dilluns, 30 de juny del 2014

L'esquerranòmetre de masses

Aquesta entrada arrenca d'un comentari que em va arribar sobre una intervenció de Josep Ramoneda a la Cadena SER, en la que afirmava que els votants de Podem estan situats a la dreta d'IU. Més enllà de l'estudi sociològic que es pugui fer sobre el perfil ideològic dels qui han donat suport a aquesta opció, m'ha cridat l'atenció el fet de comparar el grau d'esquerranositat de diferents col·lectius. La meva ment malalta va començar a divagar soleta, pensant en una escala d'esquerranositat i l'artefacte que permetria mesurar-la: l'esquerranòmetre de masses. Donada una massa de votants, obtindria un nombre que representaria el seu grau d'esquerranositat, mitjançant uns sofisticats algoritmes.

No us penseu que la semblança amb l'aparell del que vaig manllevar el nom, l'espectròmetre de masses, queda en la purament fonètica; també en pren els principis fonamentals. L'espectròmetre de masses mesura la relació entre massa i càrrega elèctrica en base a la desviació d'un feix de partícules carregades que travessen un camp electromagnètic, de forma que a igual massa les partícules més carregades es desviaran més, i a igual càrrega les partícules més pesades es desviaran menys. Fent una analogia lògica, la càrrega seria l'esquerranositat dels votants i la massa la inèrcia que arrosseguen. Amb això quedaria l'aparell definit conceptualment, encara que amb indubtables dificultats per dur-lo a la pràctica: caldria agafar a la massa de votants, accelerar-la (per exemple amb una crisi com l'actual), fer-la passar per un camp electromagnètic (unes mesures que els produeixin atracció o rebuig) i veure com es desvien del vot d'un partit de centre, que serien els que "ni fu ni fa". Amb això podríem assegurar, per exemple, que IU té una esquerranositat de 7,38 ± 0,05 Marx, mentre que la de Podem és de 6,93 ± 0,12 Marx. Això li donaria a l'afirmació un to indiscutible, molt més apropiat per acallar els que volguessin rebatre aquesta postura.

Què us sembla la pàjara? Guapa, oi? Doncs no! Hi ha un petit problema: cal definir què és l'esquerranositat per a que funcioni l'aparell. I aquí ve el meu problema. L'altre dia un company de Procés em comentava que els partits que diuen que no són ni de dretes ni d'esquerres li provoquen urticària. I és cert que els exemples més coneguts d'aquesta mena de partits (penso en Ciutadans i en UPyD) acompanyen aquesta afirmació d'una espècie de nebulosa ideològica que fa bastant cangueli.

Però d'altra banda, no he trobat una definició convincent del que són la dreta i l'esquerra polítiques. Si mirem el diccionari (DIEC en aquest cas) trobem el següent:

dret -a

6 1 f. [LC] [PO] Sector de diputats d’un hemicicle que seu a la dreta del president.
6 2 f. [PO] [SO] Conjunt de partits que mantenen una posició ideològica caracteritzada per actituds polítiques favorables a la defensa de l’ordre establert. La dreta europea té un gran pes.

esquerre -a

4 1 f. [PO] Sector de diputats d’un hemicicle que seu a l’esquerra del president.
4 2 f. [PO] [LC] Conjunt de partits que mantenen una posició ideològica caracteritzada per actituds polítiques favorables a la modificació de les estructures socials, a la igualtat entre individus i a la intervenció pública en les relacions socioeconòmiques per aconseguir aquesta igualtat. En les darreres eleccions l’esquerra ha obtingut uns bons resultats. L’esquerra europea té un gran pes.

Cercant una miqueta més, es pot veure que els termes van néixer de la posició física que ocupaven les diferents opcions polítiques en l'Assemblea Constituent que es va formar després de la Revolució Francesa. Tenir en compte únicament la posició en el parlament em sembla un criteri poc científic. Si anem als segons punts, la dreta defensa l'ordre establert només quan aquest és de dretes. Cap allà el 18 de juliol de 1936 tenim algun exemple de que la dreta no va defensar gaire l'ordre que hi havia establert en aquell moment. Aquesta objecció és aplicable també a la primera característica que s'apunta sobre les esquerres, la de ser favorable a la modificació de les estructures socials. La defensa de la igualtat entre individus i la intervenció pública en les relacions socioeconòmiques per aconseguir aquesta igualtat és una aproximació millor, però té unes notables excepcions. Si pensem en l'anarquisme, la intervenció pública s'esvaeix juntament amb l'Estat. D'altra banda, un feixista (o un nacionalsocialista) suposo que també et dirà que cerca la igualtat, encara que sigui a base d'eliminar els que són diferents. En general, els estats totalitaris suposen una intervenció pública de les relacions socioeconòmiques i una disminució del poder de l'individu, davant d'un estat que tendeix a homogeneïtzar la seva població.

Una altra possible aproximació seria la relació de la ideologia amb la propietat privada. Si hem de simplificar, potser aquest punt és el que més ens pot servir per fer una distinció, ja que el grau de sacralització de la propietat privada enfront del bé comú dóna una mesura de l'equilibri entre drets individuals i drets col·lectius, entre individualisme i solidaritat. Però em costaria força trobar una formulació que reflectís tots els matisos de les diferents formes d'abordar els problemes, perquè hi ha un factor de confiança o no en la capacitat de l'èsser humà individual per fer les coses bé per pròpia voluntat, que és transversal a dreta i esquerra. Això ens fa trobar opcions més o menys intervencionistes, tant en l'espectre dret com en l'esquerra de la política.

Amb tot aquest rotllo que us he pegat, no vull dir que no es puguin distingir les dretes de les esquerres, ni que hagi deixat de tenir sentit aquesta distinció. Tots tenim la nostra opinió de si una determinada formació és de dretes o d'esquerres. Si més no, en cas de dubte sempre li podem assignar una etiqueta en funció de com ens definim nosaltres i com de simpàtica ens caigui l'opció. Per exemple, per a mi UPyD i Ciutadans són de dretes, però potser més perquè em cauen malament que no pas per una anàlisi política minuciosa de les seves actuacions. De la mateixa manera, pel portaveu del PP, Podem és extrema esquerra perquè li han caigut com una puntada al fetge els seus resultats electorals. I no sé si un règim totalitari és pot considerar realment d'esquerres, però és cert que es poden distingir les mesures d'una dictadura d'esquerres de les d'una de dretes, a pesar de que no combreguis amb cap d'elles.

Finalment, vull afegir una reflexió sobre la filiació de dretes o esquerres de determinades formacions. Així com penso que un partit polític convé que s'autodefineixi en aquest sentit, també crec que hi ha altres organitzacions en les que no és tant necessari. Posaré uns exemples. El Procés constituent es basa en un manifest de 10 punts, clarament identificables amb els programes de partits d'esquerra. Però no és un partit, sinó una crida a construir un marc social econòmic i polític nou al servei de les persones. Del 99%, tal com es resa la campanya que es va engegar a l'octubre. En aquest cas, no s'ha de posar l'accent en l'esquerranositat del projecte, sinó en la seva capacitat d'incorporar les diferents sensibilitats dels votants de tants partits com es pugui. Això sí, posant les persones per davant de l'economia i dels poders, que és el que fan els 10 punts del manifest. A la presentació de Guanyem Barcelona també és va fer la pregunta de si es pretenia crear un front d'esquerres i Joan Subirats va dir que, sense negar el caràcter d'esquerres de la plataforma, no era aquest l'objectiu.

Per a mi, ambdues formacions pretenen el mateix en àmbits diferents: tornar les institucions a les persones, per a que hi participin i se les facin seves. Deia en Gerard Quintana al missatge de suport que va fer pel Procés constituent que "podem pensar diferent però cal pensar junts". Les solucions que proposi un partit polític han de ser molt més uniformes del que ho han de ser en plataformes que el que busquen és canviar el model de relació, perquè aquestes han d'englobar molta més gent. Els que la integren han de compartir els valors, però potser no les maneres d'implementar-los. Tan sols cal que ens donem les eines per a que siguem nosaltres qui decidim.

dimecres, 25 de juny del 2014

Del dicho al hecho

Molts coneixereu la dita castellana "Del dicho al hecho hay un gran trecho". En el seu ús normal, la distància entre les intencions i les accions s'interpreta com quelcom negatiu. La dita ens indueix a malfiar-nos de les promeses. Però diversos missatges que m'han arribat de punts diferents aquests darrers dies, m'han fet pensar en aquesta frase des del punt de vista positiu: sort que hi ha una gran distància entre el que es diu i el que es fa; sort que determinades paraules es queden en això tant sols, sense passar als fets.

A aquests pensaments hi arribava arrel del llibre "M'agrada la família que m'ha tocat" de la psicòloga infantil Carme Thió. En aquest llibre diu moltes coses que, un cop sentides poden semblar obvies, però normalment no actuem com si ho fossin. Una d'aquestes coses és la evidència de que els sentiments es tenen, no s'hi pot fer res. El que cal és actuar sobre la manera de gestionar-los, però no es pot pretendre no tenir-los. Així, per exemple, la gelosia, la ràbia i la ira apareixen. El que cal és saber què fer-ne, com canalitzar-les, com controlar les accions que ens provoquen. Però no es pot pretendre anul·lar aquests sentiments.

