Quina és la quimera?

Des dels sectors independentistes de l'esquerra rupturista sovint es manifesta la necessitat de fer una declaració unilateral d'independència abans d'iniciar un procés constituent a Catalunya. S'argumenta que, sense aquest pas, no serà possible deslliurar-se de les instàncies jurídiques de l'Estat espanyol, i això impossibilitarà la redacció d'una Constitució sobirana. És per això que aquests sectors proposen donar un caràcter plebiscitari i constituent a les eleccions del 27S: plebiscitari per legitimar l'esmentada DUI, i constituent per iniciar el procés d'elaboració de la nova constitució. Aquesta opció es contraposa a la que defensa obrir el procés constituent sense esperar el permís de l'Estat, però sense prefixar la independència com a requisit per endegar el procés. La sensació que tinc és que aquesta segona opció és considerada com una quimera pels partidaris de la DUI, donat que no es trenquen els vincles amb l'Estat. Si més no a priori.

És cert que proclamar i fer efectiva la sobirania del poble de Catalunya, endegant un procés constituent, és un acte de rebel·lia que no té cabuda dins l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol actual. Però el que passa és que una declaració unilateral d'independència tampoc està contemplada dins la legalitat vigent de l'Estat. Els dos són actes de rebel·lia que només tiraran endavant en funció dels suports que tinguin, de la força que hi hagi al darrera. Aquests suports poden ubicar-se en tres àmbits: el poble català, els pobles de la resta de l'estat i les instàncies internacionals. Qualsevol dels dos actes de rebel·lia enfrontaran Catalunya amb les institucions de l'Estat espanyol. Mirem que passa amb cadascun dels tres àmbits per cada opció des de la perspectiva d'una esquerra rupturista?

En l'àmbit intern de Catalunya, la dada més fiable que tenim és la votació del 9N. Podem suposar que pràcticament la totalitat dels partidaris de la independència es va mobilitzar aquell dia. Va ser una mobilització formidable, però no va arribar pas a aconseguir la meitat del que seria el cens. Personalment crec que aquell sostre és difícil de superar. Però cal tenir present que una declaració "no amistosa" podria tenir encara menys adeptes i potser li caldria un marge més ample que la meitat més u per legitimar-se. A més, mirat des del punt de vista rupturista, una part important dels que van votar Sí-Sí no volen una ruptura amb el sistema. I els que sí que la volen, però no són partidaris de la independència, no crec que estiguin gaire engrescats en un procés que no s'han fet seu, per haver començat amb la DUI. Al meu entendre, l'altra opció té un potencial més gran ja que, si ens fixem tant sols en els aspectes socials, el nombre de gent empipada és molt gran. En contra d'aquesta opció he de dir que la capacitat de barallar-se entre sí de les esquerres és gairebé tan infinita com l'estupidesa humana (que de l'Univers hi ha dubtes, com deia l'Einstein). Així que tampoc tirarem molts coets.

En l'àmbit de la resta de l'Estat, l'opció d'engegar el procés amb una declaració d'independència, no crec que tingui un suport gaire multitudinari. Més encara tenint en compte que sovint s'utilitza l'argument de les balances fiscals, no només per part de la propaganda que pretén desacreditar als independentistes des dels mitjans estatals, sinó també des dels mitjans que pretenen aconseguir més partidaris de la independència. Per exemple, des de les campanyes de l'ANC. Per part de la classe treballadora de la resta de l'Estat, són molt diferents els suports que pot obtenir aquesta opció que els que rebria una opció d'inici de "revolució". Un procés als que se'ls convidés explícitament a apuntar-s'hi, però sense esperar el seu permís. Passaria de ser un desafiament a una invitació. Aquests suports no es poden menystenir perquè, si s'aconsegueixen estendre la revolta, la resposta de l'Estat espanyol envers Catalunya també s'afebleix.

En l'àmbit internacional, l'opció d'una declaració d'independència segurament obliga a un posicionament més clar per part de la resta d'estats. Ja no poden adduir que és un afer intern, i han de decidir si reconeixen el nou estat o no. Però també s'han de definir sobre si pertanyem a la Unió Europea o no. Sobre si pertanyem a l'OTAN o no. Moltes definicions, prèvies al procés constituent. Moltes definicions abans de que haguem pogut dir el que volem. És cert que un reconeixement internacional fort pot pressionar a l'Estat espanyol per a que accepti la independència. Però per a que tingui aquest efecte, ha de venir de certs estats. No ens val que ens avalin Bolivia, Brasil, Cuba, Equador, Uruguai, Buthan, Palestina, el Sahara. Menys encara Veneçuela. Les fotos aèries de la V del darrer 11S eren d'Obama i la Merkel. L'Artur Mas va anar a Israel a conrear bones relacions. Aquests estats sí que podrien fer decantar la balança. Però segurament no seria de franc. Caldria arribar a compromisos, assegurar-los que serem bons minyons i millors capitalistes. O algú s'espera un suport altruista dels governs d'aquests països? Jo penso que, des del punt de vista de l'esquerra rupturista i anticapitalista, aquesta mena de suports serien nefastos per aconseguir un procés com el que tots volem, centrat en les persones i lluny del neoliberalisme que ens envolta.

Crec que totes dues opcions són difícils d'aconseguir. Potser les dues es mereixen el qualificatiu de quimeres. Avui en dia la mobilització per l'eix nacional és molt més forta que per l'eix social. Això li dóna un cert avantatge a l'opció de la declaració d'independència prèvia al procés constituent. Però des de la perspectiva de ruptura amb el sistema que ens està enfonsant, crec que és un error, perquè els companys de camí van en sentit contrari. I tenen la paella pel mànec, perquè gran part dels que compartirien el model de societat rupturista no veuen clar un procés en el que la veu cantant la ha sabut acaparar la dreta. Si més no, mediàticament. Sense ser forts en aquest procés, sense aglutinar la classe treballadora, el que fem és donar ales als que ens faran pactar amb Estats Units, Alemanya i les altres grans potències. I no val allò de que "després ja ho arreglarem", que ja se sap què passa quan els pactes estan lligats.

Si aconseguim que s'afegeixin al carro del procés constituent les persones que volen un nou sistema, però que no tenen la independència com a opció avui en dia, és possible que moltes arribin a la conclusió que és el que ens cal. O potser no. En tot cas, si hi arriben, hauran estat elles les que hagin fet el procés, no les haurà convençudes ningú.

És per tot això que, per arribar a una ruptura amb el sistema actual i a assolir la sobirania de Catalunya, jo considero més quimèrica una declaració d'independència prèvia, que endegar un procés constituent que aplegui també als que ara per ara no volen la independència.