dimarts, 21 de maig del 2013

Anarcocapitalisme

(Traducido al castellano aquí)

Fa uns dies vaig llegir una notícia a Vilaweb sobre un comentari publicat a un institut proper al PP on es proposava que el vot dels rics tingui més valor. L'article es diu En defensa del voto censitario. Em va picar la curiositat saber com s'ho feia l'autor per justificar-ho i vaig entrar a llegir-lo. Em vaig trobar amb la sorpresa de que anava bastant més enllà del que m'havia imaginat. L'article comença carregant contra el sufragi universal i defensant el censatari, terme que jo no coneixia, i que consisteix en que determinats col·lectius tenen restringit el vot o que no tots els vots tenen el mateix valor. Finalment, acaba proposant un sistema basat en la compra del dret a vot, de forma que qui més aporta tingui més capacitat de decisió. Fins aquí la lectura correspon al titular: l'Estat és una societat anònima i els ciutadans són accionistes amb més o menys participacions. Diguem que és la privatització de l'Estat sencer no a trossos com fins ara.

Però llavors ve el toc de l'autor: aquest és l'únic ingrés de l'Estat i el vot és voluntari, o sigui que els qui s'abstinguin no paguen. I acaba dient que qui cregui en l'Estat que hi aporti diners, però que amb ell no hi comptin, que pensa estalviar-se l'aportació. De fet, això no és la privatització de l'Estat sinó la seva desaparició, tal com el coneixem. Llegint les opinions dels lectors, que n'hi ha de molt sucoses, un emprava el mot anarcocapitalista i el vaig trobar molt adequat. El mot existeix i es correspon a una filosofia política que propugna la desaparició de l'estat i que tot es gestioni de forma privada, donant primacia absoluta a la llibertat individual, la propietat privada i el mercat lliure.

Des que ho vaig llegir li he anat donant voltes i avui m'he adonat m'ha tornat a passar que una entrada en to de broma resulta que per algú és seriosa. Em va passar quan en El gran escull de la independència plantejava la impossibilitat de la independència degut a que no se sabria amb qui jugaria el Barça. I aquest cop m'ha passat quan a Taxes plantejava l'extensió de les taxes judicials als poders legislatiu i executiu, de forma que no pagant-les poguéssim eludir la seva acció (la taxa monàrquica va tenir molta acceptació i crec que ja estan pensant en posar una casella a la declaració de renda de l'any vinent).

L'anarcocapitalisme podria tenir sentit en un món amb recursos il·limitats, on cadascú pogués escollir la manera de viure que més li convingués i la interacció que volgués amb la resta de gent. Però en el món en què vivim, els recursos que malbaraten uns els estan prenent a la resta de la població. I ha arribat un punt en que no és a nivell local sinó planetari. Així, l'ús dels recursos bàsics com el menjar, l'aigua, l'energia, l'habitatge, la salut,  l'educació, les comunicacions, les grans infraestructures, etc. s'ha de tractar amb visió de conjunt i no individual: en un àmbit públic i no privat.

La proposta, doncs, no m'agrada, però m'ha fet plantejar la pregunta de com respondríem davant d'una societat així. Simplificant molt, hi podria haver una elit amb molts diners i una cort de servents que estarien molt per sota del seu nivell, però que podria guanyar bastant prestant-los uns serveis. D'altra banda, hi podria haver comunitats més orientades al repartiment que, per a que fossin efectives, haurien de comptar segurament amb el suport de possible candidats a servir als molt poderosos. La pregunta que se'm planteja és que si en una societat d'aquest estil, hi hauria prou gent que renunciés als beneficis econòmics de servir als rics, en favor de la satisfacció de treballar pel be comú.

L'aposta és difícil i el que pot decantar la balança és l'educació. Abans, les encarregades de fer que la majoria de gent passés el bé comú per sobre de les aspiracions personals eren la moral i la religió, treballant en conjunt amb la pressió social i una fèrria educació. Avui en dia, que a les nostres societats aquestes forces s'han esvaït molt, la única sortida és també l'educació, però que formi persones crítiques i amb criteri, que siguin capaces d'actuar per convenciment i no per pressions.

diumenge, 12 de maig del 2013

Independència marxista

(Traducido al castellano aquí)

Des de la manifestació del passat 11 de setembre, en què la independència es va posar sobre la taula com una possibilitat real, he tingut clar que la consulta calia fer-la. El sentit en que votaria en aquesta consulta l'havia ajornat, a l'espera de tenir més clares quines eren les alternatives.

Alguns dels motius que s'esgrimeixen tant des d'una banda com de l'altra no m'acaben de convèncer. Un d'ells és la història. Per a mi, la història és important per ajudar a entendre què som i com hem arribat al punt que estem i, sobre tot, per mirar d'evitar errors passats. Ara bé, el fet que fa 300 anys el país fos d'una manera, no implica que es puguin esborrar aquests anys de cop i tornar a aquell punt com si no hagués passat res. Tampoc trobo convincents els arguments en sentit contrari, com el de que si Catalunya mai no havia estat un regne ara no podia demanar la independència. Segons això cap estat hagués sorgit, perquè en algun moment, tots ho foren per primer cop. A més ara no es planteja una monarquia, sinó una república.

Si passem a arguments més mundans, les balances fiscals tampoc les trobo raons suficients. En primer lloc, els nombres varien molt depenent de qui els presenti. Hi ha casos en els que les trampes són evidents, però el cert és que fer una extrapolació del que passaria amb una Catalunya independent a partir de les balances fiscals és surrealista, perquè hi hauria molts altres condicionants que farien variar l'escenari d'una manera substancial i, per tant, crec que qualsevol de les previsions que es fan, no deixen de ser una projecció dels desitjos de qui la fa, més que un argument científic. I això val tant pels que propugnen la independència com la fi de totes les penúries, com pels que la consideren una catàstrofe absoluta.

