existència dels diners per manipular el valor dels béns que s'intercanvien, però la traducció del preu al bé-patró la fa molt més fàcil, perquè ens desconnecta del bé original. Els diners valen igual tant si provenen d'un servei prestat, com d'una especulació. En definitiva, permeten objectivar o "blanquejar" la subjectivitat.

La peculiaritat

La tercera entrada se centra en el que potser és menys obvi, però que té un efecte més devastador, i que s'ha anat agreujant amb l'auge del capitalisme tardà en que estem immersos. Es tracta de la modificació de les característiques dels diners per a que es puguin moure de manera quasi instantània i, sobre tot, acumular sense cap mena de dificultat. Al contrari, com més en tens, més fàcil és fer-los créixer. I no hi ha un límit per la seva creació.

Aquestes característiques no es troben en els béns reals. Les dificultats que impliquen els creixements desmesurats en la natura actuen com a reguladors. Si una espècie creix massa, esgota els recursos i cada cop li resulta més difícil seguir augmentant la població. La pròpia acumulació és un fre contra ella mateixa.

Els diners no eren així quan tenien una base material. No ho eren quan els representaven metalls preciosos. Tampoc en la mateixa mesura quan eren bitllets. No com ara, que són anotacions electròniques. I es tracta de l'evolució d'un bé creat per una convenció humana, no pas per circumstàncies alienes. No tenim cap necessitat d'adoptar aquest sistema d'intercanvi, més enllà de la nostra voluntat com a societat. No és l'únic possible, per molt que alguns s'entossudeixin en fer-nos-ho creure.

Conclusions

La riquesa es mesura bàsicament en diners, tant la dels països, com la de les empreses o les persones. Ens fixem en PIB, balanços o comptes corrents. És igual si els ingressos són productius o financers, si provenen del treball o de compra-venda de valors a la borsa. Tots els diners valen el mateix. I el seu repartiment és cada cop més desigual. Els propis desequilibris fan que augmentin les diferències. Els diners van creixent, mentre que els recursos que haurien de representar cada cop són més limitats.

La combinació d'aquests tres factors fa que els diners ens desvinculin de la realitat, ens facin viure en un món diferent. Estem conduint un cotxe on els parabrises s'han substituït per càmeres de vídeo i no podem saber si el que ens mostra la pantalla és la realitat o un Matrix qualsevol. I en aquest darrer cas, qui programa Matrix?