L'artista pensionista

Ahir parlàvem de la polèmica que va sorgir a principis d'aquest any amb les inspeccions a alguns escriptors per cobrar la pensió de jubilació i tenir alhora ingressos derivats de la seva activitat artística, si superen el salari mínim interprofessional. Un article de El país m'ha cridat especialment l'atenció. Molts altres van en la mateixa línia, però aquest té la gràcia de que acaba fent referència al règim nazi a través d'una novel·la que tracta d'un pintor que ha de treballar d'amagat perquè li cremen les pintures que troben. Potser sí que podríem parar de banalitzar el nazisme, no? No sé jo si els artistes perseguits pels nazis duien la vida dels nostres intel·lectuals jubilats...

Algunes associacions de creadors van fer el manifest Seguir creando. Segons aquest manifest, els professionals de la creació de més de 65 anys tenen la possibilitat de:

a) Cobrar su pensión pero renunciando entonces a percibir una retribución por sus cursos, artículos, conferencias y a los derechos de autor que su obra le genere, si con ello supera en ingresos el SMI anual bruto;

b) Continuar aportando su conocimiento, fruto de su experiencia a lo largo de los años o percibiendo los derechos de autor que legítimamente le corresponden, pero renunciando entonces a su pensión contributiva o no contributiva.

I, sempre segons els autors d'aquest manifest, la primera de les conseqüències de l'aplicació d'aquesta norma serà:

1. Un daño de proporciones incalculables al desarrollo intelectual de nuestro país impidiendo que nuestors autores puedan seguir aportando en una etapa de su vida en la que el grado de madurez, experiencia y sabiduría puede ser volcado en mejorar una sociedad cada vez más necesitada de peso intelectual.

El discurs de la majoria d'articles és que els pobres artistes es veuran obligats a deixar la seva activitat si no volen perdre la pensió. Perquè, és clar, desenvolupar-la gratuïtament, no, oi? Els mateixos que escriuen el manifest valoren la seva inacció com una catàstrofe. Però passaran de seguir treballant de franc, just quan tenen una pensió que els permetria fer-ho sense la pressió d'haver-se de guanyar la vida.

A l'escola dels meus fills hi ha mestres que ja fa temps que han acabat la seva vida laboral però segueixen col·laborant. Sense cobrar. Moltes associacions de voluntaris, ateneus, escoles reben el suport de gent que aporta la seva experiència. Ah, però no són gent creativa. A aquests no cal que se'ls deixi compatibilitzar la seva pensió amb una feina remunerada, perquè total, pel que aporten...

Alguns articles comparen la situació aquí amb la d'altres països europeus i resulta que en bastants d'ells (Alemanya, Àustria, Estònia, Finlàndia, França, Hongria, Itàlia, Liechtenstein, Luxemburg, Noruega, Polònia, Portugal, Regne Unit, Suècia, Txèquia i Xipre) després de l'edat mínima de jubilació (excloent les jubilacions anticipades) és possible acumular el cobrament de la pensió amb l'exercici d'una activitat laboral o professional, sense límit pels ingressos obtinguts per aquesta activitat. Qualsevol activitat. Però els titulars de les notícies es refereixen tant sols als creadors.

Crec que l'art és important per la societat. Valoro l'aportació que fa la literatura, la música, el cinema, la pintura, etc. a la nostra societat. Però no tota expressió artística allibera i fa millor una societat. Hi ha literatura de consum, música de consum, pintura de consum, cinema de consum, ... i gent que s'hi dedica per guanyar diners exclusivament. I la prova és que si no en guanyen, s'ho queden per ells.

I no només l'art, ocupació sublim, ens perfecciona. També hi ha molta gent que arriba a la jubilació amb una gran experiència per compartir amb els que comencen, i que també ha de tenir el mateix dret que els artistes a que sigui retribuïda, perquè també ajuda a tenir una societat més formada i solidària. Encara que només siguin oficis terrenals, mundans.

Queden més coses al tinter, com les pensions o els drets d'autor, però anem pas a pas...