dijous, 29 de gener del 2015

La fi de la classe mitjana

Diuen que aquesta crisi està acabant amb la classe mitjana. I aquesta desaparició la vivim de manera dolorosa en tant que aquesta classe ha representat, des que va aparèixer, que un gruix cada cop més gran de la nostra societat no s'hagi de preocupar per les necessitats bàsiques, tingui feines estables i amb uns drets laborals garantits, i accedeixi a uns nivells d'educació, sanitat i cobertura de la jubilació impensables a principis del segle XX. Tots aquests avenços s'estan eliminant ràpidament amb l'excusa de la crisi i cada cop són més els expulsats d'aquesta classe. I no hauria de ser així. Si el sistema actual no permet garantir que cada cop més gent disposi d'aquestes possibilitats, caldrà canviar el sistema, no pas protegir-lo a costa de les persones.

Però potser l'essència d'aquesta classe no són els avantatges que acabo de citar i que molts creiem que cal defendre. La classe mitjana va lligada al desenvolupament industrial, l'augment del consum i el ritme de creixement continuat. Ha servit durant tots aquests anys per a fer girar aquesta bola de neu que ara l'està aixafant. I aquesta cara de la classe mitjana potser ja no som tants els que la vulguem salvar.

I és que el seu propi nom ja ens indica que no té sentit per si sola, sinó com a referència a les altres dues classes que ja existien abans d'ella: l'alta i la baixa. De fet, necessita de les dues per seguir existint. La seva aparició va suposar un pont que podia permetre a la gent transitar per l'escala social: el famós "ascensor". Al cap i a la fi, no són gaires els que l'aconsegueixen agafar per arribar al que segueix sent la classe alta. Però la seva existència i la possibilitat d'arribar-hi juga el mateix paper que els premis de la loteria: il·lusiona i et mou a comprar-la. Perquè, encara que ja t'estigui bé quedar-te a la classe mitjana, aquesta no deixa de ser un mirall de l'alta que, en definitiva, és la que acaba marcant els valors que representa la classe mitjana.

Així doncs, necessita d'una classe alta com a referència. Però també li cal la baixa per poder mantenir el seu nivell de consum. Quan va aparèixer la classe mitjana, no va desaparèixer la baixa, ni molt menys. No és que quedés relegada als que la societat margina, sinó que incloïa tota la força de treball que impulsava la maquinària. Aquesta classe baixa va millorar les seves condicions, però no el suficient per deixar de ser classe baixa fins que la vam externalitzar. Amb la globalització, vam aconseguir que el gruix d'aquesta força de treball que no té accés a la classe mitjana es traslladés a altres països, i no la veiéssim. Tots sabem que hi és, amb més o menys detalls. Però queda lluny.

Aquesta manca de visualització de la classe baixa ens havia dut al miratge de que realment no existia, que tot començava a partir de la classe mitjana. Segurament no d'una manera racional, però sí com una percepció. Costa molt més solidaritzar-se amb algú al que no et trobes cada dia a la teva ciutat. I aquesta idea de societat sense classe baixa ens ha dut a viure per sobre de les nostres possibilitats. I hi seguim vivint. Però no ho dic en el mateix sentit que els membres de la classe alta, disposats a tallar el cable de l'ascensor social per protegir l'accés al seu àtic. Em refereixo a que molts dels bens i serveis als que hem tingut accés (i encara tenim en gran mesura) no serien al nostre abast si es produïssin en unes condicions laborals com les que tenim aquí. I això és vàlid encara ara, que hem perdut tant durant aquests anys de crisi. Realment nosaltres hem aportat i estem aportant tant a l'economia productiva mundial com per merèixer-nos els nivells de consum que seguim tenint? I més encara si fem una comparació amb els països on es produeixen aquests bens.

La classe mitjana juga un paper de frontissa que protegeix la classe alta de la baixa. Sí que és cert que permet millorar la situació d'uns quants, però empitjora la de molts altres. Tot el gruix de gent que pertany a a questa classe vol seguir mantenint un estatus. Les concessions a la classe baixa posaria en perill aquests privilegis, amb la qual cosa aquesta classe s'acaba alineant amb l'alta. A més, amb l'externalització de la classe baixa és més fàcil desvincular el nivell de vida de la nostra societat dels peons que el fan possible. També ajuda a desmobilitzar el fet que es vegi la possibilitat d'ascens, fomentant l'individualisme i la competència. No hi ha consciència de classe mitjana. Potser està començant a aparèixer ara que s'esvaeix la pròpia classe. En canvi, sí que té sentit una consciència de classe treballadora, que té problemes i inquietuds similars, de la mateixa manera que la dels dirigents, forma com una nova aristocràcia que defèn els seus privilegis i pretén marcar el camí i el ritme que han de seguir els demés.

Cal lluitar per a que les necessitats de tothom quedin cobertes, en els aspectes que enumerava al principi. Però potser no cal fer-ho des d'una classe mitjana que només ens fa còmplices de l'explotació que els poderosos fan dels més dèbils, vinculant l'opulència de la societat on vivim a la misèria de les que explotem. I si en la desaparició d'aquesta mena de classe mitjana ens ajuda aquesta crisi, alguna cosa de bo n'haurem tret.

dimarts, 20 de gener del 2015

Jo soc l'Edu

Quan van matar als dibuixants de Charlie Hebdo vaig compartir a les xarxes socials diverses imatges amb el famós lema JeSuisCharlie. Després va començar a arribar l'allau de matisos o, potser millor dit, de contradiccions. Un que deia Jo no sóc Charlie perquè no creu que el que fa la revista sigui correcte, l'altre que denega la possibilitat de "ser Charlie" als que es carreguen diàriament la llibertat d'expressió als seus països, etc.

Amb Ciutat morta ha passat una cosa semblant. No sé si hi ha hagut un lema tant explícit com Jo soc Ciutat morta, però sí que han sortit comentaris sobre si som o no ciutat morta i qui ho és i qui no. El mateix passa amb la majoria de drames que ens van recorrent tant sovint. Els més mediàtics, els que ens arriben, és clar. Van sorgint lemes de l'estil "Tots som ..." o "Jo soc ...".

Aquí obro un petit parèntesi. Sense saber del cert si és així, i sense gaire ganes de dedicar-hi temps a esbrinar-ho, és curiós el gir que ha suposat Charlie en aquest costum: passar del "tots som" al "jo sóc". Passar d'un lema de solidaritat col·lectiva a un altre d'individual. No sé si és representatiu. Potser altres cops que aquest estil de lema s'havia usat a França ja s'havia fet en singular. No ho sé. Potser ve del "jo sóc Espartaco" de la famosa pel·lícula d'en Kirk Douglas. En tot cas, a mi un "Jo sóc" em suposa una identificació molt més gran amb l'altre que un "Tots som". Tanco parèntesi, perquè tampoc és tant rellevant.

El cas és que aquesta mena d'adscripcions, i més fetes en públic i per escrit (encara que sigui en un medi tant estrambòtic com les xarxes socials) em descol·loca. En un primer instant m'hi adhereixo. Sol tractar-se de casos en els que es veu clar que el o els damnificats són víctimes d'una injustícia i això desperta un sentiment de solidaritat. En el cas de Charlie, "jo soc Charlie" en la mesura que rebutjo l'assassinat i qualsevol tipus de violència per haver fet uns dibuixos. Però no vull apuntar-me als "Jo soc Charlies" que defenen "les llibertats d'Occident enfront la barbàrie de l'Islam" o el "xoc de civilitzacions". Tampoc sóc Charlie per que no combrego amb part de l'humor que fa aquesta revista. Considero que pot ser contraproduent i em prevé d'identificar-m'hi.

En el cas de Cuitat morta, no he conegut l'altra versió, l'oficial. Fins on jo sé, tampoc ha volgut participar. Per mi, les proves que es presentem em deixen poc marge a dubtar de la veracitat del reportatge. I m'apunto al "Tots som Ciutat morta". Però m'hi apunto amb una certa vergonya. Un sentiment semblant a la responsabilitat que s'adjudicava a sí mateix l'Albano de Cafè amb llet quan van publicar una notícia sobre el documental al seu número 4. Semblant també a l'autocrítica que fa en Jordi Évole després de l'emissió del dissabte.

Però la meva vergonya a l'apuntar-me a un "Tots som Ciutat morta" potser va un pèl més enllà, perquè jo no em puc sentir com ells havent dut una vida tant diferent a la seva, tant "normal". Jo no puc sentir la ràbia que expressava Diana al llegir el seu text al final del documental, ni el desig de venjança (encara que no sigui violenta) del que parlava Rodrigo al principi, perquè no m'he trobat exclòs del sistema com ells i tants d'altres. Em sento solidari, sento que cal fer quelcom per a que entre tots reparem el que es pugui del mal que s'ha fet i per a que tot això no torni a passar mai més. El mateix em passa amb el "Tots som Gaza" de l'estiu, encara que potser en aquell cas la sensació de sobrepassament era més gran per la llunyania del conflicte.

Jo visc una vida molt diferent de molts col·lectius que ho estan passant molt malament avui en dia per culpa del sistema que tenim muntat, que necessita d'injustícies per tirar endavant. Alguns són llunyans i altres molt propers. I jo no sóc ni els uns ni els altres, perquè la meva vida i la meva història són diferents, perquè segurament no comprenc moltes de les coses que els passen pel cap.

Jo sóc l'Edu i, des d'aquest Edu, miro de trobar la manera de no deixar gent pel camí, de que l'horror no em torni a posar en la disjuntiva d'apuntar-me a nou lema de l'estil "tots som / jo sóc".

dissabte, 17 de gener del 2015

La portada

Jo és que a vegades sóc un pèl talòs, però no acabo de veure qui és que perdona, i a qui ho fa. Quan vaig veure la foto per primer cop, no vaig caure en que el personatge fos Mahoma, sinó que pensava que era un musulmà qualsevol. Potser si hagués estat familiaritzat amb la publicació (que no coneixia) l'hagués reconegut. És igual. Aquest punt em va quedar clar ben aviat, al sentir el primer dels comentaris. Tornem-la a mirar altre cop, ara sabent que és el profeta. No em sembla un acudit sinó més bé un missatge, una declaració.

La tristesa del rostre i el cartell a les mans deixen clar que es vol transmetre que al profeta li saben greu aquestes morts. Bé. Això és bo. "Tot perdonat". Ho diu ell? És el primer que se'm va acudir per tal com està composada la portada. Els perdona per les suposades ofenses? Si la portada no és un acudit, vol dir que el profeta estava ofès i els perdona després del que ha passat, més tenint en compte que el crim s'ha comès en el seu nom. Bé, seria una explicació. El missatge que em queda: Mahoma volia castigar les burles i considera que la represàlia ha estat desproporcionada. Es penedeix. Perdona. I hi ha un possible propòsit d'esmena, un "no ho tornaré a fer"? Potser. I Charlie? Accepta el perdó? Reconeix que té quelcom a fer-se perdonar? Reconeix que ha ofès Mahoma? Si és així, hi ha també un propòsit d'esmena?

Potser és en Charlie qui perdona. És clar! perdona les morts. Té més sentit. Només eren uns dibuixos, res a perdonar a Charlie. Quelcom a perdonar a Mahoma, doncs? No és ell qui ha disparat. Ho han fet en el seu nom, però no ha estat ell. Però d'altra banda, no sembla pas que es perdoni als assassins, als qui van agafar a Mahoma com a excusa per cometre aquesta atrocitat. Potser és que no ho sé veure, ja us he dit que sóc una mica talòs... Si és a Mahoma a qui perdonen, és que té responsabilitat en tot això. Quina? Si uns xenòfobs eixelebrats cometen una bretolada en nom de Catalunya, no vull pas que perdonin a Catalunya per aquella acció, perquè és el mateix que identificar-la com a responsable.

Quan a la portada dibuixen Mahoma, saben que ell no s'ho llegirà. No parlen de la persona que va viure fa un munt de segles. Aquesta figura representa un creença per moltes persones. Potser és per això que no volen que se li posi cara (ja sé que no, coi, permeteu-me la llicència!!). No és a Mahoma a qui perdonen, sinó als que s'hi senten representats. És equivalent a acusar-los de complicitat.

