diumenge, 30 de setembre del 2012

Pressupostos 2013

(Traducido al castellano aquí)

Fa anys hi va haver una pel·lícula anomenada Aeropuerto que va ser precursora del gènere de desastres. Va tenir tres seqüeles Aeropuerto 75, Aeropuerto 77 i Aeropuerto 79. Al posar el títol d'aquesta entrada, l'associació d'idees freudiana m'ha jugat una mala passada i he anat a parar a aquesta saga de desastres, on es repetia el títol, però actualitzant l'any.

I és que, si els Pressupostos 2012 van ser presentats com els més austers de la democràcia, aquests sembla que els hi disputaran el títol. A més, fent honor al seu nom, pressuposen coses. Entre elles que el PIB baixarà només un 0,5% i que s'acabaran complint les perspectives de dèficit per aquest any. Ambdues premisses semblen bastant improbables. En aquest context l'únic que justifica l'adjectiu de "realista" per aquests pressupostos, és que inclou una partida per les despeses de la monarquia constitucional de la que gaudim.

L'any que ve s'hauran de pagar 38.590 milions d'euros pels interessos del deute públic. I els pressupostos són deficitaris, o sigui que a l'acabar el 2013 tindrem més deute. Si el preu segueix pujant, el pagament dels interessos seguirà en augment. El PIB es reduirà, amb el que el nombre d'anys que es trigarà en retornar tot això es va allunyant més que acostar-se.

Amb tota aquesta situació, la solució sempre segueix sent la mateixa: cuidar les fonts del capital, no fos cas que s'enfadessin i no ens deixessin més diners. El retorn de tots aquests diners en un marc global de recessió és impossible. Com ho és a Portugal o, més dramàticament, a Grècia.

Els compromisos adquirits amb la gent es poden trencar: l'edat de jubilació s'allunya i sembla probable que les cotitzacions que hem anat aportant fins ara no estaran disponibles quan les necessitem. Els empleats públics deixen de rebre part del seu salari. Les condicions d'estabilitat laboral, que potenciaren durant anys que les empreses disposessin d'una plantilla més fidel per la seguretat que tenien, han quedat dinamitades. Les valoracions que obligaven els bancs a pagar al sol·licitant d'una hipoteca, es converteixen en paper mullat quan la dació en pagament no és acceptada.

En canvi, els compromisos de pagament d'interessos són sagrats. Què garantim amb això? Que ens deixin més diners, però a un interès cada cop més alt, perquè les expectatives de que es retornin són cada cop més lluny i això es tradueix en una prima de risc més elevada. Al final, resulta que ens endeutem més encara per pagar uns interessos que cada cop van en augment.

La veritat és que jo no en tinc molta idea d'economia, però potser ens sortiria més a compte no donar més corda als que ens l'estan posant al voltant del coll. Un exemple: l'estat deixa diners a un banc per a que no tanqui. Els deixa a un interès baix i després aquest banc ofereix més interès als seus clients a base de comprar deute públic a un preu molt més alt. Li trobeu un nom a això? El més bonic que se m'acut és presa de pèl.

Si volem trencar aquest cercle hem de deixar de rodar sobre el mateix eix, el de la "confiança" dels mercats (ara entenc allò de que la confiança fa fàstic). A continuació unes quantes propostes:


1. Es parla d'augmentar els impostos a les grans fortunes. Al meu parer no caldria ni això: només que aquestes grans fortunes es convertissin en préstecs sense interès a l'estat, ja disposaríem de diners per començar a remuntar, sense l'escanyament dels interessos. I els propietaris d'aquestes fortunes? No perdrien els diners, tan sols no els podrien usar per fer-los créixer especulant, com és possible que facin ara en molts casos.


2. També es parla de posar impostos a les plusvàlues de les transaccions financeres. Jo impediria directament aquestes plusvàlues. Per mi els preus de les accions haurien de ser fixos. La gent que invertís en borsa només hauria de treure profit dels repartiments de dividends que els proporcionessin els beneficis de les empreses en que participen. Si no voleu ser tan radicals, posem que el preu de venda d'una acció no pot superar el preu de compra en més d'un 0,01% per dia de possessió de l'acció. Així, en un any, el màxim que es podria guanyar seria un 3,65% amb la compra-venda. Això trauria atractiu a la borsa i baixaria el preu dels crèdits, inclòs el deute públic.

3. Si no es rescata les persones que perden la feina o la casa, o que han de tancar la seva empresa per la crisi, tampoc és lògic que es protegeixi el capital dipositat en els bancs. En principi, els interessos són més alts quan augmenta la possibilitat de que no es retorni el préstec. De fet aquesta és la justificació de la prima de risc: com més alt és, més interès es demana. Si l'operació falla, cal assumir el risc que es va adquirir i perdre els diners que es van prestar al seu dia. Com a mínim, no està justificat retornar els interessos que eren garantia del risc, si al final no s'ha assumit.

Totes aquestes mesures ens traurien probablement del cercle dels escollits. Potser ens farien fora de l'euro i ens hauriem de reinventar, reduint el nostre tren de vida i tornant a començar des de zero. Segurament ens associaríem amb altres països en una situació semblant com Portugal o Grècia, formant el grup dels maldestres.

Si seguim pel camí on estem, és possible que d'aquí més temps partim de molt sota-zero, juntament amb la resta de societats més avançades, en les que les desigualtats es van aprofundint, com denunciaven ahir uns 40.000 manifestants a diferents ciutats d'Alemanya. El gràfic publicat per La Vanguardia sobre la distribució de la riquesa entre la població de més de 17 anys és molt eloqüent:

Distribució del capital entre la població de més de 17 anys

Tot aquest muntatge és insostenible a nivell mundial. Com més triguem a canviar les regles del joc, més patiment hi haurà per tothom.

divendres, 28 de setembre del 2012

De impostos i tributs a quotes i contribucions

(Traducción al castellano aquí)

Fa temps que em rondava pel cap una entrada sobre el tema del frau fiscal i la visió que en tenim. L'argumentació era que, en cercles petits, no pagar el que ens pertoca està mal vist per la resta de persones implicades, però quan arribem a cert nivell, el defraudador passa a ser una persona espavilada. Seria impensable que et trobessis a l'ascensor un veí que et digués:
  • Aquest any he aconseguit pagar només la meitat de les quotes de la comunitat perquè tinc a l'administrador enganyat.
En canvi, no ens sorprèn molt que el mateix veí ens digui:
  • Aquesta feina l'he fet sense IVA, perquè si no em surt massa a pagar de la renda.
En els dos casos, l'altre ens està passant per la cara que ell s'estalvia uns diners que haurem de cobrir entre tota la resta, però en el primer cas segurament li cantarem les quaranta per insolidari i en el segon potser el felicitarem per com n'és d'espavilat.

La meva proposta per pal·liar aquest problema era canviar-li el nom als impostos. L'arrel de la paraula està clara: un pagament que imposa algú amb poder als seus subordinats. En aquesta mateixa direcció va la paraula tribut: rendir honors i mostrar el sotmetiment als vencedors per part dels vençuts. És evident que aquestes paraules suggereixen injustícia i justifiquen la resistència.

Si ens apuntem a un gimnàs o pertanyem a una comunitat de veïns, paguem una quota, o sigui una part de les despeses per cobrir-les entre tots. Un sentit semblant té la paraula taxa, una aportació proporcional a un servei que s'està rebent. Més evident encara és el terme contribució, que suggereix esforç en comú per obtenir algun benefici.

Després de tots aquests raonaments anava a concloure que potser fóra bo canviar-li el nom als impostos i tributs per qualsevol d'aquestes altres opcions, de forma que representés millor el caràcter de repartició solidària de les despeses comuns de tota la societat. Així, també es podrien introduir paraules com aportació o cànon, potenciant el significat de assumpció conjunta de les despeses i proporcionalitat amb respecte a uns criteris establerts.

La veritat és que, a mesura que he anat escrivint l'entrada, m'he adonat que, actualment, els impostos i els tributs són això: uns diners manllevats per una imposició dels poders establerts, que estan servint per rendir tribut als mercats i als poders financers, que són els que ens han guanyat la batalla amb el deute i la prima de risc. Els governants que ens imposen tots aquest pagaments, sovint delmen la recaptació amb la seva quota de corrupció (vaig quedar impactat amb el vídeo de cafè amb llet sobre la gestió de la sanitat a Catalunya).

Així les coses, potser és millor deixar els noms d'impostos i tributs. Potser sí que haurem d'acabar creant una agència de contribuents, no catalana, sinó social. Una agència que recapti el que necessitem per construir la societat que tots volem, amb sanitat i educació per a tothom. I el deute que han contret, que el paguin ells, que a nosaltres ningú no ens va consultar si volíem estirar més el braç que la màniga.

Què s'han cregut?

(Traducido al  castellano aquí)

Sembla que a Espanya s'instal·lat una nova religió, o potser s'hauria de parlar de secta. Es tracta de la democràcia parlamentaria. Les seves veritats absolutes i inamovibles estan plasmades en la Constitució, el llibre sagrat que es pot esgrimir davant qualsevol brot de sentit comú. Així, envoltar el congrés amb una cadena humana és un perill per la democràcia, ja que s'interrompen els rituals dels grans sacerdots parlamentaris al seu temple de les Corts.

Davant el sentit comú, el PP està adduint la inevitabilitat. Les retallades són el únic camí per sortir de la crisi, a pesar de que cada cop ens enfonsem més en ella. No hi ha altra política possible. Llavors, davant una cadena humana que reclamarà un canvi de política envoltant el lloc on es decideix aquesta, la seva resposta és calar foc, mirant de exaltar els ànims d'una ciutadania cada cop més perplexa i més farta de la impunitat amb la que es maltractada per les institucions que haurien de vetllar pels seu benestar.

Aquest intent de deslegitimar la protesta convertint-la en agressiva és l'única explicació que li trobo a les declaracions de Mª Dolores de Cospedal, comparant-la amb el cop d'estat del 23 de febrer de 1981. Quadra també amb els vídeos que han aparegut on es veuen agents de la policia infiltrats entre els violents que van provocar els aldarulls. O potser eren ells els únics violents en un principi. També poden llegir-se en la mateixa línia les declaracions de Jorge Fernández Díaz, qualificant de "magnífica" l'actuació de la policia.

No podem seguir permetent que facin el que vulguin, emparats durant quatre anys darrera d'unes urnes a les que es van presentar amb un programa que no s'assembla en res amb el que estan fent. No pot ser que segueixin retirant diners dels serveis públics i no facin una política decidida contra el frau i la corrupció. No pot ser que segueixin desacreditant a la gent que expressa la seva opinió, argüint que no poden coaccionar les decisions de les Corts, quan ells mateixos se les estan saltant constantment a cops de decret llei.

Crec que ja va sent hora de la vaga general indefinida, d'aturar-nos a fer inventari del que tenim encara, abans que no ens ho hagin arrabassat tot. No es pot permetre la impunitat amb la que ens menyspreen. S'ha fet del tot evident que la política és quelcom massa important com per deixar-la únicament en mans de professionals (en el mal sentit de la paraula) de la política. I les lleis han d'estar al servei de la gent. No al revés.

dimecres, 26 de setembre del 2012

La peça

(Traducido al acastellano aquí)

Catalunya és una peça del trencaclosques. La pregunta és: com li aniria sola?

A l'entrada anterior, el trencaclosques, enumerava motius per la independència, però me'n vaig deixar un de fonamental: l'atractiu d'Espanya és baix, en aquest moment. En plena crisi, després d'haver-nos fet creure que érem un dels miracles econòmics del segle XXI, resulta que al final no era tant, ni de bon tros. El govern espanyol retalla per totes bandes escoltant als mercats, al BCE, a l'FMI, a tothom menys a la gent, a la que li diu que tot el que li passa és per culpa seva i que s'atingui a les conseqüències, mentre que amb els bancs s'ha de ser comprensiu perquè sinó... La corrupció està a l'ordre del dia i els partits no bandegen els inculpats, sinó que els aixopluguen. La monarquia va fotent la pota, el maluc i la ma al calaix, i no passa res. El PSOE, la possible alternativa, fa aigües per totes bandes i no acaba de trobar el camí. A més, va patir la primera envestida de la crisi i no se'n va sortir gaire bé.

I quina va ser la reacció del govern espanyol abans i just després de la manifestació? En primer lloc, ignorar-la i argumentar que la gent no hi era per demanar independència, el que encara convenç més als participants de la raó que tenien a l'anar-hi. En segon lloc, esgrimir la Constitució, quan ells la van canviar a conveniència dels mercats d'un dia per l'altre, junt amb el PSOE. Finalment, amb l'argument de que així no sortirà ningú de la crisi. La veritat, no semblen uns guies amb gaire credibilitat per anar marcant camins donats els resultats que estem tenint.

En una entrevista al ministre d'exteriors a la Vanguardia publicada el proppassat diumenge deia:

Heredamos la marca España en situación baja, pero está subiendo. Lo curioso es que tenemos activos muy bien valorados en el exterior, como la Corona, las fuerzas armadas, nuestros deportistas, gastrónomos, pero la suma de todo eso no se traduce en una presencia adecuada de España en los ámbitos políticos y económicos internacionales. La Marca España busca sumar todos esos activos.

Com a ganxo no és molt engrescador, oi? Si aquests són els actius d'Espanya anem apanyats. El camí de sortida resulta que no és invertir en educació sinó aconseguir Europenques.

Fóra molt diferent si al govern espanyol hi hagués algú que, tot i demanar esforços, tingués en compte a la gent abans que als bancs, que dugués una política més propera a Islàndia que a Grècia. Segur que la manifestació no hagués estat tant multitudinària. A més, segur que algú així hagués escoltat el parlament de Catalunya, enlloc de governar a cop de tribunal constitucional.

Europa té més atractiu. N'havia tingut molt i ara la gent s'està desencantant, però encara es veu com el camí de sortida si s'aconsegueix fer moure el monstre burocràtic d'una manera mínimament coordinada. De tota manera, les propostes de la troica al govern grec no són molt encoratjadores, junt amb altres decisions que fan pensar que no som a l'Europa de la gent, sinó a la del Euro.

I Catalunya? La marca Catalunya de moment és una possibilitat, el que li dóna el benefici del dubte i un component d'il·lusió que no poden abastar les alternatives que ja s'han materialitzat. A més, el president Mas ha sabut fer honor al seu nom i s'ha posat la brillant armadura del rei Artús de Caramelot, que el protegeix contra les crítiques dels pagans. S'ha de reconèixer que els seus moviments han estat impecables, ferm, però dialogant, esperant a que fos Rajoy que digués el que no tenia més remei que dir, després de la trajectòria que havia dut fins ara. Seguint un caminoi que voreja el precipici de la il·legalitat, però sense trepitjar-ne la línia. Bufant amb la mesura justa per mantenir la flama sense apagar-la. Avui s'ha consagrat com El Candidat, a l'anunciar que un cop Catalunya hagi trobat el Sant Greal de la independència ell es retirarà, com en Frodo després d'haver destruit l'anell al foc de Mordor (deixant el "fregao" a qui el succeeixi i enduent-se ell la glòria?).

Tenim pistes de com podria ser una Catalunya independent? Home, sí. De corrupció en tenim i en Millet encara segueix donant voltes. Això sí, Espanya guanya, que aquí encara no hem empresonat el jutge. En el tema retallades si que li passem la ma per al cara al govern espanyol: si Rajoy és un aprenent de sastre, Mas és Eduardo Manostijeras. En el capítol de sortides airoses de la crisi, no tenim el meló amb pernil de l'Europenques, però ja fem amb la síndria amb mortadel·la del Barcelona Gol (per cert, que si fessin l'Europenques a Burgos i l'anomenessin Madrid World, els titllaríem de centralistes, no?).

Posats a fer política ficció i reprenent el fil de la broma independència per privatització, imaginem quin podria ser el camí d'una majoria absoluta de CiU amb el mandat d'aconseguir la independència referendat per Catalunya. CiU sempre ha cercat l'acord, usant la confrontació com carta de negociació, però no més. Ara li caldria cercar una independència pactada a tres bandes. Amb un referèndum darrera, Europa s'avindria a fer de jutge (i part, si vol cobrar). La teoria de que no ens deixarien entrar a la Unió Europea no me la crec. Em sembla més bé que no ens deixarien marxar sense pagar (no colaria allò de "paga l'últim"). Així les coses, Mas podria oferir a Rajoy un cable, assumint més deute del que tocaria a Catalunya. Rajoy ho podria vendre com un triomf negociador i penjar-se un medallot rotllo màgic Andreu. En Mas, ho passaria com una concessió que ens beneficiaria, ja que evitaríem el previsible boicot si les negociacions eren tibants. A més, la Catalunya emprenedora, sense el dèficit fiscal podria amb això i molt més. Europa contenta de tenir un maldecap menys i una diversificació del deute, menys susceptible de desestabilitzar si fallava un dels dos nous estats. Hauríem comprat Catalunya a Espanya, en definitiva. Si és cert que l'oligarquia catalana existeix, seria aquesta la que hauria comprat Catalunya a l'estat, però amb els diners de tots. I tindria màniga ampla per fer i desfer. A més, un petit error de càlcul en la capacitat recuperadora de Catalunya, ens podria portar a la necessitat de fer més retallades i acabar de privatitzar el que quedés com a públic a Catalunya, seguint la filosofia de CiU, de que si pot donar diners per què no aprofitar-ho? No hem d'oblidar que, mentre la dreta espanyola és més dura en quan a conservadorisme, la catalana és molt més pragmàtica i eficient a l'hora d'aplicar polítiques lliberals (imagineu-vos, per exemple, una reforma laboral a lo CiU).

Aquesta no sé si és una perspectiva real o un fruit paranoic. Però està clar que no és l'únic camí possible. Al parlar de la manifestació vaig dir que, en un moment donat, s'hi havien afegit prou sensibilitats com per a que em sentís còmode participant-hi. El moment fou quan alguns incorporaren les reivindicacions socials. Perquè sembla acceptat per la gran majoria que hi ha un dèficit fiscal important entre Espanya i Catalunya. No hi ha acord en si es pot qualificar d'espoli o no. Però el que segur que és un espoli és el que estan fent els bancs i les grans empreses amb el poble de tot l'estat, amb desnonaments, acomiadaments injustificats i pèrdua de llibertats. I aquesta és la lluita que ens portarà a un futur o ens en deixarà sense.

Així doncs, si em veieu amb una estelada, durà l'estel vermell i el triangle groc.

Salut!

dilluns, 24 de setembre del 2012

El trencaclosques

(Traducido al castellano aquí)

Espanya és un trencaclosques. La pregunta és: encaixa o no?

Les peces actuals, les autonomies, van sortir d'un compromís per no trencar amb la dictadura, sinó fer una transició cap a la democràcia. En aquest context, la Constitució representava un salt prou significatiu en la capacitat de govern dels pobles amb entitat pròpia que hi havia dins Espanya. També era quelcom acceptat de forma general per la resta de l'estat, per restablir el que s'havia atacat durant la dictadura.

El fet és que les autonomies es van estendre a tota Espanya. Les que tenien una identitat més marcada van seguir un circuit més ràpid que les altres. Els diferents estatuts els van donar més o menys competències a cada una. Però totes tenen bàsicament el mateix estatus: des de la denominació fins a la representació en els diferents òrgans de decisió. Això sembla el més just a primera vista, però en el fons és una trampa, perquè els ciutadans dels diferents llocs no li estan donant el mateix significat, però en canvi tot sembla el mateix. Per alguns, les comunitats són una descentralització de l'estat per apropar l'administració central als ciutadans. Per altres, són entitats amb una identitat pròpia, que participen formant l'estat espanyol. Però li diem a tot pel mateix nom, així que, si vius en una "comunitat descentralitzada", tendeixes a pensar que totes tenen el mateix sentit.

A aquesta dificultat per entendre realitats diferents s'hi afegeix el fet que l'adscripció a Catalunya o a Espanya (o a les altres comunitats, també) té un fort component emocional, amb el que pot donar fàcilment rèdits, ja sigui en forma de vots, o a l'hora trobar suports per una negociació. No vull entrar a valorar exemples concrets, però des d'alguns sectors de Catalunya s'han fet algunes actuacions i declaracions molt bel·ligerants. D'altra banda, alguns mitjans i partits polítics de la resta de l'estat han magnificat (i a vegades inventat) problemes per exaltar els ànims.

En tot aquest panorama, la tirada cap a enrere de l'Estatut referendat a Catalunya, no només per les corts, sinó també pel tribunal constitucional, representen un posicionament clar del model de "comunitat descentralitzada" sobre el model d'"entitat participant". El missatge és clar: a Espanya hi ha una única nació, la nació espanyola, tal com va dir Aznar després de la manifestació per protestar contra aquella sentència.

I, llavors, arriba la crisi. Calen quartos. A Catalunya es publiquen unes balances fiscals i sembla clar que aporta més del que rep i del que necessita. Aquest tema cal matisar-lo, però és sobre la taula. A nivell estatal, el PP comença a carregar les culpes sobre les autonomies. No conec enquestes, però és possible que si es planteges la substitució dels parlaments i el governs autonòmics per òrgans descentralitzats del govern espanyol, en moltes comunitats no es posarien les mans al cap. Així, aprofitant aquest descrèdit, el govern del PP augmenta la pressió sobre les comunitats i les amenaça amb una intervenció, marcant la política que hagin de fer. És com calar foc a un polvorí. I esclata l'11 de setembre.

I ara? Molts diuen que cal parlar-ne. Fins i tot Aznar diu a Mèxic que un estat pot ser federal o unitari, centralitzat o descentralitzat, no queda clar si es refereix a Espanya, però ho sembla. En el PSC parlen d'estat federal asimètric. El problema de l'estat federal, en aquests moments, és que ningú sap exactament en què consistiria. Podria anar des d'un simple canvi de nom de les comunitats a una transformació real de les relacions entre elles, però a hores d'ara és massa ampli per jutjar-ho.

El que cal decidir és si el model que es vol per Catalunya és el d'una part de l'estat espanyol amb més o menys autonomia, el d'una nació que participa dins un estat o el d'un estat dins la Unió europea, que es relaciona dins d'ella amb Espanya. En els dos darrers casos, entenc que sentències com la del constitucional no tindrien sentit.

El model federalista podria ser el menys abrupte, però es corre el perill que les indefinicions tornin a quedar soterrades i d'aquí quatre dies tornem a estar com ara, amb recriminacions amunt i avall. No ho sé. Tal com han anat les coses, potser seria bo clarificar més els papers i tancar la porta a que se segueixin utilitzant les tensions que sortirien com a armes electorals: tant per part dels sectors més espanyolistes, com pels governs catalans que atorguen a Madrid la responsabilitat de tots els nostres mals.

Finalment, quin camí seguir? Està clar que la independència no està contemplada dins la Constitució. Si es vol seguir el camí establert avui en dia, plantejant un referèndum a tot l'estat, el resultat podria ser grotesc: sortir que no a la independència però guanyar aquesta opció a Catalunya. Això suposaria pràcticament declarar-la una nació annexionada per la força.

Si s'hagués de fer així, el que seria lògic és que les opcions fossin tres: "Sí", "No" i "Opció més votada a Catalunya". Aquesta darrera seria com un vot en blanc, que se suma a la majoria, però circumscrivint aquesta a l'escrutini realitzat a Catalunya. Tinc la sensació que aquesta seria l'opció més votada a la resta de l'estat. Crec que hi ha alguna enquesta que avala el fet que, per a la majoria, tampoc seria un daltabaix la independència, sempre es referendés i que el procés fos pactat. Això permetria que tothom digués la seva i donar credibilitat a la solució que s'adoptés, fos quina fos.

En tot cas, crec que per una vegada val la pena que ens oblidem de les desqualificacions i dels tòpics. Cal que la solució que prenem ara sigui més estable que la que hem tingut i que barri la porta a les demagògies.

Esperit endavant

(Traducido al castellano aquí)

Avui, en sortir de casa, m'he trobat el següent cartell en una sucursal del BBVA:


Senyors, donada la indefinició del que vol dir esperit endavant, els suggereixo alguns finals més explícits per a la frase Veure el món com una oportunitat de negoci és:
  • esperit de conquesta
  • l'origen de l'especulació
  • el desarrelament de l'home vers la natura
  • la raó del canvi climàtic
  • el motiu de bona part de la fam que pateixen milions de persones arreu del planeta
  • un camí asfaltat cap a la fi de la humanitat
  • un crim no inclòs al codi penal
  • la buidor de l'ànima
En resum, és l'esperit de la tristesa.

divendres, 21 de setembre del 2012

En Rajoy ha dit que no. Visca la Revolució!

(Traducido al castellano aquí)

Qui ens havia de dir quan érem petits que la gallineta duia barba? En Rajoy ha dit que no, i ara tenim aquí la revolució. Ha dit no, presoner d'una constitució que va ser l'oli que va greixar fa més de trenta anys el motor amb el que l'esperit de la transició ens va dur al país de les quimeres, on no ens calia remar tots junts perquè ens impulsava la vela del Bribón lliscant pel mar dels oblits. I ja se sap què els passa als olis dels cotxes si no es canvien en 30 anys: no greixen sinó que gripen, i el motor s'encalla. Ha dit que no, presoner d'anys de lectures restrictives dels versets d'aquesta constitució, aquest llibre sagrat que no va fer l'home sinó que ens va dictar el Déu de la Transició.

Tenim aquí la revolució. O potser no. Veiem a Ken-beach-boy-Mas surfejar l'onada humana de l'11 de setembre sense despentinar-se ni un pèl, en el més pur estils dels primers westerns americans. Tranquils, però, que la punta de la planxa no apunta cap a la ruptura, ens diu. No senyor, apunta més bé cap a una majoria absoluta a finals d'any. Apunta l'onada cap a la zona de la platja on el PSC està encara provant de interpretar les instruccions per muntar un estat federal. Aquelles instruccions que en català diuen una cosa i en castellà en diuen una altra de totalment diferent. Apunta a quatre anys més de coll per acabar de desmuntar el que quedi dels xiringuitos del benestar i trobar un nou culpable dels nostres mals (tripartit? Madrid? Brussel·les, potser? Ai, quins nervis!).

O potser sí que tenim aquí la revolució. Potser l'onada empeny més fort a Mas del que ell voldria, igual que les sentències del constitucional empenyen a Rajoy més del que li agradaria avui, i estan els dos atrapats en els sucs que li han tret als nacionalismes respectius. Potser per fi es produeix la revolució en que un poble català tranquil esdevé una nació autogovernada sense perjudicar la resta d'Espanya i sense que aquesta se senti agredida. M'agrada pensar que això és quelcom més que un desig. Que és una possibilitat.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Radicals lliures

Se'ns insisteix constantment que un bon règim alimentari ha de servir també per reduir els radicals lliures, si volem conservar el nostre organisme saludable. Digueu-me paranoic, però estic convençut que es tracta d'una campanya orquestrada per a que el nostre subconscient faci la correspondència dels règims alimentaris als polítics. Així, quedarem convençuts de que, per la bona salut dels nostres organismes polítics cal seguir la mateixa pauta: de radicals, pocs i empresonats. I és que els radicals són sempre gent bruta i grenyuda que va borratxa i crema contenidors i trenca vidres i crida proclames contra els organismes que tant ens ha costat muntar entre tots.

Però si ens fixem en l'etimologia, la paraula ve d'arrel. Així, un radical és una persona que va a l'arrel de les coses, que se les qüestiona i les analitza a fons, disposada a canviar-les si realment ja no serveixen pel que foren creades o si no s'adapten al que creu correcte. Aquesta radicalitat pot portar a l'acció. I aquesta acció pot ser violenta, però no necessàriament. De fet, els canvis aconseguits sense violència són més perdurables, perquè no vencen, sinó que convencen; perquè no armen, ans desarmen; perquè inclouen enlloc d'excloure.

Els radicals lliures del nostre organisme es desactiven quan es combinen de forma estable i perden el seu poder reactiu. La nostra societat desactiva el nostre poder reactiu donant-nos el suficient com per a que la por a perdre-ho ens freni davant l’acció. És el panem que no ens deixa ser lliures. A més, prova de que la gent no es qüestioni l'establert. Ho fa enlluernant-nos amb tota una sèrie de distraccions en forma d'espectacles de masses, tecnologia desbordant, televisió escombraria, etc. És el circenses que no ens permet ser radicals. No ha canviat molt des de Juli César, però funciona.

Als que se sobreposen a tot això i es constitueixen en radicals lliures, cal desactivar-los d'alguna altra manera. Si són violents, la privació de la llibertat física pot tenir èxit. A qui cremi una caixa de cartró al carrer se'l pot empresonar, no fos cas que acabi per cremar-me la casa. Però amb els pacífics aquest recurs no val, i només es pot anar per la via de la minimització del seu impacte o pel seu descrèdit. Un radical lliure i pacífic a la presó és una bomba de rellotgeria. En alguns casos els han matat per fer-los callar, però la seva flama no l'han poguda apagar, sinó que potser s'ha encès més i per sempre.

Així doncs, necessitem radicals lliures i pacífics, per a que ens qüestionin i ens moguin i ens ajudin una mica a tots a convertir-nos en protagonistes de les nostres vides. Personalment, sempre he provat de no caure en els circenses. Amb l'edat va sent més fàcil, perquè en el fons són avorrits (bé, les maquinetes són molt atractives). Provo de mirar-me les coses des de diferents punts de vista i, potser pecant d'immodèstia, crec que me'n surto raonablement bé. El que em costa més és el panem, desfer-me de la por a perdre el que tinc. Així que soc un pèl radical i poc lliure. No anem bé!

