dijous, 26 de desembre del 2013

Un bé molt particular, la peculiaritat

Deia en l'entrada anterior que determinades característiques dels diners faciliten les distorsions dels preus. Aquest efecte no es causat per la mala sort, donat que els diners són un bé convencional, fruit d'un acord entre les persones i, per tant, aquestes propietats són arbitràries. A més, aquestes peculiaritats s'han anat accentuant amb el temps. O potser hauríem de dir perfeccionant?

En el cas dels béns habituals, els que realment ens aporten quelcom per si mateixos, l'acumulació i el transport tenen un cost. Si produïm molt menjar, ens caldrà emmagatzemar-lo. Caldrà construir receptacles i protegir-lo d'altres animals. En el cas de molts aliments, se'ns faran malbé o aniran perdent propietats. Per evitar la descomposició potser haurem de consumir energia refrigerant-los. En el cas de que no els produïm on els necessitem, caldrà emprar energia per desplaçar-los. Si ens fixem en l'aigua o l'electricitat passa quelcom semblant. Els dipòsits d'aigua i les canalitzacions tenen pèrdues, com en tenen les bateries i les xarxes de transport elèctriques. En tots aquests exemples, el més òptim seria obtenir el què es necessita en el moment i el lloc de consumir-ho. L'emmagatzemament i el transport són un mal menor.

Pot passar que algun bé no es deteriori, però no se m'acut res que augmenti el seu valor intrínsec amb el temps. Altra cosa és que pugui augmentar el seu preu, però això és degut a les variacions d'existències o a l'exclusivitat. Un got d'aigua durant una època de sequera segur que val més que enmig d'una tempesta, però l'aigua fresca de pluja recent recollida és més bona que la del dipòsit. Fins i tot una obra d'art, que segurament augmenta molt el seu preu, haurà perdut part de les seves propietats. Val més diners tant sols per un efecte d'exclusivitat, però és segur que un quadre antic es veia molt millor recent pintat que al cap dels segles. Si no fos així no tindrien sentit les restauracions.

Els diners, en canvi, no perden el seu valor, més enllà de la inflació, que no té perquè succeir. Abans calien magatzems, els diners tenien un suport material que, si més no, introduïa problemes logístics a l'hora de acumular-lo o transportar-los. Però avui en dia no són més que nombres enregistrats en comptes bancaris. S'han eliminat els problemes logístics. A més, ja no es desen sota un matalàs, sinó que es dipositen en entitats de les que s'espera un profit en forma d'interessos. Si tens prou diners, no cal que aportis res més, perquè ells mateixos en van generant de nous.

Tampoc el transport és un problema pels diners. Ho havia estat, quan l'equivalència es feia en base a pes en metalls preciosos. Però avui en dia, els diners donen la volta al món sense cap complicació: ni consum d'energia, ni pèrdues. Cada cop es facilita més la seva mobilitat, de forma que els mercats són globals i es poden aprofitar les oportunitats en qualsevol lloc del món, amb un cost molt reduït o nul.

Però la característica dels diners que més els diferencia de la resta de béns, i que més distorsions provoca, és la seva possibilitat de creixement il·limitat. Les grans acumulacions de bens van provocant problemes cada cop més importants, fins que arriba un punt que seguir creixent és inviable. Una presa hidràulica petita es pot construir en molts llocs, però fer-ne de grans precisen enclavaments cada cop més peculiars, fins que hi ha un límit. L'acumulació de menjar té un límit, a partir del qual, la major part del que s'emmagatzemi s'acabarà perdent. En canvi, de diners en podem fer tants com vulguem. No només això: quants més en tinguem més fàcil és fer-ne més i treure'n un rendiment major.

