dijous, 13 de juny del 2013

La faula de l'ascensorista excel·lent

Una vegada hi havia, en un país molt llunyà, una casa amb molts veïns que tenia tres ascensors. Els aparells ja eren molt vellets i, tot i que s'havien anat canviant diferents components, no acabaven de rutllar. Així les coses, els veïns van decidir contractar a uns ascensoristes excel·lents, de fama mundial i solvència contrastada.

Un cop fetes les presentacions, els nous tècnics van començar a tenir cura dels aparells. Seguiren tots els protocols establerts i feren totes les actuacions que manaven els més estrictes cànons de l'etiqueta del món de l'elevació, però sense gaire bona fortuna, perquè les màquines anàven cada cop pitjor. No se sap ben bé si fou un malentès o la sorruderia dels ascensors, que és ben sabut que aquests trets del caràcter s'accentuen amb l'edat, però el fet és que els veïns començaren a viure aquells viatges en ascensor com un esport d'aventura.

Convocats a una reunió, els grans doctors de la mecànica i l'electrònica donaren el seu veredicte: les màquines repapiejaven i calia fer un trasplantament de cervell. Amb això, el mal caràcter se'ls passaria i deixarien d'entossudir-se a decidir la destinació pel seu compte, sense tenir present els gustos dels ocupants. O abandonarien el costum d'aturar-se a mig camí, afavorint el tracte entre els ocupants, que d'altra manera potser mai no haguessin creuat paraula.

Els veïns tenien el seu cor, és clar, però el reservaven per éssers de la seva mateixa espècie, i no pels ascensors, per molt marcada que tinguessin la personalitat. Així que la pregunta que feren fou:

- D'acord, els canviem el cervell, però i quan els fallin els genolls?
- En tenim de nous que enamoren.
- Però si després és la força als braços el que perden?
- No us heu de preocupar pels recanvis, que en tenim de tot mena.

És clar, anar canviant a trossets no semblava una perspectiva molt engrescadora, així que van començar a plantejar-se la renovació de les màquines completes. Però, ai las!, això valia molts calerons i els veïns trigarien a recollir-los. Així va ser com van començar a donar-li voltes i van decidir fer una provatura. Resulta que els dos ascensors més trapelles anaven coordinats. I si el que passava és que les rancúnies de tants anys s'havien acumulat? I si un se'n recordava de quan l'altre no havia volgut anar al pis de dalt de tot i l'altre encara li tenia jurada pel cop aquell en que li havia deixat tres viatges seguits amb carros de la compra plens fins dalt? Farien una provatura: els separarien com la canalla quan els envies al racó de pensar.

El ascensoristes, persones serioses i respectables, els advertiren que no estava pas demostrada l'existència de l'ànima en aquesta mena d'aparells. Amb prou feines si s'estava començant a discutir la possibilitat de que tinguessin una mica de coneixement els robots més sofisticats! Però qui paga mana i van aplicar el placebo que els demanaven els veïns, tot advertint-los per activa i per passiva que es tractava d'un placebo.

El cas és que, encara que els veïns ho sabien, els ascensors ignoraven la innoqüitat de la mesura, i se la prengueren seriosament. O potser tan sols volien una racció d'amanyacs i veure que hi havia voluntat de cuidar-los. El cas és que tornaren a funcionar raonablement bé, donada la seva edat.

I ara ja no sabien què fer. La pressa per fer la renovació integral ja no era tanta, tot i que seguia estant en l'horitzó. Els especialistes asseguraven que el canvi de cervell seria ma de Sant, però advertiren que, si els ascensors es posaven nous, no quedaria rastre dels antics, incloent els cervells recent posats, encara que fossin pràcticament nous. Molt estranyats els veïns, preguntaren els motius, però era "política d'empresa":

- Si diem nou és nou. No volem que després hi hagi cap queixa.

Es clar, això era un problema, perquè posar diners que després caldria llençar no feia molta il·lusió. D'altra banda, esperar a fer els ascensors nous sense actuar, volia dir seguir patint els repapieigs dels aparells. Estaven condemnats a creuar el desert de la col·lecta, sotmesos als seus comportaments capriciosos?

Llavors, a un profà que era a la reunió, se li passà pel magí un idea esbojarrada, i blasfemà amb la imprudència de qui no sap el què està fent:

- ¿No tindríeu pas algun cervell en bon estat, algun dels que acabeu de posar, però que enretireu per instal·lar un ascensor nou? Potser faria el fet mentre no acabem d'omplir el cossi dels diners...

El semblant dels professionals canvià. Podien ser ofesos de formes diverses, però tot tenia un límit. La seva era una empresa seriosa, que no es prestava a aquesta mena de pràctiques, com podien fer altres de la competència. Si ells instal·laven quelcom havia de ser absolutament nou, i tot el que desmuntaven s'enviava com a ferralla. Ni tant sols es validava si encara podia ser útil. Si mai se sabia d'algú que posava un component extret d'una altra instal·lació, seria expulsat immediatament del cercle dels excel·lents.

De seguida es va veure que no hi havia mala fe ni ànim d'ofendre i la tensió es va rebaixar. No van sonar els acers per l'ofensa rebuda. Però l'insensat va marxar cap a casa sense entendre un borrall del què passava.

Resulta que podia donar-se el cas de que s'estiguessin llençant cervells en perfecte estat. Cervell extrets, no per mal funcionament, sinó per una substitució integral. Aquests cervells deurien tenir una vida llarga, i potser encara no n'haurien passat ni un 10%, però s'enviaven a desballestar per, en el millor dels casos, usar les matèries primeres reaprofitables per construir cervells nous, juntament amb matèries primeres noves, ja que segur que alguna pèrdua hi hauria. Amb tota aquesta pèrdua de recursos i energia, l'empresa garantia el funcionament d'un producte nou, que havia passat unes proves de qualitat... que s'havien negat a la peça abans de desballestar.

I mentrestant els veïns, veien allunyar-se la possibilitat de tenir uns cervells de segona ma, perquè no se'n podia garantir l'excel·lència (que no es pot garantir mai totalment), i s'havien de conformar amb els cervells antics amb comportaments erràtics, perquè era el que manaven les bones pràctiques del sector. D'aquesta manera, potser el servei seria pitjor, però el prestigi de la marca seguiria immaculat.

dilluns, 10 de juny del 2013

Els drets d'autor

Ara fa un dies em van passar l'enllaç a una entrada d'un bloc on s'explicava que el nou estàndard d'HTML5 inclourà un DRM (Digital Rights Management). No sé si te més implicacions que se m'escapen, però l'exemple que posava l'autor és que ell podria decidir qui llegeix o no el seu bloc, o qui ho fa amb publicitat o sense, depenent del lloc on l'estigués llegint, el sistema operatiu o navegador utilitzat, l'historial, etc. I la segona queixa era que aquesta inclusió s'havia fet a contracor, sota les pressions de grans companyies, que amenaçaven amb no adaptar-se a l'estàndard si no complia aquesta condició. A menys que hi hagi altres implicacions que m'hagin passat per alt, no estic d'acord amb l'opinió de l'autor. No és que cregui que l'ideal sigui que les pàgines utilitzin aquesta mena de restriccions, que no és així, sinó que crec que apunta com a responsables a qui no ho són realment o, com a mínim, no del tot.

Per començar cal remarcar dos aspectes: el fet que s'implementi a l'estàndard entenc que no t'obliga a aplicar les restriccions, sinó que és una opció de la que disposa el qui publica. En segon lloc, el que s'està restringint no és un bé bàsic, quelcom que necessitis per a la teva subsistència, sinó un producte que ofereix algú i del que pots prescindir. Sota aquestes dues premisses, la responsabilitat de l'ús del DRM no és de qui publica l'estàndard, sinó de qui fa anar aquesta nova característica. D'altra banda, considero exagerat anomenar xantatge al fet de que una companyia digui que no s'adaptarà a aquest estàndard si no s'implementa un DRM. Senzillament, està escollint el seu model de negoci en la distribució d'un bé que, repeteixo no és bàsic. Això no és cap xantatge, és un posicionament que, pel que sembla, és públic si el van fer a través d'una carta. Així les coses, l'organització que defineix l'estàndard és troba en el dilema de mantenir una filosofia de continguts lliures o mirar d'incloure companyies sense les quals, potser caldria deixar de parlar d'estàndard.

I aquest és el punt en el que crec que el raonament és equivocat. Si aquestes companyies tenen força és perquè tenen molt de públic. Tenen un model de negoci que és abastament criticat (i, per tant, conegut). El que ofereixen és prescindible i, a pesar de tot, segueixen tenint tants clients, que la seva absència faria que un estàndard deixés de ser-ho, amb la força que això implica. Sentint-ho molt, la responsabilitat no és seva, no és del tot seva com a mínim. També en tenim una part important els que consumim els seus productes.

