dimecres, 15 de juliol del 2015

L'ERÒtica de l'empresa

Els EROs de les empreses, d'amors en desperten pocs. Des que es va anunciar el que estem vivint a la que treballo, que tinc ganes d'escriure les sensacions i els pensaments que em van passant pel cap, arrel de les notícies, els comunicats, els correus i les converses. És un tema delicat perquè cadascú ho enfronta de manera diferent i és molt fàcil ofendre algú o que alguns comentaris es malinterpretin. Tampoc pretenc fer un relat minuciós ni una anàlisi rigorosa dels fets. Per això, aquest cap de setmana vaig provar el format d'una faula, pensant escudar-me en allò de que qualsevol semblança amb la realitat era pura coincidència. Però eren tantes les coincidències que no colava. Així doncs, bolcaré aquí les reflexions que m'han anat passant pel magí. No vull pontificar, ni convèncer a ningú, tant sols compartir-les i que puguin servir per fer bullir l'olla.

Com que no sé ben bé per quin fil començar a estirar, escullo potser el més evident, que són les reaccions a l'ERO. Jo sóc radicalment moderat. Amb això vull dir que em molesten les postures exagerades, histriòniques i desqualificadores, les que no són capaces de posar-se en el lloc dels altres. La qual cosa no implica que jo no ho faci, que no desqualifiqui i que sempre entengui la postura de l'altre, però quan m'adono que em passa no me'n sento pas orgullós. Per això em provoca tant de rebuig certa mena de llenguatge. Per exemple, les simplificacions del tipus els gerents dolents i els "curritos" bons. Considero que cadascú s'adapta com pot a les pressions que li toca viure i, un cop descomptat el percentatge de persones que van amb mala llet (que és, si fa no fa, el mateix en tot l'escalafó), anem portant el millor que podem el fet d'haver de cercar un sou per viure. Dit això, sé que un cafre amb poder és molt més perillós que sense. Tampoc m'agraden les exageracions que suposen en el nostre cas parlar d'amos o de les condicions d'esclavitud. Per a mi és una banalització del que realment és l'esclavatge que pateixen molts treballadors arreu del món, incloent també el nostre entorn proper.

Un altre punt és que no crec que la fi justifiqui els mitjans. No m'agrada que es digui que les filtracions serveixen per desunir i, per tant, cal amagar informació a la plantilla. És molt possible que certs comunicats de l'empresa es facin amb aquesta intenció, però la solució no pot ser l'ocultació i jugar amb la incertesa de la gent per mobilitzar-la per por. Tampoc crec que presentar la informació de manera tergiversada o a mitges sigui la millor manera d'actuar. No es pot infantilitzar la plantilla, decidint què és el que li convé saber i què no, conduint-la pel "camí adequat". Cal explicar i convèncer, però no pas manipular, arriscant-se que la decisió presa no sigui la "correcta".

També em provoca sensacions contradictòries la vaga indefinida. Reconec que qualsevol altre tipus de vaga no donarà resultats en una empresa com la nostra. El que tampoc tinc tant clar és que la vaga indefinida en doni. És cert que li podem produir endarreriments i queixes de clients. És molt possible que això es tradueixi en penalitzacions econòmiques. El dubte és: aquestes penalitzacions seran més grans que els sous que s'estalvien amb la vaga? O les estarem pagant nosaltres? Si l'assemblea vota fer una vaga indefinida, o altres accions que jo consideri èticament acceptables (descartaré accions violentes, per exemple), jo les recolzaré encara que no les vegi clares. Ho faré perquè crec que no som individus únicament, sinó que també som un col·lectiu i té sentit actuar com a tal. Però de convençut que una vaga indefinida aturi l'ERO no n'estic pas.

Però potser el que ha pesat més a l'hora de decidir-me a escriure tot això, és la necessitat aclarir què és el que estem defenent. Sembla que hi ha consens en que són els nostres llocs de treball. En molts comunicats sembla que ens pertanyen, però jo no tinc pas aquesta sensació. En el fons, els llocs de treball són la manera que tenim de justificar el nostre dret a accedir als recursos necessaris per viure. I sovint són només això: accés a un salari, però cada cop més desproveïts de sentit productiu. En alguns comunicats, per animar a la mobilització s'enumeren tots els greuges que aquestes feines ja ens estan suposant: treball sota pressió, estancament salarial, horaris extensos, sobre-esforços... La situació pot empitjorar fins tornar-se un infern: més pressió, menys salari, jornades més llargues. Però ara ja ho vivim sovint com a tal, com un tràmit necessari que ens estalviaríem si no ens calgués el sou. Les mateixes persones que envien aquests correus estan ara mateix treballant hores extraordinàries, sota pressió i sense cap mena de remuneració per mirar de fer front aquest ERO. No crec que considerin que estan llençant aquest esforç a les escombraries. Ho fan perquè li veuen sentit. No serà que el pitjor de la nostra feina no són les condicions, sinó la manca de sentit que li veiem? Si els llocs de treball no fossin remunerats, quin percentatge de la feina que fem avui en dia seguiríem fent? A quin percentatge li veiem sentit i utilitat? Respondre a aquesta pregunta és fonamental si no volem renunciar a viure per només sobreviure, com deia un altre comunicat.

I és que crec que seguim analitzant la realitat partint d'unes bases que ja han quedat obsoletes. Per exemple, se li recrimina a l'empresa la manca de sensibilitat, que s'ompli la boca de paraules boniques i, a l'hora de la veritat, tracti al personal com simples recursos, que tenen la particularitat de ser humans. Però ja ens ho estan dient cada dia, des de fa molt temps. Ens ho diuen amb el nom del departament que ens gestiona: recursos humans o, més recentment capital humà. Aquesta denominació suposo que pretén dignificar-nos, considerant-nos la riquesa de l'empresa. Però la paraula capital deriva de cap i sembla ser que la seva associació amb la riquesa ve del comerç medieval, en que anava lligada als caps de bestiar que es posseïen. Al final, potser ser resulta una metàfora desafortunada, oi? Però és significativa. Quants cops hem sentit que les empreses no són ONGs? Que la seva raó de ser és guanyar diners? Molts, oi? I això no és privatiu de la nostra empresa. És un mantra acceptat per tothom. És la funció de l'empresa privada: guanyar diners. I, per fer-ho, ha de prestar un servei. Però no ho farà si aquesta prestació no li resulta rendible. Aquesta és la nostra cultura, el que acceptem de forma natural. De la mateixa manera que trobem lícit que algú guanyi diners especulant en borsa, encara que no produeixi res. Si acceptem que aquesta és la lògica de l'empresa (igual que totes les altres, si més no de la seva mida), per què ens sobta tant que el que vulgui és fer el màxim de diners possible?

Si volem entendre el que realment està passant, el més important és que no ens fem trampes al solitari, partint de premisses que són equivocades. Sabem que l'empresa no és l'única que té per objectiu guanyar diners. El tenen les competidores, però també el tenen les clients. Avui en dia tenim la dèria de mesurar i tot s'enfoca a objectius, ja siguin per a avaluacions, remuneracions variables, penalitzacions per incompliments... Tot el que no és tangible i mesurable desapareix, es fa invisible als ulls de les organitzacions i les seves relacions. D'altra banda, la industrialització venç a l'artesania, els procediments substitueixen a l'experiència. Mireu sinó els departaments de sistemes, que abans eren plens de friquis que, a la que et despistaves, et feien una rutina en assemblador. Ara solen tenir personal sense experiència, que segueix unes guies sense apartar-se d'elles, ni saber realment què fa. Aquesta "industrialització" s'està propagant al desenvolupament, deslocalitzant la programació i donant la idea de bescanviabilitat. Això porta a una guerra de preus en la que l'experiència no és un punt, perquè el client tampoc la valora o, si més no, no la vol pagar. No tots els àmbits de la informàtica treballen així, però molts sí.