Com deia a l'inici, totes aquestes peculiaritats dels diners s'han anat accentuant a mesura que ha cobrat força l'economia financera sobre la productiva, a mesura que el sistema d'intercanvi s'ha col·locat en el centre i s'ha anat oblidant que els diners són un bé-patró, sense sentit per ells mateixos. És un evolució perversa perquè, el que havia nascut per servir de raser, per regular les relacions d'intercanvi, passa a tenir unes característiques que l'allunyen del que pretén representar. Si em permeteu tornar als símils amb el terreny de la física, és com si elaboréssim un model per explicar el comportament de la matèria i l'adaptéssim a la nostra conveniència, esperant que sigui la matèria la que s'adapti al nostre model. Així és com els recursos naturals van per una banda, mentre els financers van per una altra.

Continuarà i acabarà...

Un bé molt particular, el valor

Seguint el fil de l'entrada anterior sobre els diners, imaginem un sistema de relació basat en intercanvis equitatius, on s'acorda un preu per cada bé o servei i es pren com a referència un bé-patró: els diners. Com deia, es regula la relació, però no s'estableixen els objectius que es persegueixen. Els defensors d'aquest esquema es basen en la total llibertat de cada individu i en la idea de que els interessos contraposats s'equilibraran entre sí pel propi mercat. Això dóna un sensació d'equitat i justícia, ja que tothom és lliure de fer els intercanvis que cregui que li són convenients. Però, a l'hora de la veritat, aquesta regulació no acaba de funcionar per diversos motius.

En primer lloc, el preu mesura el valor que se li dóna al bé o al servei. Aquest valor és una magnitud subjectiva, que depèn principalment de la necessitat que en tingui qui el compra i de la facilitat de trobar alternatives. Depèn en molta menys mesura de l'esforç que ha suposat pel venedor o del que costarà reposar-lo, tornar a disposar d'ell. Tampoc depèn del que suposa pel comprador pagar el preu. Això fa que aconseguir els mateixos diners pugui resultar molt més fàcil per una persona que per una altra. I, molt sovint, aquesta diferència no es correspon a la dificultat o l'esforç que fa cadascú a l'oferir aquest bé o servei, sinó que depèn de les seves capacitats innates, de l'atzar, del punt de partença, etc.

Una opció alternativa d'intercanvi seria la que reflecteix la frase que algun cop he llegit atribuïda a Karl Marx: "De cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats". Si volem ser equitatius i justs partint d'aquest esquema d'intercanvi, hauríem de ser capaços de fer comparacions entre les necessitats i les capacitats de les diferents persones, de forma que les contribucions i les recepcions fossin les adequades, per tal d'evitar greuges comparatius. Ens pot semblar més difícil objectivar necessitats i capacitats d'algú que el valor de les coses però, donat que aquest tampoc és una magnitud objectiva, és convenient analitzar les conseqüències d'una falla en cada un dels sistemes. Si errem en el primer cas, pot ser que algú s'aprofiti dels que l'envolten. Si algú no és capaç de generar quelcom amb prou valor per la resta, quedarà marginat, exclòs de la societat. Cap de les dues conseqüències és desitjable, però jo veig més greu la segona.

La injustícia que introdueix la subjectivitat del valor s'agreuja pel fet de que es pot manipular. Si es comença a escampar el rumor que hi haurà escassedat de determinat bé, tothom mirarà de abastir-se'n i pujarà el preu. Al final acabarà faltant-ne pel fet que tothom n'haurà comprat més del que en necessitava i serà una profecia autocomplerta: el propi rumor haurà provocat l'escassedat que pregonava. Aquest rumor pot ser degut a l'atzar, o pot provocar-se expressament per aconseguir el fi. Si algú té excedent del bé que se suposa que anirà escàs, li pot interessar escampar el rumor.