I és que està clar que el problema dels drets d'autor no està ben resolt des que els suports digitals i internet han fet possible i fàcil copiar música, pel·lícules, llibres, programes, etc. Està clar que el cànon digital o els abusos que va aconseguir imposar l'SGAE en el seu dia estan totalment fora de lloc, perquè pressuposen la pirateria pel sol fet de que sigui possible. Però si no vols pagar per veure una pel·lícula, senzillament no la miris: sobreviuràs. Si la BBC vol fer pagar pels seus documentals i creus que és un abús, obvia'ls. No necessites veure'ls.

En aquest punt, i especialment en el cas de bens culturals (o susceptibles de ser-ho) és on el model de negoci marca la diferència. Un autor pot voler que la seva obra el faci ric, o li pot interessar més que arribi al màxim de gent. Evidentment, per crear necessitarà temps i haurà de subsistir. Però un cop creada l'obra, pot mirar de distribuir-la només cobrint despeses, o provar de fer-se ric amb ella. Abans de que aparegués internet i l'era digital, calia passar per una discogràfica, una editorial o una distribuïdora de cinema i aquestes introduïen el factor negoci, encara que l'autor no volgués. Però avui en dia, es poden distribuir les obres sense aquests intermediaris. És l'autor qui decideix el model de negoci. I són els receptors els qui decideixen si volen donar-li suport per a que segueixi fent la seva feina, si creuen que val la pena.

Han aparegut o, com a mínim s'han estès i facilitat noves formes de contribució. Per exemple, hi ha grups de música que no venen les cançons, sinó que recapten diners a través d'actuacions o de la venda de samarretes, etc. També es poden recaptar diners per projectes concrets a través del micro mecenatge, que té l'avantatge de que evita que l'autor s'hagi de plegar als designis d'un únic mecenes. Hom podria recaptar els diners necessaris per escriure un llibre i després penjar el PDF a la xarxa per a que tothom el pugui llegir.

Si creiem que no hi hauria d'haver grans companyies, monstres de la cultura, que es dediquin a produir obres "de consum" per tal de fer diners a cabassos, el millor que podem fer no és piratejar-los, sinó ignorar-los. Segurament no tenen res a dir-nos, tan sols volen acaparar la nostra atenció. I això també ho fan si els pirategem. 

dilluns, 3 de juny del 2013

El PP de l'Uruguai

(Traducido al castellano aquí)

A l'Uruguai tenen un PP, però en el seu cas és un President Pobre: Pepe Mújica. No segueixo amb massa detall la política d'aquell país i suposo que deu tenir detractors, està clar. Però tots els cops que l'he sentit parlar, m'ha captivat. El darrer cop va ser en una entrevista que li van fer a TVE aquesta setmana, amb motiu de la seva visita a Espanya.

M'agraden molts aspectes de les seves intervencions: és entusiasta però humil. Exposa el que pensa però no com un dogma. Però sobre tot, sap localitzar el moll de l'os, valorar el que és realment important, posant a les persones en primer lloc. En aquest sentit, parla de la seva manera de viure no com un sacrifici que fa per uns ideals, sinó com la seva manera de cercar la felicitat. Els gira la truita als qui el presenten com un heroi, mostrant-los que és una opció egoista, en el sentit de que és la més saludable per ell mateix, la que el fa sentir millor. Per tant, està perseguint la seva pròpia felicitat vivint d'aquesta manera.

També vaig trobar molt interessant la seva explicació de perquè planteja la legalització de l'avortament. La presentadora li va preguntar com era que, sent contrari al fet d'avortar, estava prenent la decisió de legalitzar-lo. La seva resposta va ser posar per davant de tot les persones, en aquest cas les dones que decideixen avortar, partint de la base de que il·legalitzant-les no desapareixen, sinó que es marginen. Planteja que la legalització, el reconeixement de que el problema existeix, és el mitjà de tractar-lo, de donar el màxim suport possible a les que es troben en aquest tràngol i, fins i tot,  de mirar de canviar la seva decisió, si es pot fer alguna cosa per superar el problema que les ha portat a prendre-la.

Tot seguit, enumera també altres problemes, com la beguda, la prostitució, la marihuana, etc. En tots aquests casos, proposa posar damunt la taula el problema per poder-lo tractar, enlloc de negar-lo i combatre'l, pensant en com ajudar a la gent que s'ho està passant malament, enlloc de criminalitzar-los i fer-los caure en la marginalitat.

M'encantaria veure més sovint en els dirigents que tenim per aquí, aquesta capacitat de posar les persones per davant de les ideologies, d'adaptar les lleis a les realitats, enlloc de suposar que, pel sol fet de promulgar-les, el problema queda resolt i desapareix.