Amb tota aquesta anada de l'olla no vull dir que no parlem de l'ERO. Hem de fer-ho. Podem decidir provar d'aturar-lo. Podem mirar de sortir-ne el menys lesionats possible tots plegats. I és important que en tot això no anem mirant pel nostre propi interès, sinó que actuem amb una perspectiva global. I aquesta perspectiva global no només ha d'incloure a tots els treballadors, sinó també una visió del tauler de joc, no fos cas que ens pensem que encara juguem a l'Oca i el tauler ja sigui el de Monopoly.

Aquesta és la meva anàlisi del que hi ha al darrera d'aquest ERO. Potser estic equivocat i ja em corregireu però, si és correcta, l'ERO no és el problema sinó una altra etapa més, però que és prou llarga com per fer-nos pensar. El problema real és que siguem els recursos o el capital que una empresa vol convertir en el màxim de diners possible. Perquè heu de tenir en compte que, més enllà de si són bones o males persones els qui dirigeixen l'empresa, a ells tampoc els valoraran per tenir-nos contents, sinó per treure el màxim de suc de la màquina que és l'empresa. I si no fan el que se'ls demana, no duraran gaire en el càrrec. No us ho prengueu com res personal. És el que es fa amb els recursos.

dimarts, 7 de juliol del 2015

Els patrons de comportament automàtics

Gràcies a un comentari sobre l'entrada La dona del Cèsar, m'he adonat que potser no quedava clara la intenció que tenia quan la vaig escriure. L'Ada Colau se sap defensar sola. Barcelona en Comú també. Si el que vaig escriure els hi serveix d'ajut encantat, però jo venia a parlar del meu llibre. I el meu llibre anava de les aparences i els seus rerefons, dels símbols i els seus significats, dels rituals i els seus motius. També anava del que vaig llegir en més d'un comentari de persones properes al projecte de Barcelona en Comú que, després de debatre, podien reconèixer que a la decisió tal vegada no li mancava ètica, però sí estètica. Tot això es resumia en l'honestedat de la dona del Cèsar i la necessitat d'aparentar-la.

Es tractava de provar una perspectiva diferent a l'hora d'abordar la qüestió. Ara, després del comentari que esmentava al principi, he recordat una entrada de fa temps, sorgida a partir d'un article d'en Javier Cercas sobre democràcia i dret a decidir. En aquell article, en Javier Cercas deia que en democràcia no es podia decidir sobre tot, de forma indiscriminada. Posava l'exemple de que davant un semàfor vermell calia aturar-se i que els impostos s'havien de pagar. Ja llavors jo responia dient que l'important no era aturar-se en un semàfor vermell, sinó assegurar-se que no passava cap cotxe al creuar i que podia ser ètica una objecció fiscal a impostos amb fins injustos.

També en la mateixa línia, fa poc escrivia una entrada sobre els resultats d'una enquesta sobre coneixements científics. Aquests resultats escandalitzaven a alguns per la manca d'alguns coneixements bàsics i jo posava en dubte que l'important fos els desconeixements detectats, i no la manca d'esperit crític i capacitat d'analitzar el que hi ha darrera dels codis que usem diàriament.

És cert que els automatismes són útils. Si a cada pas que fem haguéssim de pensar quins músculs cal activar no podríem fer moltes de les activitats quotidianes. De la mateixa manera, els coneixements memoritzats i les fórmules apreses ens permeten avançar en nous coneixements. Igualment, els codis de comportament ens donen una pauta que ens aporta seguretat i agilitza les nostres decisions. Però hem de ser capaços de saber què estem fent. Hauríem de ser capaços de definir les paraules que usem, de justificar perquè portem quan sumem o quins conceptes aplica la calculadora quan hi teclegem una operació determinada. De la dificultat de tot això te n'adones quan tens fills i et demanen què vol dir una paraula o com es fa una suma, per exemple.

Però això no es porta gaire. I per mi aquest cas ha estat un bon exemple. Hi havia gent que arribava a reconèixer que podia ser una bona decisió, però que valia la pena guardar les formes. En el fons s'estava aplicant l'acusació de nepotisme d'una manera automàtica, sense aturar-se a pensar què hi havia al darrera. Justament aquesta candidatura té un codi ètic que limita moltes pràctiques. Sobre aquest tema només diu:

1.4. Fer públics els criteris de contractació dels càrrecs de lliure designació.

D'alguna manera, s'està demanant que també es compleixi un "codi estètic" no escrit. I l'únic que facilita aquest codi estètic es que s'adapta als patrons de comportament automàtics. En canvi, la seva aplicació pot privar de les aportacions de persones que es consideren vàlides per la resta de criteris. I en alguns casos aquest atac és deliberat, per tal de desgastar, però en molts d'altres és realment una decepció sincera, que ve de persones que no acceptarien, per exemple, que es jutgés a algú per la seva manera de vestir o pel seu aspecte físic.

Quan hi ha molta gent, amb la que comparteixo criteris en moltes altres coses, que no ho veuen com jo, em plantejo que potser sí que puc estar equivocat. Però realment, per més voltes que li dono, no aconsegueixo veure més enllà de l'acceptació d'un automatisme sense qüestionar-lo.

dijous, 2 de juliol del 2015

Els amics de la sobirania del poble

Avui, tot llegint un article a elcritic.cat, he recordat el que escrivia fa poc: Quina és la quimera? I és que des de les opcions d'esquerra independentista (i més encara des de les opcions més rupturistes) se segueix repetint el mantra de que cal assolir primer la independència per poder fer el que el poble català decideixi de forma sobirana. Sincerament, veig bastant impossible que una DUI tiri endavant, encara que el 27 de setembre guanyin els partits pro independència que plantegen les eleccions com un plebiscit, a menys que aquesta declaració rebi la benedicció de la Unió Europea. I aquesta necessitat de benedicció encara serà més gran perquè, en el cas de guanyar, la diferència serà probablement molt ajustada.

El plantejament de l'esquerra rupturista és aconseguir la independència i, alhora, endegar un procés constituent per assentar les bases d'una societat on l'economia estigui al servei de la gent. I per fer tot aquest procés li caldrà entendre's amb CDC. I segurament li caldrà entendre's també amb la Unió Europea, perquè no crec que CDC aposti per un trencament amb ella ni, com he dit abans, que sense el seu suport la DUI passés de ser una declaració d'intencions, un paper mullat. Potser ens caldria encunyar el terme de DUII: Declaració Unilateral d'Intenció d'Independència, que és l'únic que seria realment potestat nostra, sense necessitat de reconeixement aliè.

A l'article d'en Roger Palà que he esmentat al principi, es posava en dubte que el dret a decidir sigui un valor en alça a la Unió. I potser podríem arribar a la  conclusió de que el dret a decidir sobre la creació d'un nou estat seria acceptable, però el que està clar que no tindrem és suport pel dret a decidir sobre el model de societat, la legitimitat del deute i moltes altres de les qüestions que donarien realment sentit a l'oportunitat que pot suposar la independència.

És possible que la Unió Europea pugui afavorir una divisió territorial o no, depenent de les conseqüències que tingui, però el que ens deixa clar el tracte que està rebent Grècia, és que no serà pas aliada pel procés constituent que volem. No donarà suport a la sobirania per decidir-ho tot, o per capgirar Catalunya, el que preferiu. El procés constituent que ens cal només serà possible a partir d'unes aliances diferents, que ens connectin amb la resta de pobles que estan patint aquest capitalisme demencial. I dins de Catalunya, aquests aliats els trobarem, a hores d'ara, en els treballadors i treballadores catalans, vegin o no clara l'opció de la independència. No els trobarem pas en els artífex d'unes de les polítiques més neoliberals de tot l'Estat, que és el que representa CDC.