(Traducido al castellano aquí)
Van començar a estudiar com fer-ho i van veure que fer arribar el tren ràpid fins el mateix cor de la ciutat era difícil i obligava a expropiar molta gent. No volien protestes i no estaven segurs que els ciutadans apreciessin el tren ràpid si els havia de costar tants esforços. Tampoc els agradava que el tren s'aturés a uns quants quilòmetres de la ciutat, com passava en altres indrets, perquè la gent pensaria que els estaven donant gat per llebre.
Finalment, van trobar la manera de que es pogués parlar d'alta velocitat, encara que no ho fos totalment. Havien d'arribar el més aviat possible i no tenien tots els diners que voldrien, així que van estalviar en mètodes de control, sempre seguint estrictament els protocols de seguretat. D'aquesta manera, mai no els podrien retraure que no ho havien fet bé, perquè s'havien guiat pels estàndards existents. Per fi tenien un nou èxit per presentar en els propers comicis, ja s'encarregarien els conductors dels trens d'anar a la velocitat adequada.
Els maquinistes trobaven que un revolt determinat era arriscat, però complia els requisits i no hi havia hagut mai cap problema greu, així que tampoc es podien donar arguments per forçar una millora. Pensaven que els dirien: Què passa? Que no voleu fer la vostra feina? Només us cal frenar quan toca, que per això us paguem. I ben pagats que esteu!.
Un dia, un maquinista estava més distret del compte. No estava malalt, ni tan sols es trobava malament, però no tenia la concentració que era habitual en ell. Era un dia més de conduir un tren a 200 km/h. Una gran responsabilitat, però una responsabilitat rutinària. Va començar a conduir el tren i, quan ja estava en marxa, es va adonar que no recordava els detalls del trajecte tant bé com es pensava. Hi havia uns quants topalls que els recordava diferents i va començar a mirar un planell. Encara quedaven un parell de túnels per arribar a la ciutat i havia d'assegurar-se com anava. Però només en quedava un i va agafar aquell revolt malament. Va ser una tragèdia.
Al conductor el van jutjar per la seva imprudència, però tant li feia, la condemna ja la duia a dins, i no l'abandonaria la resta de la seva vida. Cada cop que tancava els ulls reconstruïa el que havia passat aquella tarda i mirava de trobar alguna explicació que el permetés tornar-se a mirar al mirall. Gairebé mai la trobava. S'havia equivocat en algun moment, sense ser-ne conscient, i aquella equivocació havia truncat moltes vides.
I aquells governants? Ells van fer-ho tot seguint les regles. Van sospesar els avantatges i els inconvenients de la seva decisió amb temps, de forma pausada. I van prendre una determinació conscient: rebaixar el nivell de seguretat per poder presentar uns resultats convenients als seus electors. Però no els calia preocupar-se, ni assumir responsabilitats, ni dimitir. Ells havien fet el que tocava, havien seguit els protocols, s'havien assessorat per experts. Tot era legal.
Està clar que, pel fet de començar parlant d'un país molt llunyà, no puc dir que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Però vull remarcar que no pretenc fer una anàlisi del que realment ha passat, perquè no conec prou bé les circumstàncies que van envoltar la decisió de construir el tram com es va fer, o si la motivació de la decisió va ser purament electoral. Tampoc sé els motius pels que el conductor no va poder frenar el tren a temps. Menys encara puc endinsar-me en la ment de ningú, ni del maquinista ni dels responsables del traçat. Tant sols vull reflectir el que crec que podria passar pel meu cap si em trobés en la situació d'un o dels altres, davant de la situació que he descrit.
Els maquinistes trobaven que un revolt determinat era arriscat, però complia els requisits i no hi havia hagut mai cap problema greu, així que tampoc es podien donar arguments per forçar una millora. Pensaven que els dirien: Què passa? Que no voleu fer la vostra feina? Només us cal frenar quan toca, que per això us paguem. I ben pagats que esteu!.
Un dia, un maquinista estava més distret del compte. No estava malalt, ni tan sols es trobava malament, però no tenia la concentració que era habitual en ell. Era un dia més de conduir un tren a 200 km/h. Una gran responsabilitat, però una responsabilitat rutinària. Va començar a conduir el tren i, quan ja estava en marxa, es va adonar que no recordava els detalls del trajecte tant bé com es pensava. Hi havia uns quants topalls que els recordava diferents i va començar a mirar un planell. Encara quedaven un parell de túnels per arribar a la ciutat i havia d'assegurar-se com anava. Però només en quedava un i va agafar aquell revolt malament. Va ser una tragèdia.
Al conductor el van jutjar per la seva imprudència, però tant li feia, la condemna ja la duia a dins, i no l'abandonaria la resta de la seva vida. Cada cop que tancava els ulls reconstruïa el que havia passat aquella tarda i mirava de trobar alguna explicació que el permetés tornar-se a mirar al mirall. Gairebé mai la trobava. S'havia equivocat en algun moment, sense ser-ne conscient, i aquella equivocació havia truncat moltes vides.
I aquells governants? Ells van fer-ho tot seguint les regles. Van sospesar els avantatges i els inconvenients de la seva decisió amb temps, de forma pausada. I van prendre una determinació conscient: rebaixar el nivell de seguretat per poder presentar uns resultats convenients als seus electors. Però no els calia preocupar-se, ni assumir responsabilitats, ni dimitir. Ells havien fet el que tocava, havien seguit els protocols, s'havien assessorat per experts. Tot era legal.
Està clar que, pel fet de començar parlant d'un país molt llunyà, no puc dir que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Però vull remarcar que no pretenc fer una anàlisi del que realment ha passat, perquè no conec prou bé les circumstàncies que van envoltar la decisió de construir el tram com es va fer, o si la motivació de la decisió va ser purament electoral. Tampoc sé els motius pels que el conductor no va poder frenar el tren a temps. Menys encara puc endinsar-me en la ment de ningú, ni del maquinista ni dels responsables del traçat. Tant sols vull reflectir el que crec que podria passar pel meu cap si em trobés en la situació d'un o dels altres, davant de la situació que he descrit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada