dissabte, 17 de gener de 2015

El mite de "E pur si muove"



Aquests dies, arrel de l’atemptat a Charlie Hebdo he llegit molts comentaris a les diferents notícies que anaven apareixent, en els que es culpava a les religions dels fanatismes. En alguns casos es desqualificaven les religions i s'insultava als creients. En altres, les blasmaven per irracionals, contraposant la visió màgica i obscura de les religions amb la racional i il·lustrada de la ciència.

Ahir, en un intercanvi sobre el tema ha aparegut la frase “E pur si muove” que, segons diuen, va pronunciar en Galilei després d’abjurar de l'heliocentrisme. Més enllà de la veracitat de la dita, aquest episodi reflecteix el moment en que uns fanàtics van obligar a algú a declarar que estava errat, en contra de les seves creences. Déu me'n guard de defendre la inquisició, que de santa no en va tenir res. Per tant, a pesar del que segueix, tot el meu suport i simpatia per en Galilei.

Segurament, si fem una enquesta, tothom dirà que Galilei tenia raó i l'Esglèsia anava errada. Recordo fa uns anys que el meu segon fill em preguntava quina era realment la veritat. Volia aquesta certesa. Un professor a la facultat ens va deixar anar una idea que se'm va quedar gravada: "no és que Galileu o Copèrnic tinguessin raó, sinó que van saber escollir un sistema de referència inercial". El que volia dir aixo era que havien agafat una perspectiva diferent que els havia permès enfocar el problema del moviment del planetes d'una manera que el feia molt més fàcil de resoldre. No és que tinguessin raó, és que el seu punt de vista era més útil per explicar aquella realitat. I dic aquella, perquè si el que voleu és explicar el moviment d'una bola de billar en el bar de sota de casa vostra, si us plau, no agafeu com a sistema de referència el Sol, perquè se us embolicarà la troca de mala manera.

De ciència no n'hi ha una, sinó moltes. I cada una és un món diferent que té poques coses en comú amb les altres. Crec que l'únic que comparteixen de veritat és el mètode científic, que consisteix en cercar les explicacions als fenòmens estudiats, mitjançant processos lògics de pensament que cal contrastar amb la recollida de dades experimentals, el més objectives i reproduïbles possible. Les ciències no cerquen realment la veritat, sinó models que permetin explicar els fenòmens que ens envolten i, sobre tot, predir nous comportaments encara no estudiats. D'alguna manera es tracta de recollir dades de l'entorn, analitzar-les per inventar un model de funcionament, usar aquest model per predir nous esdeveniments i comprovar si aquestes prediccions s'ajusten a la realitat.

Aquest mètode s'aplica en terrenys tant dispars com la física, la química, la geologia o la biologia, que són les que em van presentar com ciències pures. Aquí molts hi inclouen les matemàtiques. Per a mi les matemàtiques no són ciència pròpiament, sinó una eina principal que usen les ciències per analitzar l'objecte del seu estudi. Alguns hi barregen també les enginyeries. Per a mi tampoc són ciències, perquè el seu objectiu no és crear models sinó resoldre problemes pràctics, encara que sigui usant o fent descobriments científics per aconseguir-ho.

Tornant a l'enquesta de la que parlava abans sobre la raó de Galilei, crec que la major part dels que contestarien que era ell qui deia la veritat no comparteixen la meva idea de ciència. El que se'ns ensenya des de petits és que els científics descobreixen com són les coses, i que el que comprova la ciència es pot donar com a vertader. Això no deixa de ser una altra religió, però envoltada d'un hàlit d'irrefutabilitat que situa als seus seguidors en un pla intel·lectual superior a la resta de religions, perquè no demanen fe, sinó que demostren amb dades.

I també hi ha hagut fanàtics dins la ciència, gent que s'ha tancat en banda i ha arraconat a altres que tenien punts de vista que llavors semblaven estranys. El terreny de la física llinda tot sovint amb la filosofia. Si un model que fins al moment ha predit tot amb exactitud, es pren com a veritat i no com el que és, pot portar a concepcions que van més enllà dels fenòmens que estudia. A finals del segle XIX, Lord Kelvin havia dit que a la física ja s'havia descobert tot i que només quedava afinar més i més les mesures. Abans, Laplace i el determinisme ens havien dit que, si algú pogués conèixer la posició i velocitat de totes les partícules de l'Univers i les lleis que les regeixen, seria capaç de calcular el passat i el futur i reproduir qualsevol instant. Tot està escrit, l'únic problema és que no podem llegir-ho.

Ja sé que us estic pegant un rotllo impressionant, però és per explicar que la visió de que la ciència "descobreix" la veritat és una religió potser més perillosa que les altres avui en dia, perquè de les altres en tenim moltes i totes ens demanen una fe, una creença, mentre que aquesta no accepta rebats. El que se'n desprèn va a missa (mai millor dit). Per acabar-ho d'adobar, el mètode científic s'aplica a les ciències socials, com l'economia, la sociologia o les ciències polítiques (fins i tot hi ha ciències de la informació!!!). No dic que no sigui lícit aplicar el mètode científic per estudiar tots aquest camps però, si que qüestiono que es pugui arribar a titllar mai un determinat model social o econòmic de "model científicament provat".

I és que ens surten uns experts científics que han pres mesures, han elaborat models, els han simulat i han determinat quina és la millor fórmula per viure. Apliquem el determinisme que vam descartar a la física, a problemes molt més eteris, amb molts més factors que són impossibles de controlar. I els grans sacerdots o els bruixots d'aquesta religió (us deixo escollir) no basen la seva autoritat en unes taules de pedra que Déu els hi ha dictat dalt una muntanya, sinó fulls d'Excel recent sortits de les computadores més avançades, que no s'equivoquen mai. Perquè la religió científico-tècnica no és trinitària, sinó binària: la ciència que descobreix la veritat i la tècnica que avança infinitament i mai erra.

La ciència i la tècnica són útils si sabem el que són i no esperem més d'elles del que poden donar. Un bon científic sap que pot arribar molt lluny amb la seva raó i amb la tècnica en que se suporta, però també sap que la Veritat no es pot trobar per aquest camí: tan sols un model que funcioni bé. Per això el vertader científic no té perquè negar la religió, perquè sap que no tindrà mai models per tot. La religió és un altre camp i no és té perquè solapar.

Més enllà de la fe concreta i de l'experiència personal que suposin per cadascú les seves creences, les religions que conec sempre tracten amb un ser superior, que arriba on nosaltres no podem. Per mi això aporta un element que ens falta com a espècie avui en dia i és la humilitat. No cal que hi hagi un Déu per ser humil, però creure que hi és et força a ser-ho. Evidentment, qualsevol bona idea es susceptible de corrompre's. I en això a l'espècie humana no li cal ser humil, perquè no crec que n'hi hagi cap capaç de fer destrosses com les nostres. Però aquest és el vessant obscur de les religions, que el tenen, com també el té la ciència.
 
Aquests dies hi ha molta gent enumerant exemples del fanatisme religiós. Però el religiós no és l'únic fanatisme que ha causat desgràcies. Moltes ideologies han demanat i demanen sacrificis en nom d'un ideal. El problema no són els ideals, sinó el que estem disposats a fer per implantar-los.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada