dimecres, 31 de juliol del 2013

Responsabilitats

(Traducido al castellano aquí)

En un país molt llunyà hi havia una vegada uns governants que ho volien seguir sent. Portaven des de joves fent aquesta tasca i no sabrien a què dedicar-se si els feien fora. Així que, cada quatre anys, havien de presentar als seus electors uns resultats engrescadors per a que els tornessin a escollir. Van pensar que una cosa bona seria fer arribar a la ciutat un tren ràpid, perquè tothom agraeix poder viatjar de pressa.

Van començar a estudiar com fer-ho i van veure que fer arribar el tren ràpid fins el mateix cor de la ciutat era difícil i obligava a expropiar molta gent. No volien protestes i no estaven segurs que els ciutadans apreciessin el tren ràpid si els havia de costar tants esforços. Tampoc els agradava que el tren s'aturés a uns quants quilòmetres de la ciutat, com passava en altres indrets, perquè la gent pensaria que els estaven donant gat per llebre.

Finalment, van trobar la manera de que es pogués parlar d'alta velocitat, encara que no ho fos totalment. Havien d'arribar el més aviat possible i no tenien tots els diners que voldrien, així que van estalviar en mètodes de control, sempre seguint estrictament els protocols de seguretat. D'aquesta manera, mai no els podrien retraure que no ho havien fet bé, perquè s'havien guiat pels estàndards existents. Per fi tenien un nou èxit per presentar en els propers comicis, ja s'encarregarien els conductors dels trens d'anar a la velocitat adequada.

Els maquinistes trobaven que un revolt determinat era arriscat, però complia els requisits i no hi havia hagut mai cap problema greu, així que tampoc es podien donar arguments per forçar una millora. Pensaven que els dirien: Què passa? Que no voleu fer la vostra feina? Només us cal frenar quan toca, que per això us paguem. I ben pagats que esteu!.

Un dia, un maquinista estava més distret del compte. No estava malalt, ni tan sols es trobava malament, però no tenia la concentració que era habitual en ell. Era un dia més de conduir un tren a 200 km/h. Una gran responsabilitat, però una responsabilitat rutinària. Va començar a conduir el tren i, quan ja estava en marxa, es va adonar que no recordava els detalls del trajecte tant bé com es pensava. Hi havia uns quants topalls que els recordava diferents i va començar a mirar un planell. Encara quedaven un parell de túnels per arribar a la ciutat i havia d'assegurar-se com anava. Però només en quedava un i va agafar aquell revolt malament. Va ser una tragèdia.

Al conductor el van jutjar per la seva imprudència, però tant li feia, la condemna ja la duia a dins, i no l'abandonaria la resta de la seva vida. Cada cop que tancava els ulls reconstruïa el que havia passat aquella tarda i mirava de trobar alguna explicació que el permetés tornar-se a mirar al mirall. Gairebé mai la trobava. S'havia equivocat en algun moment, sense ser-ne conscient, i aquella equivocació havia truncat moltes vides.

I aquells governants? Ells van fer-ho tot seguint les regles. Van sospesar els avantatges i els inconvenients de la seva decisió amb temps, de forma pausada. I van prendre una determinació conscient: rebaixar el nivell de seguretat per poder presentar uns resultats convenients als seus electors. Però no els calia preocupar-se, ni assumir responsabilitats, ni dimitir. Ells havien fet el que tocava, havien seguit els protocols, s'havien assessorat per experts. Tot era legal.

Està clar que, pel fet de començar parlant d'un país molt llunyà, no puc dir que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Però vull remarcar que no pretenc fer una anàlisi del que realment ha passat, perquè no conec prou bé les circumstàncies que van envoltar la decisió de construir el tram com es va fer, o si la motivació de la decisió va ser purament electoral. Tampoc sé els motius pels que el conductor no va poder frenar el tren a temps. Menys encara puc endinsar-me en la ment de ningú, ni del maquinista ni dels responsables del traçat. Tant sols vull reflectir el que crec que podria passar pel meu cap si em trobés en la situació d'un o dels altres, davant de la situació que he descrit.

diumenge, 21 de juliol del 2013

Democràcia recautxutada

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta entrada neix a partir del comentari que un gran blocaire i bon amic ha fet de l'anterior, Bricolatge polític: La democràcia no és fàcil, però l'alternativa són les dictadures (més o menys evidents). Totalment d'acord però, quin nivell de segrest marca el llindar per sota del qual podem seguir considerant que un determinat règim es pot anomenar democràcia? Segurament no hem arribat a aquest llindar, però ens hi estem acostant perillosament. I accelerant. No s'admeten responsabilitats. Les febleses del sistema no s'estan corregint, sinó blindant. Els principis bàsics es deixen de banda per escudar-se només en la legalitat, aplicant-ne la norma i no l'essència. En què em baso? Tots podem trobar exemples, jo us posaré els meus (alguns si més no).

