dimecres, 8 de gener de 2014

La lectura de les respostes

A l'assemblea general del Procés constituent del passat 22 de desembre es va acordar que el posicionament davant la consulta es tractaria en les diferents assemblees territorials i sectorials. Jo no hi vaig ser i no sé ben bé com va anar el debat que va portar a aquesta conclusió, però m'agrada que sortís aquesta necessitat de parlar-ne, perquè reflecteix la meva situació personal. L'endemà de donar-se a conèixer les preguntes plantejades, vaig escriure la meva primera impressió en aquesta entrada. En els darrers paràgrafs expressava, d'una manera poc concreta, una sensació d'anar contra-corrent del discurs mediàtic més estès. La sensació de que m'agradaria votar NO i SÍ.

Quan deia que no vull que Catalunya esdevingui un estat ho feia d'una manera intuïtiva. Avui he cercat les definicions d'estat i les que s'adiuen al nostre cas són:

8 1 m. [LC] [PO] Forma d’organització política caracteritzada per l’existència d’un territori delimitat, una població definida i una autoritat que s’atribueix un poder indiscutible sobre els dos elements anteriors. L’estat monàrquic, republicà. Els estats europeus. El cap de l’Estat. Ministre de l’Estat. Els afers de l’Estat.

8 5 m. [PO] Aparell administratiu de l’Estat. Les jubilacions, les paga l’Estat.

Jo deia que, si calia, Catalunya podria dotar-se d'un estat, però no volia que n'esdevingués un. L'estat ha de ser un instrument al servei de les persones, però si Catalunya n'és un, seran elles les que estaran al seu servei. Tampoc vull que esdevingui un aparell administratiu. En tot cas caldrà muntar l'aparell que necessiti la gent. Potser em direu que sóc un llepafils, però tinc la sensació de que a alguns ja els aniria bé ser l'autoritat que s'atribueix el poder indiscutible sobre un territori delimitat i una població definida.

En la mateixa línia, vull que els que visquem a Catalunya siguem independents. No per aïllar-nos ni per aixecar noves fronteres com es diu sovint, sinó en el sentit que apliquem al que mira de valdre's per si mateix i prendre les seves pròpies decisions, fent-se'n responsable. En el sentit del "Ja hem delegat prou, ara som protagonistes".

De tota manera, en aquella entrada jo deia que la celebració de la consulta faria que es refredessin els caps i que es baixés a la realitat. Ara toca fer-ho prenent posició davant la consulta. I això és el que farem aquests propers dies a les diferents assemblees, i aquest és l'exercici que faig jo per preparar-m'ho. Donat que es tracta d'una consulta, miraré de que la meva acció tingui una lectura el més semblant possible al que jo vull. Segons aquest punt de vista recorro les que crec que es faran de les diferents opcions possibles:
  • Abstenció. Suposa deslegitimar la consulta, donar la raó als que creuen que no s'ha de fer.
  • Vot en blanc. Dóna legitimitat a la consulta, però no hi ha cap opció que s'ajusti prou com per decantar la balança. No dóna cap pista de quin és el motiu de la disconformitat.
  • Vot nul. Si va acompanyat d'una explicació o segueix alguna consigna, pot donar la possibilitat d'expressar opinions que no estan contemplades en les opcions oficials. De tota manera, el més probable és que el missatge no tingui repercussió, a menys que hi hagi una bona campanya darrera.
  • Opció No. Implica seguir com estem amb totes les seves conseqüències. Com que la meva lectura és que estem en un procés de recentralització, implica seguir no igual que ara, sinó perdent en autogovern.
  • Opció Sí-No. Demana un canvi en el model de relació actual. Falta veure com s'omple de contingut, però el fet d'usar la paraula "estat" implica un grau de sobirania molt més elevat que l'actual.
  • Opció Sí-Sí. Força el canvi de relació amb l'estat espanyol, traslladant-lo al pla internacional. Deixa de reconèixer l'autoritat absoluta de que parlava la definició anterior.

Les opcions que no reflecteixen en absolut el que jo vull són l'abstenció i el No. El vot en blanc és molt ambigu i ara mateix no m'imagino cap escenari en que el pogués veure com una opció. El vot nul queda com darrer cartutx si no hi ha cap més opció convincent, però no el veig com una opció principal.

Entre les dues darreres opcions, la del Sí-No podria incloure opcions com la de la República catalana dins una federació de repúbliques ibèriques, o altres amb un grau elevat de sobirania, però sense un trencament que s'endevina difícil. No veig incompatible un esquema d'aquest estil amb el model de societat que plantegen els punts del manifest. Però aquesta opció necessita d'algú a l'altra banda, unes forces polítiques estatals disposades a assumir aquest canvi de rols. És per això que no crec que sigui viable. Molt haurien de canviar les coses.

Queda la del Sí-Sí. La pilota a la nostra teulada i comencem a organitzar-nos com creguem millor. Com deia, donat el panorama de la majoria dels actuals partits estatals, veig que és l'únic camí viable, sinó volem seguir el procés actual de recentralització. Però aquesta opció també té una lectura, que és la que li donen els mitjans de comunicació tots els dies. No oblidem que a l'inici mediàtic massiu de tot aquest moviment independentista hi havia el famós pacte fiscal: espoli per uns i insolidaritat pels altres. Fins a quin punt un vot per la independència tindrà una lectura solidària? I parlo tant de fora de Catalunya com a dins mateix. A fora ho compararan amb un ric que no vol pagar imposts. A dins hi haurà gent que voti la independència per tenir més diners per Catalunya.

Deia al principi que no vaig anar a l'assemblea general. Era camí de Vigo, on hi tinc família. Els dies que he estat a Galícia he pogut parlar del que està passant a Catalunya. He sentit el que es copsa des de fora i també he tingut l'oportunitat d'explicar el meu propi punt de vista. La impressió que m'ha quedat és que el missatge que més arriba és un "ja us ho fareu". Els mitjans estatals, sobre tot els més reaccionaris, ho deixen anar directament. Però el discurs dels partits catalans que estan prenent més protagonisme, tant CiU com ERC no contribueixen gaire a esvair aquesta sensació.

Vam parlar del tema de la continuïtat a la Unió europea, com podria condicionar això el vot. Vist des de la perspectiva del manifest, la continuïtat a la UE actual és força difícil si plantegem no pagar el deute il·legítim, o eliminar la legislació d'estrangeria, per exemple. Tampoc sé com es prendria aquesta UE la nacionalització de la banca o dels recursos energètics. Un cop en aquest punt va anar sortint el nou model de societat que hi darrera del manifest, i com aquesta societat s'ha de bastir des de baix, des dels àmbits més propers a la gent. Per això, la independència pot ser una oportunitat per facilitar aquest canvi.

No és que la conversa anés malament. Al revés, crec que va servir per fer més entenedor que la independència no té perquè ser insolidària, si és un mitja i no una finalitat en sí mateixa. Però al final van venir les preguntes del milió: "I tots els que voleu la independència voleu això?" "Què et fa pensar que no serà un estat com l'espanyol, però en petit?" Francament, no vaig poder respondre que sí, que tothom que sortia al carrer per demanar la independència volia repensar el sistema sencer. És el que vull jo, i també molta altra gent, però no sé quanta més. Em consta que les raons merament econòmiques són les principals per bastanta gent, de la mateixa manera que sé que n'hi ha molts que esperen sortir de la crisi per seguir fent el mateix que abans que comencés.

Tot això és per explicar-vos que no acabo de veure clar com fer que un Sí-Sí es llegeixi també com un missatge de solidaritat, enlloc d'un "salvi's qui pugui" o un "aquí us quedeu". És quelcom semblant al que em va passar l'11 de setembre amb la cadena humana, que no hi hagués anat si no hagués tingut la possibilitat de fer-ho envoltant La Caixa, com vaig explicar al seu dia. I és que a les lectures del dia després tothom escombrarà cap a casa. En aquesta consulta no se'ns preguntarà per altra cosa que la relació amb l'Estat espanyol. Per això cal trobar maneres d'assegurar que aquesta no sigui la darrera pregunta que ens facin.

