divendres, 5 de desembre de 2014

D'esclaus i recursos

"Sóc informàtic, no el teu esclau". Això és el que deia la samarreta. Just aquesta setmana en que em preguntaven de quina manera crec que podria arribar millor la informació de l'empresa a tots els empleats. La informació de l'empresa. Els objectius de l'empresa. Els missatges de l'empresa. He recordat una dada curiosa que havia llegit fa temps en un comentari d'un bloc, referent a que l'esperança de vida dels esclaus del Sud dels Estats Units era major que la dels obrers de les indústries del Nord. No sé fins quin punt és cert, però ben mirat no seria sorprenent, ja que l'esclau era una propietat cara, mentre que el treballador lliure era un lloguer barat. El propietari d'un esclau és, a més el seu responsable. M'ha vingut al cap una pel·lícula que vaig veure fa molt temps, Stico, on Fernando Fernán Gómez és un catedràtic de dret romà retirat, que s'ofereix com a esclau perquè ja no té mitjans de subsistència. Si no recordo malament, hi ha un moment en que fa notar al seu amo que la seva condició d'esclau implica la transferència de la responsabilitat sobre els seus actes. Una mica com el que li passa al Rei, pobre. Navegant per Internet he trobat la referència a un llibre, Time on the Cross: The Economics of American Negro Slavery escrit per l'economista Robert William Fogel, que sembla que podria corroborar que el tracte rebut pels esclaus americans podia ser millor que el que rebien treballadors lliures. No he llegit el llibre, però.



Evidentment, amb totes aquestes reflexions no pretenc arribar a la conclusió de que l'esclavatge era bo. És possible que algú se senti ofès pel fet de que faci aquesta comparació i consideri que estic banalitzant una cosa tant seriosa com l'esclavitud. Si és així, demano disculpes; no és pas la meva intenció. Tan sols vull mirar d'entendre la lògica que hi ha al darrera de les relacions que s'estableixen quan es despersonifiquen les persones. Ara fa ja molts anys vaig treballar amb un gran cap de projecte que, a més de mostrar-me com cal portar un equip, em va deixar algunes frases que encara recordo. Una d'elles venia a dir que un punt d'inflexió transcendental en les relacions laborals va ser quan els departaments de personal passaren a anomenar-se de Recursos Humans. Les famoses empreses patriarcals, que muntaven colònies industrials on hi vivien les famílies amb tots els serveis fornits per l'empresa, potser corresponien més a un model d'esclavatge. Encara que l'amo de l'empresa no ho fos dels treballadors, s'encarregava d'organitzar-los la vida. A la seva conveniència, de la mateixa manera que un cacic, el cap d'una família mafiosa o una secta, però tenia un lligam social amb persones. La transició de personal a recurs humà suposa la declinació de la responsabilitat sobre els treballadors, que passen a disposar de major llibertat, però sota la seva responsabilitat, sense el suport del capo. El patró es desvincula i es desentén dels problemes personals dels treballadors. A les dures i a les madures.

Cada cop se'm fa més evident  com es va implantant aquest canvi. Les empreses canvien a models d'organització progressivament més despersonalitzats, mirant d'aconseguir una estandardització en la que cada persona sigui una peça intercanviable i substituïble dins l'engranatge. Això ja ens ho mostrava en Charlot a Temps moderns, però el model industrial es mira d'aplicar cada cop més en tots els àmbits. I així ens trobem, en el dia a dia, parlant de nosaltres mateixos com a recursos, planificant quants en necessitarem (de nosaltres mateixos) i organitzant fàbriques on aquests recursos tirem endavant la feina. I ho veiem normal.

És en aquest context quan se'ns convida a reflexionar sobre la millor manera de que el missatge de l'empresa arribi a tots els racons. I ens parem a analitzar el missatge i és que l'empresa ha de guanyar més diners per als seus accionistes. I aquest objectiu, juntament amb tots els mecanismes necessaris per abastar-lo han d'arribar al darrer racó de la companyia. Però els beneficis d'una companyia en la que la producció no és material, sinó bàsicament intel·lectual, només tenen dos obstacles importants: els clients que volen pagar menys i els recursos que volen cobrar més. I és a aquests mateixos recursos despersonalitzats, als que se'ls vol transmetre el missatge de que cal gestionar-los de manera òptima. Per això cal fer una segona externalització. Es pot fer augmentant la subcontractació, deixant en l'empresa només el nucli gestor. Però també es pot lograr aconseguint que nosaltres mateixos ens externalitzem, que ens considerem a l'hora com a recurs i com a gestors d'aquest recurs. Es pretén que caiguem en una esquizofrènia i sorprèn la nostra resistència.

A veure si al final resultarà que els recursos humans són persones...

1 comentari:

  1. Este tema es muy interesante, porque las empresas llevan tiempo promocionando o contratando aquellas personas que se adapten con facilidad a "su" cultura empresarial.
    Es decir buscan un prototipo de empleado para que sea más fácil la adaptación a sus procesos y metodologías.
    Al hacer esta criba, la empresa pierde una masa crítica con sus procesos, pero como ellos quieren una comunicación unidireccional y no bidireccional tampoco importa.

    ResponElimina