dimecres, 25 de juny de 2014

Del dicho al hecho

Molts coneixereu la dita castellana "Del dicho al hecho hay un gran trecho". En el seu ús normal, la distància entre les intencions i les accions s'interpreta com quelcom negatiu. La dita ens indueix a malfiar-nos de les promeses. Però diversos missatges que m'han arribat de punts diferents aquests darrers dies, m'han fet pensar en aquesta frase des del punt de vista positiu: sort que hi ha una gran distància entre el que es diu i el que es fa; sort que determinades paraules es queden en això tant sols, sense passar als fets.

A aquests pensaments hi arribava arrel del llibre "M'agrada la família que m'ha tocat" de la psicòloga infantil Carme Thió. En aquest llibre diu moltes coses que, un cop sentides poden semblar obvies, però normalment no actuem com si ho fossin. Una d'aquestes coses és la evidència de que els sentiments es tenen, no s'hi pot fer res. El que cal és actuar sobre la manera de gestionar-los, però no es pot pretendre no tenir-los. Així, per exemple, la gelosia, la ràbia i la ira apareixen. El que cal és saber què fer-ne, com canalitzar-les, com controlar les accions que ens provoquen. Però no es pot pretendre anul·lar aquests sentiments.

També vaig anar a parar a la dita mencionada, rumiant sobre una conversa amb una amiga psicòloga. M'explicava com havia ajudat a un noi amb problemes d'adaptació social a entendre que no calia que canviés els seus sentiments, sinó que havia d'aprendre a saber quan i com expressar-los, valorant les conseqüències que tindrien les seves accions. Això em va recordar el personatge de Millennium que fa de primer tutor de la Lisbeth Salander, i que li recalca la necessitat de fer una anàlisi de conseqüències abans d'actuar.

Sé que els dos missatges anteriors no són totalment equivalents, però tenen en comú l'acceptació dels sentiments i la gestió que se'n fa. I això m'ha anat donant voltes pel cap, sense acabar d'arribar a una conclusió definitiva, així que ho poso aquí per escrit per veure si m'ajudeu a treure'n l'entrellat. Els sentiments i les idees estan força lligats. Imaginem que ens apareix un sentiment d'odi contra algú que creiem que ens està perjudicant. I posaré dos exemples oposats per a que ens puguem identificar o enfrontar a cada un d'ells: un jove aturat pot sentir odi cap uns dirigents corruptes que s'embutxaquen diners públics i li barren el seu futur, mentre que un altre el sent cap als immigrants que competeixen amb ell per trobar una feina. Deixant de banda quin ens resulta més simpàtic, els dos tenen aquest odi i han de fer-ne alguna cosa.

Una primera opció és negar el sentiment. Jo crec que és la nostra cultura judeo-cristiana la ens fa creure que podem escollir el que ens passa pel magí. Tenim una forta noció del que és bo i és dolent, i no necessàriament lligada a la religió. En conseqüència, no ens permetem tenir idees que no s'ajustin a la nostra moral. I insisteixo en que no necessàriament aquesta moral ha de ser religiosa. Segurament a algú d'esquerres li costarà admetre's a sí mateix tenint pensaments homòfobs o racistes. Potser és que sóc un bitxo raro, però havent estat educat en un societat homòfoba i racista, els primers contactes amb homosexuals o amb gent de fora em vam suposar un esforç per controlar les idees que em venien, encara que no les volgués admetre.

L'opció de la negació és viable si va acompanyada d'una elaboració del sentiment o la idea, si es fa el possible per no amplificar-la i es pot relativitzar, emmarcant-la en la moral en què creiem. Per exemple, una bona cura contra la xenofòbia, és acostar-se als de fora, que suposadament t'estan robant la feina, i tractar amb ells, experimentant que són persones com tu. Per poder fer aquest pas, va bé negar les pors o el rebuig que puguis sentir per aquestes persones, perquè aquest esforç de negació t'ajudarà salvar el mur que te'n separa i et serà més fàcil acostar-t'hi. En aquest cas, expressar els sentiments t'aparta d'aquesta possibilitat i et dificulta aquest apropament.

Ara bé, si aquesta negació no es treballa, si no s'elaboren els sentiments negatius per tal de reconduir-los, el que es fa és tapar-los, segueixen allà podrint-se. Es tracta només d'una dissimulació i pots caure, per exemple, en un feminisme tipus "Cañete", que tant bons resultats hem vist que dóna. Com que realment no creus en el que estàs fent, és un engany per tu i pels demés. El més probable és que acabi sortint per una banda o l'altra. Davant aquesta possibilitat, "el dicho" és infinitament millor que "el hecho". En molts dels assassinats en massa que es van produint periòdicament als Estats Units, on un desequilibrat entra en un edifici i comença a disparar, ens parlen de persones introvertides, que segurament s'han anat guardant una rancúnia que els ha acabat fent esclatar.

Fa unes setmanes un jove de 19 anys celebrava al twitter la mort d'Isabel Carrasco i demanava que li donessin una arma per seguir matant gent del PP. Només cal donar una volta per determinats fòrums per veure com proliferen els comentaris agressius, ja siguin contra els immigrants, els catalans, els bascos, els madrilenys, etc. D'odis n'hi ha per tots els gustos. Amplificar-los per les xarxes o per qualsevol altre canal no ajuda a superar-los. Ben al contrari, amplifica l'odi dels que pensen igual i en genera o amplifica el dels que se senten agredits. No és un bon camí. Però es "un dicho", no "un hecho", i serveix per posar sobre la taula el problema que tenim. Si aquestes persones no han sabut canalitzar-ho, caldrà ajudar-les a fer-ho abans de que el tema se'ls en vagi de les mans. I aquí els demés hem de fer també una anàlisi de conseqüències, hem de pensar com ens interessa més tractar aquestes actituds. Em d'escollir entre reprimir a aquestes persones o rehabilitar-les, donant-les-hi eines per a que treballin aquests sentiments que tenen i que no poden ignorar.

2 comentaris:

  1. Edu, se te ha visto el plumero. Porqué no coger al joven parado y hacerlo dirigente corrupto llevándose dinero público a espuertas. Seguramente este chico necesitará menos necesidad de control de sentimientos como el xenófobo.
    Eres totalmente injusto con nuestros amados y respetados dirigentes corruptos, tienes que pensar que también tienen su corazoncito, y les has hecho daño.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies David per il·lustrar tant clarament que una manera de garantir que la distància entre el dit i el fet se segueix mantenint és dir quelcom tant diametralment oposat al contrari de la negació del que es pensa que sigui impossible dur-ho a la pràctica.

      Si en aquesta resposta hi segueixes trobant "el plumero" fes-m'ho saber, que jo ja l'he perdut i em cal per casa.

      ;¬)

      Elimina