4 comentaris:

  1. Durante mi estancia navideña en Madrid, y mientras me tomaba un café en un bar, pude observar que en el sobre de azúcar que me dieron rezaba la siguiente cita "La política es el arte de buscar problemas, encontrarlos, hacer un diagnóstico falso y aplicar después los remedios equivocados" - Groucho Marx.
    Personalmente antes de responder a la consulta, tengo mis propias dudas.
    ¿Está el pueblo catalán preparado para la independencia? He estado hablando con bastantes personas sobre este tema, y tanto las opiniones a favor o en contra que he escuchado sobre este tema me dejan bastante preocupado.
    Podría decir que el 90% de las personas a las que les pregunto, me responden sobre temas económicos. Los que están a favor barajan los números que dan los políticos independentistas como dogmáticos, y los defienden a capa y espada, cuando es sabido por todos que los políticos mienten más que hablan.
    Los que están en contra argumentan el boicot económico, que según ellos no solo haría el estado español sino también la CEE.
    Muy poca gente habla de un cambio a un sistema más participativo en el que el ciudadano deje de ser un elemento pasivo dentro de las decisiones y pase a ser un elemento no solo consultivo sino también participativo.
    Tras ver los resultados que estoy obteniendo en mi encuesta personal, me surge la otra duda, si los partidos políticos van a seguir siendo los que tomen las decisiones, no veo que la mayoría de los ciudadanos estén por la labor, a que nos enfrentamos el día de después. Un estado en el que se realizarán dos elecciones cada 4 años, que si quieren las pueden agrupar en un único día, en las que votemos a nuestro presidente de la Generalitat y a nuestro presidente de la República y luego nos podamos quejar porque los partidos elegidos no cumplen sus programa electoral y se lo llevan calentito...
    Creo que la pregunta que nos tendríamos que hacer cada uno de nosotros y siendo autocríticos sería si el pueblo catalán es lo suficientemente maduro como para reclamar su propio camino. Quiero terminar este comentario apoyando la muestra de madurez política y de determinación de los conciudadanos del barrio de Gamonal en Burgos, que están demostrando que se puede luchar contra las decisiones de los políticos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel comentari, David. Hi alguns aspectes, però, que no comparteixo amb tu. Alguns són detalls, com quan desqualifiques els números del balanç fiscal. Jo tampoc el veig clar, però el motiu no pot ser que un polític els defensi, calen motius més sòlids. Pel meu gust en el teu comentari carregues massa les tintes contra la política, i em sembla que aquest és el parany en que volen que caiguem, per conduir-nos a una sensació de "no s'hi pot fer res".
      L'altre aspecte és si el poble català està prou madur per reclamar el seu camí o no. Bé, doncs demanar la independència és una manera de madurar, d'agafar les regnes. Estic d'acord, i ja ho deia en la meva entrada, que els motius pels quals alguns demanen la independència no són els més adients. Estic d'acord en que no es pot demanar la independència sota la premisa de que els catalans ho fem tot bé i la resta és un desastre. Però la no independència tampoc garanteix que el poble català es faci més madur. La reclamació d'un camí propi no és un premi per ser un poble madur, sinó un dret de tots els pobles. Si només ho poden reclamar els que són madurs, estem acceptant que n'hi ha que no es mereixen governar-se a ells mateixos.
      Finalment, m'afegeixo al suport als veïns del barri de Gamonal, en la seva lluita per poder decidir en que s'utilitzen els diners del seu municipi.

      Elimina
    2. Intento aclarar puntos ya que no me hice entender.
      Como bien dices todo pueblo puede reclamar su camino, pero el camino que a mi me gustaría empezar a andar necesita de la necesidad de que las personas se impliquen en las decisiones importantes. No me gustaría montar "un chiringuito" como el actual. Veo la independencia como una oportunidad de poder una establecer unas bases desde cero teniendo la experiencia de algo que todos hemos visto que no ha funcionado, por favor no volvamos a cometer los mismos errores. Cometamos errores y aprendamos de ellos, pero por favor deberíamos haber aprendido de estos últimos 35 años.
      Sobre el tema económico, creo que no se puede pedir la independencia desde el si yo soy independiente tendré más poder adquisitivo y viviré mejor, que es el argumento que normalmente escucho. La existencia de riqueza en un país no implica un reparto de la misma, puede implicar la existencia de unos pocos muy ricos y muchos muy pobres. Eso es algo a lo que estamos tendiendo y no creo en una sociedad sostenible de ese tipo.
      Y es cierto que cargo contra la casta política porque considero que es una de las responsables en dejarnos en la coyuntura económica actual actuando desde la impunidad que les dan sus privilegios. La casta política debe existir pero como cualquier gestor debe ser fiscalizado por la gente que le está pagando, en este caso por el pueblo. Cómo se podría establecer una transparencia real para fiscalizarlos cuando son ellos los que establecen los mecanismos, lo veo bastante peliagudo.

      Elimina