Gràcies a un comentari sobre l'entrada La dona del Cèsar, m'he adonat que potser no quedava clara la intenció que tenia quan la vaig escriure. L'Ada Colau se sap defensar sola. Barcelona en Comú també. Si el que vaig escriure els hi serveix d'ajut encantat, però jo venia a parlar del meu llibre. I el meu llibre anava de les aparences i els seus rerefons, dels símbols i els seus significats, dels rituals i els seus motius. També anava del que vaig llegir en més d'un comentari de persones properes al projecte de Barcelona en Comú que, després de debatre, podien reconèixer que a la decisió tal vegada no li mancava ètica, però sí estètica. Tot això es resumia en l'honestedat de la dona del Cèsar i la necessitat d'aparentar-la.
Es tractava de provar una perspectiva diferent a l'hora d'abordar la qüestió. Ara, després del comentari que esmentava al principi, he recordat una entrada de fa temps, sorgida a partir d'un article d'en Javier Cercas sobre democràcia i dret a decidir. En aquell article, en Javier Cercas deia que en democràcia no es podia decidir sobre tot, de forma indiscriminada. Posava l'exemple de que davant un semàfor vermell calia aturar-se i que els impostos s'havien de pagar. Ja llavors jo responia dient que l'important no era aturar-se en un semàfor vermell, sinó assegurar-se que no passava cap cotxe al creuar i que podia ser ètica una objecció fiscal a impostos amb fins injustos.
També en la mateixa línia, fa poc escrivia una entrada sobre els resultats d'una enquesta sobre coneixements científics. Aquests resultats escandalitzaven a alguns per la manca d'alguns coneixements bàsics i jo posava en dubte que l'important fos els desconeixements detectats, i no la manca d'esperit crític i capacitat d'analitzar el que hi ha darrera dels codis que usem diàriament.
És cert que els automatismes són útils. Si a cada pas que fem haguéssim de pensar quins músculs cal activar no podríem fer moltes de les activitats quotidianes. De la mateixa manera, els coneixements memoritzats i les fórmules apreses ens permeten avançar en nous coneixements. Igualment, els codis de comportament ens donen una pauta que ens aporta seguretat i agilitza les nostres decisions. Però hem de ser capaços de saber què estem fent. Hauríem de ser capaços de definir les paraules que usem, de justificar perquè portem quan sumem o quins conceptes aplica la calculadora quan hi teclegem una operació determinada. De la dificultat de tot això te n'adones quan tens fills i et demanen què vol dir una paraula o com es fa una suma, per exemple.
Però això no es porta gaire. I per mi aquest cas ha estat un bon exemple. Hi havia gent que arribava a reconèixer que podia ser una bona decisió, però que valia la pena guardar les formes. En el fons s'estava aplicant l'acusació de nepotisme d'una manera automàtica, sense aturar-se a pensar què hi havia al darrera. Justament aquesta candidatura té un codi ètic que limita moltes pràctiques. Sobre aquest tema només diu:
1.4. Fer públics els criteris de contractació dels càrrecs de lliure designació.
D'alguna manera, s'està demanant que també es compleixi un "codi estètic" no escrit. I l'únic que facilita aquest codi estètic es que s'adapta als patrons de comportament automàtics. En canvi, la seva aplicació pot privar de les aportacions de persones que es consideren vàlides per la resta de criteris. I en alguns casos aquest atac és deliberat, per tal de desgastar, però en molts d'altres és realment una decepció sincera, que ve de persones que no acceptarien, per exemple, que es jutgés a algú per la seva manera de vestir o pel seu aspecte físic.
Quan hi ha molta gent, amb la que comparteixo criteris en moltes altres coses, que no ho veuen com jo, em plantejo que potser sí que puc estar equivocat. Però realment, per més voltes que li dono, no aconsegueixo veure més enllà de l'acceptació d'un automatisme sense qüestionar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada