dimecres, 27 de maig del 2015

Valoracions que es creuen

El diumenge va guanyar les eleccions municipals Barcelona en Comú. El dilluns a l'arribar a la feina un company em deia que havia anat a veure si havia escrit alguna cosa sobre això al bloc, però no havia trobat res. Cert. Ni se'm va acudir baixar del núvol per escriure res. El dilluns a la tarda vaig acabar "Això ho canvia tot" de Naomi Klein. Feia temps que l'havia començat, però no hi dedico estones llargues seguides, i s'ha allargat més de que m'hauria agradat. El cas és que les dues valoracions se m'han creuat i les faig aquí a l'hora.

El procés de Barcelona en comú l'he seguit des de la perspectiva del Procés constituent, de la confluència i els debats que ens ha portat. També l'he seguit, encara que més de lluny, a través de l'assemblea de Gràcia en comú, de la que rebo els correus. No hi he participat activament, però he estat testimoni de l'activitat que ha comportat. I el diumenge, a Can Fabra, aquella sensació de fer història, de que això serà quelcom realment diferent.

Avui he anat a la primera assemblea de Gràcia en comú, en la que s'ha fet una valoració de les eleccions. Ens hi hem aplegat unes 70 persones i gairebé tota la reunió ha consistit en explicar-nos com hem viscut i estem vivint aquests moments. Les perspectives han estat diverses però, si he de fer un resum, parlaria d'il·lusió i de responsabilitat. De molta feina per davant i molta fe en que paga la pena. De disposició a implicar-se per tal de no seguir delegant. D'identificació en un projecte comú i alhora de diversitat. De diversitat no entesa com un obstacle sinó com un valor. D'arremangar-nos plegats per estirar d'un carro, duent cadascú la seva motxilla, diferent de la dels altres.

Ja hi haurà temps d'aterrar i el camí no serà de roses, però l'embranzida d'avui ha estat potent per a mi. En el meu torn m'he sumat a la perplexitat de molts altres pel fet d'haver votat la llista que ha guanyat. I amb el mèrit afegit de que no l'he votada "contra" una altra, sinó convençut que estava donant suport a un bon projecte. No he votat l'opció menys dolenta, sinó una de bona. També m'he afegit a la necessitat de que els 11 regidors tinguin a la gent al carrer darrera seu. Per controlar-los, per esperonar-los, sí. Però també per donar-los suport, per dir-los el què han de fer, per no deixar-los sols davant el que és un repte difícil, per compartir amb ells la responsabilitat, per no delegar.

I d'altra banda el llibre. Com els altres dos que he llegit d'ella ("No Logo" i "La doctrina del xoc") és un llibre que et va conduint des de la superfície del que veiem a l'arrel dels problemes. Toca moltes tecles. Explica moltes coses, analitza alternatives, es posa en el lloc d'altres per permetre't veure que no estan bojos, sinó tenen les seves motivacions per actuar. Un resum seria llarg i el que cal és deixar-se portar per un llibre que ens qüestiona molt endins. Perquè la idea fonamental per a mi és que el problema el tenim en la base del nostre imaginari actual, que ja ve de segles: la cultura de l'extracció enfront la de la regeneració. La visió de que la Terra ens pertany enfront la de que pertanyem a la Terra. O la de que una determinada terra ens pertany enfront la de que pertanyem a una determinada terra. I aquest imaginari està molt arrelat a les dretes, però també a les esquerres. M'ha fet pensar en les pertinences invertides.

I amb tot el que he anat llegint en aquest llibre mentre seguia el procés que anava fent Barcelona en comú, ha resultat que he acabat la lectura just el dia després de que hàgim escollit una nova alcaldessa.

I en un dels darrers paràgrafs del llibre diu que les properes crisi ens duran altre cop als carrers i les places, i que tots ens tornarem a sorprendre de ser-hi i de ser tants. I això és el que ens ha passat avui.

I es pregunta què faran les forces progressistes amb aquests rars moments en els que els impossibles esdevenen possibles. I li puc respondre que moltes d'elles s'han llençat a aprofitar-los. I que les forces progressistes no són només organitzacions i partits polítics, sinó que també són les que molts portem a dins.

I proclama que el proper cop que ens sorgeixi un moment d'aquests caldrà aprofita-lo, no només per denunciar com de malament està el món i acotar petits espais alliberats, sinó per ser catalitzador que faciliti la reacció que ens dugui a construir un món millor, en el que tots estem més segurs. I veig com des de molts llocs miren el que ha passat aquest cap de setmana aquí a Barcelona, però també a molts altres municipis d'arreu l'estat. I alguns de ben grans, com Madrid, València, La Coruña, etc.

I, jo no crec en el destí, però acabar un llibre que m'ha tocat tant, just el dia després de viure un trosset d'història, et fa pensar en quelcom més que la pura casualitat. 

I, què voleu!... Amb l'edat em costa cada cop menys emocionar-me.

diumenge, 17 de maig del 2015

Quina és la quimera?

Des dels sectors independentistes de l'esquerra rupturista sovint es manifesta la necessitat de fer una declaració unilateral d'independència abans d'iniciar un procés constituent a Catalunya. S'argumenta que, sense aquest pas, no serà possible deslliurar-se de les instàncies jurídiques de l'Estat espanyol, i això impossibilitarà la redacció d'una Constitució sobirana. És per això que aquests sectors proposen donar un caràcter plebiscitari i constituent a les eleccions del 27S: plebiscitari per legitimar l'esmentada DUI, i constituent per iniciar el procés d'elaboració de la nova constitució. Aquesta opció es contraposa a la que defensa obrir el procés constituent sense esperar el permís de l'Estat, però sense prefixar la independència com a requisit per endegar el procés. La sensació que tinc és que aquesta segona opció és considerada com una quimera pels partidaris de la DUI, donat que no es trenquen els vincles amb l'Estat. Si més no a priori.

És cert que proclamar i fer efectiva la sobirania del poble de Catalunya, endegant un procés constituent, és un acte de rebel·lia que no té cabuda dins l'ordenament jurídic de l'Estat espanyol actual. Però el que passa és que una declaració unilateral d'independència tampoc està contemplada dins la legalitat vigent de l'Estat. Els dos són actes de rebel·lia que només tiraran endavant en funció dels suports que tinguin, de la força que hi hagi al darrera. Aquests suports poden ubicar-se en tres àmbits: el poble català, els pobles de la resta de l'estat i les instàncies internacionals. Qualsevol dels dos actes de rebel·lia enfrontaran Catalunya amb les institucions de l'Estat espanyol. Mirem que passa amb cadascun dels tres àmbits per cada opció des de la perspectiva d'una esquerra rupturista?

En l'àmbit intern de Catalunya, la dada més fiable que tenim és la votació del 9N. Podem suposar que pràcticament la totalitat dels partidaris de la independència es va mobilitzar aquell dia. Va ser una mobilització formidable, però no va arribar pas a aconseguir la meitat del que seria el cens. Personalment crec que aquell sostre és difícil de superar. Però cal tenir present que una declaració "no amistosa" podria tenir encara menys adeptes i potser li caldria un marge més ample que la meitat més u per legitimar-se. A més, mirat des del punt de vista rupturista, una part important dels que van votar Sí-Sí no volen una ruptura amb el sistema. I els que sí que la volen, però no són partidaris de la independència, no crec que estiguin gaire engrescats en un procés que no s'han fet seu, per haver començat amb la DUI. Al meu entendre, l'altra opció té un potencial més gran ja que, si ens fixem tant sols en els aspectes socials, el nombre de gent empipada és molt gran. En contra d'aquesta opció he de dir que la capacitat de barallar-se entre sí de les esquerres és gairebé tan infinita com l'estupidesa humana (que de l'Univers hi ha dubtes, com deia l'Einstein). Així que tampoc tirarem molts coets.

En l'àmbit de la resta de l'Estat, l'opció d'engegar el procés amb una declaració d'independència, no crec que tingui un suport gaire multitudinari. Més encara tenint en compte que sovint s'utilitza l'argument de les balances fiscals, no només per part de la propaganda que pretén desacreditar als independentistes des dels mitjans estatals, sinó també des dels mitjans que pretenen aconseguir més partidaris de la independència. Per exemple, des de les campanyes de l'ANC. Per part de la classe treballadora de la resta de l'Estat, són molt diferents els suports que pot obtenir aquesta opció que els que rebria una opció d'inici de "revolució". Un procés als que se'ls convidés explícitament a apuntar-s'hi, però sense esperar el seu permís. Passaria de ser un desafiament a una invitació. Aquests suports no es poden menystenir perquè, si s'aconsegueixen estendre la revolta, la resposta de l'Estat espanyol envers Catalunya també s'afebleix.

En l'àmbit internacional, l'opció d'una declaració d'independència segurament obliga a un posicionament més clar per part de la resta d'estats. Ja no poden adduir que és un afer intern, i han de decidir si reconeixen el nou estat o no. Però també s'han de definir sobre si pertanyem a la Unió Europea o no. Sobre si pertanyem a l'OTAN o no. Moltes definicions, prèvies al procés constituent. Moltes definicions abans de que haguem pogut dir el que volem. És cert que un reconeixement internacional fort pot pressionar a l'Estat espanyol per a que accepti la independència. Però per a que tingui aquest efecte, ha de venir de certs estats. No ens val que ens avalin Bolivia, Brasil, Cuba, Equador, Uruguai, Buthan, Palestina, el Sahara. Menys encara Veneçuela. Les fotos aèries de la V del darrer 11S eren d'Obama i la Merkel. L'Artur Mas va anar a Israel a conrear bones relacions. Aquests estats sí que podrien fer decantar la balança. Però segurament no seria de franc. Caldria arribar a compromisos, assegurar-los que serem bons minyons i millors capitalistes. O algú s'espera un suport altruista dels governs d'aquests països? Jo penso que, des del punt de vista de l'esquerra rupturista i anticapitalista, aquesta mena de suports serien nefastos per aconseguir un procés com el que tots volem, centrat en les persones i lluny del neoliberalisme que ens envolta.

Crec que totes dues opcions són difícils d'aconseguir. Potser les dues es mereixen el qualificatiu de quimeres. Avui en dia la mobilització per l'eix nacional és molt més forta que per l'eix social. Això li dóna un cert avantatge a l'opció de la declaració d'independència prèvia al procés constituent. Però des de la perspectiva de ruptura amb el sistema que ens està enfonsant, crec que és un error, perquè els companys de camí van en sentit contrari. I tenen la paella pel mànec, perquè gran part dels que compartirien el model de societat rupturista no veuen clar un procés en el que la veu cantant la ha sabut acaparar la dreta. Si més no, mediàticament. Sense ser forts en aquest procés, sense aglutinar la classe treballadora, el que fem és donar ales als que ens faran pactar amb Estats Units, Alemanya i les altres grans potències. I no val allò de que "després ja ho arreglarem", que ja se sap què passa quan els pactes estan lligats.

Si aconseguim que s'afegeixin al carro del procés constituent les persones que volen un nou sistema, però que no tenen la independència com a opció avui en dia, és possible que moltes arribin a la conclusió que és el que ens cal. O potser no. En tot cas, si hi arriben, hauran estat elles les que hagin fet el procés, no les haurà convençudes ningú.

És per tot això que, per arribar a una ruptura amb el sistema actual i a assolir la sobirania de Catalunya, jo considero més quimèrica una declaració d'independència prèvia, que endegar un procés constituent que aplegui també als que ara per ara no volen la independència.

divendres, 15 de maig del 2015

Nedar contra corrent

Ahir em vaig fer conscient que portava temps nedant contra corrent dins el Procés constituent. No em refereixo a l'accepció normal del terme, que es refereix a anar en sentit contrari que la majoria. De fet es tracta d'una minoria, encara que àmplia, els que sento que estan constantment requerint dels meus esforços per mantenir-me dins el riu. Em refereixo al corrent Constituents per la independència rupturista i el canvi social, llençat a partir d'aquest manifest.

El seu posicionament, la seva anàlisi de la situació actual i dels camins que cal seguir són perfectament legítims i respectables. Encara que no les comparteixi, tinc clar que puc estar equivocat, com tinc clar que és possible que d'aquí un temps canvii d'opinió, que ja ho he fet molts cops al llarg dels anys. Per tant, no són les línies d'actuació que proposa el manifest les que em fatiguen, sinó la manera com es presenten i defensen.

Tot i que hi havia hagut esborranys que havien arribat per correus interns, la crida oficial a adherir-s'hi es va fer usant el canal d'enviament d'informació a tots els signants del manifest inicial, però usant un compte de correu creat a tal efecte. L'ús inadequat de dades personals va motivar una carta de disculpa per part del procés als mateixos destinataris, on es va qualificar de fraudulent el primer correu. Puc entendre que el primer enviament no es fes amb mala intenció, però el corrent va enviar una rèplica a les adreces de capçalera de les diferents assemblees que, lluny de disculpar-se per l'us indegut de dades, es reafirmava en l'acció feta i acusava a una part de la "dirigència del Procés" de voler amagar divergències sobre el camí a seguir. Fins ara no he rebut cap missatge de disculpa per l'acció realitzada. Sembla ser que la fi justifica els mitjans.

Com deia, al manifest i als correus que l'envolten hi ha acusacions d'ús de posicions predominants, d'intents de deixar sense possibilitat d'expressió a altres maneres d'entendre el que cal fer, etc. No m'he entretingut (i no ho faré) comptant el temps de debat de la segona assemblea general dedicat a parlar sobre les diverses esmenes a les que es fa referència en el manifest, però es van presentar i es va provar d'introduir aquella línia des de diverses perspectives. Tot i així, es veu que no se'ls va deixar expressar-se. Aquesta acusació de d'obstrucció a la seva possibilitat d'expressar-se és constant, tot i que la meva vivència és que sovint s'insisteix en tornar a debatre aspectes que ja han estat decidits, el que suposa implícitament no acceptar les decisions preses.

Al manifest es parla de deriva, de canvi de rumb. Però el cert és que, des del principi, el Procés ha estat especialment curós en no excloure la gent per a la qual la independència no és una prioritat i, fins i tot, poden no ser-ne partidaris. Per resoldre-ho s'ha anat adoptant una postura comuna entorn a la sobirania, en el sentit que és al poble català a qui correspon decidir, anar tirant per un procés constituent obert i inclusiu que ja veurem on ens du, però sense despenjar de bon principi als qui no tenen la independència com a "primera opció". I en aquest sentit anava el comunicat on s'explicava la decisió de donar suport al Sí-Sí del 9N. Però el manifest no ho té present i presenta aquell posicionament com una prova de clara voluntat independentista.

De la mateixa manera, al manifest inicial no es menciona explícitament la independència. Sí que es desenvolupen els 10 punt de model de societat que es pretén aconseguir i sí que s'explícita que se cercarà un front ampli per guanyar unes eleccions al parlament i endegar un procés constituent per a una República catalana. És cert que República catalana suggereix independència, però no és menys cert que (fins on jo sé) l'única República catalana que s'ha proclamat en els tant trillats darrers 300 anys, ha estat la d'en Macià que l'emmarcava dins una Confederació Ibèrica. Sigui com sigui, així com en altres temes el Procés s'ha manifestat sempre d'una manera contundent, en el de la independència com a objectiu o com a estri s'ha tingut sempre molta cura, conscients de les diferents sensibilitats existents, partint de la idea de consens de que la sobirania recau en el poble català. Sobirania per decidir el que cregui convenient, no pas únicament l'opció independentista.

Des d'aquesta perspectiva, no és lícit menysprear els plantejaments de seguir obrint el procés a la gent que no ho veu clar, titllant-los de "deriva". No és lícit fer creure que no apuntar-se directament al carro independentista és trair l'esperit inicial del Procés. No és lícit trencar aquest esforç d'obertura a diferents sensibilitats amenaçant amb una desaparició del Procés en el cas de que no es pronunciï sobre les diferents opcions a les que el Procés és afí, en el cas que es considerin totes elles vàlides. Al final del tercer punt del manifest es diu:

Quan només havien passat dues setmanes de l’Assemblea General s’ha anunciat a la coordinadora en funcions que alguns dels seus membres més coneguts podrien anar a les llistes de Podem, que es prepara un document defensant que el PrC no s’ha de presentar a les eleccions del 27S ni donar suport a cap candidatura, i que totes les persones del moviment tenen llibertat per fer el que creguin més convenient. Considerem que, si això fos així, aquesta proposta seria un error polític de grans dimensions, comportaria una actitud poc respectuosa amb la democràcia, i que les seves conseqüències podrien dur a la desaparició del Procés Constituent.

Aquest paràgraf és especialment il·lícit per mi, que tinc motius per creure que part dels impulsors d'aquest manifest, i que viuen a Barcelona, no votaran l'opció de Barcelona en comú tot i que l'Assemblea d'assemblees de Barcelona va acordar integrar-s'hi. No donar-li suport, sinó formar-ne part. Per a mi, és lícit que votin la candidatura que considerin la millor, encara que no sigui l'acordada. Per això ens vam definir des d'un principi com quelcom diferent d'un partit polític. Per això no hi ha problemes amb dobles militàncies. El que és il·lícit és demanar als demés el que no estàs disposat a fer tu.

Amb tot el que acabo de dir no vull fer veure que la tensió sobre el tema de la independència no hagi existit en el Procés abans de l'aparició del manifest. Ben al contrari. Hi ha estat des del principi. Però la meva vivència és que sempre s'ha mirat d'abordar d'una manera inclusiva, provant que no fos quelcom que ens impedís la unitat de la que parla el manifest fundacional, trobant consensos en els que tots ens trobéssim còmodes. Perquè els denominadors comuns eren, per a mi, els deu punts del model de societat que volíem i la intenció de construir el nou marc des de la base, la unitat i la diversitat. "Podem pensar diferent, però hem de pensar junts". És aquest "pensar junts" el que trenca aquest corrent contra el que em sento nedant. En pocs dies m'he trobat persones que, referint-se de les esquerres independentistes i les merament sobiranistes, han parlat dels "dos bàndols". Per a mi és més que un lapsus. Jo pensava que érem tots al mateix bàndol, que l'altre bàndol era allò que anomenem "dreta", "poderosos", "1%", "casta" o el que vulgueu. Però les formes d'aquest manifest són un exemple més del que em fa sentir que realment sóc en el bàndol contrari.

No crec en fidelitats absurdes. No crec en pertànyer a un projecte al que no veig sentit pel sol fet d'haver-hi estat apuntat abans. Per a mi, el Procés Constituent representa un espai pel "pensar diferent però pensar junts" que esmentava abans. Aquesta visió és totalment compatible amb que diferents persones donin suport o es presentin per diferents opcions polítiques. Evidentment, l'ideal seria un front comú. Però si això encara no és possible, el sentit del Procés hauria de ser mantenir els ports de comunicació oberts, crear vincles de base que ens vagin acostant al front comú. No pas anar captant gent per una de les opcions, tancant possibilitats, més enllà de consensos i denominadors comuns.

Fins ara aquesta visió ha estat la majoritària, la que s'ha anat seguint a través de les diferents opcions preses. Per aquest motiu pensava a esperar al desenvolupament de l'Assemblea general extraordinària per veure quina orientació es prenia. Però ja no m'esperaré. Si es decideix l'opció d'ajuntar-nos a una sola força, no li veig sentit a fer-ho des del Procés. Millor anar directament a aquella força si hi crec. Si es decideix l'opció que a mi em sembla correcta, hauré de seguir nedant contra el corrent de "l'altre bàndol", dels que parlen de bàndols. Seguiré tenint la sensació de que em donen bastonades als turmells mentre camino. I com que les energies de que disposo són limitades, crec que cercaré altres camps on vegi fruits més palpables.

El que sí que voldria deixar clar és que no dono pas per perdut el temps que he dedicat fins ara a aquest projecte. Tampoc m'enduc la impressió de que hi hagi desavinences personals amb la gent que conec d'aquest corrent. Sé que en la gran majoria de qüestions seguirem estant en el mateix bàndol. L'únic que cerco és un agafador des del que em senti més còmode estirant del carro.

Salut i república del 99%

dimecres, 13 de maig del 2015

El preu dels populismes

Ahir em vaig trobar al Facebook una acusació a Barcelona en comú de populisme barat. La veritat és que em va fer gràcia l'afegitó de barat. Més que res perquè no m'imagino que es pugui contraposar a un populisme car. Així doncs, el magí em va començar a girar i vaig arribar a una metàfora que quadra bastant bé. Se suposa que s'acusa a un partit de populista quan diu el que vol sentir la gent per aconseguir el seu vot, per a que "comprin" el missatge. D'optar per aquesta política, està clar que el populisme ha de ser barat, per a que el pugui "comprar" molta gent. Si es fa un populisme "car" només estarà a l'abast d'unes elits. No cal pas que siguin econòmiques. També poden ser intel·lectuals, activistes, radicals, anticapitalistes o qualsevol altre grup no majoritari. Així doncs, el populisme car no arribarà gaire lluny. Però això no vol dir que no hi sigui. Hi ha tota una sèrie d'aquestes elits que no "compren" cap missatge que no inclogui el que volen sentir. Les forces que volen captar el seu vot han de mantenir-se dins d'aquest populisme selecte, mantenint un missatge impol·lut.

I és que el populisme té molta mala premsa però és injustificada. O com a mínim no és justificada en tots els casos. Hi ha populismes que diuen el que volen sentir els electors, que es van movent a cops d'enquesta, com un gos que va seguint el rastre del "sentir popular" per tal de captar "clients". De fet se'ls en fum el que vol realment la gent i acabaran fent el que vulguin, sempre que les enquestes no els diguin que és massa perillós. El que millor representa aquest model és aquella frase d'en Grouxo Marx: Aquests són els meus principis. Però tranquil, que si no li agraden en tinc uns altres.

Però també hi ha un populisme radical, que consisteix en dir que es farà el que vulgui la gent. I creure-s'ho. I assumir que la democràcia és això, que no es pot partir de la base de que posseïm la veritat i caure en la democràcia il·lustrada. Aquest populisme no fa un programa pensant en vendre'l a la gent, sinó que escolta i demana que sigui la gent qui el faci. Demana que s'impliqui. En aquest populisme no hi ha càrrecs, sinó encàrrecs. I aquest populisme és lícit. I és lícit que s'ofereixi als que no han participat, tant si és perquè no volen, perquè no sabien que es podia fer, perquè encara pensen que no en són capaços o per qualsevol altra raó. I aquest populisme no es ven, s'ofereix. I aquest populisme, tot i ser correcte segons el meu criteri, ha de trobar unes bases comunes, unes línies vermelles i unes fites compartides. Ha de cercar l'equilibri entre incloure el màxim de gent o definir unes fites més comuns i concretes.

I, tornant a la frase que ha provocat aquesta entrada, això fa que el populisme sigui barat o car, depenent del "poder adquisitiu" que necessiti la gent per adherir-s'hi. Si vols arribar als llocs comuns en els que viu gran part de la població, llocs creats pels grans mitjans de comunicació, per la societat de consum, pels especialistes que ens diuen què cal fer i que no, pels missatges simplificats de la publicitat, no pots acotar una superfície massa petita amb les línies vermelles. Si ho fessis, el missatge seria molt clar i definit, però no tindria gaire ressò ni força. Per contra, si no poses línies vermelles, o són massa amples, no aportes res, perquè hi cap tot. I en aquest cas, tot i res acaba sent el mateix.

I jo? Sóc populista barat o car? Doncs depèn de què estiguem parlant. En general crec que cal apostar per opcions que siguin capaces de produir resultats perquè, ja que ens hi posem, que serveixi per alguna cosa. Sobre tot si el tema és urgent. Si no ho és, ens podem permetre el luxe d'apuntar a l'opció més cara. Quan pensava en aquesta entrada he recordat No abarateixis el somni, la cançó d'en Lluís Llach. Crec que el somni no s'ha d'abaratir, però s'hi val acostar-s'hi fent passos petits, sempre que vagin en la direcció adequada. És en els casos en els que crec que els passos no m'acosten sinó que m'allunyen, quan em faig enrere de l'opció barata. És per això que vaig votar No-Sí o pel que no vaig votar Izquierda Plural a les europees, on defensaven la recuperació del creixement (llavors Podem era quasi-anticapitalista).

I posats a somniar, somniem amb el dia en que no calguin populismes, perquè ens responsabilitzem cadascú de nosaltres de la quota de política que ens pertoca pel fet de ser animals socials. Mentrestant, haurem de seguir cercant la relació més òptima de popularitat-preu.

dimarts, 12 de maig del 2015

El color dels impostos

Quan el ministre d'hisenda es refereix al frau fiscal, sovint se'n recorda molt més del que prové de l'economia submergida, de les petites transaccions sense declarar, que el provinent de les grans empreses. I és curiós per dos motius. El primer és que no és la part més important del frau, sinó que és veu amplament superada pel que fan les grans empreses i fortunes. Però del segon motiu no en sento parlar gaire i és la influència que té l'IVA en l'augment de l'economia submergida. I això que l'IVA és l'impost que ha augmentat aquest govern, mentre ha acabat reduint l'IRPF.

El frau fiscal que suposa cobrar un treball sense factura és doble. D'una banda, el prestador del servei no declara els ingressos que ha obtingut i, de l'altra, el receptor s'estalvia l'IVA. Pagar una feina en negre té un quants desavantatges: no hi ha factura, no hi ha constància de la realització del treball, no hi ha responsabilitats legals exigibles i saps que l'ingrés que deixa de declarar el que fa la feina es tradueix en una pèrdua d'impostos que haurem de cobrir la resta, mentre ell se seguirà aprofitant del seu fruit. Però té un al·licient molt important: t'estalvies l'IVA. Aquest al·licient creix amb la crisi, quan tothom va més curt de quartos. Però creix encara més a mesura que puja l'IVA. No és el mateix afegir el 16% de fa uns anys que el 21% actual.

L'IVA és un impost nefast. Grava la despesa feta a partir d'uns ingressos que ja han pagat IRPF en el moment d'obtenir-se. Les persones que es gasten més part del seus ingressos (normalment les més pobres) es veuen afectades en major mesura pel doble pagament que suposa l'IVA. No és propocional, sinó que grava igual a rics que a pobres. I, a sobre, fa més atractiva l'economia submergida.

Què passaria si no hi hagués IVA? La majoria de gent demanaria factura al perdre l'incentiu de l'estalvi de diners.  Els impostos que es deixarien de recapta s'hauria de suplir pujant-ne altres, com l'IRPF, el de societats, el de patrimoni o el de transmissions. Aquests impostos tenen l'avantatge de que es veu molt més clar si són graduals o no. Llavors les càrregues fiscals es reequilibrarien. O com a mínim quedaria ben retratada la política aplicada.

L'altre motiu pel que molta gent amb la crisi es pot veure impulsada a treballar en negre és la quota d'autònoms de la seguretat social. Si ja es cobra poc i a sobre cal pagar la quota exorbitant que hi ha actualment, no surt a compte treballar si es té poca feina. I si es declara. Però, per a què pagar la quota de seguretat social i d'autònoms? Ens estan dient tota l'estona que el sistema de pensions no aguanta, que no és capaç de garantir els pagaments. Està pensat com una assegurança gestionada públicament, però al final caldrà afegir-hi diners dels impostos si no arriba. A més, quan cal es fot ma al calaix, com a fet el govern actual, que ha delmat el fons. Potser va sent hora de plantejar un sistema de pensions basat directament en els altres impostos, gravar els ingressos un sol cop i limitar les acumulacions de patrimoni. A partir d'aquí es podria plantejar com haurien de ser les prestacions i altres aspectes en els que no entraré ara.

Però el cert és que no tots els impostos tenen el mateix color. Si hagués d'escollir el de l'IVA, la seguretat social i el d'autònoms, seria el negre, com l'economia que promouen.

dijous, 7 de maig del 2015

Tenir temps

Fa uns dies em van parlar d’una nena de set anys que, tot mirant un rellotge, li deia al seu pare: “Si tinguéssim més números, tindríem més temps” i el pare li va respondre "No, tindríem el mateix". A la nostra societat, una nena amb set anys és perfectament conscient de com n'és d'important “tenir més temps”. N’és tant conscient, que cerca maneres d’enganyar el rellotge per aconseguir-ho. I és que el temps és com un tresor que sovint s’equipara als diners. En podem trobar molts exemples. La majoria de contractes laborals estipulen un sou i les hores o jornades de treball a què correspon. Hi ha bancs de temps, en els que les persones es presten serveis mútuament, valorant-los pel temps dedicat. Seguint amb aquesta idea, l’altre dia sentia parlar d’una moneda d’intercanvi local que duia per nom ”hora”. Sovint, quan calculem l’estalvi d’haver fet nosaltres alguna cosa que podríem haver contractat a algú altre, descomptem el temps que hi hem invertit, assignant-li un cert valor monetari. De fet, per a molta gent, l’únic capital disponible és la possibilitat de vendre el seu temps, malbaratant-lo en un treball que no faria si pogués evitar-ho. Aquesta equivalència la resumeix aquella famosa frase: “time is gold”. La representa molt bé l'anunci d'un cotxe que comença plantejant què faríem si cada dia ens regalessin 1.440 €, per acabar dient que el que se'ns regala són 1.440 minuts i cal pensar bé què fer-ne. Fins i tot es va fer una pel·lícula, "In Time", que feia la traducció directa de diners en temps de vida, de forma que els rics no morien mai, mentre que els pobres vivien literalment "al dia".

Actualment disposem d’un munt d’estris que ens permeten mesurar aquest bé amb una precisió fantàstica. Estem familiaritzats amb comptadors de segons i sovint tenim a l'abast cronòmetres que ens permeten arribar a les centèsimes de segon. Ja des de petits ensenyem als nens a “aprofitar” el temps per fer coses, o a que cal arribar d’hora a les cites per no fer “perdre temps” als que ens esperen. La nostra societat està tant basada en el temps que ja no ens cal ni dur rellotge, de tants llocs on en tenim. Els horaris els afinem a minuts, planifiquem reunions també amb aquesta precisió, etc. Tenim absolutament integrat, tant el valor del temps, com la seva mesura precisa. Un tema en el que estic especialment sensibilitzat és la mesura i imputació del temps invertit en les diferents tasques que desenvolupem alguns en els nostres llocs de treball. Aquest repartiment de temps es converteix directament en costos i es mira de fer amb el màxim de precisió.

Perquè aquesta dèria amb el temps? El temps és una magnitud que s'equipara sovint a una quarta dimensió, juntament amb les tres de l'espai en que ens movem, però se li dóna molta més rellevància. No parlaríem mai d'aprofitar l'alçada, l'amplada o la fondària, si més no en el sentit en que ho fem del temps. El que li dóna el seu caràcter excepcional és que aquesta dimensió només la recorrem en un sentit, mentre que les altres sí que ens permeten anar endavant i enrere. Suposo que això justifica la importància que li donem, el "tempus fugit" i el "carpe diem". Però no totes les cultures li donen importància de la mateixa manera. Quan vaig començar a donar-li voltes a aquesta entrada, vaig recordar el meu viatge al Marroc. Un venedor mirava de que entrés a veure no recordo exactament què, i se'm va acudir dir-li que no tenia temps. Em va respondre "Si no tens temps és que estàs mort". Davant aquesta evidència, no vaig poder fer res més que entrar a la seva botiga.

Realment "tenim temps"? És clar que en cada moment podem escollir (fins a cert punt) a què ens dediquem. Segons aquesta elecció, tenim una sensació més gran o més petita de profit. Aquesta sensació és molt objectiva alguns cops, quan fem quelcom tangible. Però altres vegades depèn força de la nostra actitud davant un mateix succés. Fins i tot, fer una mateixa feina tangible ens pot aportar més o menys, en funció de la nostra predisposició. En cert sentit, "tenim temps" perquè podem escollir com viure'l. Però ens hem cregut tant la relació entre el temps i els diners, que acceptem fàcilment les comparacions de l'anunci dels 1.440 minuts o el canvi directe de temps en diners de la pel·lícula "In Time". I és aquest "tenir temps" assimilat a riquesa o capital, mesurable fins al minut i bescanviable per diners, el que no m'acaba d'encaixar.

En primer lloc, no "tenim temps" com qui té un saldo en un compte corrent, perquè no sabem quant ens en queda. A la pel·lícula esmentada (que no he vist) sembla que ho resolien a través de la ciència-ficció, introduint un invent que permetia fixar el moment de la mort d'algú, endarrerint-lo o avançant-lo a voluntat. Però no podem saber mai de què ens donarà temps, ni tampoc podem viure amb la pressa de que se'ns acaba. En un discurs d'Steve Jobs que es va publicar abastament després de la seva mort, parlava de preguntar-se cada dia si el que anava a fer seria el que faria si sabés que aquell anava a ser el darrer dia de la seva vida. És una pregunta que està bé per mirar de posar al seu lloc problemes que potser no ho són, però no deixa de ser una arma de doble tall. Si no, mireu la política de "pa lo que me queda en el convento..." que estem seguint amb el clima, actuant com si ens importés ben poc el que vindrà. En tot cas, compro el mètode si ens ajuda a donar a les coses el valor que realment tenen, però no pas si el que fa és posar-nos la pressió a sobre de que el temps s'acaba.

En segon lloc, no "tenim temps" comptabilitzat en hores minuts i segons per la senzilla raó de que no tot el temps és igual, perquè no és el mateix dormir que llegir o caminar. No podem acotar exactament una feina en el temps perquè no tots els dies tenim la mateixa força, perquè no podem comptar el temps que pensem en un problema sense distraure'ns o les voltes que li donem quan estem tornant cap a casa. L'excés de precisió en la seva mesura el desvirtua però, en canvi, el convertim en diners (que, ben segur, són també una mesura desvirtuada, és clar, perquè no tots s'aconsegueixen amb el mateix esforç). Des que la vaig conèixer sempre m'ha impressionat l'expressió mallorquina de s'horabaixa. Si no em van enganyar quan m'ho van explicar, quedar a s'horabaixa volia dir veure's entre el migdia i el vespre. D'acord, potser podem ser una mica més estrictes, però sovint mitja hora és un retard imperdonable, i tal vegada no hauria de ser així.

Darrerament he llegit opinions de la importància que té pels nens el joc lliure, no planificat, el temps per avorrir-se fins i tot, que l'impulsi a inventar noves coses per fer. Això no és aprofitar el temps, sinó gaudir-ne, assaborir-lo. De la mateixa manera, moltes de les presses que vivim cada dia són simples convencions, fites que ens imposem nosaltres mateixos, propiciades sovint per la mesura precisa del temps. Vivim moltes més situacions d'estrès de les que mereixerien ser-ho. I sovint apareixen articles sobre com n'és de perjudicial viure aquest neguit constant.

I és que la meva intuïció em diu que donar-li tanta importància al temps, mesurar-lo de manera tant precisa, ens crea una ànsia d'aprofitar-lo que ens impedeix realment gaudir del que fem, ens allunya del "carpe diem" que tant perseguim, i de la consciència i l'atenció que són les que ens permeten assaborir cada instant que vivim. Després de tota aquesta elucubració, potser la meva resposta a la pregunta inicial de la nena de set anys seria que no és amb més números, sinó sense rellotges com més temps tindríem, com més nostre seria.