Ja tenim pregunta. I perquè no sigui dit que els catalans som garrepes, no és una sinó dues, encara que encadenades:
Al final s'ha optat per obrir la tercera via, la possibilitat que hi hagi gent que demani un canvi de relació amb l'Estat espanyol, sense arribar a la independència. Caldrà veure de quin significat s'omple el fet que un estat no sigui independent, però sembla bastant segur que implica un reconeixement de la seva sobirania i capacitat de decisió.
El referèndum tindrà la seva conyeta. Per exemple, els eslògans seran curiosos: "Vota NO" un vot clàssic; "Vota SINO" en podríem dir l'opció margarida; "Vota SISI" volem una emperadriu? Bromes apart, la opció em sembla bona, perquè es posa el problema sobre la taula i es permet que la gent digui la seva, enlloc d'especular sobre el que pensa o no. S'ha fet un esforç per a que es puguin recollir el màxim de sensibilitats, és a dir, s'ha obert la porta a més matisos, que fa que més gent es pugui sentir còmoda. Però a més, el fet de que hi hagi la possibilitat real, fa que es refredin els caps i la gent s'acari amb els projectes concrets que hi puguin haver al darrera. També obliga a pensar quines solucions es volen i com articular-les. Deixem les hipòtesis i baixem a la realitat.
Pel partits que no volen la secessió, és una oportunitat magnífica per presentar alternatives que resolguin els problemes pels quals creuen que la gent ha arribat a la conclusió que calia fer un referèndum (això es va demostrar a les eleccions de fa un any). De fet, de les tres opcions finals, dos descarten el trencament. Així que, juguen amb un cert avantatge, ja que els que no són partidaris de la independència, però els fa dentera seguir patint la recentralització galopant, tenen una altra opció. Pels partits independentistes, apart de no poder recollir els vots dels que tan sols volen un canvi de relació amb l'estat, és un repte de concreció. Hauran de deixar de banda la fibra que et pot fer anar a una manifestació i posar fil a l'agulla per cosir una nova societat real. Perquè davant una consulta el sentit de responsabilitat dels votants és més alt que davant d'una manifestació. Sinó mireu el vot útil, que no es fa amb el cor sinó sospesant les opcions que es consideren més favorables, encara que no siguin les més desitjades. Poca gent conec que vagi a una manifestació "útil".
Doncs, de moment, la resposta no quadra amb aquesta anàlisi meva. Que els partits independentistes estiguin contents és lògic. És un repte, però és pel que han estat lluitant. Per ells és hora de posar totes les energies i agafar embranzida, que queda menys d'un any. Però la resposta dels partits que no volen la secessió és francament decebedora. Enlloc d'aprofitar aquest cert avantatge i començar a oblidar l'explicació de la bogeria passatgera, treuen pit constitucional i neguen qualsevol acord, amb la mateixa prepotència amb que s'aproven totes les lleis que no tindrien, ni de bon tros, el suport de la gent en un referèndum. Per exemple, la llei Wert, la Gallardón, la mordassa, etc. És possible que sigui una primera reacció i que després vagin virant, però ja fa temps que dura això i cada cop la inèrcia de les declaracions que han anat fent el impedeix més el gir. És possible que no tinguin un pla alternatiu que els sembli que pugui ser acceptable. També és possible, fins i tot diria probable, que els siguin totalment indiferents els motius que han portat a aquesta situació: com que tenen la paella legal pel mànec, amb no deixar-la anar n'hi ha prou. Veurem com evoluciona tot això en els propers dies i mesos.
I en tot això, quina és la meva resposta? Doncs com diria en Raimon, potser és que no sóc d'eixe món, però jo, per gust, respondria No Sí, just l'opció que veda la fórmula "En cas afirmatiu" que encapçala la segona pregunta. Estrany? potser sí. Però jo no vull que Catalunya esdevingui un estat, sinó que prefereixo que segueixi sent un país, aquell país petit d'en Lluís Llach, el lloc comú dels que l'habitem. En tot cas, pot dotar-se d'un estat, si en un moment donat li cal, però no vull que s'hi converteixi. Vull que sigui independent? És clar que sí! Que els que hi vivim ens puguem organitzar com creiem que és millor per les persones. Però no vull només la independència d'aquest Estat espanyol que cada cop més funciona menys, sinó també d'aquesta unió EUROpea, que uneix economies per enfonsar les persones. Independent dels "mercats", aquests ens abstractes que només tenen diners, perquè només es basen en l'especulació i no aporten cap valor a la societat. Independent de les grans multinacionals que fan i desfan sense sentir-se amenaçades més que per altres grans companyies, amb les que es fagociten mútuament, ajuntant-se com dues taques de petroli per fer-ne una de més gran i impenetrable.
A vegades penso que amb l'edat em vaig tornant una mica anarquista. I això que diuen que hauria de ser al revés... :-)
- "Vol que Catalunya esdevingui un estat?" i
- "En cas afirmatiu, vol que aquest estat sigui independent?"
Al final s'ha optat per obrir la tercera via, la possibilitat que hi hagi gent que demani un canvi de relació amb l'Estat espanyol, sense arribar a la independència. Caldrà veure de quin significat s'omple el fet que un estat no sigui independent, però sembla bastant segur que implica un reconeixement de la seva sobirania i capacitat de decisió.
El referèndum tindrà la seva conyeta. Per exemple, els eslògans seran curiosos: "Vota NO" un vot clàssic; "Vota SINO" en podríem dir l'opció margarida; "Vota SISI" volem una emperadriu? Bromes apart, la opció em sembla bona, perquè es posa el problema sobre la taula i es permet que la gent digui la seva, enlloc d'especular sobre el que pensa o no. S'ha fet un esforç per a que es puguin recollir el màxim de sensibilitats, és a dir, s'ha obert la porta a més matisos, que fa que més gent es pugui sentir còmoda. Però a més, el fet de que hi hagi la possibilitat real, fa que es refredin els caps i la gent s'acari amb els projectes concrets que hi puguin haver al darrera. També obliga a pensar quines solucions es volen i com articular-les. Deixem les hipòtesis i baixem a la realitat.
Pel partits que no volen la secessió, és una oportunitat magnífica per presentar alternatives que resolguin els problemes pels quals creuen que la gent ha arribat a la conclusió que calia fer un referèndum (això es va demostrar a les eleccions de fa un any). De fet, de les tres opcions finals, dos descarten el trencament. Així que, juguen amb un cert avantatge, ja que els que no són partidaris de la independència, però els fa dentera seguir patint la recentralització galopant, tenen una altra opció. Pels partits independentistes, apart de no poder recollir els vots dels que tan sols volen un canvi de relació amb l'estat, és un repte de concreció. Hauran de deixar de banda la fibra que et pot fer anar a una manifestació i posar fil a l'agulla per cosir una nova societat real. Perquè davant una consulta el sentit de responsabilitat dels votants és més alt que davant d'una manifestació. Sinó mireu el vot útil, que no es fa amb el cor sinó sospesant les opcions que es consideren més favorables, encara que no siguin les més desitjades. Poca gent conec que vagi a una manifestació "útil".
Doncs, de moment, la resposta no quadra amb aquesta anàlisi meva. Que els partits independentistes estiguin contents és lògic. És un repte, però és pel que han estat lluitant. Per ells és hora de posar totes les energies i agafar embranzida, que queda menys d'un any. Però la resposta dels partits que no volen la secessió és francament decebedora. Enlloc d'aprofitar aquest cert avantatge i començar a oblidar l'explicació de la bogeria passatgera, treuen pit constitucional i neguen qualsevol acord, amb la mateixa prepotència amb que s'aproven totes les lleis que no tindrien, ni de bon tros, el suport de la gent en un referèndum. Per exemple, la llei Wert, la Gallardón, la mordassa, etc. És possible que sigui una primera reacció i que després vagin virant, però ja fa temps que dura això i cada cop la inèrcia de les declaracions que han anat fent el impedeix més el gir. És possible que no tinguin un pla alternatiu que els sembli que pugui ser acceptable. També és possible, fins i tot diria probable, que els siguin totalment indiferents els motius que han portat a aquesta situació: com que tenen la paella legal pel mànec, amb no deixar-la anar n'hi ha prou. Veurem com evoluciona tot això en els propers dies i mesos.
I en tot això, quina és la meva resposta? Doncs com diria en Raimon, potser és que no sóc d'eixe món, però jo, per gust, respondria No Sí, just l'opció que veda la fórmula "En cas afirmatiu" que encapçala la segona pregunta. Estrany? potser sí. Però jo no vull que Catalunya esdevingui un estat, sinó que prefereixo que segueixi sent un país, aquell país petit d'en Lluís Llach, el lloc comú dels que l'habitem. En tot cas, pot dotar-se d'un estat, si en un moment donat li cal, però no vull que s'hi converteixi. Vull que sigui independent? És clar que sí! Que els que hi vivim ens puguem organitzar com creiem que és millor per les persones. Però no vull només la independència d'aquest Estat espanyol que cada cop més funciona menys, sinó també d'aquesta unió EUROpea, que uneix economies per enfonsar les persones. Independent dels "mercats", aquests ens abstractes que només tenen diners, perquè només es basen en l'especulació i no aporten cap valor a la societat. Independent de les grans multinacionals que fan i desfan sense sentir-se amenaçades més que per altres grans companyies, amb les que es fagociten mútuament, ajuntant-se com dues taques de petroli per fer-ne una de més gran i impenetrable.
A vegades penso que amb l'edat em vaig tornant una mica anarquista. I això que diuen que hauria de ser al revés... :-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada