dijous, 31 de desembre del 2015

Industrialitza que fa quartos!

La Revolució industrial ens va canviar la vida. No a nosaltres com a individus, és clar, que ja hem nascut en una societat industrialitzada, però sí a l'espècie humana. I, de retruc a la resta d'espècies. Fa poc vaig llegir el darrer llibre de Naomi Klein, i ella apunta a la Revolució Industrial i el pensament que la sustenta com responsables del punt en que ens trobem ara, de sobreexplotació de recursos i també de persones. La filosofia a la que es refereix és la de que l'home és capaç de domar la Terra i els seus recursos i fer-la servir al seu antull, i que això no és només una possibilitat, sinó més bé és una obligació, la missió que té encomanat l'ésser humà. Al final, el que ens havia de lliurar de la dependència de la Natura ens acaba suposant un esclavatge molt més perniciós. Més que res perquè la Natura cerca un equilibri estable, mentre que l'equilibri inestable del capitalisme es basa en no parar mai de créixer, en no aturar la màquina en que es sustenta.

Però és interessant el concepte d'industrialització en sí mateix. Em refereixo a la industrialització com a contrari de l'artesania, a la contraposició entre el procediment i l'expertesa. En l'artesania existeix el concepte d'aprenent que acaba esdevenint mestre. L'artesà aplica procediments o receptes, certament. No reinventa cada dia el seu ofici. Però sap què hi ha darrera seu. Sap perquè un pas ha de ser aixi i que passa si s'executa d'una altra manera. Per tant, ell mateix pot adaptar-se si el producte que cal elaborar és diferent de l'habitual, si rep un encàrrec fora del comú. La industrialització suposa l'existència d'un enginyer que dissenya un procés industrial per obtenir uns resultats determinats. El disseny pot consistir en màquines o, més genèricament, en procediments que permeten obtenir sempre el mateix resultat. En la industrialització, tot el coneixement s'aplica en l'elaboració del procediment. Després, els que l'apliquen són obrers, que només s'ha d'encarregar d'aplicar-lo. Com més avança la industrialització, menys experiència els cal als obrers per fer la seva feina i passen a ser cada cop més operaris intercanviables, que avui poden fabricar cotxes i demà rentadores. En el seu estadi més avançat, els operaris són substituïts per robots, que són prou sofisticats per executar uns procediments cada cop més detallats.

La industrialització ha permès que molta més gent tingui accés a bens que amb l'artesania haguessin resultat privatius. I és aixi precisament perquè la industria és mou bé en el terreny de la repetició, mentre que l'àmbit en el que l'artesania guanya és el de la diversitat. L'ideal seria que els dos sistemes de producció es mantinguessin dins el seu terreny i es complementessin. Quan algú es fa una casa, els maons, el ciment i la resta materials poden estar fabricats en processos industrials, però els plànols s'han d'adaptar al terreny, a la seva orientació, a les preferències dels qui hi viuran, etc. Si seguim cercant mes exemples, veiem que l'estandardització és important per a que els processos industrials siguin més òptims, ja que possibilita que el màxim de peces diferents encaixin. Tenim l'exemple dels endolls. Fa temps, el gruix dels borns no era el mateix per tots els endolls. Això feia que alguns aparells no es poguessin endollar en qualsevol endoll de la casa. Avui en dia ja estan pràcticament tots canviats, però trobem diferències en la forma dels endolls en diferents països. Per resoldre el problema, hi ha aparells que es personalitzen depenent del lloc on es vagin a vendre, però altres porten una terminació comú i afegeixen diversos adaptadors finals per usar el que calgui depenent del país on es faci anar l'aparell.

Ja sé que tot això és de calaix, però el que vull dir és que per industrialitzar cal repetició i estandardització, que no deixa de ser un tipus de repetició. Cal repetició perquè el més costós de la indústria és el desenvolupament del procediment. Si el que pretenem produir són poques unitats, els esforços emprats seran molt més grans que si les haguéssim fet de forma artesanal. Sovint parlem d'economia d'escala i estem acostumats a que les primeres unitats d'un estri nou siguin molt cares i es vagi abaratint el preu a mesura que se'n produeixen més. De fet, quan els costos de muntar el procés industrial ja s'han amortitzat, llavors s'assoleix el punt òptim. També cal repetició en tant que s'ha de seguir produint en el temps. Si muntem una fàbrica molt gran per produir molt en poc temps, ens caldran moltes màquines i no els traurem el suc. El millor és que un procés industrial produeixi el mateix que es destrueix, no més, ja que així pot funcionar indefinidament, optimitzant també així la inversió en maquinària. Finalment, la darrera repetició és l'estandardització. Com més diferències calgui contemplar més complex és el procés industrial que s'ha de muntar.

Quan la industrialització va lligada al capitalisme i l'objectiu és maximitzar els guanys, la recerca de la repetició per tal d'aconseguir el màxim de beneficis provoca els efectes que ja exposava a una entrada de les primeres, i que van relacionats amb cadascun dels àmbits de repetició esmentats. Per tal de produir més quantitat, cal ampliar al màxim els possibles compradors. Així, molts dels bens que tenim estan infrautilitzats (vehicles, eines, roba, etc.) i molt sovint no cobreixen necessitats reals sinó induïdes per a publicitat. Per aconseguir la repetició en el temps s'imposen els articles d'un sol ús i s'introdueix l'obsolescència programada, de manera que es forci la renovació contínua. Aquesta tendència té també l'efecte de que, al tractar-se de productes amb una vida més curta, la qualitat i, sobre tot, la durabilitat no són tant importants. Això també abarateix els costos de producció i fa baixar el preu dels productes, afavorint-ne la renovació més freqüent. Finalment, l'estandardització fa que el que es pot produir a gran escala sigui molt més barat que els altres productes i els acabi fent desaparèixer. Aquest efecte es multiplica amb la globalització, ja que la diferència d'escala entre una empresa local petita i una gran multinacional és abismal i fa molt més difícil la competència. Per això, en la majoria d'indústries només acaben sobrevivint les corporacions, fruit molts cops de fusions i adquisicions d'empreses.

Però l'ús de la industrialització per guanyar diners té també l'efecte addicional d'estendre'n el seu àmbit: processos que seria més lògic que fossin "artesanals" es converteixen en industrials. Un exemple podria ser l'agricultura. Fins on jo sé, les diferents terres de cultiu, amb els seus climes, ubicacions i demés elements, haurien de tenir tractaments adaptats a elles. Així és com es venia fent des de que començà, seleccionant les llavors més adequades a cada lloc i amb coneixements concrets que s'aplicaven a partir de l'experiència. Tot això ha estat substituït per monocultius, adobs industrials i llavors transgèniques que fan que els cultius arreu del món cada cop s'assemblin més. Si surt algun problema, s'afegeix un producte addicional que facilita l'adaptació d'aquell conreu, de la mateixa manera que un electrodomèstic es ven amb diferents adaptadors per les diferents formes d'endolls. Així es van substituint els camperols per operaris i es perd l'ofici. Per simplificar, per estalviar costos, se sacrifica la biodiversitat, ja que seria massa costós adaptar processos industrials per tanta mena de cultius diferents. En canvi, es consumeix molta més energia en tot el cicle, donada la quantitat d'elements artificials que hi intervenen.

Àmbits on la industrialització guanya terreny a l'ofici se'n poden trobar molts i molt diversos: la ramaderia, la confecció, l'atenció a clients, etc. Molts oficis de reparació han desaparegut perquè les coses ja no s'arreglen, sinó que es llencen i, en els casos en que encara n'hi ha, com per exemple els cotxes, ja no es reparen components, sinó que es canvien segons procediments industrials de revisió. Fins i tot la construcció d'habitatges sovint no es pensa adaptada al lloc i a l'us que se n'ha de fer, sinó que es supleixen després les mancances amb una major despesa energètica. En tots aquests camps, a mesura que se simplifiquen els procediments, els operaris necessiten menys formació i, a mesura que se sofistiquen les màquines, poden convertir-se elles en aquests operaris.

Una d'aquestes transformacions la pateixo a la meva feina: el desenvolupament de software. Hi ha una part del software, la que són elements comuns, que és purament industrial, ja que el que costa és crear-lo i la generació de còpies és trivial, més ara que ja no cal vendre ni el suport físic. Aquest seria el cas dels sistemes operatius, els programes ofimàtics, els gestors de bases de dades, els entorns de desenvolupament, etc. Si pensem en una casa, tot això seria l'equivalent als maons el ciment, els cables, etc. Per fer una casa no construirem una fàbrica de maons, de la mateixa manera que no desenvoluparem un sistema operatiu per automatitzar el procés d'un usuari. En aquest cas, el fet que l'equivalent a la creació del procés industrial sigui el propi desenvolupament del software, i que la generació de repeticions sigui tant trivial que la pugui fer algú a casa seva, provoca els problemes de pirateria que tots coneixem. Però fins i tot sense pirateria, per poder mantenir el negoci, s'ha de tirar d'obsolescència programada, deixant que els components antics no es puguin actualitzar i forçant a comprar noves versions, o entrant en una espècie de lloguer en què, mitjançant quotes, es disposa sempre de la darrera versió.

Però això és la part "industrial" del software. La que crec que no hauria de deixar de ser mai artesanal (o d'ofici, com preferiu) és el desenvolupament a mida, el que es fa per un procés i un client concret. En aquest cas, l'eina s'hauria d'adaptar a l'usuari i no a l'inrevés. Estic d'acord en que l'existència de la informàtica canvia la manera de treballar de la gent, però hauria de ser per augmentar les possibilitats, per fer coses que no serien possibles si no existís la informàtica, no pas per fer la informàtica més fàcil, mes estàndard, més industrial. Però la tendència és tractar la informàtica deslligada del negoci i han anat desapareixent els departaments d'informàtica de moltes empreses, o s'han quedat com a elements de gestió de proveïdors externs que són els que fan els desenvolupaments.

Aquest sistema parteix de la base que tot el que es necessita es pot especificar de bon principi, detallar-ho completament en documents de disseny i enviar-ho a una "fàbrica de software", que és igual on sigui i qui la conformi, perquè és una caixa negra que es limita a fer el que se li ha demanat. A aquests processos se'ls aplica criteris industrials, provant de repetir el mateix en el màxim nombre d'instal·lacions, d'estandarditzar la manera de funcionar dels usuaris i de mesurar productivitats per optimitzar beneficis. Per fer-ho la valoració de les feines es fa en funció de taules de productivitat que proven d'obtenir el cost en funció d'uns pocs paràmetres del que se sol·licita. Aquest procediment hauria de ser extremament complex per ser precís i, sovint, no es tenen totes les dades necessàries a priori. Per tant, les estimacions són aproximacions molt barroeres al que serà finalment el desenvolupament.

D'altra banda, la desvinculació entre l'usuari i qui desenvolupa fa que es perdi el sentit del que s'està fent i tot se centri en els aspectes "mesurables". Es creen sistemes de penalitzacions per quantificar la qualitat i, com que realment no és quantificable, es generen capes de control dedicades a discutir la seva aplicació. L'important no acaba sent la qualitat del que es crea, sinó que compleixi les mesures que se li apliquen, que la culpa sigui d'un altre. Això acaba produint comportaments com el de Volkswagen al programar els motors per superar els controls d'emissió, com deia en una entrada recent.

Tota aquesta tendència a la industrialització està orientada a augmentar els guanys de les empreses. De les grans empreses i els seus accionistes, principalment. I la seva justificació és una productivitat que es demostra de forma quantitativa. Però els resultats obtinguts es veuen condicionats per la mesura que se'n fa. I en el cas del software, veig impossible quantificar-ne la qualitat. Es per això que espero amb candeletes el retorn de l'informàtic de capçalera.

El joc de la gallina i El Procés tsunami

Volia fer un parell d'apunts sobre la pressió que està rebent la CUP per a que investeixi en Mas. El primer és que, quan vaig seguint els esdeveniments, em ve a la memòria el joc de la gallina que apareix a la pel·lícula Rebel sense causa. Per si no el recordeu, el joc es tracta de llençar un parell de cotxes cap a un penya-segat. El conductor que salta abans és el gallina, el que no ha estat prou valent. A la pel·lícula, el guanyador no ho pot celebrar gaire, perquè se li encalla la porta i cau amb el cotxe. La situació no és la mateixa, no es pot establir un paral·lelisme total, però tinc la sensació de que l'entorn de Convergència està fent-li el joc de la gallina a la CUP.

Segons el meu parer, en Mas no complirà l'amenaça de noves eleccions. Al muntatge de Junts pel Sí va aconseguir una relació de 60% de representants enfront del 40% d'ERC, descartant els independents. ERC va haver-ho d'acceptar per aconseguir que es fessin les eleccions plebiscitàries que volien. En unes noves eleccions això ja no tindrà sentit. De fet, ja s'ha vist que ERC ha superat a DiL. Alguns argumenten que hi pot haver influït l'abstenció dels que pensen que no s'hi ha d'anar a fer res a les Corts. Aquest perfil em quadra més amb els votants d'ERC que no pas amb els de CDC. En tot cas unes noves eleccions catalanes segur que deixen en pitjor situació a CDC enfront ERC de que té avui. Per això em sona tot a un joc de la gallina en que al final només hi ha un precipici. Abans que perdre més ja mirarà de trobar una solució de compromís, si la CUP li obliga a cercar-la.

El segon apunt és que el que es coneix com El Procés sembla un tsunami. Sovint s'ha comparat amb una onada. De fet, ara repassant he trobat una entrada meva en que ho feia, just abans de les eleccions del 2012. Llavors la sensació era de que hi havia una onada de gent que s'estava movent i en Mas provava de surfejar-la. Sembla que l'onada s'ha anat fent més potent i s'ha convertit en un tsunami que ho arrasa tot. Els primers en ser escombrats van ser els del PSC que, ancorats amb un PSOE estatal no van poder mantenir-se a flot ni amb el plantejament d'una consulta. Després li va tocar el torn als que havien assumit el dret a decidir, però sense un posicionament clar davant la independència. Quan es mirava de vincular el procés nacional amb el social, ja no valia el dret a decidir-ho tot, sinó que s'havia de fer per ordre. Abans del 27S les veus que negaven el caràcter plebiscitari de les eleccions eren menystingudes i se'ls augurava la seva desaparició. I realment, els resultats millors els van treure els que es van definir clarament sobre la independència. L'onada s'anava fent més grossa.

ERC s'ha lliurat de l'embat perquè ha cedit com un jonc (no en va el seu líder és en Junqueras, si em perdoneu l'acudit), i ha sabut renunciar a qualsevol reivindicació massa esquerranosa, aprovant pressupostos infumables o permetent a en Mas refugiar-se en una quarta posició a Junts pel Sí, prestant-li la seva reputació per aconseguir que es mogués la fitxa plebiscitària davant el xantatge de que, si no era així, no hi hauria eleccions.

Després de les eleccions li toca el torn a la CUP, que vol independència, però mantenint uns mínims que són els que va defensar durant la campanya. L'amabilitat inicial ja ha desaparegut i els que han dut l'estelada des del principi a la seva ensenya, ara resulta que són uns traïdors a la pàtria, que no són purs independentistes. Tot perquè no volen investir al paladí de les retallades, al que té el partit emmerdat de casos de corrupció. Potser és que es van equivocar en l'estelada escollida, la de l'estrella vermella amb fons groc, enlloc de la "bona", la de l'estrella blanca amb fons blau.

Fa tot l'efecte que la simpàtica onada s'ha convertit en un tsunami arrasa-esquerres. Sembla que els "Mas media" (no m'he deixat cap essa) són capaços de canalitzar el flux contra qualsevol que gosi plantejar el que l'inefable Pujol anomenaria "Això no toca". Qualsevol moviment fóra del que sigui pura fibra, del que vagi més enllà de la pell de gallina en sentir el Cant de la Senyera al Palau de la Música, queda arrasat si gosa interposar-se en el camí d'Ítaca, aquella famosa illa grega que unes quantes corporacions pensen subhastar-se quan s'acabi de teixir no-sé-quin TTIP (Tapís Teixit a Ítaca per Penèlope).

Perquè potser, al cap i a la fi, hi ha més semblances de les que pensava amb el joc de la gallina. Si no vaig errat, l'objectiu d'en Mas no és la independència, sinó ofegar una part de l'onada, que vol canviar més que el nom de l'Estat on viu. Si el cotxe és El Procés, potser a ell ja li va bé que s'estimbi. Si el tsunami fa més por que il·lusió, i hi ha gent que se'n desmarca, i acaba perdent la força que tenia, ja estarà ell allà per recompondre els trossos. Ara acaba de trobar el culpable de la trencadissa.

Les preguntes que cal respondre per saber si el cotxe ens servirà per alguna cosa són: Qualsevol independència ens val? Podem arribar a bon port muntats en un tsunami? Per mi les respostes estan clares ja fa temps. Ànims companys de la CUP. Resistiu l'embat de El Procés.

diumenge, 15 de novembre del 2015

El cotxe del poble

Aquesta entrada l'hagués hagut d'escriure fa molt de temps, quan va esclatar l'escàndol de la Volkswagen i els seus motors amb software adaptat per detectar quan estaven davant una revisió. Després de tant de temps, pensava que potser no pagava la pena dir res, però la gent amb qui parlo segueix totalment indignada i se sent traïda per aquest comportament. Jo no és que l'aplaudeixi, ni molt menys, però no el trobo tant inesperat o insualment escandalós. Més bé em quadra amb el model de societat en que vivim. Senzillament, a una empresa se li ha anat la ma tot mirant d'optimitzar guanys.

Alguns dels que han parlat amb mi afirmen que el que ha fet Volkswagen és il·legal. Segurament deu ser cert, perquè crec que ja han fet provisió de fons per les pèrdues en judicis i indemnitzacions. Però el que en realitat han fet és provar de passar l'examen amb el mínim cost. Si no ho tinc mal entès, havien de donar unes emissions baixes, mantenint un consum també baix i aconseguint més potència. Com que tot no podia ser a l'hora, o sortia massa car, se les van empescar per passar l'examen. I per a què són els exàmens sinó? Per passar-los. Recordo que quan em vaig treure el carnet de conduir em vaig aprendre que la distància entre els platins havia de ser de 0,nosequants mm (evidentment ja ho he oblidat). El que no em vaig aprendre, perquè sabia que no m'ho preguntarien, era què nassos són els platins. Tampoc em servia de res saber la distància, perquè mai els anava a desmuntar per comprovar-la.

El cert és que ens creiem que les proves i els exàmens són garantia. La meritocràcia està sobrevalorada, i molta gent advoca per a que determinats llocs els ocupin els que millor currículum tinguin i més bones notes hagin tret. En els exàmens. Aquells exàmens que sovint sabem que hem passat estudiant per passar-los. Si no, mireu-vos els oposicions. O per articles publicats. Aquells que a voltes han fet becaris a canvi de poder-se quedar en un departament. O, com en el cas que ens ocupa, les proves estandarditzades que han de passar els vehicles. En una de les converses que citava abans, jo deia que ens escandalitzaven del que havien fet, però tothom trobava normal que un cotxe mai arribi ni per casualitat al consum que marca a les especificacions, o que una bateria de mòbil s'aproximi mínimament a l'autonomia que anuncien les especificacions. Em deien que són condicions òptimes i que ja ho sap tothom perquè tots fan el mateix. Bé, llavors el que passa és que Volkswagen va un pas per endavant de la resta i ha descobert un truc que els altres encara no han aplicat (o sí, pel que sembla que apunten algunes notícies).

I és que fer exàmens està molt bé quan el que vols és saber què saben els teus alumnes per poder planificar el que cal ensenyar-los. Llavors, els primers interessats en no passar-se de llestos són ells, perquè tindran classes d'un nivell tant alt que no podran seguir o tant baix que s'avorriran com a ostres. Mesurar està molt bé si el que pretens és entendre com funciona un aparell i millorar-ne el rendiment o altres condicions. Però si de l'examen depèn passar un curs, obtenir una llicència o accedir a una feina, llavors el que cal és aprovar. Si de la mesura el que en depèn és poder comercialitzar un article o rebre una subvenció, el que cal és aconseguir aquell valor. El problema no és fer proves o prendre mesures, sinó usar els resultats per premiar o castigar. I és un problema perquè hem d'assumir que la majoria de coses que examinem o mesurem són massa complexes per a que la prova pugui reflectir-les bé. I la pròpia prova és converteix en l'objectiu, enlloc d'un mitjà. És la gran crítica que es fa als exàmens que vol incloure la LOMCE o que fa l'OCDE amb les PISA, que orienten l'educació a passar les proves, enlloc de centrar-se en el que hauria de ser el seu objectiu. Perquè ja em direu com nassos es dissenya un examen per valorar l'esperit crític dels alumnes!!!

I és que "feta la llei, feta la trampa". Les lleis estan molt bé, però els calen jutges. Perquè hi segueixen havent jutges si està tot legislat? Si tot fos tant fàcil, només ens caldrien uns pèrits que mesuressin o uns examinadors que examinessin i aplicarien els resultats aplicant un polinomi de 15 membres que donaria la pena a aplicar en cada cas. Però no és així, oi? Perquè resulta que, darrera de les lleis hi ha un esperit i cal algú que l'interpreti. Una llei automàtica és impossible en molts casos. Fins i tot m'atreviria a dir que les lleis són per aplicar-les en cas de conflicte, que si no no calen. I potser foto la pota fins al coll, però si un semàfor està vermell i no ve ningú, no passa res perquè el creuis, per molt greu que li sàpiga al Javier Cercas. El semàfor està allí perquè si volen passar un cotxe i un vianant a l'hora, tots dos sàpiguen qui ha d'esperar-se.

I aquí entrava un altre comentari que també em van fer en dues ocasions: la Volkswagen ha aconseguit vendre més vehicles amb aquests valors i també ha accedit a subvencions per cotxes poc contaminants. Ha estafat diners públics, diners de tots. Però resulta que tenim les SICAV. I resulta que tenim empreses que tenen deduccions financeres que els fan pagar menys impostos. O que pràcticament no tenen guanys en països amb el tipus de l'impost de societats alt, perquè paguen royaltys a altres empreses del mateix grup que tenen la seu en paradisos fiscals. Tots aquests casos són legals. No se'ls pot dir res. Però una SICAV a Espanya tributa a l'1% i ha de tenir un mpinim de 100 accionistes. En canvi, en molts casos l'accionista principal és una persona molt rica i la resta són els "mariachis", que tant sols posen la signatura per a fer-la possible. El tipus tant baix que tenia una justificació està servint, en realitat, per a que un ric s'estalvii molts impostos. És lògic que a una empresa se li gravin els beneficis i que, si li ha calgut obtenir un préstec, les despeses d'aquest finançament es tinguin en compte a l'hora de computar els beneficis pels quals tributar. Però trampes com la dels préstecs cars entre empreses del mateix grup, o del dipòsit de royaltys en empreses amb seu a paradisos fiscals van mes enllà de l'esperit de la llei.

Realment són diferents aquests casos del de la Volkswagen? Els diners que deixen de pagar les grans fortunes en SICAV o les empreses amb les trampes explicades són impostos que cal treure d'altres bandes. L'efecte econòmic és el mateix. Hi ha un problema mediambiental afegit, certament. Un problema mediambiental que no el tenim en compte quan trobem normal que els governs incentivin la fabricació i venda de cotxes amb subvencions per fer créixer la indústria de l'automòbil, enlloc de potenciar el transport públic i el lloguer i compartició dels cotxes existents.

I tornant al que em deien sobre que Volkswagen havia fet quelcom d'il·legal, això té dues solucions. La que semblava que prenia Alemanya, de demanar explicacions a la companyia, contrastava amb les propostes del ministre d'indústria espanyol de pujar els llindars d'emissions permesos. I és que els alemanys a vegades són massa quadriculats i poc imaginatius. Sempre hi ha dues maneres d'evitar que es produeixi un fet il·legal: impedir el fet o legalitzar-lo. Quan qui el fa és proper al poder, és molt fàcil que la segona opció tiri endavant. I si no, temps al temps...

dilluns, 10 d’agost del 2015

El pont sobre l'ERO Kwai

Ja s'han acabat les negociacions de l'ERO a l'empresa on treballo des de fa gairebé 26 anys. La setmana que ve s'obrirà el període d'adscripció voluntària i després s'aniran fent efectius els canvis inclosos en l'acord signat. Ha estat un mes de mobilitzacions, de parlar amb gent diversa i de compartir el nostre posicionament davant la feina. Poc després de començar les negociacions vaig escriure aquesta entrada. En ella em preguntava si els llocs de treball que estàvem defensant són realment "nostres", són quelcom que ens beneficia o és un mal menor que acceptem per sobreviure. En aquest sentit, recordo tres converses amb companys. A la primera, davant la comparació de fer sobre-esforços per la feina o pel comitè se'm deia que a l'empresa no se li havia de regalar res. A la segona, plantejant la possibilitat de estar disponible fora d'hores de feina per fer possible una major flexibilitat en ambdós sentits, se m'indicava que calia complir el contracte de manera escrupolosa, també sense fer cap concessió. Finalment, la tercera anava sobre el supòsit d'un canvi de centre de treball i la possibilitat d'obligar a l'empresa a arribar a un acord a base de fer el mínim estricte, sense que pogués ser punible. Dóna la sensació que l'empresa no és a la mateixa banda que els treballadors, sinó que és l'enemiga.

Abans de continuar vull deixar clar que sé que a l'empresa s'han donat, es donen i, segurament cada cop més, es donaran casos en que la gent es forçada a fer molt més del que està estipulat al seu contracte amb amenaces i coaccions. Aquests casos no els justifico de cap manera i cal denunciar-los i lluitar contra ells. No és d'aquestes situacions de les que vull parlar aquí, sinó dels projectes que van fent, amb els alts i baixos propis del negoci de la informàtica.

Jo he tingut sort durant tots aquests anys i no m'he sentit coaccionat a fer sobre-esforços. En canvi n'he fet. I, repassant la meva història laboral, segurament n'he fet fer a alguns que tenia al meu voltant. No sé si ha estat un error o no, però el motiu ha estat la implicació amb el que estàvem fent, la identificació amb la feina, el fer-me-la meva. A vegades es parla de responsabilitat, però que té més a veure amb sentir-se útil i amb la satisfacció pel resultat de la feina, amb que et vingui de gust explicar a què et dediques.

Un cap que no té hora de plegar arrossega als que en depenen i pot esdevenir un problema gros. Sé de projectes on això ha provocat baixes per ansietat en persones que no havien estat coaccionades de manera explícita, sinó arrossegades per l'entorn. Cal saber posar la feina en el seu lloc. Això és més important encara quan s'està portant un equip, ja que cal ser conscient de que no tothom té la mateixa disponibilitat i interès que un mateix. És important considerar que la resta de membres del grup només han de complir amb la seva feina i no pressuposar-los una dedicació més alta, encara que un mateix la tingui. Però un cop posades totes les prevencions que calgui, prefereixo fer sobre-esforços en una feina en la que em senti implicat, que estar pendent de com passen les hores al rellotge, esperant que arribi l'hora de marxar d'una feina sense solta ni volta.

Arribats a aquest punt, em va venir al cap la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai. I em va com anell al dit perquè és tan contradictòria com el tema d'aquesta entrada. Moltes de les exigències de respecte als tractats sobre presoners, que el coronel Nicholson (Alec Guinness) fa als japonesos al principi de la pel·lícula, se les acaba saltant quan és ell qui dirigeix l'obra. Empeny als soldats a treballar més del compte i a forçar terminis, fent treballar també als que estan ferits. En part ho fa per demostrar la superioritat britànica, però també es fa seva l'obra, donant-li un sentit que en realitat no té. Ara ja fa temps que no la he vist però, si no recordo malament, a la festa en la que celebren la finalització de l'obra, parla de l'admiració que despertarà en els viatgers aquell pont, quan el travessin després de la guerra. Acaba ajudant al seu enemic però, a canvi, els presoners no es tornen bojos, sinó que els puja la moral i tenen un objectiu del que sentir-se orgullosos.

Hi ha algú que tampoc perd el nord, que té un objectiu clar i que no s'atura fins aconseguir-lo: el major nord-americà Shears (William Holden), que no pensa en res més que en fugir del camp de presoners. I ho aconsegueix. Al final és ell qui torna a la selva amb un comando per dinamitar el pont, i és també ell qui fa veure al coronel britànic que el pont és una arma de l'enemic, de forma que, si no recordo malament, és el coronel qui l'acaba destruint.

Si el coronel no hagués estat tant tossut, podia haver-se plantejat el camp de presoners com una continuació del camp de batalla, i haver sabotejat la feina. Llavors hagués estat treballant contra el seu propi objectiu, tal com ho va fer, però sent-ne plenament conscient. Aquesta és una possibilitat vàlida si estàs en un camp de presoners, d'on se suposa que sortiràs quan acabi la guerra o quan moris, el que passi primer. Se'm fa difícil tenir-ho com un plantejament de futur, dins l'empresa on treballes, i estar permanentment considerant-la com l'enemic, encara que ben segur que hi ha molta gent que viu així les seves relacions laborals.

I ara que m'acosto al final us he de dir, francament, que aquesta entrada no està arribant a les conclusions que jo li tenia previstes. Què coi té tota això a veure amb l'empresa? Doncs potser m'equivoco però, després de l'ERO, l'entusiasme per la feina serà difícil de recuperar. Parlem de recuperar el poc que quedava després d'anys d'estancament laboral i salarial, i del model productiu que ha anat implantant l'empresa aquests darrers anys. Si és així, als treballadors ens queden les tres opcions anàlogues a les descrites a la pel·lícula. La primera és la fugir de l'empresa, ja sigui cames ajudeu-me o expulsats per l'ERO. La segona es quedar-se i mirar de trobar un pont per construir, un projecte que ens faci sortir de la feina cada dia amb la sensació d'haver fet quelcom del que ens sentim orgullosos, encara que ens haguem d'enganyar a nosaltres mateixos per aconseguir-ho. La tercera és anar tirant com puguem, esperant cada dia que arribi l'hora de marxar i cada mes que arribi l'hora de cobrar, i sentint l'empresa com mitjà de vida i verí alhora. Per a mi, la més insalubre de les tres opcions és aquesta darrera. I potser hi acabaré si no tinc més remei, però ve a ser com enterrar-se en vida, treballant per l'enemic i sent conscient de que ho és.

dissabte, 8 d’agost del 2015

Confluència envers independència

Des de la darrera Assemblea General Extraordinària del Procés Constituent, on es va decidir que no concorreria com a tal en cap de les candidatures a les eleccions del 27 de setembre, em ronda pel cap aquesta entrada. Me la va suggerir una de les darreres intervencions, que advocava per la incorporació en la CUP-Crida Constituent. L'intervinent assenyalava que s'havia estat parlant tot el matí de confluència, com si fos un objectiu a aconseguir, quan en realitat no era més que una eina. Per ell l'objectiu era la independència, i la candidatura defensada, la millor opció per assolir-la.

Jo ja tinc clar de fa temps que, per a mi, la independència no és un objectiu sinó una eina. Aquesta discrepància no era cap novetat. Del que em va fer adonar aquella intervenció és que la confluència sí que la tinc com un objectiu. I a partir d'aquell moment, he anat donant voltes a la relació d'aquest dos conceptes. Per a aclarir-nos, quan parlo de confluència em refereixo a la capacitat de persones diferents, amb punts de vista diversos, de posar-se a treballar juntes. És el famós "podem pensar diferent, però hem de pensar junts". És posar-se d'acord en el que es bàsic per anar construint plegats.

Com deia abans, per a mi la independència té sentit com a oportunitat per transformar la societat, canviant-ne les regles del joc. Hi ha persones que defensen la postura de "primer la independència i després ja canviarem el que calgui". Són punts de vista diferents i respectables però, fins i tot en el segon cas, la independència no és un objectiu final, sinó una fita. Un cop aconseguida la independència, la proclamació del nou estat, ja desapareix com a objectiu. Sí que podem plantejar-nos que ens volem seguir independitzant, trencant totes les dependències que tenim: sortir de la Unió Europea, rebutjar tractats amb altres estats que limitin la nostra sobirania, autoabastir-nos d'aliments i energia, no dependre de matèries primeres externes. Em temo, però, que aquestes noves independències no susciten el mateix consens que la primera, la que consisteix únicament en assolir un nou estat.

La confluència, en canvi, no és cap fita, sinó un criteri, una manera d'abordar els problemes. Davant de qualsevol situació en que ens trobem, podem optar per abordar-la confluint, mirant de trobar quins són els punts de consens i construint sobre aquestes bases, respectant la diversitat, o podem optar per votar i guanyar, per imposar criteris, encara que sigui democràticament, per majoria. Per a que la confluència funcioni, cal implicació, cal sentir-se partícip del que s'esta construint, i no pas un client que compra un producte. No és una fita, perquè mai s'hi arriba, però és un objectiu en tant existeixi la voluntat de fer les coses d'aquesta manera.

Si és important per mi posar-se a fer les coses junts, encara que sense pensar de la mateixa manera, potser hagués hagut de votar a favor d'integrar-nos en Catalunya Sí que es pot, oi? Té un manifest que concorda raonablement amb el que penso i possibilitats d'incidir en el panorama polític després de les eleccions. Però no hi vaig veure la possibilitat de confluir, de participar-hi des de la diversitat. És una bona oferta política però no veig la manera de fer-me-la meva, més enllà d'incorporar-me en alguna de les estructures que la van pactar.

Segurament aprendre a confluir enlloc de competir ens costarà molt. Sovint els atacs més virulents venen dels que més coses comparteixen amb nosaltres. Hi ha un llarg camí per recórrer. Però si no ho fem dubto molt que arribem a construir alguna cosa diferent del que tenim ara.

dimecres, 15 de juliol del 2015

L'ERÒtica de l'empresa

Els EROs de les empreses, d'amors en desperten pocs. Des que es va anunciar el que estem vivint a la que treballo, que tinc ganes d'escriure les sensacions i els pensaments que em van passant pel cap, arrel de les notícies, els comunicats, els correus i les converses. És un tema delicat perquè cadascú ho enfronta de manera diferent i és molt fàcil ofendre algú o que alguns comentaris es malinterpretin. Tampoc pretenc fer un relat minuciós ni una anàlisi rigorosa dels fets. Per això, aquest cap de setmana vaig provar el format d'una faula, pensant escudar-me en allò de que qualsevol semblança amb la realitat era pura coincidència. Però eren tantes les coincidències que no colava. Així doncs, bolcaré aquí les reflexions que m'han anat passant pel magí. No vull pontificar, ni convèncer a ningú, tant sols compartir-les i que puguin servir per fer bullir l'olla.

Com que no sé ben bé per quin fil començar a estirar, escullo potser el més evident, que són les reaccions a l'ERO. Jo sóc radicalment moderat. Amb això vull dir que em molesten les postures exagerades, histriòniques i desqualificadores, les que no són capaces de posar-se en el lloc dels altres. La qual cosa no implica que jo no ho faci, que no desqualifiqui i que sempre entengui la postura de l'altre, però quan m'adono que em passa no me'n sento pas orgullós. Per això em provoca tant de rebuig certa mena de llenguatge. Per exemple, les simplificacions del tipus els gerents dolents i els "curritos" bons. Considero que cadascú s'adapta com pot a les pressions que li toca viure i, un cop descomptat el percentatge de persones que van amb mala llet (que és, si fa no fa, el mateix en tot l'escalafó), anem portant el millor que podem el fet d'haver de cercar un sou per viure. Dit això, sé que un cafre amb poder és molt més perillós que sense. Tampoc m'agraden les exageracions que suposen en el nostre cas parlar d'amos o de les condicions d'esclavitud. Per a mi és una banalització del que realment és l'esclavatge que pateixen molts treballadors arreu del món, incloent també el nostre entorn proper.

Un altre punt és que no crec que la fi justifiqui els mitjans. No m'agrada que es digui que les filtracions serveixen per desunir i, per tant, cal amagar informació a la plantilla. És molt possible que certs comunicats de l'empresa es facin amb aquesta intenció, però la solució no pot ser l'ocultació i jugar amb la incertesa de la gent per mobilitzar-la per por. Tampoc crec que presentar la informació de manera tergiversada o a mitges sigui la millor manera d'actuar. No es pot infantilitzar la plantilla, decidint què és el que li convé saber i què no, conduint-la pel "camí adequat". Cal explicar i convèncer, però no pas manipular, arriscant-se que la decisió presa no sigui la "correcta".

També em provoca sensacions contradictòries la vaga indefinida. Reconec que qualsevol altre tipus de vaga no donarà resultats en una empresa com la nostra. El que tampoc tinc tant clar és que la vaga indefinida en doni. És cert que li podem produir endarreriments i queixes de clients. És molt possible que això es tradueixi en penalitzacions econòmiques. El dubte és: aquestes penalitzacions seran més grans que els sous que s'estalvien amb la vaga? O les estarem pagant nosaltres? Si l'assemblea vota fer una vaga indefinida, o altres accions que jo consideri èticament acceptables (descartaré accions violentes, per exemple), jo les recolzaré encara que no les vegi clares. Ho faré perquè crec que no som individus únicament, sinó que també som un col·lectiu i té sentit actuar com a tal. Però de convençut que una vaga indefinida aturi l'ERO no n'estic pas.

Però potser el que ha pesat més a l'hora de decidir-me a escriure tot això, és la necessitat aclarir què és el que estem defenent. Sembla que hi ha consens en que són els nostres llocs de treball. En molts comunicats sembla que ens pertanyen, però jo no tinc pas aquesta sensació. En el fons, els llocs de treball són la manera que tenim de justificar el nostre dret a accedir als recursos necessaris per viure. I sovint són només això: accés a un salari, però cada cop més desproveïts de sentit productiu. En alguns comunicats, per animar a la mobilització s'enumeren tots els greuges que aquestes feines ja ens estan suposant: treball sota pressió, estancament salarial, horaris extensos, sobre-esforços... La situació pot empitjorar fins tornar-se un infern: més pressió, menys salari, jornades més llargues. Però ara ja ho vivim sovint com a tal, com un tràmit necessari que ens estalviaríem si no ens calgués el sou. Les mateixes persones que envien aquests correus estan ara mateix treballant hores extraordinàries, sota pressió i sense cap mena de remuneració per mirar de fer front aquest ERO. No crec que considerin que estan llençant aquest esforç a les escombraries. Ho fan perquè li veuen sentit. No serà que el pitjor de la nostra feina no són les condicions, sinó la manca de sentit que li veiem? Si els llocs de treball no fossin remunerats, quin percentatge de la feina que fem avui en dia seguiríem fent? A quin percentatge li veiem sentit i utilitat? Respondre a aquesta pregunta és fonamental si no volem renunciar a viure per només sobreviure, com deia un altre comunicat.

I és que crec que seguim analitzant la realitat partint d'unes bases que ja han quedat obsoletes. Per exemple, se li recrimina a l'empresa la manca de sensibilitat, que s'ompli la boca de paraules boniques i, a l'hora de la veritat, tracti al personal com simples recursos, que tenen la particularitat de ser humans. Però ja ens ho estan dient cada dia, des de fa molt temps. Ens ho diuen amb el nom del departament que ens gestiona: recursos humans o, més recentment capital humà. Aquesta denominació suposo que pretén dignificar-nos, considerant-nos la riquesa de l'empresa. Però la paraula capital deriva de cap i sembla ser que la seva associació amb la riquesa ve del comerç medieval, en que anava lligada als caps de bestiar que es posseïen. Al final, potser ser resulta una metàfora desafortunada, oi? Però és significativa. Quants cops hem sentit que les empreses no són ONGs? Que la seva raó de ser és guanyar diners? Molts, oi? I això no és privatiu de la nostra empresa. És un mantra acceptat per tothom. És la funció de l'empresa privada: guanyar diners. I, per fer-ho, ha de prestar un servei. Però no ho farà si aquesta prestació no li resulta rendible. Aquesta és la nostra cultura, el que acceptem de forma natural. De la mateixa manera que trobem lícit que algú guanyi diners especulant en borsa, encara que no produeixi res. Si acceptem que aquesta és la lògica de l'empresa (igual que totes les altres, si més no de la seva mida), per què ens sobta tant que el que vulgui és fer el màxim de diners possible?

Si volem entendre el que realment està passant, el més important és que no ens fem trampes al solitari, partint de premisses que són equivocades. Sabem que l'empresa no és l'única que té per objectiu guanyar diners. El tenen les competidores, però també el tenen les clients. Avui en dia tenim la dèria de mesurar i tot s'enfoca a objectius, ja siguin per a avaluacions, remuneracions variables, penalitzacions per incompliments... Tot el que no és tangible i mesurable desapareix, es fa invisible als ulls de les organitzacions i les seves relacions. D'altra banda, la industrialització venç a l'artesania, els procediments substitueixen a l'experiència. Mireu sinó els departaments de sistemes, que abans eren plens de friquis que, a la que et despistaves, et feien una rutina en assemblador. Ara solen tenir personal sense experiència, que segueix unes guies sense apartar-se d'elles, ni saber realment què fa. Aquesta "industrialització" s'està propagant al desenvolupament, deslocalitzant la programació i donant la idea de bescanviabilitat. Això porta a una guerra de preus en la que l'experiència no és un punt, perquè el client tampoc la valora o, si més no, no la vol pagar. No tots els àmbits de la informàtica treballen així, però molts sí.

Amb tota aquesta anada de l'olla no vull dir que no parlem de l'ERO. Hem de fer-ho. Podem decidir provar d'aturar-lo. Podem mirar de sortir-ne el menys lesionats possible tots plegats. I és important que en tot això no anem mirant pel nostre propi interès, sinó que actuem amb una perspectiva global. I aquesta perspectiva global no només ha d'incloure a tots els treballadors, sinó també una visió del tauler de joc, no fos cas que ens pensem que encara juguem a l'Oca i el tauler ja sigui el de Monopoly.

Aquesta és la meva anàlisi del que hi ha al darrera d'aquest ERO. Potser estic equivocat i ja em corregireu però, si és correcta, l'ERO no és el problema sinó una altra etapa més, però que és prou llarga com per fer-nos pensar. El problema real és que siguem els recursos o el capital que una empresa vol convertir en el màxim de diners possible. Perquè heu de tenir en compte que, més enllà de si són bones o males persones els qui dirigeixen l'empresa, a ells tampoc els valoraran per tenir-nos contents, sinó per treure el màxim de suc de la màquina que és l'empresa. I si no fan el que se'ls demana, no duraran gaire en el càrrec. No us ho prengueu com res personal. És el que es fa amb els recursos.

dimarts, 7 de juliol del 2015

Els patrons de comportament automàtics

Gràcies a un comentari sobre l'entrada La dona del Cèsar, m'he adonat que potser no quedava clara la intenció que tenia quan la vaig escriure. L'Ada Colau se sap defensar sola. Barcelona en Comú també. Si el que vaig escriure els hi serveix d'ajut encantat, però jo venia a parlar del meu llibre. I el meu llibre anava de les aparences i els seus rerefons, dels símbols i els seus significats, dels rituals i els seus motius. També anava del que vaig llegir en més d'un comentari de persones properes al projecte de Barcelona en Comú que, després de debatre, podien reconèixer que a la decisió tal vegada no li mancava ètica, però sí estètica. Tot això es resumia en l'honestedat de la dona del Cèsar i la necessitat d'aparentar-la.

Es tractava de provar una perspectiva diferent a l'hora d'abordar la qüestió. Ara, després del comentari que esmentava al principi, he recordat una entrada de fa temps, sorgida a partir d'un article d'en Javier Cercas sobre democràcia i dret a decidir. En aquell article, en Javier Cercas deia que en democràcia no es podia decidir sobre tot, de forma indiscriminada. Posava l'exemple de que davant un semàfor vermell calia aturar-se i que els impostos s'havien de pagar. Ja llavors jo responia dient que l'important no era aturar-se en un semàfor vermell, sinó assegurar-se que no passava cap cotxe al creuar i que podia ser ètica una objecció fiscal a impostos amb fins injustos.

També en la mateixa línia, fa poc escrivia una entrada sobre els resultats d'una enquesta sobre coneixements científics. Aquests resultats escandalitzaven a alguns per la manca d'alguns coneixements bàsics i jo posava en dubte que l'important fos els desconeixements detectats, i no la manca d'esperit crític i capacitat d'analitzar el que hi ha darrera dels codis que usem diàriament.

És cert que els automatismes són útils. Si a cada pas que fem haguéssim de pensar quins músculs cal activar no podríem fer moltes de les activitats quotidianes. De la mateixa manera, els coneixements memoritzats i les fórmules apreses ens permeten avançar en nous coneixements. Igualment, els codis de comportament ens donen una pauta que ens aporta seguretat i agilitza les nostres decisions. Però hem de ser capaços de saber què estem fent. Hauríem de ser capaços de definir les paraules que usem, de justificar perquè portem quan sumem o quins conceptes aplica la calculadora quan hi teclegem una operació determinada. De la dificultat de tot això te n'adones quan tens fills i et demanen què vol dir una paraula o com es fa una suma, per exemple.

Però això no es porta gaire. I per mi aquest cas ha estat un bon exemple. Hi havia gent que arribava a reconèixer que podia ser una bona decisió, però que valia la pena guardar les formes. En el fons s'estava aplicant l'acusació de nepotisme d'una manera automàtica, sense aturar-se a pensar què hi havia al darrera. Justament aquesta candidatura té un codi ètic que limita moltes pràctiques. Sobre aquest tema només diu:

1.4. Fer públics els criteris de contractació dels càrrecs de lliure designació.

D'alguna manera, s'està demanant que també es compleixi un "codi estètic" no escrit. I l'únic que facilita aquest codi estètic es que s'adapta als patrons de comportament automàtics. En canvi, la seva aplicació pot privar de les aportacions de persones que es consideren vàlides per la resta de criteris. I en alguns casos aquest atac és deliberat, per tal de desgastar, però en molts d'altres és realment una decepció sincera, que ve de persones que no acceptarien, per exemple, que es jutgés a algú per la seva manera de vestir o pel seu aspecte físic.

Quan hi ha molta gent, amb la que comparteixo criteris en moltes altres coses, que no ho veuen com jo, em plantejo que potser sí que puc estar equivocat. Però realment, per més voltes que li dono, no aconsegueixo veure més enllà de l'acceptació d'un automatisme sense qüestionar-lo.

dijous, 2 de juliol del 2015

Els amics de la sobirania del poble

Avui, tot llegint un article a elcritic.cat, he recordat el que escrivia fa poc: Quina és la quimera? I és que des de les opcions d'esquerra independentista (i més encara des de les opcions més rupturistes) se segueix repetint el mantra de que cal assolir primer la independència per poder fer el que el poble català decideixi de forma sobirana. Sincerament, veig bastant impossible que una DUI tiri endavant, encara que el 27 de setembre guanyin els partits pro independència que plantegen les eleccions com un plebiscit, a menys que aquesta declaració rebi la benedicció de la Unió Europea. I aquesta necessitat de benedicció encara serà més gran perquè, en el cas de guanyar, la diferència serà probablement molt ajustada.

El plantejament de l'esquerra rupturista és aconseguir la independència i, alhora, endegar un procés constituent per assentar les bases d'una societat on l'economia estigui al servei de la gent. I per fer tot aquest procés li caldrà entendre's amb CDC. I segurament li caldrà entendre's també amb la Unió Europea, perquè no crec que CDC aposti per un trencament amb ella ni, com he dit abans, que sense el seu suport la DUI passés de ser una declaració d'intencions, un paper mullat. Potser ens caldria encunyar el terme de DUII: Declaració Unilateral d'Intenció d'Independència, que és l'únic que seria realment potestat nostra, sense necessitat de reconeixement aliè.

A l'article d'en Roger Palà que he esmentat al principi, es posava en dubte que el dret a decidir sigui un valor en alça a la Unió. I potser podríem arribar a la  conclusió de que el dret a decidir sobre la creació d'un nou estat seria acceptable, però el que està clar que no tindrem és suport pel dret a decidir sobre el model de societat, la legitimitat del deute i moltes altres de les qüestions que donarien realment sentit a l'oportunitat que pot suposar la independència.

És possible que la Unió Europea pugui afavorir una divisió territorial o no, depenent de les conseqüències que tingui, però el que ens deixa clar el tracte que està rebent Grècia, és que no serà pas aliada pel procés constituent que volem. No donarà suport a la sobirania per decidir-ho tot, o per capgirar Catalunya, el que preferiu. El procés constituent que ens cal només serà possible a partir d'unes aliances diferents, que ens connectin amb la resta de pobles que estan patint aquest capitalisme demencial. I dins de Catalunya, aquests aliats els trobarem, a hores d'ara, en els treballadors i treballadores catalans, vegin o no clara l'opció de la independència. No els trobarem pas en els artífex d'unes de les polítiques més neoliberals de tot l'Estat, que és el que representa CDC.

diumenge, 28 de juny del 2015

La dona del Cèsar

Així, que em vinguin al cap, els dos darrers cops que recordo que s'hagi esmentat la frase de que no n'hi ha prou amb que la dona del Cèsar sigui honrada, sinó que també ho ha de semblar, jo era a la banda dels que es veu que no ho semblen. La primera de les vegades va ser en una reunió sobre els ascensors de casa, de la que en va sortir la faula de l'ascensorista excel·lent. En aquella reunió, quan els ascensoristes digueren que no podien posar un material reutilitzat d'una altra instal·lació, encara que ho sol·licités el client, va aparèixer la famosa frase. Era igual que no hi hagués engany, passava per davant la reputació de la companyia, basada en una norma encara que fos treta de context. Perquè jo entenc que hi haurà empreses que venen peces usades com si fossin noves. I entenc que això és un engany imperdonable. El que ja no veig tant clar és que, si una peça de segona ma millora l'actual, no es pugui fer el canvi si no hi ha cap engany pel mig.

Aquests dies també és parla de la dona del Cèsar arrel de l'home de l'alcaldessa. Sembla que algú que ha estat fent una tasca voluntària des de fa molt temps, i que aquesta tasca ha crescut tant que ja no la pot compatibilitzar amb la seva feina habitual, ha d'apartar-se i cedir el lloc a algú per a que comenci de nou, tant sols perquè és el company de l'Ada Colau. Està clar que donar una feina a algú, tant sols perquè és parent d'un càrrec electe, és una pràctica nefasta. Sembla que d'això molta gent en desprèn que és millor prescindir de contractar al familiar d'un càrrec, per molt vàlid que sigui.

Jo ja sé que la frase diu que la primera condició és que la dona del Cèsar sigui honesta, i afegeix després que ho sembli. Però no puc evitar el pensar que, en el fons, l'important pel Cèsar era només que ho semblés, que amb això ja en tenia prou, perquè si no ho era però ho semblava ja complia la seva funció. El Cèsar era un dictador. El seu poder li provenia de la força i de mantenir els enemics a ratlla. Tot el que l'envoltava havia de preservar aquest equilibri de forces per no deixar cap flanc al descobert, per permetre-li seguir mantenint aquell poder. Una de les seves possessions li podia donar problemes. La seva dona podia fer-li esmerçar esforços en una lluita que no li aportaria res. Millor repudiar-la deixar-la caure, per tal de salvar el seu poder polític. Deixant de banda el fort component masclista que suposa aquest tractament a la seva esposa, encara que hagués decidit separa-se d'ella com una igual amb un divorci entre persones amb els mateixos drets, el cas és que el focus segueix estant en un prestigi buit de contingut, ple només de formes. De la mateixa manera, els ascensoristes de casa preferien deixar un problema penjat abans que arriscar-se a haver de donar explicacions sobre la seva excel·lència.

Una antítesi d'en Juli Cèsar que porta el nom de Pepe Mujica responia fa un temps a una entrevista. Abans d'anar-lo a veure havien recollit opinions al carrer i una dona havia expressat el seu disgust per la manera de vestir del seu president, que l'estava representant. La resposta d'en Mujica fou que millor que no el votés, doncs. No és que no renunciés a la seva parella, és que no renunciava ni a la seva camisa per mantenir-se en el poder. De fet, no s'estava mantenint en el poder, em sembla. Tant sols estava prestant un servei, mentre a la gent li seguís convencent el que feia.

L'Ada Colau i tot l'equip de govern de Barcelona en comú estan sota la lupa de molts mitjans. És gran el desgast que provoca anar explicant comportaments, anar demostrant que ets innocent perquè per defecte se't considera culpable. Segurament en alguns casos el desgast és prou gran com per prendre la decisió estratègica de cedir per poder enfocar-te en altres coses més importants. Però al final cal tenir clar que la crítica hi serà sempre i serà constant. Potser l'única manera de tirar endavant és assumir que, amb tanta gent enfocant defectes, i tanta altra esperant per creure'ls, semblar honesta serà impossible. Caldrà conformar-se amb ser-ho.

dimecres, 27 de maig del 2015

Valoracions que es creuen

El diumenge va guanyar les eleccions municipals Barcelona en Comú. El dilluns a l'arribar a la feina un company em deia que havia anat a veure si havia escrit alguna cosa sobre això al bloc, però no havia trobat res. Cert. Ni se'm va acudir baixar del núvol per escriure res. El dilluns a la tarda vaig acabar "Això ho canvia tot" de Naomi Klein. Feia temps que l'havia començat, però no hi dedico estones llargues seguides, i s'ha allargat més de que m'hauria agradat. El cas és que les dues valoracions se m'han creuat i les faig aquí a l'hora.

El procés de Barcelona en comú l'he seguit des de la perspectiva del Procés constituent, de la confluència i els debats que ens ha portat. També l'he seguit, encara que més de lluny, a través de l'assemblea de Gràcia en comú, de la que rebo els correus. No hi he participat activament, però he estat testimoni de l'activitat que ha comportat. I el diumenge, a Can Fabra, aquella sensació de fer història, de que això serà quelcom realment diferent.

Avui he anat a la primera assemblea de Gràcia en comú, en la que s'ha fet una valoració de les eleccions. Ens hi hem aplegat unes 70 persones i gairebé tota la reunió ha consistit en explicar-nos com hem viscut i estem vivint aquests moments. Les perspectives han estat diverses però, si he de fer un resum, parlaria d'il·lusió i de responsabilitat. De molta feina per davant i molta fe en que paga la pena. De disposició a implicar-se per tal de no seguir delegant. D'identificació en un projecte comú i alhora de diversitat. De diversitat no entesa com un obstacle sinó com un valor. D'arremangar-nos plegats per estirar d'un carro, duent cadascú la seva motxilla, diferent de la dels altres.

Ja hi haurà temps d'aterrar i el camí no serà de roses, però l'embranzida d'avui ha estat potent per a mi. En el meu torn m'he sumat a la perplexitat de molts altres pel fet d'haver votat la llista que ha guanyat. I amb el mèrit afegit de que no l'he votada "contra" una altra, sinó convençut que estava donant suport a un bon projecte. No he votat l'opció menys dolenta, sinó una de bona. També m'he afegit a la necessitat de que els 11 regidors tinguin a la gent al carrer darrera seu. Per controlar-los, per esperonar-los, sí. Però també per donar-los suport, per dir-los el què han de fer, per no deixar-los sols davant el que és un repte difícil, per compartir amb ells la responsabilitat, per no delegar.

I d'altra banda el llibre. Com els altres dos que he llegit d'ella ("No Logo" i "La doctrina del xoc") és un llibre que et va conduint des de la superfície del que veiem a l'arrel dels problemes. Toca moltes tecles. Explica moltes coses, analitza alternatives, es posa en el lloc d'altres per permetre't veure que no estan bojos, sinó tenen les seves motivacions per actuar. Un resum seria llarg i el que cal és deixar-se portar per un llibre que ens qüestiona molt endins. Perquè la idea fonamental per a mi és que el problema el tenim en la base del nostre imaginari actual, que ja ve de segles: la cultura de l'extracció enfront la de la regeneració. La visió de que la Terra ens pertany enfront la de que pertanyem a la Terra. O la de que una determinada terra ens pertany enfront la de que pertanyem a una determinada terra. I aquest imaginari està molt arrelat a les dretes, però també a les esquerres. M'ha fet pensar en les pertinences invertides.

I amb tot el que he anat llegint en aquest llibre mentre seguia el procés que anava fent Barcelona en comú, ha resultat que he acabat la lectura just el dia després de que hàgim escollit una nova alcaldessa.

I en un dels darrers paràgrafs del llibre diu que les properes crisi ens duran altre cop als carrers i les places, i que tots ens tornarem a sorprendre de ser-hi i de ser tants. I això és el que ens ha passat avui.

I es pregunta què faran les forces progressistes amb aquests rars moments en els que els impossibles esdevenen possibles. I li puc respondre que moltes d'elles s'han llençat a aprofitar-los. I que les forces progressistes no són només organitzacions i partits polítics, sinó que també són les que molts portem a dins.

I proclama que el proper cop que ens sorgeixi un moment d'aquests caldrà aprofita-lo, no només per denunciar com de malament està el món i acotar petits espais alliberats, sinó per ser catalitzador que faciliti la reacció que ens dugui a construir un món millor, en el que tots estem més segurs. I veig com des de molts llocs miren el que ha passat aquest cap de setmana aquí a Barcelona, però també a molts altres municipis d'arreu l'estat. I alguns de ben grans, com Madrid, València, La Coruña, etc.

I, jo no crec en el destí, però acabar un llibre que m'ha tocat tant, just el dia després de viure un trosset d'història, et fa pensar en quelcom més que la pura casualitat. 

I, què voleu!... Amb l'edat em costa cada cop menys emocionar-me.

diumenge, 17 de maig del 2015

Quina és la quimera?

Des dels sectors independentistes de l'esquerra rupturista sovint es manifesta la necessitat de fer una declaració unilateral d'independència abans d'iniciar un procés constituent a Catalunya. S'argumenta que, sense aquest pas, no serà possible deslliurar-se de les instàncies jurídiques de l'Estat espanyol, i això impossibilitarà la redacció d'una Constitució sobirana. És per això que aquests sectors proposen donar un caràcter plebiscitari i constituent a les eleccions del 27S: plebiscitari per legitimar l'esmentada DUI, i constituent per iniciar el procés d'elaboració de la nova constitució. Aquesta opció es contraposa a la que defensa obrir el procés constituent sense esperar el permís de l'Estat, però sense prefixar la independència com a requisit per endegar el procés. La sensació que tinc és que aquesta segona opció és considerada com una quimera pels partidaris de la DUI, donat que no es trenquen els vincles amb l'Estat. Si més no a priori.

És cert que proclamar i fer efectiva la sobirania del poble de Catalunya, endegant un procés constituent, és un acte de rebel·lia que no té cabuda dins l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol actual. Però el que passa és que una declaració unilateral d'independència tampoc està contemplada dins la legalitat vigent de l'Estat. Els dos són actes de rebel·lia que només tiraran endavant en funció dels suports que tinguin, de la força que hi hagi al darrera. Aquests suports poden ubicar-se en tres àmbits: el poble català, els pobles de la resta de l'estat i les instàncies internacionals. Qualsevol dels dos actes de rebel·lia enfrontaran Catalunya amb les institucions de l'Estat espanyol. Mirem que passa amb cadascun dels tres àmbits per cada opció des de la perspectiva d'una esquerra rupturista?

En l'àmbit intern de Catalunya, la dada més fiable que tenim és la votació del 9N. Podem suposar que pràcticament la totalitat dels partidaris de la independència es va mobilitzar aquell dia. Va ser una mobilització formidable, però no va arribar pas a aconseguir la meitat del que seria el cens. Personalment crec que aquell sostre és difícil de superar. Però cal tenir present que una declaració "no amistosa" podria tenir encara menys adeptes i potser li caldria un marge més ample que la meitat més u per legitimar-se. A més, mirat des del punt de vista rupturista, una part important dels que van votar Sí-Sí no volen una ruptura amb el sistema. I els que sí que la volen, però no són partidaris de la independència, no crec que estiguin gaire engrescats en un procés que no s'han fet seu, per haver començat amb la DUI. Al meu entendre, l'altra opció té un potencial més gran ja que, si ens fixem tant sols en els aspectes socials, el nombre de gent empipada és molt gran. En contra d'aquesta opció he de dir que la capacitat de barallar-se entre sí de les esquerres és gairebé tan infinita com l'estupidesa humana (que de l'Univers hi ha dubtes, com deia l'Einstein). Així que tampoc tirarem molts coets.

En l'àmbit de la resta de l'Estat, l'opció d'engegar el procés amb una declaració d'independència, no crec que tingui un suport gaire multitudinari. Més encara tenint en compte que sovint s'utilitza l'argument de les balances fiscals, no només per part de la propaganda que pretén desacreditar als independentistes des dels mitjans estatals, sinó també des dels mitjans que pretenen aconseguir més partidaris de la independència. Per exemple, des de les campanyes de l'ANC. Per part de la classe treballadora de la resta de l'Estat, són molt diferents els suports que pot obtenir aquesta opció que els que rebria una opció d'inici de "revolució". Un procés als que se'ls convidés explícitament a apuntar-s'hi, però sense esperar el seu permís. Passaria de ser un desafiament a una invitació. Aquests suports no es poden menystenir perquè, si s'aconsegueixen estendre la revolta, la resposta de l'Estat espanyol envers Catalunya també s'afebleix.

En l'àmbit internacional, l'opció d'una declaració d'independència segurament obliga a un posicionament més clar per part de la resta d'estats. Ja no poden adduir que és un afer intern, i han de decidir si reconeixen el nou estat o no. Però també s'han de definir sobre si pertanyem a la Unió Europea o no. Sobre si pertanyem a l'OTAN o no. Moltes definicions, prèvies al procés constituent. Moltes definicions abans de que haguem pogut dir el que volem. És cert que un reconeixement internacional fort pot pressionar a l'Estat espanyol per a que accepti la independència. Però per a que tingui aquest efecte, ha de venir de certs estats. No ens val que ens avalin Bolivia, Brasil, Cuba, Equador, Uruguai, Buthan, Palestina, el Sahara. Menys encara Veneçuela. Les fotos aèries de la V del darrer 11S eren d'Obama i la Merkel. L'Artur Mas va anar a Israel a conrear bones relacions. Aquests estats sí que podrien fer decantar la balança. Però segurament no seria de franc. Caldria arribar a compromisos, assegurar-los que serem bons minyons i millors capitalistes. O algú s'espera un suport altruista dels governs d'aquests països? Jo penso que, des del punt de vista de l'esquerra rupturista i anticapitalista, aquesta mena de suports serien nefastos per aconseguir un procés com el que tots volem, centrat en les persones i lluny del neoliberalisme que ens envolta.

Crec que totes dues opcions són difícils d'aconseguir. Potser les dues es mereixen el qualificatiu de quimeres. Avui en dia la mobilització per l'eix nacional és molt més forta que per l'eix social. Això li dóna un cert avantatge a l'opció de la declaració d'independència prèvia al procés constituent. Però des de la perspectiva de ruptura amb el sistema que ens està enfonsant, crec que és un error, perquè els companys de camí van en sentit contrari. I tenen la paella pel mànec, perquè gran part dels que compartirien el model de societat rupturista no veuen clar un procés en el que la veu cantant la ha sabut acaparar la dreta. Si més no, mediàticament. Sense ser forts en aquest procés, sense aglutinar la classe treballadora, el que fem és donar ales als que ens faran pactar amb Estats Units, Alemanya i les altres grans potències. I no val allò de que "després ja ho arreglarem", que ja se sap què passa quan els pactes estan lligats.

Si aconseguim que s'afegeixin al carro del procés constituent les persones que volen un nou sistema, però que no tenen la independència com a opció avui en dia, és possible que moltes arribin a la conclusió que és el que ens cal. O potser no. En tot cas, si hi arriben, hauran estat elles les que hagin fet el procés, no les haurà convençudes ningú.

És per tot això que, per arribar a una ruptura amb el sistema actual i a assolir la sobirania de Catalunya, jo considero més quimèrica una declaració d'independència prèvia, que endegar un procés constituent que aplegui també als que ara per ara no volen la independència.

divendres, 15 de maig del 2015

Nedar contra corrent

Ahir em vaig fer conscient que portava temps nedant contra corrent dins el Procés constituent. No em refereixo a l'accepció normal del terme, que es refereix a anar en sentit contrari que la majoria. De fet es tracta d'una minoria, encara que àmplia, els que sento que estan constantment requerint dels meus esforços per mantenir-me dins el riu. Em refereixo al corrent Constituents per la independència rupturista i el canvi social, llençat a partir d'aquest manifest.

El seu posicionament, la seva anàlisi de la situació actual i dels camins que cal seguir són perfectament legítims i respectables. Encara que no les comparteixi, tinc clar que puc estar equivocat, com tinc clar que és possible que d'aquí un temps canvii d'opinió, que ja ho he fet molts cops al llarg dels anys. Per tant, no són les línies d'actuació que proposa el manifest les que em fatiguen, sinó la manera com es presenten i defensen.

Tot i que hi havia hagut esborranys que havien arribat per correus interns, la crida oficial a adherir-s'hi es va fer usant el canal d'enviament d'informació a tots els signants del manifest inicial, però usant un compte de correu creat a tal efecte. L'ús inadequat de dades personals va motivar una carta de disculpa per part del procés als mateixos destinataris, on es va qualificar de fraudulent el primer correu. Puc entendre que el primer enviament no es fes amb mala intenció, però el corrent va enviar una rèplica a les adreces de capçalera de les diferents assemblees que, lluny de disculpar-se per l'us indegut de dades, es reafirmava en l'acció feta i acusava a una part de la "dirigència del Procés" de voler amagar divergències sobre el camí a seguir. Fins ara no he rebut cap missatge de disculpa per l'acció realitzada. Sembla ser que la fi justifica els mitjans.

Com deia, al manifest i als correus que l'envolten hi ha acusacions d'ús de posicions predominants, d'intents de deixar sense possibilitat d'expressió a altres maneres d'entendre el que cal fer, etc. No m'he entretingut (i no ho faré) comptant el temps de debat de la segona assemblea general dedicat a parlar sobre les diverses esmenes a les que es fa referència en el manifest, però es van presentar i es va provar d'introduir aquella línia des de diverses perspectives. Tot i així, es veu que no se'ls va deixar expressar-se. Aquesta acusació de d'obstrucció a la seva possibilitat d'expressar-se és constant, tot i que la meva vivència és que sovint s'insisteix en tornar a debatre aspectes que ja han estat decidits, el que suposa implícitament no acceptar les decisions preses.

Al manifest es parla de deriva, de canvi de rumb. Però el cert és que, des del principi, el Procés ha estat especialment curós en no excloure la gent per a la qual la independència no és una prioritat i, fins i tot, poden no ser-ne partidaris. Per resoldre-ho s'ha anat adoptant una postura comuna entorn a la sobirania, en el sentit que és al poble català a qui correspon decidir, anar tirant per un procés constituent obert i inclusiu que ja veurem on ens du, però sense despenjar de bon principi als qui no tenen la independència com a "primera opció". I en aquest sentit anava el comunicat on s'explicava la decisió de donar suport al Sí-Sí del 9N. Però el manifest no ho té present i presenta aquell posicionament com una prova de clara voluntat independentista.

De la mateixa manera, al manifest inicial no es menciona explícitament la independència. Sí que es desenvolupen els 10 punt de model de societat que es pretén aconseguir i sí que s'explícita que se cercarà un front ampli per guanyar unes eleccions al parlament i endegar un procés constituent per a una República catalana. És cert que República catalana suggereix independència, però no és menys cert que (fins on jo sé) l'única República catalana que s'ha proclamat en els tant trillats darrers 300 anys, ha estat la d'en Macià que l'emmarcava dins una Confederació Ibèrica. Sigui com sigui, així com en altres temes el Procés s'ha manifestat sempre d'una manera contundent, en el de la independència com a objectiu o com a estri s'ha tingut sempre molta cura, conscients de les diferents sensibilitats existents, partint de la idea de consens de que la sobirania recau en el poble català. Sobirania per decidir el que cregui convenient, no pas únicament l'opció independentista.

Des d'aquesta perspectiva, no és lícit menysprear els plantejaments de seguir obrint el procés a la gent que no ho veu clar, titllant-los de "deriva". No és lícit fer creure que no apuntar-se directament al carro independentista és trair l'esperit inicial del Procés. No és lícit trencar aquest esforç d'obertura a diferents sensibilitats amenaçant amb una desaparició del Procés en el cas de que no es pronunciï sobre les diferents opcions a les que el Procés és afí, en el cas que es considerin totes elles vàlides. Al final del tercer punt del manifest es diu:

Quan només havien passat dues setmanes de l’Assemblea General s’ha anunciat a la coordinadora en funcions que alguns dels seus membres més coneguts podrien anar a les llistes de Podem, que es prepara un document defensant que el PrC no s’ha de presentar a les eleccions del 27S ni donar suport a cap candidatura, i que totes les persones del moviment tenen llibertat per fer el que creguin més convenient. Considerem que, si això fos així, aquesta proposta seria un error polític de grans dimensions, comportaria una actitud poc respectuosa amb la democràcia, i que les seves conseqüències podrien dur a la desaparició del Procés Constituent.

Aquest paràgraf és especialment il·lícit per mi, que tinc motius per creure que part dels impulsors d'aquest manifest, i que viuen a Barcelona, no votaran l'opció de Barcelona en comú tot i que l'Assemblea d'assemblees de Barcelona va acordar integrar-s'hi. No donar-li suport, sinó formar-ne part. Per a mi, és lícit que votin la candidatura que considerin la millor, encara que no sigui l'acordada. Per això ens vam definir des d'un principi com quelcom diferent d'un partit polític. Per això no hi ha problemes amb dobles militàncies. El que és il·lícit és demanar als demés el que no estàs disposat a fer tu.

Amb tot el que acabo de dir no vull fer veure que la tensió sobre el tema de la independència no hagi existit en el Procés abans de l'aparició del manifest. Ben al contrari. Hi ha estat des del principi. Però la meva vivència és que sempre s'ha mirat d'abordar d'una manera inclusiva, provant que no fos quelcom que ens impedís la unitat de la que parla el manifest fundacional, trobant consensos en els que tots ens trobéssim còmodes. Perquè els denominadors comuns eren, per a mi, els deu punts del model de societat que volíem i la intenció de construir el nou marc des de la base, la unitat i la diversitat. "Podem pensar diferent, però hem de pensar junts". És aquest "pensar junts" el que trenca aquest corrent contra el que em sento nedant. En pocs dies m'he trobat persones que, referint-se de les esquerres independentistes i les merament sobiranistes, han parlat dels "dos bàndols". Per a mi és més que un lapsus. Jo pensava que érem tots al mateix bàndol, que l'altre bàndol era allò que anomenem "dreta", "poderosos", "1%", "casta" o el que vulgueu. Però les formes d'aquest manifest són un exemple més del que em fa sentir que realment sóc en el bàndol contrari.

No crec en fidelitats absurdes. No crec en pertànyer a un projecte al que no veig sentit pel sol fet d'haver-hi estat apuntat abans. Per a mi, el Procés Constituent representa un espai pel "pensar diferent però pensar junts" que esmentava abans. Aquesta visió és totalment compatible amb que diferents persones donin suport o es presentin per diferents opcions polítiques. Evidentment, l'ideal seria un front comú. Però si això encara no és possible, el sentit del Procés hauria de ser mantenir els ports de comunicació oberts, crear vincles de base que ens vagin acostant al front comú. No pas anar captant gent per una de les opcions, tancant possibilitats, més enllà de consensos i denominadors comuns.

Fins ara aquesta visió ha estat la majoritària, la que s'ha anat seguint a través de les diferents opcions preses. Per aquest motiu pensava a esperar al desenvolupament de l'Assemblea general extraordinària per veure quina orientació es prenia. Però ja no m'esperaré. Si es decideix l'opció d'ajuntar-nos a una sola força, no li veig sentit a fer-ho des del Procés. Millor anar directament a aquella força si hi crec. Si es decideix l'opció que a mi em sembla correcta, hauré de seguir nedant contra el corrent de "l'altre bàndol", dels que parlen de bàndols. Seguiré tenint la sensació de que em donen bastonades als turmells mentre camino. I com que les energies de que disposo són limitades, crec que cercaré altres camps on vegi fruits més palpables.

El que sí que voldria deixar clar és que no dono pas per perdut el temps que he dedicat fins ara a aquest projecte. Tampoc m'enduc la impressió de que hi hagi desavinences personals amb la gent que conec d'aquest corrent. Sé que en la gran majoria de qüestions seguirem estant en el mateix bàndol. L'únic que cerco és un agafador des del que em senti més còmode estirant del carro.

Salut i república del 99%