Torno a dir que no se llegir un intent d'humor en aquesta portada. De fet, crec que realment és un intent de reconciliació. I això és el que interpreto al llegir les notícies de com vam presentar-la. I me n'alegro. Però penso que, tant una lectura com l'altra, estan carregant als creients en l'Islam, o la criminalització de la sàtira o, més probablement, la incitació al crim comès. I aquest cop no és en clau de broma. I aquest cop és després d'una setmana molt tensa. I aquest cop és després d'una manifestació de suport de 3,7 milions de persones. I aquest cop són 5 milions d'exemplars. I aquest cop poden entendre's com uns portaveus amplificats dels qui els han donat suport. I el que a mi em ressona és la victòria dels assassins, que aconsegueixen fondre's amb l'Islam representat per Mahoma, enlloc d'aïllar-los i de despullar-los de l'ideal que proven de corrompre.

No ho sé. Tot plegat m'entristeix, que voleu que hi faci...

El mite de "E pur si muove"



Aquests dies, arrel de l’atemptat a Charlie Hebdo he llegit molts comentaris a les diferents notícies que anaven apareixent, en els que es culpava a les religions dels fanatismes. En alguns casos es desqualificaven les religions i s'insultava als creients. En altres, les blasmaven per irracionals, contraposant la visió màgica i obscura de les religions amb la racional i il·lustrada de la ciència.

Ahir, en un intercanvi sobre el tema ha aparegut la frase “E pur si muove” que, segons diuen, va pronunciar en Galilei després d’abjurar de l'heliocentrisme. Més enllà de la veracitat de la dita, aquest episodi reflecteix el moment en que uns fanàtics van obligar a algú a declarar que estava errat, en contra de les seves creences. Déu me'n guard de defendre la inquisició, que de santa no en va tenir res. Per tant, a pesar del que segueix, tot el meu suport i simpatia per en Galilei.

Segurament, si fem una enquesta, tothom dirà que Galilei tenia raó i l'Esglèsia anava errada. Recordo fa uns anys que el meu segon fill em preguntava quina era realment la veritat. Volia aquesta certesa. Un professor a la facultat ens va deixar anar una idea que se'm va quedar gravada: "no és que Galileu o Copèrnic tinguessin raó, sinó que van saber escollir un sistema de referència inercial". El que volia dir aixo era que havien agafat una perspectiva diferent que els havia permès enfocar el problema del moviment del planetes d'una manera que el feia molt més fàcil de resoldre. No és que tinguessin raó, és que el seu punt de vista era més útil per explicar aquella realitat. I dic aquella, perquè si el que voleu és explicar el moviment d'una bola de billar en el bar de sota de casa vostra, si us plau, no agafeu com a sistema de referència el Sol, perquè se us embolicarà la troca de mala manera.

De ciència no n'hi ha una, sinó moltes. I cada una és un món diferent que té poques coses en comú amb les altres. Crec que l'únic que comparteixen de veritat és el mètode científic, que consisteix en cercar les explicacions als fenòmens estudiats, mitjançant processos lògics de pensament que cal contrastar amb la recollida de dades experimentals, el més objectives i reproduïbles possible. Les ciències no cerquen realment la veritat, sinó models que permetin explicar els fenòmens que ens envolten i, sobre tot, predir nous comportaments encara no estudiats. D'alguna manera es tracta de recollir dades de l'entorn, analitzar-les per inventar un model de funcionament, usar aquest model per predir nous esdeveniments i comprovar si aquestes prediccions s'ajusten a la realitat.

Aquest mètode s'aplica en terrenys tant dispars com la física, la química, la geologia o la biologia, que són les que em van presentar com ciències pures. Aquí molts hi inclouen les matemàtiques. Per a mi les matemàtiques no són ciència pròpiament, sinó una eina principal que usen les ciències per analitzar l'objecte del seu estudi. Alguns hi barregen també les enginyeries. Per a mi tampoc són ciències, perquè el seu objectiu no és crear models sinó resoldre problemes pràctics, encara que sigui usant o fent descobriments científics per aconseguir-ho.

Tornant a l'enquesta de la que parlava abans sobre la raó de Galilei, crec que la major part dels que contestarien que era ell qui deia la veritat no comparteixen la meva idea de ciència. El que se'ns ensenya des de petits és que els científics descobreixen com són les coses, i que el que comprova la ciència es pot donar com a vertader. Això no deixa de ser una altra religió, però envoltada d'un hàlit d'irrefutabilitat que situa als seus seguidors en un pla intel·lectual superior a la resta de religions, perquè no demanen fe, sinó que demostren amb dades.

I també hi ha hagut fanàtics dins la ciència, gent que s'ha tancat en banda i ha arraconat a altres que tenien punts de vista que llavors semblaven estranys. El terreny de la física llinda tot sovint amb la filosofia. Si un model que fins al moment ha predit tot amb exactitud, es pren com a veritat i no com el que és, pot portar a concepcions que van més enllà dels fenòmens que estudia. A finals del segle XIX, Lord Kelvin havia dit que a la física ja s'havia descobert tot i que només quedava afinar més i més les mesures. Abans, Laplace i el determinisme ens havien dit que, si algú pogués conèixer la posició i velocitat de totes les partícules de l'Univers i les lleis que les regeixen, seria capaç de calcular el passat i el futur i reproduir qualsevol instant. Tot està escrit, l'únic problema és que no podem llegir-ho.

Ja sé que us estic pegant un rotllo impressionant, però és per explicar que la visió de que la ciència "descobreix" la veritat és una religió potser més perillosa que les altres avui en dia, perquè de les altres en tenim moltes i totes ens demanen una fe, una creença, mentre que aquesta no accepta rebats. El que se'n desprèn va a missa (mai millor dit). Per acabar-ho d'adobar, el mètode científic s'aplica a les ciències socials, com l'economia, la sociologia o les ciències polítiques (fins i tot hi ha ciències de la informació!!!). No dic que no sigui lícit aplicar el mètode científic per estudiar tots aquest camps però, si que qüestiono que es pugui arribar a titllar mai un determinat model social o econòmic de "model científicament provat".

I és que ens surten uns experts científics que han pres mesures, han elaborat models, els han simulat i han determinat quina és la millor fórmula per viure. Apliquem el determinisme que vam descartar a la física, a problemes molt més eteris, amb molts més factors que són impossibles de controlar. I els grans sacerdots o els bruixots d'aquesta religió (us deixo escollir) no basen la seva autoritat en unes taules de pedra que Déu els hi ha dictat dalt una muntanya, sinó fulls d'Excel recent sortits de les computadores més avançades, que no s'equivoquen mai. Perquè la religió científico-tècnica no és trinitària, sinó binària: la ciència que descobreix la veritat i la tècnica que avança infinitament i mai erra.

La ciència i la tècnica són útils si sabem el que són i no esperem més d'elles del que poden donar. Un bon científic sap que pot arribar molt lluny amb la seva raó i amb la tècnica en que se suporta, però també sap que la Veritat no es pot trobar per aquest camí: tan sols un model que funcioni bé. Per això el vertader científic no té perquè negar la religió, perquè sap que no tindrà mai models per tot. La religió és un altre camp i no és té perquè solapar.

Més enllà de la fe concreta i de l'experiència personal que suposin per cadascú les seves creences, les religions que conec sempre tracten amb un ser superior, que arriba on nosaltres no podem. Per mi això aporta un element que ens falta com a espècie avui en dia i és la humilitat. No cal que hi hagi un Déu per ser humil, però creure que hi és et força a ser-ho. Evidentment, qualsevol bona idea es susceptible de corrompre's. I en això a l'espècie humana no li cal ser humil, perquè no crec que n'hi hagi cap capaç de fer destrosses com les nostres. Però aquest és el vessant obscur de les religions, que el tenen, com també el té la ciència.
 
Aquests dies hi ha molta gent enumerant exemples del fanatisme religiós. Però el religiós no és l'únic fanatisme que ha causat desgràcies. Moltes ideologies han demanat i demanen sacrificis en nom d'un ideal. El problema no són els ideals, sinó el que estem disposats a fer per implantar-los.