L'estadi següent és l'especulació, consistent en comprar o vendre amb l'objectiu de variar els preus. Això pot ser una tendència generalitzada, com les bombolles que es van formant periòdicament. Durant la bombolla immobiliària, es van comprar pisos per vendre'ls al cap de poc temps sense haver-los usat. En alguns casos, sense que haguessin estat construïts encara. Això ho va fer molta gent i l'efecte acumulatiu de les compres individuals feia pujar el preu. Però també ho pot fer algú amb molta capacitat adquisitiva. Si es disposa de molts diners es pot distorsionar el mercat. Un exemple cèlebre és de l'atac que George Soros va fer contra el Banc d'Anglaterra a 1992, venent de cop una quantitat molt gran de lliures i provocant un pànic que va fer depreciar la divisa extraordinàriament. Després, només li va caldre tornar-ne a comprar i esperar a poder-la vendre altre cop al seu preu habitual.

La conjunció d'aquesta subjectivitat i del fet que no hi hagi uns objectius darrera del lliure mercat, fan que deixi de ser just i equitatiu, com podia semblar en un principi. S'han establert una normes i tot s'hi val mentre es compleixin. Els especuladors no tenen inconvenient en reconèixer el que estan fent, perquè entra dins les regles del joc, està permès i és legal. Com que darrera de les regles no hi ha cap objectiu, la manipulació del valor de les coses per tal de guanyar més diners s'accepta com un fet normal, desvirtuant el que hauria de ser un intercanvi entre iguals i desviant la major part d'aquest bé-patró cap a operacions en les que no es mesura realment el valor de res concret, sinó que es tracta més bé d'apostes sobre les tendències dels mercats. I tot això és més fàcil encara, gràcies a certes propietats peculiars d'aquest bé tant particular.

Continuarà...

divendres, 20 de desembre del 2013

Un bé molt particular, la funció

Com deia la cançó de Cabaret, els diners fan girar el món. Tots sabem el que són els diners, oi? Són una cosa tant quotidiana que ja no ens plantegem la seva existència. Però podem fer-ho, potser fins i tot és convenient. Em permeteu que faci l'experiment? Serà en més d'una entrada per poder-los mirar des de diferents angles. No us ofereixo rigor científic, sinó més bé reflexions en veu alta i una incursió en la sociologia d'espardenya (o d'estar per casa).

En aquesta primera entrada us proposo trobar la funció dels diners. Agafaré embranzida anant a l'origen: per viure ens cal fer feines que ens permetin obtenir béns. Quan no vivim sols també ens prestem serveis entre nosaltres i a la societat en general. A mi se m'acudeixen diversos tipus de societats que, per la meva deformació física compararé amb els estats de la matèria, considerant que les molècules són les persones.

En les societats sòlides cadascú té el seu lloc assignat i molt poc marge de maniobra. La repartició de les tasques a desenvolupar i dels béns dels que fa ús cada individu venen marcats per una cúpula que vetlla per a que tot rutlli. Un exemple podria ser un exèrcit, la tripulació d'una nau o qualsevol altre sistema basat en l'autoritat. Normalment, aquestes societats estan enfocades a un objectiu concret i els individus compten poc o, si més no, passen a un segon pla davant l'objectiu de la societat. Això sí, en el cas de que qui dirigeix sigui eficaç, és més fàcil aconseguir les fites proposades, ja que tothom compleix la funció que té assignada.

Les societats líquides tenen una superfície que les distingeix de l'entorn i que marca els límits amb els que els individus s'identifiquen. Cadascú té llibertat per moure's internament, però hi ha unes forces de cohesió que mantenen unit el grup, uns llaços que els fa compartir un sentiment de pertinença. En aquestes societats, les aportacions de cadascú i la distribució del que està disponible es fa mitjançant aquesta cohesió, a base de negociació, sense complir uns criteris estrictes d'equitat. Com que es necessària aquesta consciència de grup, la dimensió no pot ser molt gran, perquè si hi ha molts individus apareix l'anonimat i el sentiment de pertinença es dilueix. Ve a ser com en el cas de les gotes que, si són massa grosses, s'acaben trencant. Exemples d'aquestes societats són les famílies, petites comunitats, tribus o comunes.

Els individus d'una societat gasosa no tenen consciència d'un objectiu comú, sinó que ocupen el que necessiten i redueixen la seva interacció amb la resta al que és estrictament necessari per cobrir els seus propis objectius. Un exemple que em ve al cap és el far west de les pel·lícules, amb molt poques regulacions i on cadascú fa la seva vida, interaccionant amb la resta just el necessari. Aquí no hi ha objectiu comú ni un sentiment de pertinença. L'equilibri s'aconsegueix contrapesant els interessos dels diferents membres de la societat. Alguns cops es pot fer de manera violenta, però també hi ha la possibilitat d'establir uns codis d'intercanvi acceptats per tots els membres. Són una espècie de regles del joc que, a falta d'objectiu comú actuen com a sistema de referència.

Les societat sòlides i líquides poden funcionar internament sense diners, necessitant-los, potser, en el seus intercanvis amb altres societats. En el cas de les sòlides, cada membre aporta el que li manen i rep el que li donen. Els membres d'una societat líquida regulen les aportacions de cada membre i les reparticions entre ells en base a negociacions, apel·lant al concepte de comunitat i al seu bon funcionament, usant com a moneda de canvi l'aprovació social i el sentiment de pertinença.

Les societats gasoses són les ideals per a que prenguin un paper preponderant els diners. Donat que no hi ha un objectiu comú, el més just es que els intercanvis es facin de mutu acord, i que els béns o serveis que canvien de mans tinguin un valor equivalent pels dos actors. Però, en molts casos, és difícil trobar una contrapartida del mateix valor, ja que no tenen perquè coincidir els moments en que cadascun dels actors disposa d'aquell bé o de la capacitat de prestar un servei determinat. També es pot donar el cas de que els seus valors siguin molt descompensats. La mesura del valor d'un bé o servei a intercanviar és el preu. És aquí on entren el joc els diners, com a bé-patró, que permet fraccionar els preus fins valors molt petits i es pot acumular per usar-lo més endavant. D'aquesta manera, els diners acumulats representen el deute que han contret la resta d'individus de la societat amb nosaltres. O també ho podem veure com la capacitat d'adquisició que hem anat emmagatzemant.

En el cas de les societats gasoses, al no haver un referent comú al que acollir-se, la negociació no es pot fer més que a base de negociar el valor que comprador i venedor donen a l'objecte d'intercanvi. Aquí és on apareix el mercat, l'oferta i la demanda. Per al venedor un objecte pot tenir molt valor i pot posar-li un preu molt alt, però si no hi ha ningú disposat a pagar-lo, haurà de renunciar a vendre'l o reduir-ne el preu. De l'altra banda, un comprador pot no estar disposat a pagar determinat preu per quelcom, però si no hi ha ningú disposat a vendre-ho més barat, es quedarà sense fer la compra. En una societat gasosa, sense referents comuns, és un sistema molt més equitatiu que anar a garrotades. Però no tot són flors i violes i, a continuació, ve la primera objecció.

Totes tres societats tenen uns elements comuns entre sí i altres que les diferencien. En la líquida i la gasosa els membres disposen de molta més llibertat que en la sòlida. La gasosa i la sòlida poden ser molt grans, ja que no necessiten del sentiment de pertinença que li cal a la líquida per funcionar, sinó que els individus tendeixen a ser anònims. La sòlida i la líquida tenen un objectiu com a referent, mentre que la gasosa només té un marc d'intercanvi definit, sense cap objectiu que assolir com a societat. De fet, la societat gasosa no té consciencia de tal, més enllà de que és l'àmbit on apliquen les normes d'intercanvi establertes. És com un joc de taula en el que l'únic que hi ha són unes regles i és lícit que cadascú les usi pels seus fins, cercant-ne els límits. No hi ha una direcció bona i una dolenta, sinó que s'espera que les voluntats dels individus s'equilibrin les unes amb les altres. La llibertat és absoluta, però la finalitat està totalment desdibuixada.

Així, la primera objecció als diners ve de que siguin el marc de relació dins un lliure mercat, mancat d'un objectiu global. Al no existir aquest objectiu, la pròpia eina passa a ocupar aquest paper. No és lícit valorar si una direcció és bona o dolenta, sinó només si s'ajusta a les regles del joc o no. Tenim el vehicle però no sabem on volem anar. La fita passa a ser senzillament la conducció.

Continuarà...

dimarts, 17 de desembre del 2013

Partits polítics envers Esglèsia

Una de les crítiques que se li fan a la Teresa Forcades és que exigeixi més democràcia interna al partits polítics, mentre pertany i defensa l'Esglèsia catòlica, una organització tant fortament jerarquitzada. És clar que la Teresa defensa l'Esglèsia i no seria lògic que hi pertanyés i no ho fes. El que ja no és tant cert és que no la critiqui, que no vegi moltes coses a millorar i les expressi amb la mateixa llibertat amb que parla de la política, l'economia, la sanitat o les vacunes. Li he sentit expressar opinions allunyades del discurs oficial del vaticà i de la conferència episcopal, en temes com el matrimoni homosexual, l'avortament, etc. Opinions que, ben segur, no són tant allunyades de les de moltes comunitats de base. Li he sentit plantejar que cal revisar el paper de la dona en l'Esglèsia. També s'ha pronunciat a favor de que demani perdó per l'alineament amb el règim franquista i el suport que li donà durant la dictadura. Ha advocat per un estat laic, i podríem seguir ampliant la llista.

Probablement aquestes declaracions no es coneixen tant, ja sigui perquè són menys espectaculars que les que fan referència a qüestions polítiques o perquè no hi ha tant d'interès en que es difonguin, no sé quin és el motiu. Segurament el lligam que té la Teresa amb l'Esglèsia, a través de les seves vivències i la seva comunitat, no el té amb cap partit polític. És possible que això li faci tenir una màniga més ampla amb una que amb els altres. En tot cas, està clar que no cal estar-hi d'acord en tot el que diu. El fet de sentir-la ja et fa pensar, plantejar-te moltes coses, que al cap i a la fi és l'important: que cadascú es formi la seva pròpia opinió, sense esperar a "comprar-ne" una de ja feta.

De tota manera, encara que la Teresa Forcades fos més indulgent amb l'Esglèsia que amb els partits polítics, crec que no són estaments equiparables avui en dia. En la nostra societat actual, podem viure totalment aliens a l'Esglèsia, si deixem de banda el famós concordat de l'estat amb el vaticà. En canvi, els partits polítics són l'únic camí per accedir a les institucions i als centres de decisió. Això fa que haguem de ser molt més exigents amb ells i amb la seva democràcia interna, que amb la d'una institució a la que és voluntari adscriure's, i de la que podem restar totalment al marge.

divendres, 13 de desembre del 2013

Les respostes a la pregunta

Ja tenim pregunta. I perquè no sigui dit que els catalans som garrepes, no és una sinó dues, encara que encadenades:

  • "Vol que Catalunya esdevingui un estat?" i 
  • "En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?"

Al final s'ha optat per obrir la tercera via, la possibilitat que hi hagi gent que demani un canvi de relació amb l'Estat espanyol, sense arribar a la independència. Caldrà veure de quin significat s'omple el fet que un estat no sigui independent, però sembla bastant segur que implica un reconeixement de la seva sobirania i capacitat de decisió.

El referèndum tindrà la seva conyeta. Per exemple, els eslògans seran curiosos: "Vota NO" un vot clàssic; "Vota SINO" en podríem dir l'opció margarida; "Vota SISI" volem una emperadriu? Bromes apart, la opció em sembla bona, perquè es posa el problema sobre la taula i es permet que la gent digui la seva, enlloc d'especular sobre el que pensa o no. S'ha fet un esforç per a que es puguin recollir el màxim de sensibilitats, és a dir, s'ha obert la porta a més matisos, que fa que més gent es pugui sentir còmoda. Però a més, el fet de que hi hagi la possibilitat real, fa que es refredin els caps i la gent s'acari amb els projectes concrets que hi puguin haver al darrera. També obliga a pensar quines solucions es volen i com articular-les. Deixem les hipòtesis i baixem a la realitat.

