dimarts, 18 d’octubre del 2011

NIFlogia

S'ha escrit molt sobre la influència que la posició dels astres en el moment de néixer té sobre el nounat. Tractats antics d'astrologia fan interpretacions de tot tipus, basades en les formes que ens suggereixen les constel·lacions vistes des de la Terra. Cada dia hi ha rius de tinta i torrents d'ones electromagnètiques escampant a tort i a dret, per diaris, ràdios i televisions, les previsions basades en la classificació zodiacal de les persones.

En canvi, altres terrenys del coneixement romanen verges. Un d'ells és l'estudi de com la lletra del NIF condiciona la nostra manera de ser. Aquesta classificació té l'avantatge de que no s'atorga només néixer, sinó quan l'individu ja ha donat els primers senyals del que serà més endavant. És per això que un governant amb visió podria marcar subtilment els individus, pistant a altri sobre què cal esperar d'aquell ésser. Per exemple, els H serien gent discreta, poc propensos a pronunciar-se o els L estarien sempre aprenent... Així podríem anar confegint el mapa NIFíac de les personalitats, que ens aportaria informació molt més objectiva. Els NIFòscops preveurien la sort de les diferents lletres NIFiacals i unes cartes DNIstrals més elaborades podrien treure suc dels ascendents numèrics que precedeixen la lletra de cada NIF. Les parelles sabrien el seu grau d'encaix a partir de les taules de compatibilitat, que podrien ser fins i tot mnemotècniques, formant paraules amb les lletres que millor s'entendrien.

Però arribats en aquest punt, caldria preguntar-se com la lletra de cadascú arribaria a marcar la vida d'aquella persona. Estaria ja encasellat, sabent que els demés el tenien clissat, tant per bé com per mal. Mai s'acabaria de saber si una persona tenia la lletra pel fet de ser d'una manera, o si era el fet de tenir-la el que l'havia dut a ser-ho.

Segurament, els posseïdors de les lletres triomfadores durien el document ben visible a tot hora, per obtenir els avantatges d'aquell estatus, mentre que els pàries de les lletres més desvalgudes durien l'estigma ben amagat de la resta del món, presentant-lo només en les situacions en que fos imprescindible. Però aquesta mateixa ocultació ja seria en sí un senyal de la desgràcia. Llavors una falsificació de DNI sí que suposaria realment una suplantació, obtenint de cara als demés una nova personalitat, i no només una nova identitat. Els documents de les lletres de més èxit anirien molt cotitzats en el mercat negre.

Realment, no trobeu estrany que mai ningú no s'hagi endinsat en aquest estudi, amb el ventall possibilitats que obra? Jo més bé m'inclino a pensar que sí que hi ha gent treballant, en una oficina llòbrega, plena d'arxivadors fins al sostre, estudiant a cada nou sol·licitant del preuat document, i atorgant-li la lletra que li marcarà el camí que ha de seguir la seva vida.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

De cèlsius a kelvin

Ara fa tretze anys, suposo que una nit que no podia dormir, vaig seure davant un paper i vaig omplir un parell de fulls sota aquest mateix títol: De cèlsius a kelvin. Des que ho vaig escriure, hi he anat pensant de tant en tant. La idea principal era comparar les dues escales de temperatura amb la manera que tenim d'afrontar la vida.


La particularitat de la temperatura, en contraposició a altres magnituds, és que té un zero absolut; existeix una temperatura per sota de la qual res no pot baixar. Això fa que puguem tenir una escala de temperatura sense valors negatius, en la que tot sigui positiu. Una d'aquestes escales és la kelvin, que té la mateixa graduació que la cèlsius, però desplaçada de forma que el zero sigui el zero absolut.

A partir d'aquí, l'escrit girava entorn a la necessitat de canviar d'escala i d'afrontar la vida prenent tot el que ens ve com a positiu; molt o poc, però sempre positiu. Per una banda, pot semblar una postura conformista. Evidentment, el fet de considerar-ho tot com a positiu pot ser un fre a l'ambició de metes més elevades. Però, a canvi, dòna una tranquil·litat i permet gaudir de la vida d'una forma que, probablement, et fa més feliç que la consecució d'una meta molt més alta que amb prou feines arriba a la franja del positiu.


Evidentment, el missatge no és original. Carpe diem, viu el present. Assaboreix el que passa ara, sense amoinar-te pel que ha de venir o quedar-te encallat en un passat que ja no tornarà. Que la por a perdre el que tens no t'impedeixi gaudir-ho. El got mig ple o mig buit. Tot això ve a dir el mateix: si el llistó és molt alt et costarà arribar-hi. I segurament quan hi arribis ja no gaudiràs de l'èxit sinó que fitaràs el següent repte, més alt encara.


De tota manera, suposo que per nostàlgia dels anys d'universitat, la representació de tot això mitjançant una metàfora física m'ha anat acompanyant durant aquests anys. Tot i que em costa molt, segueixo pensat que la clau segueix sent un senzill canvi d'escala.