Pel que fa a si es just o no que Catalunya pagui més del que rep, o sigui, a si es pot parlar d'espoli fiscal o no, depèn en primer lloc de quins càlculs resultin de les balances fiscals, però també és important considerar per a què s'estan usant aquests diners que s'aporten. En aquest punt, considero que s'han fet moltes inversions inútils i que aquests diners s'han acabat malbaratant. El que passa és que a Catalunya també se n'han fet de disbarats, amb la qual cosa, l'argument perd força, tot i que no és igual malbaratar els diners generats en el mateix lloc on s'estan gastant, que els provinents de la "solidaritat" d'altres parts més riques.

Fins aquí, res determinant per a mi. Però la resposta de l'Estat espanyol, les seves institucions i els principals partits polítics estatals a tot el procés iniciat a Catalunya és totalment decebedora. En un primer moment, s'aferraren a que la manifestació no es podia considerar com una prova de la voluntat de la gent. Després, davant d'unes eleccions on sumaven una majoria aclaparadora els vots a partits que duien explícitament al programa el fet de fer una consulta, s'argumenta que no és constitucional i, per tant, no és democràtic. Per la banda del PP suposo que, donada la seva trajectòria, deuen considerar que el més democràtic és fer justament el contrari del que es diu al programa, ja que és el que estan fent ells. El PSOE, per altra banda, va deixant anar corda però, quan la cosa s'acosta a la possibilitat de preguntar, li va llençant gerres d'aigua gelada al PSC. Fa poc ha aparegut una enquesta del CIS on deia que PP i PSOE perdien molts vots, que anirien a parar a IU i UPyD. IU té una postura raonable: sí a la consulta però en ella defensarà el no a la independència. UPyD, si no ha canviat darrerament, propugnava la derogació de l'autonomia catalana basant-se en l'article 155 de la Constitució espanyola. Tot plegat, no és una panorama gaire esperançador.

Com ja explicava en dues entrades d'aquest bloc el setembre passat (El trencaclosques i La peça), per mi cal canviar la relació entre la nació catalana i l'estat espanyol. Cal que es reconegui la identitat de Catalunya com a subjecte per decidir en les coses que l'afecten. I cal que el que només afecta a Catalunya, es decideixi entre els que hi vivim, sense imposicions externes com ha passat en el cas de la política lingüística. Això es podria aconseguir amb una proposta com la que va presentar el PSC a principis de maig, però poc després Rubalcaba deia, arrel de la intervenció en la cimera pel dret a decidir, que ell i Pere Navarro estaven d'acord amb el fonamental: que Catalunya no sigui independent. Es repeteix el que ja va passar al presentar el PSC el seu programa electoral per les eleccions del novembre passat i que vaig comentar a l'entrada L'essencial.

Així les coses, si al final la consulta s'ha de fer contra la voluntat de les institucions espanyoles, això decidirà la meva postura, ja que voldrà dir que un altre encaix no és possible. Groucho Marx deia que no volia pertànyer a un club en el que acceptessin gent com ell com a socis. Reformulant la frase, no vull que Catalunya pertanyi a un estat que no li deixi decidir si hi vol pertànyer. Aquest és el primer motiu per una voler una independència marxista.

El segon motiu, que no sé si és marxista, però sí esquerranós, és que s'ha llençat un manifest amb la finalitat d'engegar un procés constituent per a una futura república catalana. Si aquest procés constituent tira endavant, la creació del nou estat podria ser una bona oportunitat per assentar les bases d'una societat més justa, on la referència siguin les persones enlloc dels diners. Prefereixo estar en una Espanya que es basi en el decàleg del manifest del procés constituent que en una Catalunya capitalista i privatizada de CiU: entre altres coses, una Espanya així seria respectuosa amb les seves nacions, amb el que es resoldria l'encaix. Però, ara per ara, aquesta opció no sembla existir dins Espanya, així que m'he apuntat a intentar fer-la possible per Catalunya.

dimarts, 7 de maig del 2013

Nospotisme

(Traducido al castellano aquí)

Tot i que estem emmarcats dins el que es coneix per les democràcies occidentals, sembla clar que no es fa el que la majoria voldria, sinó el que manen uns "mercats". Nominalment, aquests "mercats" no tenen cap poder polític, però imposen la seva voluntat tirànicament, de forma opressiva i brutal. Si ho fessin directament els podríem tractar de dèspotes, però no són ells qui prenen les decisions, sinó que ho fan a través del control de les institucions suposadament democràtiques.

Així, totes les decisions es justifiquen dient que són les úniques possibles, que no hi ha alternatives, si es vol sortir de la crisi en què ens trobem. Com que els qui ens menen per aquests camins són representants escollits per tots, aconsellats per experts que van donant les receptes adequades en cada moment, no es pot parlar de despotisme, sinó més bé de nospotisme, una nova forma de govern tirana i opressiva, que basa la seva autoritat en que "no es pot" fer de cap altra manera: nospot deixar caure els bancs, nospot deixar de pagar el deute, nospot fer la dació en pagament, nospot mantenir la sanitat i l'educació públiques, etc.

El dèspota és més cruel i actua amb total impunitat. Evidentment, mai no el defensaré ni el preferiré al que tenim en l'actualitat. No el vull de cap manera. Però el dèspota no du carota, mentre que el nòspota s'autoeximeix de la seva responsabilitat en el mal que provoca, perquè actua sense possible elecció.