Pel partits que no volen la secessió, és una oportunitat magnífica per presentar alternatives que resolguin els problemes pels quals creuen que la gent ha arribat a la conclusió que calia fer un referèndum (això es va demostrar a les eleccions de fa un any). De fet, de les tres opcions finals, dos descarten el trencament. Així que, juguen amb un cert avantatge, ja que els que no són partidaris de la independència, però els fa dentera seguir patint la recentralització galopant, tenen una altra opció. Pels partits independentistes, apart de no poder recollir els vots dels que tan sols volen un canvi de relació amb l'estat, és un repte de concreció. Hauran de deixar de banda la fibra que et pot fer anar a una manifestació i posar fil a l'agulla per cosir una nova societat real. Perquè davant una consulta el sentit de responsabilitat dels votants és més alt que davant d'una manifestació. Sinó mireu el vot útil, que no es fa amb el cor sinó sospesant les opcions que es consideren més favorables, encara que no siguin les més desitjades. Poca gent conec que vagi a una manifestació "útil".

Doncs, de moment, la resposta no quadra amb aquesta anàlisi meva. Que els partits independentistes estiguin contents és lògic. És un repte, però és pel que han estat lluitant. Per ells és hora de posar totes les energies i agafar embranzida, que queda menys d'un any. Però la resposta dels partits que no volen la secessió és francament decebedora. Enlloc d'aprofitar aquest cert avantatge i començar a oblidar l'explicació de la bogeria passatgera, treuen pit constitucional i neguen qualsevol acord, amb la mateixa prepotència amb que s'aproven totes les lleis que no tindrien, ni de bon tros, el suport de la gent en un referèndum. Per exemple, la llei Wert, la Gallardón, la mordassa, etc. És possible que sigui una primera reacció i que després vagin virant, però ja fa temps que dura això i cada cop la inèrcia de les declaracions que han anat fent el impedeix més el gir. És possible que no tinguin un pla alternatiu que els sembli que pugui ser acceptable. També és possible, fins i tot diria probable, que els siguin totalment indiferents els motius que han portat a aquesta situació: com que tenen la paella legal pel mànec, amb no deixar-la anar n'hi ha prou. Veurem com evoluciona tot això en els propers dies i mesos.

I en tot això, quina és la meva resposta? Doncs com diria en Raimon, potser és que no sóc d'eixe món, però jo, per gust, respondria No Sí, just l'opció que veda la fórmula "En cas afirmatiu" que encapçala la segona pregunta. Estrany? potser sí. Però jo no vull que Catalunya esdevingui un estat, sinó que prefereixo que segueixi sent un país, aquell país petit d'en Lluís Llach, el lloc comú dels que l'habitem. En tot cas, pot dotar-se d'un estat, si en un moment donat li cal, però no vull que s'hi converteixi. Vull que sigui independent? És clar que sí! Que els que hi vivim ens puguem organitzar com creiem que és millor per les persones. Però no vull només la independència d'aquest Estat espanyol que cada cop més funciona menys, sinó també d'aquesta unió EUROpea, que uneix economies per enfonsar les persones. Independent dels "mercats", aquests ens abstractes que només tenen diners, perquè només es basen en l'especulació i no aporten cap valor a la societat. Independent de les grans multinacionals que fan i desfan sense sentir-se amenaçades més que per altres grans companyies, amb les que es fagociten mútuament, ajuntant-se com dues taques de petroli per fer-ne una de més gran i impenetrable.

A vegades penso que amb l'edat em vaig tornant una mica anarquista. I això que diuen que hauria de ser al revés...    :-)