Aquest cap de setmana vaig veure una entrevista que en Jaume Barberà li va fer a la que, per mi, és una de les radicals lliures que corren per casa nostra avui en dia: la Teresa Forcades (dit des del meu més profund respecte). En aquesta entrevista en Jaume Barberà li mencionà un tros de l'evangeli, concretament, Mateu 6:24-34. Aquí va la versió de la Bíblia de Montserrat:

Buscar el Regne de Déu confiant en la Providència. Ningú no pot servir dos senyors, perquè, o estimarà l'un i no l'altre, o bé farà cas de l'un i no de l'altre. No podeu servir Déu i el diner. Per això, us dic: no us preocupeu per la vida pensant què menjareu, ni pel cos pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que no pas el menjar, i el cos més que no pas el vestit? Mireu els ocells: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? I ¿qui de vosaltres, per més que es preocupi, pot allargar d'un sol moment el temps de la seva vida? I del vestit, ¿per què us en preocupeu? Fixeu-vos en els lliris boscans, com floreixen: no treballen ni filen; però jo us dic que ni Salomó en tota la seva glòria no anava vestit com un d'ells. I, si l'herba, que avui és i demà la tiren al forn, Déu la vesteix així, ¿no farà molt més amb vosaltres, homes de poca fe? No us preocupeu, doncs, dient «¿Què menjarem, o què beurem, o amb què ens vestirem?» Totes aquestes coses són les que busquen els pagans. Ja sap prou el vostre Pare celestial que en teniu necessitat. Busqueu primer el seu Regne i la seva justícia, i tot això us serà donat de més a més No us preocupeu, doncs, pel dia de demà, que el demà ja tindrà les seves preocupacions. Ja en té prou cada dia amb el mal que porta.

Perdoneu per un cita tan llarga, però no he trobat on aturar-me. Avui, al començar a escriure aquesta entrada m'ha vingut aquest passatge al cap, suposo que pel fet d'haver-lo tornat a sentir fa tant poc temps. És la crida a desfer-nos de la cadena del panem, a deixar de perdre la vida provant de conservar-la, a vèncer la por de caminar cap a on ens porten les nostres conviccions.

M'agradaria pensar que són els primers passos els que més costen. Jo no tinc clar que n'hagi fet gaires, però el cert és que em segueixen costant molt.

Bona sort!

diumenge, 16 de setembre del 2012

La mani

(Taducido al castellano aquí)

Fa anys que no vaig a les manifestacions de l'11 de setembre. Aquest any, quan vaig començar a veure com s'estava plantejant, vaig dubtar de si hi aniria. Pocs dies abans m'havia decantat per no afegir-m'hi, però al darrer moment hi hagués anat. Com que era fora i encara no havia tornat a Barcelona vaig haver de fer com el Presi: assistir-hi espiritualment.

Els motius pels que havia decidit no anar-hi eren diversos. Tot i que la convocatòria no partia directament del govern, el President l'havia fet seva, encara que digués que no hi aniria, així que es podria entendre com un suport a la política que està duent a terme, amb la que no combrego en la majoria d'aspectes. En molts dels comentaris que anava veient, apareixia el discurs de què si no hi hagués dèficit fiscal Catalunya se'n sortiria i, per tant, se'ns havien de tornar els diners posats de més. Aquest argument sense matisos, legitimaria als que tenen sous més alts a no pagar impostos si necessiten el quartos, desentenent-se dels més desafavorits. Tampoc m'agradava que l'afirmació de la catalanitat es convertís, massa sovint, en una negació de l'espanyolitat, caient en els estereotips que tots hem sentit per les dues bandes. I no anem enlloc posant més llenya al foc.

Però al final es van afegir a la convocatòria prou sensibilitats diferents com per a que em semblés que hi cabia assistir amb els matisos amb els que sí que em trobo identificat. El motiu principal pel que hi hagués participat és dir-li al govern del PP que no és lícit aprofitar la crisi per recentralitzar l'estat de les autonomies, igual que no ho és per carregar-se l'estat del benestar. Trobo inacceptable que, tenint una balança fiscal negativa de 16 mil milions d'euros en un any, l'estat vulgui lligar el préstec de 5 mil milions d'euros a una intervenció de les polítiques del govern català, més enllà dels aspectes macroeconòmics.

El que no es pot negar és que ara ens trobem en una situació diferent del 10 de setembre, a banda dels motius per assistir-hi o no que hagi tingut cadascú. El mateix 11 de setembre l'Iñaki Gabilondo va penjar un vídeo (¿Independencia? Las cartas boca arriba) on demanava que cadascú es posicionés. Estic d'acord amb ell. Una munió tant gran de gent no es pot tractar com "un lío y una algarabía".

Tot i que s'esperava força multitudinària, crec que la manifestació va acomplir amb escreix l'objectiu dels organitzadors més optimistes. Però els diferents partits haurien d'haver tingut en compte aquesta possibilitat i n'hi ha alguns que sembla que els ha agafat bastant a contra peu, sobre tot als d'àmbit estatal, més concretament a la part estatal d'aquests partits.

Segons el meu punt de vista, es segueixen cometent els errors de sempre des de les dues bandes. Una part dels independentistes ho basa tot en un espoli per part de l'Estat, perquè pren més diners dels que torna. Aquest argument, sense més, ens hagués impedit rebre ajuts de la Unió Europea durant tots aquests anys que hi hem pertanyut. Si el matisem dient que l'aportació a la resta de l'Estat no ha d'impedir que s'inverteixi en la mateixa mesura en Catalunya, ja s'entén més. En aquest sentit, els exemples més clars són les d'infraestructures de transports que tindrien molta incidència i se'ls dóna la mateixa prioritat que a altres que seran deficitàries. Amb això no vull dir que aquestes darreres s'hagin d'abandonar, senzillament, que s'han d'estudiar bé i donar-les-hi la prioritat adequada.

De l'altra banda hi ha arguments que em deixen descol·locat. Justificar que no es pot plantejar, ni tan sols un referèndum sobre la independència de una part de l'Estat, perquè no està contemplat a la Constitució ho trobo espectacular. Resulta que un estatut referendat per Catalunya es pot tirar enrere perquè no és constitucional, enlloc de modificar la Constitució per a que s'hi acomodi. En canvi, no hi ha problema en canviar-la en un tres i no res per incloure-hi un sostre en el deute de les administracions i fixar la seva devolució com prioritària. O sigui, un referèndum és paper mullat, però fer contents els mercats bé val que siguem flexibles.

Fent una petita cerca he trobat a la Constitució l'article 47:

Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación.
La comunidad participará en las plusvalías que genere la acción urbanística de los entes públicos.

Els que s'escandalitzen de que no s'acompleixi la Constitució permeten que un banc que ha especulat amb l'habitatge i al que se l'hi ha hagut de prestar diners de tots (i demanar diners a la UE amb l'aval de tots), desnoni i deixi al carrer gent que ha quedat sense feina. Una manera força estranya de vetllar per la Carta Magna, la veritat.

Aquests dies he anat seguint notícies de diaris catalans i d'àmbit estatal. I també he anat veient comentaris que deixa la gent: hi ha molts comentaris exaltats i desqualificadors per les dues bandes. També n'hi ha que es fan amb criteri i respecte. A més, suposo que els exaltats són més propensos a expressar-se que els moderats, que els que dubten. Tant a Catalunya com a la resta d'Espanya hi ha molta gent que sap parlar les coses. De la mateixa manera que la majoria de catalans no persegueix als castellanoparlants, la majoria de gent de la resta d'Espanya no ens veu com uns pocavergonyes que no paren de queixar-se. Totes les postures són lícites si es defensen respectant les altres. Defensar un encaix dins Espanya és tant lícit com creure que tots estaríem millor si les relacions fossin d'igual a igual, dins la Unió Europea.

Jo crec que el debat s'ha d'encetar. Si no ho fem com abans millor, la situació s'anirà podrint cada cop més i serà més difícil sortir-ne. Aquest procés afectarà als interessos d'uns i altres. És més, per moltes previsions que es facin i teories que es puguin establir, no se sabrà a qui beneficia o perjudica la independència de Catalunya fins que no es produeixi, si és que aquesta acaba sent la opció. En cas contrari quedarà en el terreny de la especulació. 

En aquest debat caldrà tenir present que un tema com aquest té una component emocional molt forta. Una persona que visqui a Catalunya pot sentir-se catalana, espanyola, europea, d'una altra part d'Espanya (d'on sigui originària o els seus ascendents, per exemple), etc. Aquests sentiments no són excloents: algú pot sentir-se vinculat a tot i un altre sentir-se ciutadà del món, sense arrels en cap d'aquests llocs. Tampoc totes les adscripcions han de ser igual d'intenses: segurament alguna serà la predominant. Si volem sortir-nos d'aquest embolic amb èxit, hem de tenir clar que els sentiments són els que són i que no n'hi ha de millors o pitjors. Els que sí que s'han d'eradicar són els sentiments anti- (anti-catalans i anti-espanyols, sobre tot, però també anti-europeus, anti-"altres contrades", etc.).

L'altre punt important per a que el procés sigui profitós és que es puguin posar sobre la taula totes les opcions de forma pacífica i dialogant. No es pot descartar res a priori, només pel fet que contradigui una norma establerta o una situació a la que estem tots acostumats. En aquest sentit, defensar la celebració d'un referèndum i anunciar que es farà campanya en contra de la independència i a favor d'un altre model d'estat, ho trobo una opció d'allò més coherent, perquè afronta la qüestió enlloc de soterrar-la.

Finalment, la decisió s'ha de prendre de forma democràtica, potser amb unes eleccions plebiscitàries. Segurament un referèndum ho haurà de ratificar. Cal fixar les regles del joc. Però, al meu entendre, ha de decidir únicament la gent que viu a Catalunya. La resta d'Espanya pot opinar igual que, amb molta menys mesura, la resta de la Unió Europea, que també es veuria afectada. Però si es rebutgés la independència en un referèndum estatal i a Catalunya hagués estat l'opció guanyadora, la situació resultant seria inviable a molt curt termini i durant molt de temps, segons el meu punt de vista. No fer la consulta és amagar el cap sota l'ala i donar peu a que cadascú segueixi llegint la voluntat de la gent segons el seu propi criteri. Si es fa i Catalunya passa a ser un estat, segurament és senyal de que l'encaix era massa difícil. I si el resultat és que continua dins Espanya, l'adscripció haurà estat voluntària, i perdran força els que treuen profit de confrontació, tant d'una banda com de l'altra.

I en tot això, què votaria jo? No ho sé. Dependria en bona part del procés que se seguís per arribar a la consulta, de les conseqüències que em semblés que tindria per a tots la independència i del futur que s'albirés en cas de continuar a Espanya. Miraria de ser el més objectiu possible i no barrejar-hi gaire els sentiments, encara que pot ser difícil adonar-se'n. Pel que fa a la meva identitat, soc català. No em molesta ser espanyol, però tampoc és per mi una prioritat seguir-hi sent com a estat. Està clar que comparteixo més amb la resta d'espanyols que amb la resta d'europeus. Soc europeu, especialment de la Europa llatina. Des que la Unió Europea va agafar embranzida, una opció que veia plausible era que els estats anessin perdent protagonisme. D'una banda cap a la Comissió europea, per unificar polítiques. D'altra cap a les regions del que s'havia anomenat Europa de les regions, que constituirien un estament més proper als ciutadans. Em referia a això com aconseguir, no la "independència", sinó la "dependència directa" d'Europa, ja que les diferents regions d'Espanya i d'Europa passarien a relacionar-se directament, sense una dependència tant forta dels estats. Això havia quedat relegat, però em semblava que podia reactivar-se al forçar la crisi a una unificació de polítiques, primer monetàries, però després també en altres àmbits. Potser seria una solució no traumàtica, facilitadora de que no hi hagués vencedors ni vençuts, al haver arribat tots al mateix lloc, encara que per camins i motius diferents, segurament.

dijous, 13 de setembre del 2012

La humanitat dels nostres governants


Hi ha un acord bastant generalitzat en el fet que ens trobem en una crisi greu. Els motius pels quals ens hi trobem tampoc són gaire discutits: sembla ser que l'excés de crèdit suportat en una bombolla immobiliària sense cap control (ans al contrari, incentivada per requalificacions i ajuts) ens ha dut a la situació actual. Els efectes també els tenim tots davant mateix: retallades per aconseguir pagar els deutes, tancament d'empreses, fre del consum, disminució de les recaptacions; més retallades,... té tota la pinta d'un cercle viciós, oi?

El que ja no és tant unànime és el camí de sortida, el que ens permetrà trencar aquesta espiral. Podem provar de reconstruir el que seria la conversa entre un il·lús, esclau de la seva utopia, i un professional que sap el que cal fer i segueix un clar full de ruta (ep! res de jocs de paraules facilons, que ja ens coneixem...):

Utopia - Podríem dedicar el màxim possible a formar a la gent i mirar de crear llocs de treball qualificats que aportessin valor a les nostres empreses.

Full de ruta - Sí, home! I que quan estiguin formats marxin, i altres aprofitin els quartos que hi hem dedicat? Molt millor que marxin rucs; així serà més probable que, si tornen, sàpiguen alguna cosa més que quan van emigrar.

U - Doncs en sanitat. Així creem llocs de treball i mantenim una població saludable.

F - Si no tenim feina per a la població, per a què volem que estigui sana? Potser el problema és que som massa gent...

U - Doncs anem a veure en què som forts... Tenim molt Sol, ho podríem aprofitar per...

F -Ara ens entenem! Hem de convertir les nostres platges en torradores per turistes, ben regats d'alcohol, i que es deixin tota la pasta possible.

U - No, jo més bé em referia a treure el màxim suc del Sol...

F - Sí, sí, és clar! El sòl! el requalifiquem tot a urbanitzable i creem complexos turístics per a que vinguin a prendre el Sol els turistes, tal com dèiem! O si volen, que inverteixin en urbanitzacions...

U - Deixem-ho córrer....

I així hem atret inversions com la de l'Europenques, que sembla que potenciarà el costat lúdic del personal (o potser hauríem de dir ludopàtic). La Generalitat s'ha disputat l'honor amb la candidatura de la Comunitat de Madrid, fent gal·la tots dos, d'una olímpica capacitat, no ja de baixar-se de pantalons, sinó de llençar-los el més lluny possible.

No sé si a hores d'ara se m'haurà vist el llautó, però us desvetllaré un secret: estic en contra d'aquesta mena de complexos, per molts motius diferents. El primer de tots és que no crec convenient res que fomenti el joc i les possibles addiccions. En unes declaracions d'un directiu de l'empresa que muntarà el complex deia que havien creat clíniques per desenganxar ludòpates: absurd, oi? En segon lloc veig inadmissible que, per tal d'aconseguir el projecte, les administracions es plantegin canviar legislacions: permetre l'entrada de menors als casinos, rebaixar les garanties laborals dels empleats, fumar en lloc públics, etc. A més, si es fa només pel nou complex, seria totalment injust per la resta de competidors, amb el que la instal·lació pot suposar tornar enrere en normes que la societat ja té assumides i que crec que són beneficioses.

A favor s'esgrimeixen arguments com que es crearan molts llocs de treball i que atraurà molts turistes. Segurament donarà molta feina, però el més probable és que amb salaris molt baixos i una inestabilitat laboral molt alta. Sí que és cert que la gent contractada per aquests complexos no estarà cobrant subsidis, però no crec que cotitzin gaire, donats els sous que tindran. Els qui guanyaran els diners ja ens ho diu el nom enregistrat: Euro-pa Vegas. Es podria pensar en aquest projecte com un pont per ajudar a sortir de la crisi ara, a curt termini, però vistos els calendaris, es planteja com a una solució al nostre futur, ja que s'està parlant de que estigui del tot acabat al 2025.

Pel que fa a la sostenibilitat, aquestes instal·lacions tenen tendència a malbaratar recursos, més que a estalviar-ne. És possible que el preu de l'energia, l'aigua, etc. es vagi incrementant en un futur immediat. D'altra banda, el combustible d'aquests complexos és la gran quantitat de visitants que tenen: han d'atraure milions de visitants cada any per ser rendibles. Amb la crisi actual, la gent dels països més afectats aniran reduint despeses i cada cop gastaran menys en viatges d'aquest estil. Els països que no estan tant afectats són els que exporten, però dels mercats exteriors que tenien, molts estan en crisi i cada cop compraran menys. Per tant, també hauran de reduir despeses. No crec pas que sigui viable mantenir un ritme prou elevat de visitants amb el cost dels recursos incrementant-se i menys visitants dels previstos.

Així doncs, si falla ens quedarem amb una andròmina decadent i la consegüent pèrdua de diners de qui hagi apostat (mai millor dit) pel complex. El problema, és que no serà l'empresa promotora o, si més no, no serà l'única, perquè resulta que els cal aconseguir inversors. I si aquests inversors acaben sent bancs autòctons, qui acabarà pagant la factura? Potser ens hauran de tornar a rescatar?

Al final sembla que la rifa li ha tocat a Madrid, però la Generalitat, incansable ella, s'ha tret de la màniga el Barcelona Gol. És cert que no em sembla tant dolent com l'Europenques: no sé com són els terrenys on s'instal·laran ambdós complexos, però com a mínim ens estalviarem l'impacte mediambiental que hagués tingut sobre el Delta del Llobregat; sembla que està més orientat a parc temàtic i no tant al joc, encara que també tindrà casinos; en principi diuen que no modificaran cap llei per a facilitar l'establiment. Però segueix sent el mateix esquema de negoci, i segueix tenint el mateix risc d'acabar en un fiasco que haguem de pagar entre tots. Sobre tot, tenint en compte el personatge que lidera el projecte.

No aprenem. Enlloc d'aprendre una lliçó i aprofitar la crisi per encarar el cotxe cap a una direcció diferent del mur que tenim al davant, premem l'accelerador amb força per veure si aconseguim rebentar-lo. I és que podem congratular-nos de la humanitat dels nostres governants, si fem cas de la vella dita:

L'home és l'únic animal que ensopega dos cops en la mateixa pedra. O era totxo?