Tenir temps

Fa uns dies em van parlar d’una nena de set anys que, tot mirant un rellotge, li deia al seu pare: “Si tinguéssim més números, tindríem més temps” i el pare li va respondre "No, tindríem el mateix". A la nostra societat, una nena amb set anys és perfectament conscient de com n'és d'important “tenir més temps”. N’és tant conscient, que cerca maneres d’enganyar el rellotge per aconseguir-ho. I és que el temps és com un tresor que sovint s’equipara als diners. En podem trobar molts exemples. La majoria de contractes laborals estipulen un sou i les hores o jornades de treball a què correspon. Hi ha bancs de temps, en els que les persones es presten serveis mútuament, valorant-los pel temps dedicat. Seguint amb aquesta idea, l’altre dia sentia parlar d’una moneda d’intercanvi local que duia per nom ”hora”. Sovint, quan calculem l’estalvi d’haver fet nosaltres alguna cosa que podríem haver contractat a algú altre, descomptem el temps que hi hem invertit, assignant-li un cert valor monetari. De fet, per a molta gent, l’únic capital disponible és la possibilitat de vendre el seu temps, malbaratant-lo en un treball que no faria si pogués evitar-ho. Aquesta equivalència la resumeix aquella famosa frase: “time is gold”. La representa molt bé l'anunci d'un cotxe que comença plantejant què faríem si cada dia ens regalessin 1.440 €, per acabar dient que el que se'ns regala són 1.440 minuts i cal pensar bé què fer-ne. Fins i tot es va fer una pel·lícula, "In Time", que feia la traducció directa de diners en temps de vida, de forma que els rics no morien mai, mentre que els pobres vivien literalment "al dia".

Actualment disposem d’un munt d’estris que ens permeten mesurar aquest bé amb una precisió fantàstica. Estem familiaritzats amb comptadors de segons i sovint tenim a l'abast cronòmetres que ens permeten arribar a les centèsimes de segon. Ja des de petits ensenyem als nens a “aprofitar” el temps per fer coses, o a que cal arribar d’hora a les cites per no fer “perdre temps” als que ens esperen. La nostra societat està tant basada en el temps que ja no ens cal ni dur rellotge, de tants llocs on en tenim. Els horaris els afinem a minuts, planifiquem reunions també amb aquesta precisió, etc. Tenim absolutament integrat, tant el valor del temps, com la seva mesura precisa. Un tema en el que estic especialment sensibilitzat és la mesura i imputació del temps invertit en les diferents tasques que desenvolupem alguns en els nostres llocs de treball. Aquest repartiment de temps es converteix directament en costos i es mira de fer amb el màxim de precisió.

Perquè aquesta dèria amb el temps? El temps és una magnitud que s'equipara sovint a una quarta dimensió, juntament amb les tres de l'espai en que ens movem, però se li dóna molta més rellevància. No parlaríem mai d'aprofitar l'alçada, l'amplada o la fondària, si més no en el sentit en que ho fem del temps. El que li dóna el seu caràcter excepcional és que aquesta dimensió només la recorrem en un sentit, mentre que les altres sí que ens permeten anar endavant i enrere. Suposo que això justifica la importància que li donem, el "tempus fugit" i el "carpe diem". Però no totes les cultures li donen importància de la mateixa manera. Quan vaig començar a donar-li voltes a aquesta entrada, vaig recordar el meu viatge al Marroc. Un venedor mirava de que entrés a veure no recordo exactament què, i se'm va acudir dir-li que no tenia temps. Em va respondre "Si no tens temps és que estàs mort". Davant aquesta evidència, no vaig poder fer res més que entrar a la seva botiga.

Realment "tenim temps"? És clar que en cada moment podem escollir (fins a cert punt) a què ens dediquem. Segons aquesta elecció, tenim una sensació més gran o més petita de profit. Aquesta sensació és molt objectiva alguns cops, quan fem quelcom tangible. Però altres vegades depèn força de la nostra actitud davant un mateix succés. Fins i tot, fer una mateixa feina tangible ens pot aportar més o menys, en funció de la nostra predisposició. En cert sentit, "tenim temps" perquè podem escollir com viure'l. Però ens hem cregut tant la relació entre el temps i els diners, que acceptem fàcilment les comparacions de l'anunci dels 1.440 minuts o el canvi directe de temps en diners de la pel·lícula "In Time". I és aquest "tenir temps" assimilat a riquesa o capital, mesurable fins al minut i bescanviable per diners, el que no m'acaba d'encaixar.

En primer lloc, no "tenim temps" com qui té un saldo en un compte corrent, perquè no sabem quant ens en queda. A la pel·lícula esmentada (que no he vist) sembla que ho resolien a través de la ciència-ficció, introduint un invent que permetia fixar el moment de la mort d'algú, endarrerint-lo o avançant-lo a voluntat. Però no podem saber mai de què ens donarà temps, ni tampoc podem viure amb la pressa de que se'ns acaba. En un discurs d'Steve Jobs que es va publicar abastament després de la seva mort, parlava de preguntar-se cada dia si el que anava a fer seria el que faria si sabés que aquell anava a ser el darrer dia de la seva vida. És una pregunta que està bé per mirar de posar al seu lloc problemes que potser no ho són, però no deixa de ser una arma de doble tall. Si no, mireu la política de "pa lo que me queda en el convento..." que estem seguint amb el clima, actuant com si ens importés ben poc el que vindrà. En tot cas, compro el mètode si ens ajuda a donar a les coses el valor que realment tenen, però no pas si el que fa és posar-nos la pressió a sobre de que el temps s'acaba.

En segon lloc, no "tenim temps" comptabilitzat en hores minuts i segons per la senzilla raó de que no tot el temps és igual, perquè no és el mateix dormir que llegir o caminar. No podem acotar exactament una feina en el temps perquè no tots els dies tenim la mateixa força, perquè no podem comptar el temps que pensem en un problema sense distraure'ns o les voltes que li donem quan estem tornant cap a casa. L'excés de precisió en la seva mesura el desvirtua però, en canvi, el convertim en diners (que, ben segur, són també una mesura desvirtuada, és clar, perquè no tots s'aconsegueixen amb el mateix esforç). Des que la vaig conèixer sempre m'ha impressionat l'expressió mallorquina de s'horabaixa. Si no em van enganyar quan m'ho van explicar, quedar a s'horabaixa volia dir veure's entre el migdia i el vespre. D'acord, potser podem ser una mica més estrictes, però sovint mitja hora és un retard imperdonable, i tal vegada no hauria de ser així.

Darrerament he llegit opinions de la importància que té pels nens el joc lliure, no planificat, el temps per avorrir-se fins i tot, que l'impulsi a inventar noves coses per fer. Això no és aprofitar el temps, sinó gaudir-ne, assaborir-lo. De la mateixa manera, moltes de les presses que vivim cada dia són simples convencions, fites que ens imposem nosaltres mateixos, propiciades sovint per la mesura precisa del temps. Vivim moltes més situacions d'estrès de les que mereixerien ser-ho. I sovint apareixen articles sobre com n'és de perjudicial viure aquest neguit constant.

I és que la meva intuïció em diu que donar-li tanta importància al temps, mesurar-lo de manera tant precisa, ens crea una ànsia d'aprofitar-lo que ens impedeix realment gaudir del que fem, ens allunya del "carpe diem" que tant perseguim, i de la consciència i l'atenció que són les que ens permeten assaborir cada instant que vivim. Després de tota aquesta elucubració, potser la meva resposta a la pregunta inicial de la nena de set anys seria que no és amb més números, sinó sense rellotges com més temps tindríem, com més nostre seria.