També vaig anar a parar a la dita mencionada, rumiant sobre una conversa amb una amiga psicòloga. M'explicava com havia ajudat a un noi amb problemes d'adaptació social a entendre que no calia que canviés els seus sentiments, sinó que havia d'aprendre a saber quan i com expressar-los, valorant les conseqüències que tindrien les seves accions. Això em va recordar el personatge de Millennium que fa de primer tutor de la Lisbeth Salander, i que li recalca la necessitat de fer una anàlisi de conseqüències abans d'actuar.

Sé que els dos missatges anteriors no són totalment equivalents, però tenen en comú l'acceptació dels sentiments i la gestió que se'n fa. I això m'ha anat donant voltes pel cap, sense acabar d'arribar a una conclusió definitiva, així que ho poso aquí per escrit per veure si m'ajudeu a treure'n l'entrellat. Els sentiments i les idees estan força lligats. Imaginem que ens apareix un sentiment d'odi contra algú que creiem que ens està perjudicant. I posaré dos exemples oposats per a que ens puguem identificar o enfrontar a cada un d'ells: un jove aturat pot sentir odi cap uns dirigents corruptes que s'embutxaquen diners públics i li barren el seu futur, mentre que un altre el sent cap als immigrants que competeixen amb ell per trobar una feina. Deixant de banda quin ens resulta més simpàtic, els dos tenen aquest odi i han de fer-ne alguna cosa.

Una primera opció és negar el sentiment. Jo crec que és la nostra cultura judeo-cristiana la ens fa creure que podem escollir el que ens passa pel magí. Tenim una forta noció del que és bo i és dolent, i no necessàriament lligada a la religió. En conseqüència, no ens permetem tenir idees que no s'ajustin a la nostra moral. I insisteixo en que no necessàriament aquesta moral ha de ser religiosa. Segurament a algú d'esquerres li costarà admetre's a sí mateix tenint pensaments homòfobs o racistes. Potser és que sóc un bitxo raro, però havent estat educat en un societat homòfoba i racista, els primers contactes amb homosexuals o amb gent de fora em vam suposar un esforç per controlar les idees que em venien, encara que no les volgués admetre.

L'opció de la negació és viable si va acompanyada d'una elaboració del sentiment o la idea, si es fa el possible per no amplificar-la i es pot relativitzar, emmarcant-la en la moral en què creiem. Per exemple, una bona cura contra la xenofòbia, és acostar-se als de fora, que suposadament t'estan robant la feina, i tractar amb ells, experimentant que són persones com tu. Per poder fer aquest pas, va bé negar les pors o el rebuig que puguis sentir per aquestes persones, perquè aquest esforç de negació t'ajudarà salvar el mur que te'n separa i et serà més fàcil acostar-t'hi. En aquest cas, expressar els sentiments t'aparta d'aquesta possibilitat i et dificulta aquest apropament.

Ara bé, si aquesta negació no es treballa, si no s'elaboren els sentiments negatius per tal de reconduir-los, el que es fa és tapar-los, segueixen allà podrint-se. Es tracta només d'una dissimulació i pots caure, per exemple, en un feminisme tipus "Cañete", que tant bons resultats hem vist que dóna. Com que realment no creus en el que estàs fent, és un engany per tu i pels demés. El més probable és que acabi sortint per una banda o l'altra. Davant aquesta possibilitat, "el dicho" és infinitament millor que "el hecho". En molts dels assassinats en massa que es van produint periòdicament als Estats Units, on un desequilibrat entra en un edifici i comença a disparar, ens parlen de persones introvertides, que segurament s'han anat guardant una rancúnia que els ha acabat fent esclatar.

Fa unes setmanes un jove de 19 anys celebrava al twitter la mort d'Isabel Carrasco i demanava que li donessin una arma per seguir matant gent del PP. Només cal donar una volta per determinats fòrums per veure com proliferen els comentaris agressius, ja siguin contra els immigrants, els catalans, els bascos, els madrilenys, etc. D'odis n'hi ha per tots els gustos. Amplificar-los per les xarxes o per qualsevol altre canal no ajuda a superar-los. Ben al contrari, amplifica l'odi dels que pensen igual i en genera o amplifica el dels que se senten agredits. No és un bon camí. Però es "un dicho", no "un hecho", i serveix per posar sobre la taula el problema que tenim. Si aquestes persones no han sabut canalitzar-ho, caldrà ajudar-les a fer-ho abans de que el tema se'ls en vagi de les mans. I aquí els demés hem de fer també una anàlisi de conseqüències, hem de pensar com ens interessa més tractar aquestes actituds. Em d'escollir entre reprimir a aquestes persones o rehabilitar-les, donant-les-hi eines per a que treballin aquests sentiments que tenen i que no poden ignorar.

dilluns, 16 de juny del 2014

La privatització reial

Amb el vostre permís, en aquesta entrada em permetre el luxe de fer convergir dues línies argumentals irrefutables, que avui en dia pocs dels que són realment demòcrates es veurien capaços de refutar. Més que res, perquè de ben segur que seria anticonstitucional.

La primera línia fa referència a l'eterna discussió sobre la titularitat dels serveis. Els experts saben bé que el sector privat gestiona els recursos molt millor del que ho fa el públic. De fet són capaços de donar un millor servei a un cost més baix i, a sobre, donar dividends als seus accionistes. També es coneguda la importància de fomentar la inversió privada enfront una despesa pública, que no és més que un llast pel creixement de l'economia, responsable últim del nostre benestar. És evident que no podem anar malbaratant els diners, que tots aportem amb els nostres impostos, en uns serveis públics luxosos que el que fan és generar una patuleia de ganduls que volen viure sense treballar.

Cal tenir en compte que els rics han de suportar aquest gran pes sobre les seves esquenes, ja que paguen per partida doble. En primer lloc, com que les seves fortunes són tant grans, encara que només en paguin un 1%, acaben aportant molts més diners que qualsevol treballador assalariat. No diguem ja que els aturats, aquella raça de gent passiva, incapaç de convertir-se en emprenedora o emigrar quan la fan fora d'una empresa amb beneficis, per tal de que en tingui més encara. Però també els afecten els impostos que paga la gent amb molt pocs ingressos, perquè encareixen els preus dels productes amb uns costos injustificables. Pot entendre's que es dediquin a eixugar els deutes financers que l'Estat hagi assumit, demostrant una gran responsabilitat, per impedir que el sistema econòmic caigui. Però no té cap sentit anar més enllà del llindar de beneficència en el cas de serveis públics, com la sanitat i l'educació.

Així doncs, ens queda clar que els serveis públics han de quedar reduïts a la més mínima expressió. Si a algú li interessa un servei de qualitat, que se'l pagui si pot, però que no l'obtingui a expenses d'aquests prohoms que fan gran el PIB del país.

La segona línia ha tornat a entrar amb força a la nostra actualitat amb l'abdicació de Joan Carles I, el campetxano. Ja ens ho va dir el, fins ara, cap de la ferotge oposició que ha de suportar el govern d'experts que ens està treient de la crisi: "A Espanya hi ha un rei, però els espanyols no som súbdits". I és que és veritat. El rei no mana. Ni tant sols és responsable dels seus actes (articles 56 i 64 de La Consti) i és per això que no se'l pot jutjar per ells. Vaja, que ens està prestant un servei, tu. Ens representa davant la resta de països, seguint els criteris que li marca el Govern, promulga les lleis que ha aprovat el parlament, etc. I ho fa amb molta gràcia perquè ha nascut per això. I, en el cas del futur Felip VI, el preparat, perquè des de petit s'han gastat molts diners en la seva formació per a que ho faci bé.

Ara bé, cal tanta pompa? Que mola està clar, però ¿de veritat tota aquella colla de pringats i aturats, que no es poden pagar la sanitat i no poden dur els seus fills a una bona escola, es mereixen que els representi algú tant ben preparat? Fixeu-vos que he dit que en la formació del príncep s'han gastat diners públics. No hagués estat millor una inversió privada? Qui vulgui rei que se'l pagui, home. Per cobrir el bàsic es pot tenir un funcionari que representi al populatxo. En canvi, la gent amb possibles sí que tindrien accés a un rei.

A més, aquesta mesura faria baixar els preus també, ja que al donar entrada a la gestió privada, i eliminar el monopoli actual, la lliure competència de mercat faria que podessis gaudir d'un rei a un preu molt més raonable. I tot això garantint, de passada, la llibertat d'elecció dels consumidors. Apart dels Borbons actuals, podríem rescatar els Àustries (de ben segur que tindrien una gran acollida dins la burgesia de les nostres terres; les modes tornen sempre, encara que sigui al cap de 300 anys). Els rics més estrafolaris podrien cercar opcions més exòtiques, recuperant faraons egipcis o altres dinasties extintes. Aquí ben segur que Sheldon Adelson, l'amo del que hagués estat Europa Vegas, ens hauria pogut donar un inestimable cop de ma.

Però el comunisme avança implacable en aquesta societat nostra. Ni tan sols els nois lliberals del PP s'han atrevit a plantejar aquesta possibilitat, conscients de que una població depauperada pot suportat moltes penalitats i ignomínies, pot resignar-se a una escola i una sanitat de beneficència, però que mai acceptarà la injustícia i la desigualtat que suposaria que no tots gaudíssim realment d'aquest servei públic reial.

N.B.: Aquesta idea ja l'havia apuntat fa temps a l'entrada Taxes, però aquí les seves bondats es revelen irrefutables.