La mani

(Taducido al castellano aquí)

Fa anys que no vaig a les manifestacions de l'11 de setembre. Aquest any, quan vaig començar a veure com s'estava plantejant, vaig dubtar de si hi aniria. Pocs dies abans m'havia decantat per no afegir-m'hi, però al darrer moment hi hagués anat. Com que era fora i encara no havia tornat a Barcelona vaig haver de fer com el Presi: assistir-hi espiritualment.

Els motius pels que havia decidit no anar-hi eren diversos. Tot i que la convocatòria no partia directament del govern, el President l'havia fet seva, encara que digués que no hi aniria, així que es podria entendre com un suport a la política que està duent a terme, amb la que no combrego en la majoria d'aspectes. En molts dels comentaris que anava veient, apareixia el discurs de què si no hi hagués dèficit fiscal Catalunya se'n sortiria i, per tant, se'ns havien de tornar els diners posats de més. Aquest argument sense matisos, legitimaria als que tenen sous més alts a no pagar impostos si necessiten el quartos, desentenent-se dels més desafavorits. Tampoc m'agradava que l'afirmació de la catalanitat es convertís, massa sovint, en una negació de l'espanyolitat, caient en els estereotips que tots hem sentit per les dues bandes. I no anem enlloc posant més llenya al foc.

Però al final es van afegir a la convocatòria prou sensibilitats diferents com per a que em semblés que hi cabia assistir amb els matisos amb els que sí que em trobo identificat. El motiu principal pel que hi hagués participat és dir-li al govern del PP que no és lícit aprofitar la crisi per recentralitzar l'estat de les autonomies, igual que no ho és per carregar-se l'estat del benestar. Trobo inacceptable que, tenint una balança fiscal negativa de 16 mil milions d'euros en un any, l'estat vulgui lligar el préstec de 5 mil milions d'euros a una intervenció de les polítiques del govern català, més enllà dels aspectes macroeconòmics.

El que no es pot negar és que ara ens trobem en una situació diferent del 10 de setembre, a banda dels motius per assistir-hi o no que hagi tingut cadascú. El mateix 11 de setembre l'Iñaki Gabilondo va penjar un vídeo (¿Independencia? Las cartas boca arriba) on demanava que cadascú es posicionés. Estic d'acord amb ell. Una munió tant gran de gent no es pot tractar com "un lío y una algarabía".

Tot i que s'esperava força multitudinària, crec que la manifestació va acomplir amb escreix l'objectiu dels organitzadors més optimistes. Però els diferents partits haurien d'haver tingut en compte aquesta possibilitat i n'hi ha alguns que sembla que els ha agafat bastant a contra peu, sobre tot als d'àmbit estatal, més concretament a la part estatal d'aquests partits.

Segons el meu punt de vista, es segueixen cometent els errors de sempre des de les dues bandes. Una part dels independentistes ho basa tot en un espoli per part de l'Estat, perquè pren més diners dels que torna. Aquest argument, sense més, ens hagués impedit rebre ajuts de la Unió Europea durant tots aquests anys que hi hem pertanyut. Si el matisem dient que l'aportació a la resta de l'Estat no ha d'impedir que s'inverteixi en la mateixa mesura en Catalunya, ja s'entén més. En aquest sentit, els exemples més clars són les d'infraestructures de transports que tindrien molta incidència i se'ls dóna la mateixa prioritat que a altres que seran deficitàries. Amb això no vull dir que aquestes darreres s'hagin d'abandonar, senzillament, que s'han d'estudiar bé i donar-les-hi la prioritat adequada.

De l'altra banda hi ha arguments que em deixen descol·locat. Justificar que no es pot plantejar, ni tan sols un referèndum sobre la independència de una part de l'Estat, perquè no està contemplat a la Constitució ho trobo espectacular. Resulta que un estatut referendat per Catalunya es pot tirar enrere perquè no és constitucional, enlloc de modificar la Constitució per a que s'hi acomodi. En canvi, no hi ha problema en canviar-la en un tres i no res per incloure-hi un sostre en el deute de les administracions i fixar la seva devolució com prioritària. O sigui, un referèndum és paper mullat, però fer contents els mercats bé val que siguem flexibles.

Fent una petita cerca he trobat a la Constitució l'article 47:

Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación.

La comunidad participará en las plusvalías que genere la acción urbanística de los entes públicos.

Els que s'escandalitzen de que no s'acompleixi la Constitució permeten que un banc que ha especulat amb l'habitatge i al que se l'hi ha hagut de prestar diners de tots (i demanar diners a la UE amb l'aval de tots), desnoni i deixi al carrer gent que ha quedat sense feina. Una manera força estranya de vetllar per la Carta Magna, la veritat.

Aquests dies he anat seguint notícies de diaris catalans i d'àmbit estatal. I també he anat veient comentaris que deixa la gent: hi ha molts comentaris exaltats i desqualificadors per les dues bandes. També n'hi ha que es fan amb criteri i respecte. A més, suposo que els exaltats són més propensos a expressar-se que els moderats, que els que dubten. Tant a Catalunya com a la resta d'Espanya hi ha molta gent que sap parlar les coses. De la mateixa manera que la majoria de catalans no persegueix als castellanoparlants, la majoria de gent de la resta d'Espanya no ens veu com uns pocavergonyes que no paren de queixar-se. Totes les postures són lícites si es defensen respectant les altres. Defensar un encaix dins Espanya és tant lícit com creure que tots estaríem millor si les relacions fossin d'igual a igual, dins la Unió Europea.

Jo crec que el debat s'ha d'encetar. Si no ho fem com abans millor, la situació s'anirà podrint cada cop més i serà més difícil sortir-ne. Aquest procés afectarà als interessos d'uns i altres. És més, per moltes previsions que es facin i teories que es puguin establir, no se sabrà a qui beneficia o perjudica la independència de Catalunya fins que no es produeixi, si és que aquesta acaba sent la opció. En cas contrari quedarà en el terreny de la especulació. 

En aquest debat caldrà tenir present que un tema com aquest té una component emocional molt forta. Una persona que visqui a Catalunya pot sentir-se catalana, espanyola, europea, d'una altra part d'Espanya (d'on sigui originària o els seus ascendents, per exemple), etc. Aquests sentiments no són excloents: algú pot sentir-se vinculat a tot i un altre sentir-se ciutadà del món, sense arrels en cap d'aquests llocs. Tampoc totes les adscripcions han de ser igual d'intenses: segurament alguna serà la predominant. Si volem sortir-nos d'aquest embolic amb èxit, hem de tenir clar que els sentiments són els que són i que no n'hi ha de millors o pitjors. Els que sí que s'han d'eradicar són els sentiments anti- (anti-catalans i anti-espanyols, sobre tot, però també anti-europeus, anti-"altres contrades", etc.).

L'altre punt important per a que el procés sigui profitós és que es puguin posar sobre la taula totes les opcions de forma pacífica i dialogant. No es pot descartar res a priori, només pel fet que contradigui una norma establerta o una situació a la que estem tots acostumats. En aquest sentit, defensar la celebració d'un referèndum i anunciar que es farà campanya en contra de la independència i a favor d'un altre model d'estat, ho trobo una opció d'allò més coherent, perquè afronta la qüestió enlloc de soterrar-la.

Finalment, la decisió s'ha de prendre de forma democràtica, potser amb unes eleccions plebiscitàries. Segurament un referèndum ho haurà de ratificar. Cal fixar les regles del joc. Però, al meu entendre, ha de decidir únicament la gent que viu a Catalunya. La resta d'Espanya pot opinar igual que, amb molta menys mesura, la resta de la Unió Europea, que també es veuria afectada. Però si es rebutgés la independència en un referèndum estatal i a Catalunya hagués estat l'opció guanyadora, la situació resultant seria inviable a molt curt termini i durant molt de temps, segons el meu punt de vista. No fer la consulta és amagar el cap sota l'ala i donar peu a que cadascú segueixi llegint la voluntat de la gent segons el seu propi criteri. Si es fa i Catalunya passa a ser un estat, segurament és senyal de que l'encaix era massa difícil. I si el resultat és que continua dins Espanya, l'adscripció haurà estat voluntària, i perdran força els que treuen profit de confrontació, tant d'una banda com de l'altra.

I en tot això, què votaria jo? No ho sé. Dependria en bona part del procés que se seguís per arribar a la consulta, de les conseqüències que em semblés que tindria per a tots la independència i del futur que s'albirés en cas de continuar a Espanya. Miraria de ser el més objectiu possible i no barrejar-hi gaire els sentiments, encara que pot ser difícil adonar-se'n. Pel que fa a la meva identitat, soc català. No em molesta ser espanyol, però tampoc és per mi una prioritat seguir-hi sent com a estat. Està clar que comparteixo més amb la resta d'espanyols que amb la resta d'europeus. Soc europeu, especialment de la Europa llatina. Des que la Unió Europea va agafar embranzida, una opció que veia plausible era que els estats anessin perdent protagonisme. D'una banda cap a la Comissió europea, per unificar polítiques. D'altra cap a les regions del que s'havia anomenat Europa de les regions, que constituirien un estament més proper als ciutadans. Em referia a això com aconseguir, no la "independència", sinó la "dependència directa" d'Europa, ja que les diferents regions d'Espanya i d'Europa passarien a relacionar-se directament, sense una dependència tant forta dels estats. Això havia quedat relegat, però em semblava que podia reactivar-se al forçar la crisi a una unificació de polítiques, primer monetàries, però després també en altres àmbits. Potser seria una solució no traumàtica, facilitadora de que no hi hagués vencedors ni vençuts, al haver arribat tots al mateix lloc, encara que per camins i motius diferents, segurament.