dijous, 3 de novembre del 2016

Pensions prívliques

Dels principals serveis que gestiona l'estat, n'hi ha un que és força peculiar. I tots ho tenim assumit així. Quan circulem per una carretera de gestió pública, els que han pagat més impostos no tenen dret a anar més estona pel carril de l'esquerra. Els bitllets valen el mateix en agafar un tren, independentment de la declaració de la renda. Els qui han pagat més no tenen ni tan sols preferència per escollir finestreta. Els fills dels grans contribuents no tenen millors cadires a l'escola pública, ni suites quan ingressen en un hospital públic. En tot cas, si hi ha alguna preferència la té qui disposa de menys recursos, qui no té alternativa. I tot plegat ho tenim ben assumit, poca gent ho discuteix.

És més. Gairebé tothom té clar que els seus impostos serviran per construir carreteres, ampliar la xarxa ferroviària, equipar hospitals o posar en marxa escoles. I tot això amb independència de si usem cotxe, agafem el tren, tenim fills en edat escolar o hem de menester assistència sanitària.

Amb les pensions això no ens passa. Ja feia temps que li donava voltes però ho vaig tornar a veure en llegir l'article de El País que mencionava a l'entrada d'ahir. En el vuitè paràgraf enumera les injustícies comeses amb els creadors, la segona de les quals és:

En segundo lugar, esa misma administración no devuelve las cotizaciones abonadas durante tantos años, que pasan a las arcas del Estado sin ofrecer compensación.

I és clar que no et tornen res, de la mateixa manera que si mors abans de jubilar-te o just un mes després. De la mateixa manera que no se't deixa de pagar pel fet que el que has cobrat hagi superat amb escreix el que vas aportar durant la teva vida laboral. No es tracta d'un pla de pensions privat que dura fins que s'acaba l'aportat, i si no s'ha gastat tot s'ho queden els hereus.

És un raonament que en el cas de les pensions no ens resulta estrany, però dubto que l´autor de l'article s'hagués queixat de que un escriptor no tingui accés a una pensió de subsistència o altra mena d'ajuts si no compleix els mateixos requisits que la resta de la població.

Què és el que fa que les pensions o l'atur sigui considerat més com una assegurança privada que com un servei públic? Jo penso que són dos factors: la no universalitat i la dependència de la quantitat cotitzada. O potser són dues vessants del mateix factor: són drets que s'adquireixen en funció d'una aportació personal i, a diferència de la resta de serveis, el dret es proporcional a l'aportació. Com deia al principi, la majoria de serveis són independents del que s'ha contribuït o, fins i tot, primen els que menys han pogut aportar si estan en una situació d'indefensió.

Ara bé, quina és la finalitat de les pensions? Que la gent gran, que considerem que ja no pot dur el ritme de treball normal, tingui dret a una vida digna. Aquesta vida digna ha de dependre del que hagi estat capaç d'aportar durant la vida laboral? Ho trobo molt qüestionable. La pensió hauria de permetre dur una vida digna a tothom quan ja no pot accedir a feines remunerades en condicions. La gent que ha cobrat més durant la seva vida laboral haurà tingut més capacitat d'estalvi, de contractació de plans de pensions privats, etc. De la mateixa manera que es pot permetre l'accés a la sanitat o l'educació privades. És una decisió seva molt respectable. Però el dret a una vida digna durant la vellesa cal garantir-lo de forma universal, de la mateixa manera que la sanitat o l'educació.

Què crec que caldria fer? Desvincular les pensions de les aportacions individuals fetes i integrar la seguretat social dins el sistema impositiu. Que tothom ho entengués com un dret universal i no pas com un dret adquirit via cotitzacions. Que fos un altre servei públic més a cobrir, enlloc del que tenim avui, que és una gestió pública-privada d'uns plans de pensions, amb un fons separat que fa de bon saquejar.

La següent pregunta és si només la gent gran té dreta a una vida digna. Jo la resposta la tinc clara i es diu renda bàsica universal. Però mentre no hi arribem, crec que un bon pas endavant serien unes pensions dignes universals, que es poguessin compatibilitzar amb altres ingressos (provinents de qualsevol activitat, no només de les creatives).

L'artista pensionista

Ahir parlàvem de la polèmica que va sorgir a principis d'aquest any amb les inspeccions a alguns escriptors per cobrar la pensió de jubilació i tenir alhora ingressos derivats de la seva activitat artística, si superen el salari mínim interprofessional. Un article de El país m'ha cridat especialment l'atenció. Molts altres van en la mateixa línia, però aquest té la gràcia de que acaba fent referència al règim nazi a través d'una novel·la que tracta d'un pintor que ha de treballar d'amagat perquè li cremen les pintures que troben. Potser sí que podríem parar de banalitzar el nazisme, no? No sé jo si els artistes perseguits pels nazis duien la vida dels nostres intel·lectuals jubilats...

Algunes associacions de creadors van fer el manifest Seguir creando. Segons aquest manifest, els professionals de la creació de més de 65 anys tenen la possibilitat de:

a) Cobrar su pensión pero renunciando entonces a percibir una retribución por sus cursos, artículos, conferencias y a los derechos de autor que su obra le genere, si con ello supera en ingresos el SMI anual bruto;

b) Continuar aportando su conocimiento, fruto de su experiencia a lo largo de los años o percibiendo los derechos de autor que legítimamente le corresponden, pero renunciando entonces a su pensión contributiva o no contributiva.

I, sempre segons els autors d'aquest manifest, la primera de les conseqüències de l'aplicació d'aquesta norma serà:

1. Un daño de proporciones incalculables al desarrollo intelectual de nuestro país impidiendo que nuestors autores puedan seguir aportando en una etapa de su vida en la que el grado de madurez, experiencia y sabiduría puede ser volcado en mejorar una sociedad cada vez más necesitada de peso intelectual.

El discurs de la majoria d'articles és que els pobres artistes es veuran obligats a deixar la seva activitat si no volen perdre la pensió. Perquè, és clar, desenvolupar-la gratuïtament, no, oi? Els mateixos que escriuen el manifest valoren la seva inacció com una catàstrofe. Però passaran de seguir treballant de franc, just quan tenen una pensió que els permetria fer-ho sense la pressió d'haver-se de guanyar la vida.

A l'escola dels meus fills hi ha mestres que ja fa temps que han acabat la seva vida laboral però segueixen col·laborant. Sense cobrar. Moltes associacions de voluntaris, ateneus, escoles reben el suport de gent que aporta la seva experiència. Ah, però no són gent creativa. A aquests no cal que se'ls deixi compatibilitzar la seva pensió amb una feina remunerada, perquè total, pel que aporten...

Alguns articles comparen la situació aquí amb la d'altres països europeus i resulta que en bastants d'ells (Alemanya, Àustria, Estònia, Finlàndia, França, Hongria, Itàlia, Liechtenstein, Luxemburg, Noruega, Polònia, Portugal, Regne Unit, Suècia, Txèquia i Xipre) després de l'edat mínima de jubilació (excloent les jubilacions anticipades) és possible acumular el cobrament de la pensió amb l'exercici d'una activitat laboral o professional, sense límit pels ingressos obtinguts per aquesta activitat. Qualsevol activitat. Però els titulars de les notícies es refereixen tant sols als creadors.

Crec que l'art és important per la societat. Valoro l'aportació que fa la literatura, la música, el cinema, la pintura, etc. a la nostra societat. Però no tota expressió artística allibera i fa millor una societat. Hi ha literatura de consum, música de consum, pintura de consum, cinema de consum, ... i gent que s'hi dedica per guanyar diners exclusivament. I la prova és que si no en guanyen, s'ho queden per ells.

I no només l'art, ocupació sublim, ens perfecciona. També hi ha molta gent que arriba a la jubilació amb una gran experiència per compartir amb els que comencen, i que també ha de tenir el mateix dret que els artistes a que sigui retribuïda, perquè també ajuda a tenir una societat més formada i solidària. Encara que només siguin oficis terrenals, mundans.

Queden més coses al tinter, com les pensions o els drets d'autor, però anem pas a pas...