Aquí ningú dimiteix si no es veu absolutament forçat. Quan apareixen nous casos de corrupció, moltes vegades les respostes consisteixen en remarcar que a la resta de partits també n'hi ha. El missatge transmès no és "jo soc bo", sinó "la resta són pitjor". La responsabilitat de les polítiques aplicades en alguns casos, en contra del programes presentats, mai és de qui l'aplica sinó del govern anterior, de la conjuntura política, de les instruccions de Brussel·les o de qualsevol altre factor aliè. Si la persona que governa no pot aplicar la política en què creu, hauria de dimitir. En cas contrari, està dient que és igual qui hi hagi al govern, ja que tots faran el que els digui algú altre, a qui no hem escollit (poc democràtic, oi?).

Quan les coses es torcen i les notícies que apareixen a la televisió no són agradables pel govern, no es mira de no generar aquestes notícies, sinó que es canvien els equips dels informatius de la televisió pública per a que no les presentin o ho facin d'una manera més "convenient". Si hi ha protestes al carrer, es criminalitzen i es mira d'obstaculitzar-les al màxim, enlloc d'analitzar les causes que han dut a tota aquella gent a protestar. 

També s'envaeixen la resta de poders, com el judicial, aconseguint que els membres dels diferents organismes estiguin lligats al govern. Segur que és legal, però ¿qui controlarà si es controla el controlador? El president del Tribunal Constitucional resulta que havia estat militant del Partit popular quan ja pertanyia al tribunal. A més, ho havia ocultat. Potser és legal, però no estaria de més que dimitís, no?

El president del govern està absolutament esquitxat per dubtes raonables de corrupció. La solució que presenten alguns militants del PP, entre els que està el vicepresident del Parlament europeu, Alejo Vidal-Quadras, és renovar el govern sense convocar eleccions, perquè conduiria a un parlament fragmentat i inestable. Volen aplicar el dret que tenen a esgotar la legislatura, a pesar de que reconeixen implícitament que ja han perdut aquest dret en el terreny de les urnes. Passen el dret legal d'esgotar la legislatura per sobre del que admeten que seria la voluntat de la gent en aquest moments. Això no ho diu un no-ningú, sinó un alt càrrec del Parlament europeu. No és un segrest de la voluntat del poble?

Ja fa uns anys una marca de pneumàtics feia publicitat sota l'eslògan Power is nothing without control (La potència sense control no serveix per a res). Una de les imatges de la campanya era un atleta a punt per a córrer amb sabates de taló. Venia a dir que un cotxe, encara que tingui un motor espectacular, no ens durà a on volem si no té uns pneumàtics que el permetin arrapar-se a la carretera. De la mateixa manera, una democràcia sense control no serveix per a res: encara que tingui unes institucions formalment impecables, no ens durà a on volem si no estan arrelades a la gent, si aquesta no pot indicar-li el camí que cal seguir.

Continuant amb el símil automobilístic, podríem dir que als anys setanta teníem un règim que era com un pneumàtic gastat i a punt d'esclatar. S'hagués pogut canviar però, per motius que aquí no qüestionaré, es va decidir recautxutar-lo, posar-li una nova banda a sobre que li donés control, que connectés les institucions amb la gent. Han passat els anys i aquella capa s'ha gastat i està saltant. És com si aparegués el vell pneumàtic a sota, i institucions i poble van, cada cop més, en direccions oposades. Se'ns fa palès que tenim una democràcia recautxutada. Ara cal veure què volem fer: si tornem a aplicar la mateixa solució, o mirem de renovar el pneumàtic sencer.

dissabte, 20 de juliol del 2013

Bricolatge polític

(Traducido al castellano aquí)

El dimecres vaig anar per primer cop a una assemblea del procés constituent. Va ser a Gràcia i va comptar amb en Jaume Asens per part del grup promotor. No vaig sortir decebut ni tampoc fascinat: senzillament content d'haver-hi anat. No es van dir coses que m'impactessin per la seva novetat, però vaig veure com es començava a posar fil a l'agulla. I em va servir per aturar-me a pensar què hi havia al darrera. O potser hauria de dir al davant.

En un moment de la reunió se'm va acudir pensar en què respondria si em preguntessin que perquè era allà. Avui en dia, en que sovint se sent que sobren polítics, em va tornar al cap el que comentava al febrer a Corrup-tela ... marinera: necessitem més polítics, cal que tots ho siguem. El que sobra és la "carrera" política, gent que en fa la seva única professió i que depèn del càrrec per mantenir-se. Per contra, cal que cada cop tots tinguem més clar el que volem i que participem més en la presa de decisions.

I és que tots aquests anys de "democràcia institucionalitzada" han fet que ens tornem el que en podríem anomenar "consumidors" de política. I això es va poder veure en la pròpia assemblea. A pesar de que s'havia explicat (i així ho diu el manifest) que el decàleg inicial és un punt de partença per encetar el debat, algunes de les intervencions anaven en la línia de preguntar si determinats punts apareixerien o no en el procés i com es pensaven resoldre determinats problemes. D'alguna manera, i sense tots el matisos que segurament caldria fer, s'estava examinant un programa / producte abans de votar-lo / comprar-lo. I no és cap crítica, és al que ens ha acostumat aquesta "democràcia institucionalitzada": hi ha uns quants partits que elaboren uns programes i nosaltres ens informem (en el millor dels casos) i votem.

Aquesta és potser la novetat principal que aporta per a mi el procés constituent. Hi ha partits que són molt més democràtics que altres, que escolten el carrer i miren de donar resposta. Hi ha associacions que cerquen un objectiu comú i es nodreixen de persones que persegueixen aquell objectiu concret, encara que en altres aspectes els seus membres puguin discrepar. Per a mi el procés constituent no necessita aquests acords bàsics, aquests objectius concrets, perquè el que persegueix és crear un nou marc en que tothom hi pugui estar d'acord com a individu, que totes les persones hi tinguin cabuda. L'únic condicionant hauria de ser que la llibertat d'un mateix no trepitgi la de la resta de població. És per això, per exemple, que cal que l'habitatge es reparteixi, perquè és un bé escàs i, si algú té la llibertat d'acaparar-lo, trepitja la llibertat d'altres de disposar-ne. El mateix passa amb l'energia, els aliments, etc.

En un moment donat, en Jaume Asens va dir que s'excloïen del procés els acords amb partits de règim actual, com poden ser el socialista o el popular. Immediatament va puntualitzar que s'excloïen els partits i no les persones. Em va agradar que ho hagués dit, perquè un procés com aquest hauria de ser acceptat per gent de totes les ideologies, si no volem deixar fora a ningú. També es van mencionar els sindicats. Segurament, la gran majoria de les bases dels sindicats estan formades per gent que vol millorar la seva situació laboral i la dels seus companys, però molts cops sembla que les cúpules s'allunyen d'aquestes bases, de la mateixa manera que ho fan les estructures dels grans partits. I és que, massa sovint, el problema el tenim en les institucions.

Vist com estan anant les coses, entenc la posició dels ultra-lliberals que propugnen la desaparició de l'estat. No la comparteixo, perquè no crec que la llei del més fort sigui la més justa ni tan sols la més profitosa. Però sí que penso que és millor no tenir estat, que tenir-ne un de segrestat. Unes institucions públiques que s'encarreguin de mirar pel bé els seus ciutadans poden aconseguir molts avenços, però si aquests els entreguen el poder a les institucions, qui les conquereixi es fa l'amo i segresta l'estat. Per exemple, pagar imposts per finançar els serveis públics és una bona idea, però ja no ho és tant si serveix per refinançar un deute il·legítim, a través d'uns bancs rescatats, que venen el diner més car del que el compren per donar beneficis a uns accionistes. Així, el punt 3 del manifest pren especial importància:

Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.

I després de tot aquest rotllo, a què ve el títol de l'entrada? Doncs que amb la política passa una mica com en l'eslògan del bricolatge "Fes-t'ho tu mateix". Si volem tirar endavant, cal que tots ens responsabilitzem del que es públic, que deixem de ser consumidors de política per passar a ser-ne productors. Que ens assegurem que les institucions serveixen a les persones, enlloc de ser al revés.

dijous, 4 de juliol del 2013

Un conte de Por

Hi ha històries per a no dormir i altres per quedar-se adormit... Si us plau, no cal que em digueu què us sembla aquesta, que tinc Por de que no us agradi.