dilluns, 29 de desembre de 2014

En Tullius Detritus contra els horitzons d'esperança

El 20 de desembre sentia una anàlisi de l'actual panorama polític català. Entre altres coses es deia que, quan va aparèixer el Procés Constituent a Catalunya, per moltes persones la independència era l'únic horitzó d'esperança de ruptura de l'estatus quo actual que tenia visos d'esdevenir realitat. Es deia també que, des de llavors, havia aparegut un segon horitzó d'esperança de ruptura a tot l'Estat. La conclusió era que calia vetllar per a que aquests dos horitzons no col·lisionessin, perquè seria el pitjor que podria passar: debilitaria ambdues forces. Al dia següent, Pablo Iglesias donava material als que sí que semblen voler aquesta col·lisió, amb la seva ja famosa cunya sobre en David Fernàndez.

L'anàlisi no és nova. Les similituds entre el procés d'independència i Podemos ja s'han fet abans. En Lluís Llach ho deia just abans del 9N a l'entrevista que li va fer en Jordi Évole. Les semblances del manifest del Procés constituent amb el Moure fitxa, que va acompanyar el naixement de Podemos són innegables. Tot sembla empènyer en una mateixa direcció: tombar l'anomenat règim del 78, i construir-ne un de nou en el que no hi tinguin cabuda les estructures de poder que ens prenen la sobirania i ens impedeixen decidir el model de societat que volem. De tota manera, el terme d'horitzons d'esperança el vaig trobar molt encertat. No sé si l'havia sentit abans, però no n'era conscient. Reflecteix molt bé la capacitat mobilitzadora que té el fet de veure que una opció és possible. Hi havia molta gent esperant per apuntar-se a uns carros que encara no havien passat. I tanmateix, semblen uns carros plens de palla, que són terreny adobat per a que qualsevol espurna que hi caigui hi cali un gran foc. Cada pas per a la confluència es dóna en una espècie de camp de mines on, fiquis on fiquis el peu, rebràs per totes bandes.

Tot donant-li voltes a aquesta entrada he recordat un personatge d'Astèrix, en Tullius Detritus, del llibre La zitzània. Tenia la capacitat de salvar-se enemistant a tothom. L'agressivitat que despertava la desviava cap als que l'envoltaven. Potser li hauríem de tornar a canviar el nom al règim del 78, i usar el que van inventar Goscinny i Uderzo ja fa tants anys. Hi encaixa a la perfecció. Com veieu per la seva fesomia, no és un tipus gaire agraciat, de la mateixa manera que el règim no desperta gaire passions (positives si més no). El nom li escau a un sistema tolit, del que tots ens fem creus de que aguanti. De detritus mai n'hi manquen i, si oblidem un escàndol de corrupció, és perquè n'apareix un altre de més impactant. I a pesar de tot, els horitzons d'esperança que el podrien tombar no fan més que barallar-se amb les bafarades verdes de zitzània que representaven les discussions en aquell llibre d'Astèrix.

Així doncs, ja sabeu quina lectura us proposo a tots els que vulgueu tombar-lo. Ara ja només falta que ens posem d'acord en els personatges que formen aquesta cara tant repulsiva. Ben segur que cadascú tindrà els seus. Tant de bo que coincidim.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada