Pressupostos 2013

(Traducido al castellano aquí)

Fa anys hi va haver una pel·lícula anomenada Aeropuerto que va ser precursora del gènere de desastres. Va tenir tres seqüeles Aeropuerto 75, Aeropuerto 77 i Aeropuerto 79. Al posar el títol d'aquesta entrada, l'associació d'idees freudiana m'ha jugat una mala passada i he anat a parar a aquesta saga de desastres, on es repetia el títol, però actualitzant l'any.

I és que, si els Pressupostos 2012 van ser presentats com els més austers de la democràcia, aquests sembla que els hi disputaran el títol. A més, fent honor al seu nom, pressuposen coses. Entre elles que el PIB baixarà només un 0,5% i que s'acabaran complint les perspectives de dèficit per aquest any. Ambdues premisses semblen bastant improbables. En aquest context l'únic que justifica l'adjectiu de "realista" per aquests pressupostos, és que inclou una partida per les despeses de la monarquia constitucional de la que gaudim.

L'any que ve s'hauran de pagar 38.590 milions d'euros pels interessos del deute públic. I els pressupostos són deficitaris, o sigui que a l'acabar el 2013 tindrem més deute. Si el preu segueix pujant, el pagament dels interessos seguirà en augment. El PIB es reduirà, amb el que el nombre d'anys que es trigarà en retornar tot això es va allunyant més que acostar-se.

Amb tota aquesta situació, la solució sempre segueix sent la mateixa: cuidar les fonts del capital, no fos cas que s'enfadessin i no ens deixessin més diners. El retorn de tots aquests diners en un marc global de recessió és impossible. Com ho és a Portugal o, més dramàticament, a Grècia.

Els compromisos adquirits amb la gent es poden trencar: l'edat de jubilació s'allunya i sembla probable que les cotitzacions que hem anat aportant fins ara no estaran disponibles quan les necessitem. Els empleats públics deixen de rebre part del seu salari. Les condicions d'estabilitat laboral, que potenciaren durant anys que les empreses disposessin d'una plantilla més fidel per la seguretat que tenien, han quedat dinamitades. Les valoracions que obligaven els bancs a pagar al sol·licitant d'una hipoteca, es converteixen en paper mullat quan la dació en pagament no és acceptada.

En canvi, els compromisos de pagament d'interessos són sagrats. Què garantim amb això? Que ens deixin més diners, però a un interès cada cop més alt, perquè les expectatives de que es retornin són cada cop més lluny i això es tradueix en una prima de risc més elevada. Al final, resulta que ens endeutem més encara per pagar uns interessos que cada cop van en augment.

La veritat és que jo no en tinc molta idea d'economia, però potser ens sortiria més a compte no donar més corda als que ens l'estan posant al voltant del coll. Un exemple: l'estat deixa diners a un banc per a que no tanqui. Els deixa a un interès baix i després aquest banc ofereix més interès als seus clients a base de comprar deute públic a un preu molt més alt. Li trobeu un nom a això? El més bonic que se m'acut és presa de pèl.

Si volem trencar aquest cercle hem de deixar de rodar sobre el mateix eix, el de la "confiança" dels mercats (ara entenc allò de que la confiança fa fàstic). A continuació unes quantes propostes:

1. Es parla d'augmentar els impostos a les grans fortunes. Al meu parer no caldria ni això: només que aquestes grans fortunes es convertissin en préstecs sense interès a l'estat, ja disposaríem de diners per començar a remuntar, sense l'escanyament dels interessos. I els propietaris d'aquestes fortunes? No perdrien els diners, tan sols no els podrien usar per fer-los créixer especulant, com és possible que facin ara en molts casos.

2. També es parla de posar impostos a les plusvàlues de les transaccions financeres. Jo impediria directament aquestes plusvàlues. Per mi els preus de les accions haurien de ser fixos. La gent que invertís en borsa només hauria de treure profit dels repartiments de dividends que els proporcionessin els beneficis de les empreses en que participen. Si no voleu ser tan radicals, posem que el preu de venda d'una acció no pot superar el preu de compra en més d'un 0,01% per dia de possessió de l'acció. Així, en un any, el màxim que es podria guanyar seria un 3,65% amb la compra-venda. Això trauria atractiu a la borsa i baixaria el preu dels crèdits, inclòs el deute públic.

3. Si no es rescata les persones que perden la feina o la casa, o que han de tancar la seva empresa per la crisi, tampoc és lògic que es protegeixi el capital dipositat en els bancs. En principi, els interessos són més alts quan augmenta la possibilitat de que no es retorni el préstec. De fet aquesta és la justificació de la prima de risc: com més alt és, més interès es demana. Si l'operació falla, cal assumir el risc que es va adquirir i perdre els diners que es van prestar al seu dia. Com a mínim, no està justificat retornar els interessos que eren garantia del risc, si al final no s'ha assumit.

Totes aquestes mesures ens traurien probablement del cercle dels escollits. Potser ens farien fora de l'euro i ens hauriem de reinventar, reduint el nostre tren de vida i tornant a començar des de zero. Segurament ens associaríem amb altres països en una situació semblant com Portugal o Grècia, formant el grup dels maldestres.

Si seguim pel camí on estem, és possible que d'aquí més temps partim de molt sota-zero, juntament amb la resta de societats més avançades, en les que les desigualtats es van aprofundint, com denunciaven ahir uns 40.000 manifestants a diferents ciutats d'Alemanya. El gràfic publicat per La Vanguardia sobre la distribució de la riquesa entre la població de més de 17 anys és molt eloqüent:

Tot aquest muntatge és insostenible a nivell mundial. Com més triguem a canviar les regles del joc, més patiment hi haurà per tothom.