dijous, 3 de novembre del 2016

Pensions prívliques

Dels principals serveis que gestiona l'estat, n'hi ha un que és força peculiar. I tots ho tenim assumit així. Quan circulem per una carretera de gestió pública, els que han pagat més impostos no tenen dret a anar més estona pel carril de l'esquerra. Els bitllets valen el mateix en agafar un tren, independentment de la declaració de la renda. Els qui han pagat més no tenen ni tan sols preferència per escollir finestreta. Els fills dels grans contribuents no tenen millors cadires a l'escola pública, ni suites quan ingressen en un hospital públic. En tot cas, si hi ha alguna preferència la té qui disposa de menys recursos, qui no té alternativa. I tot plegat ho tenim ben assumit, poca gent ho discuteix.

És més. Gairebé tothom té clar que els seus impostos serviran per construir carreteres, ampliar la xarxa ferroviària, equipar hospitals o posar en marxa escoles. I tot això amb independència de si usem cotxe, agafem el tren, tenim fills en edat escolar o hem de menester assistència sanitària.

Amb les pensions això no ens passa. Ja feia temps que li donava voltes però ho vaig tornar a veure en llegir l'article de El País que mencionava a l'entrada d'ahir. En el vuitè paràgraf enumera les injustícies comeses amb els creadors, la segona de les quals és:

En segundo lugar, esa misma administración no devuelve las cotizaciones abonadas durante tantos años, que pasan a las arcas del Estado sin ofrecer compensación.

I és clar que no et tornen res, de la mateixa manera que si mors abans de jubilar-te o just un mes després. De la mateixa manera que no se't deixa de pagar pel fet que el que has cobrat hagi superat amb escreix el que vas aportar durant la teva vida laboral. No es tracta d'un pla de pensions privat que dura fins que s'acaba l'aportat, i si no s'ha gastat tot s'ho queden els hereus.

És un raonament que en el cas de les pensions no ens resulta estrany, però dubto que l´autor de l'article s'hagués queixat de que un escriptor no tingui accés a una pensió de subsistència o altra mena d'ajuts si no compleix els mateixos requisits que la resta de la població.

Què és el que fa que les pensions o l'atur sigui considerat més com una assegurança privada que com un servei públic? Jo penso que són dos factors: la no universalitat i la dependència de la quantitat cotitzada. O potser són dues vessants del mateix factor: són drets que s'adquireixen en funció d'una aportació personal i, a diferència de la resta de serveis, el dret es proporcional a l'aportació. Com deia al principi, la majoria de serveis són independents del que s'ha contribuït o, fins i tot, primen els que menys han pogut aportar si estan en una situació d'indefensió.

Ara bé, quina és la finalitat de les pensions? Que la gent gran, que considerem que ja no pot dur el ritme de treball normal, tingui dret a una vida digna. Aquesta vida digna ha de dependre del que hagi estat capaç d'aportar durant la vida laboral? Ho trobo molt qüestionable. La pensió hauria de permetre dur una vida digna a tothom quan ja no pot accedir a feines remunerades en condicions. La gent que ha cobrat més durant la seva vida laboral haurà tingut més capacitat d'estalvi, de contractació de plans de pensions privats, etc. De la mateixa manera que es pot permetre l'accés a la sanitat o l'educació privades. És una decisió seva molt respectable. Però el dret a una vida digna durant la vellesa cal garantir-lo de forma universal, de la mateixa manera que la sanitat o l'educació.

Què crec que caldria fer? Desvincular les pensions de les aportacions individuals fetes i integrar la seguretat social dins el sistema impositiu. Que tothom ho entengués com un dret universal i no pas com un dret adquirit via cotitzacions. Que fos un altre servei públic més a cobrir, enlloc del que tenim avui, que és una gestió pública-privada d'uns plans de pensions, amb un fons separat que fa de bon saquejar.

La següent pregunta és si només la gent gran té dreta a una vida digna. Jo la resposta la tinc clara i es diu renda bàsica universal. Però mentre no hi arribem, crec que un bon pas endavant serien unes pensions dignes universals, que es poguessin compatibilitzar amb altres ingressos (provinents de qualsevol activitat, no només de les creatives).

L'artista pensionista

Ahir parlàvem de la polèmica que va sorgir a principis d'aquest any amb les inspeccions a alguns escriptors per cobrar la pensió de jubilació i tenir alhora ingressos derivats de la seva activitat artística, si superen el salari mínim interprofessional. Un article de El país m'ha cridat especialment l'atenció. Molts altres van en la mateixa línia, però aquest té la gràcia de que acaba fent referència al règim nazi a través d'una novel·la que tracta d'un pintor que ha de treballar d'amagat perquè li cremen les pintures que troben. Potser sí que podríem parar de banalitzar el nazisme, no? No sé jo si els artistes perseguits pels nazis duien la vida dels nostres intel·lectuals jubilats...

Algunes associacions de creadors van fer el manifest Seguir creando. Segons aquest manifest, els professionals de la creació de més de 65 anys tenen la possibilitat de:

a) Cobrar su pensión pero renunciando entonces a percibir una retribución por sus cursos, artículos, conferencias y a los derechos de autor que su obra le genere, si con ello supera en ingresos el SMI anual bruto;

b) Continuar aportando su conocimiento, fruto de su experiencia a lo largo de los años o percibiendo los derechos de autor que legítimamente le corresponden, pero renunciando entonces a su pensión contributiva o no contributiva.

I, sempre segons els autors d'aquest manifest, la primera de les conseqüències de l'aplicació d'aquesta norma serà:

1. Un daño de proporciones incalculables al desarrollo intelectual de nuestro país impidiendo que nuestors autores puedan seguir aportando en una etapa de su vida en la que el grado de madurez, experiencia y sabiduría puede ser volcado en mejorar una sociedad cada vez más necesitada de peso intelectual.

El discurs de la majoria d'articles és que els pobres artistes es veuran obligats a deixar la seva activitat si no volen perdre la pensió. Perquè, és clar, desenvolupar-la gratuïtament, no, oi? Els mateixos que escriuen el manifest valoren la seva inacció com una catàstrofe. Però passaran de seguir treballant de franc, just quan tenen una pensió que els permetria fer-ho sense la pressió d'haver-se de guanyar la vida.

A l'escola dels meus fills hi ha mestres que ja fa temps que han acabat la seva vida laboral però segueixen col·laborant. Sense cobrar. Moltes associacions de voluntaris, ateneus, escoles reben el suport de gent que aporta la seva experiència. Ah, però no són gent creativa. A aquests no cal que se'ls deixi compatibilitzar la seva pensió amb una feina remunerada, perquè total, pel que aporten...

Alguns articles comparen la situació aquí amb la d'altres països europeus i resulta que en bastants d'ells (Alemanya, Àustria, Estònia, Finlàndia, França, Hongria, Itàlia, Liechtenstein, Luxemburg, Noruega, Polònia, Portugal, Regne Unit, Suècia, Txèquia i Xipre) després de l'edat mínima de jubilació (excloent les jubilacions anticipades) és possible acumular el cobrament de la pensió amb l'exercici d'una activitat laboral o professional, sense límit pels ingressos obtinguts per aquesta activitat. Qualsevol activitat. Però els titulars de les notícies es refereixen tant sols als creadors.

Crec que l'art és important per la societat. Valoro l'aportació que fa la literatura, la música, el cinema, la pintura, etc. a la nostra societat. Però no tota expressió artística allibera i fa millor una societat. Hi ha literatura de consum, música de consum, pintura de consum, cinema de consum, ... i gent que s'hi dedica per guanyar diners exclusivament. I la prova és que si no en guanyen, s'ho queden per ells.

I no només l'art, ocupació sublim, ens perfecciona. També hi ha molta gent que arriba a la jubilació amb una gran experiència per compartir amb els que comencen, i que també ha de tenir el mateix dret que els artistes a que sigui retribuïda, perquè també ajuda a tenir una societat més formada i solidària. Encara que només siguin oficis terrenals, mundans.

Queden més coses al tinter, com les pensions o els drets d'autor, però anem pas a pas...

divendres, 26 d’agost del 2016

On són el femellisme i el masculinisme?

Aquesta entrada porta mesos com esborrany i no acaba de sortir. En part per manca de temps, però també crec que l'estava enfocant malament. Mirava de trobar-li una certa base i crec que realment no en té, que es tracta d'un joc amb l'arrel d'unes paraules, que em permet explicar alguns aspectes de la meva relació amb el conflicte masclisme-feminisme. És així com provo d'abordar-la ara, sense donar-li més entitat que aquesta explicació personal.

La idea d'aquesta entrada va sorgir en adonar-me que contraposem masclisme i feminisme, quan en realitat la primera fa referència al sexe i la segona al gènere. Per què, doncs, no oposem el masclisme al femellisme i el feminisme al masculinisme (veure nota 1)? Els primers termes serien sexistes, mentre que els segons serien generistes. Els primers reivindicarien els homes i les dones i els segons la feminitat i la masculinitat. Els generismes ens parlarien dels valors, actituds, capteniments i concepcions femenines o masculines, de tot el que s'associa, s'assigna o s'espera de les dones o dels homes.

I arribats a aquest punt vaig adonar-me que hi havia una gran diferència entre reivindicar les possibilitats d'un sexe o les atribucions d'un gènere. Aquí, però, era on l'entrada em començava a relliscar, perquè quan provava d'aplicar aquest raonament al que entenem per masclisme i feminisme, no em quadrava sempre bé, encara que tampoc em desquadrava del tot. Per això vull que us preneu el que ve a continuació com el joc que és, com l'excusa per explicar algunes de les meves sensacions com a home quan es parla de feminisme i masclisme.

Els "ismes" són "adhesions a", consideracions de la bondat d'allò al que ens adherim. Per tant, si comparem sexisme i generisme, podríem dir que el primer és exclusiu mentre que el segon és inclusiu. El sexisme aplica només per a les persones del sexe en qüestió, mentre que el generisme pot incloure a les d'ambdós sexes, en tant que una persona d'un sexe pot assumir atribucions que normalment s'associen a l'altre sexe.

El masclisme considera que l'home és més capaç que la dona i li atorga uns drets exclusius en base a aquesta creença. El femellisme el podem entendre de dues maneres. La més literal és considerar que és la dona la més capaç i invertir les tornes (veure nota 2). Equivaldria a propugnar una societat en que les dones tinguessin privilegis sobre els homes. Però, donat que vivim en una societat masclista, també té sentit entendre el femellisme com una reivindicació de la igualtat de capacitat de les dones. De fet, la immensa majoria dels femellismes existents (valoració de les capacitats de les dones en comparació amb les dels homes) van en aquest sentit de reivindicació d'igualtat.

En canvi, el generisme compara el que s'associa a un gènere amb el que s'associa l'altre. En aquestes associacions es barregen aspectes purament biològics amb altres de culturals. La maternitat i la paternitat són clarament biològiques. A partir d'aquí les barreres són cada cop més difuses. Els trets culturals van prenent cada cop més preponderància amb la tecnificació de la societat. Per exemple, tasques que abans necessitaven més força física, estan cada cop més suportades en màquines que la fan innecessària. Un exemple de l'altra banda és l'alimentació dels nadons, que també és molt més fàcil d'assumir ara per un home. Així doncs, les tasques que poden fer homes i dones es van desdibuixant cada cop més. Les actituds i els valors que se'ls atribueixen a cadascun dels sexes crec que encara tenen una arrel cultural més profunda, tot i que poguessin haver tingut un origen derivat de la maternitat i la paternitat o de les diferències anatòmiques.

Arribats a aquest punt, el masculinisme propugna que les coses importants són les que s'atribueixen o corresponen als homes. Les feines masculines són les més remunerades. Les actituds masculines són les més valorades. Els valors masculins són els imperants. I així és com apareix un femellisme masculinista: la reivindicació de les dones de l'accés al que estava reservat pels homes. Aquesta reivindicació és essencial si volem viure en una societat justa. És un mínim. El que és més considerat a la nostra societat no pot quedar barrat a més de la meitat de persones, només pel fet de ser dones.

Però aquest procés l'han de fer essencialment les dones. D'elles ha de partir la iniciativa i elles ho han de voler. Els homes hem d'evitar posar traves, respectar i evitar la discriminació per raó de sexe. En alguns casos pot ser precisa una discriminació positiva per tal de vèncer inèrcies, com per exemple sistemes de quotes. Però són les dones les que han de voler accedir a aquestes activitats que els estaven barrades, mostrar unes actituds que no els estaven permeses o fer seus uns valors que no se'ls atribuïa.

El generisme feminista, de la mateixa manera que el femellisme, es pot entendre com la proclamació de la superioritat dels valors femenins davant els masculins, però també com una demanda d'equilibri entre els atributs d'un i altre gènere, donada la desigualtat que hi ha també en la seva consideració.

Entès com aquesta demanda d'igualtat, el feminisme no és només una qüestió de justícia ni un mínim, sinó un pas endavant. Una revolució, donada la situació actual. El feminisme vol dir donar visibilitat, valor i importància al que fins ara s'havia indivisibilitat i menystingut. Per exemple, pot voler dir valorar més la cooperació enfront la competitivitat, la sostenibilitat a més de l'expansió, la prudència i no només el risc. Es pot traduir en una economia feminista, on es redefineixin els indicadors que la mesuren per tenir en compte totes les feines no monetaritzades, que són bàsicament assumides per dones. Es pot traduir en un urbanisme pensat per afavorir la relació i l'escala humana enlloc de la productivitat i l'especulació. Un urbanisme de veïns, no només de ciutadans. Es pot traduir en unes polítiques públiques que prioritzin la "despesa" social (per exemple l'educació i la sanitat, dos camps als que s'hi dediquen moltes dones, curiosament) i no se centrin únicament en les "inversions" productives (per exemple macro infraestructures de comunicacions per afavorir el creixement industrial).

Amb això no vull dir que tots els tot el que és masculí sigui dolent. Segurament les actituds competitives o agressives ens van treure de més d'un embolic fa molts segles. Però el fet  de menystenir el que es considera femení ha desequilibrat la balança i ens està posant en perill, amb unes actituds de dominació sobre el que ens envolta que ens acabaran ofegant com a espècie.

Des d'aquest punt de vista, crec que el femellisme masculinista no ens traurà de l'atzucac. Evidentment, les dones tenen el mateix dret que els homes a enfocar la seva vida a competir, a ser agressives i fortes. Han de poder accedir al "mercat laboral" a vendre el seu temps a canvi de diners, i aquestos han de ser els mateixos que obtindria un home en el seu lloc. Han de poder dedicar-se a treballs que la nostra societat valora i remunera. Dir a les dones que han de seguir fent el que fan perquè és el correcte i el que la nostra societat necessita, és semblant a dir-los als països que no han explotat els seus recursos naturals que no han de desenvolupar-se industrialment perquè escalfaran el planeta. Si realment pensem que aquests països van per la via correcta, hem de treballar conjuntament amb ells i acostar el nostre nivell de vida al seu, no pas carregar-los a ells la responsabilitat del que els països desenvolupats hem espatllat.

Ja des de la meva perspectiva, com a home puc acompanyar el femellisme, però puc involucrar-me en el feminisme. No em convertiré en dona, però sí que puc adoptar tasques, actituds i valors femenins, els que s'han reservat per a les dones i menystinguts per la societat. D'aquesta manera, també puc contribuir a descarregar a les dones de la pressió de ser elles soles les que ens allunyin del precipici al que ens aboca el masculinisme.

És per tot això que m'agrada que sigui el feminisme el que es contraposa al masclisme, encara que no tingui clar que tot aquest raonament hagi estat darrera de l'elecció de les paraules.

Nota 1. El corrector ortogràfic m'ha assabentat que la paraula masculinisme existeix, referida a l'adquisició o desenvolupament de caràcters masculins en el sexe femení. Resulta que sí que hi ha una accepció de feminisme que és la contraposada al masculinisme, tot i que tampoc la coneixia. De tota manera, no és pas aquest el sentit que li vull atribuir a masculinisme i al feminisme en aquesta entrada.

Nota 2. Fa poc vaig llegir que la RAE es plantejava introduir el terme "hembrismo" com a defensa de la superioritat de la dona davant l'home. La idea d'aquesta entrada és prèvia a la lectura d'aquesta proposta i no ha estat induïda o influïda per ella.

diumenge, 14 d’agost del 2016

Violència domèstica

El tema d'aquesta entrada no és nou. Molta gent l'ha tractat abans que jo, segurament amb més criteri. Amb tot m'agradaria aportar el meu granet de sorra. Avui en dia tenim un problema gros a la nostra societat que afecta a un nombre important de persones. Rep diverses denominacions. Les més comuns són: violència domèstica, violència de gènere i violència masclista. Del que vull parlar aquí és de com afecta el nom que escollim a la solució que trobem al problema.

Per fer-ho, començaré amb un altre exemple. Imagineu que estem preocupats per la quantitat de gent que s'ofega al Mediterrani. Podem denominar el problema ofegats per naufragis o ofegats en travessies clandestines. En el que portem d'any han mort unes 3.000 persones al Mediterrani. Imaginem que el naufragi del Costa Concordia (32 morts) s'hagués produït aquest any també. La primera denominació l'inclouria. La segona no. Si una quanta gent es dedica a analitzar el problema dels ofegats per naufragis inclourà aquestes víctimes. Són víctimes molt mediàtiques. Molt més que la resta, perquè són menys en nombre (a tot ens acostumem) i perquè al gruix dels espectadors de les notícies els és més fàcil identificar-se amb elles que amb els migrants o amb els refugiats. Sembla més probable que et puguis trobar en un creuer que migrant o cercant refugi. Les solucions que es cerquin sota aquest nom poden incloure un ampli ventall. Serà més fàcil fugir d'estudi i arribar a uns resultats presentables sense atacar el problema de fons de la gran majoria de morts.

En canvi, si parlem d'ofegats en travessies clandestines, no ens valdrà centrar-nos en tests psicològics als capitans de vaixell, o la instal·lació de millors sistemes automàtics de detecció de perills, per exemple. Aquestes mesures podrien haver contribuït a evitar el naufragi del Costa Concordia, però són absurdes en pasteres clandestines precisament perquè són això: clandestines. Si posem aquest títol caldrà veure com fem per lluitar contra les màfies que organitzen aquestes travessies, per exemple. Ens centrarem en el problema de la gent que prova de creuar el Mediterrani a la desesperada. Potser arribarem a la conclusió de que evitar la clandestinitat és el millor remei, que paga la pena deixar-los circular lliurement, igual que deixem circular el capital o les mercaderies. O potser arribarem a conclusions totalment diferents, com bombardejar els ports d'on surten. En tot cas no podrem fugir d'estudi. Caldrà encarar la causa.

Una altra opció és separar els migrants ofegats dels refugiats ofegats. Els uns fugen de la fam i els altres de la guerra. És una opció, donat que estem atacant l'arrel del problema si els traiem la necessitat de fer el viatge. Vist des d'aquesta perspectiva, podria tenir sentit separar els dos grups perquè la solució a la fam i a la guerra pot anar per camins diferents. Personalment no ho crec convenient per dos motius. Per una banda el fons d'ambdós problemes és el mateix sistema econòmic. Per altra banda, no podem esperar a resoldre el problema dels morts al Mediterrani arreglant l'arrel del moviments de persones, perquè la solució és a molt llarg termini.

Si traslladem aquest raonament al problema de les morts de persones a mans d'altres persones properes, veiem que la denominació també condiciona la solució a trobar. La definició més restrictiva és la de violència masclista. Només inclou la dels homes contra les seves parelles femenines i, de retruc, contra els fills de la parella, seguint el esquema de que el mascle-patriarca té dret a decidir el que ha de fer la seva dona i fills. Després vindria la denominació de violència de gènere. En aquest cas també hi cabrien les agressions de dones contra homes. Les agressions als fills en comú hi podrien entrar també, en tant que sovint s'usen per a fer mal a la parella. Finalment, la denominació de violència domèstica ampliaria l'abast a totes les agressions entre persones que conviuen o tenen lligams familiars. Podríem considerar les agressions de fills contra ens seus pares, o agressions entre germans, etc.

Totes les morts per aquestes causes són deplorables i condemnables. Cap agressió té justificació. Les que són en poca quantitat és possible que tinguin més ressò que les més habituals. Però les habituals són el problema social més urgent d'atacar. Si el nombre d'agressions de tots els tipus tinguessin un pes similar, tindria sentit tractar-les totes de manera conjunta. Però si mirem les xifres, les agressions d'homes contra dones són les més majoritàries de forma totalment aclaparadora. En canvi, no són gaire significatives les distincions per edat, classe social, lloc de residència, etc. Hi ha un clar patró darrera de la majoria de casos. En aquest patró cal centrar-se si no volem fugir d'estudi, sinó volem arribar a solucions genèriques que no ataquin l'arrel del gruix del problema, si no volem que el que són casos aïllats desenfoquin el que és el problema de fons.

Això vol dir que no hi ha dones possessives? Que mai cap dona li fa la vida impossible a la seva parella? Que cap dona aprofita que es parla d'això per fer denúncies falses? No. Segur que podem trobar casos com els que t'he esmentat. Però en comptades ocasions això suposa una agressió irreparable. En els conflictes de parella homes i dones pateixen. La diferència és que pràcticament tots els homes són capaços de refer la seva vida al cap d'un temps, després del conflicte, però moltes dones s'estan quedant pel camí. Això fa que no es puguin posar els dos problemes en el mateix sac, si realment volem resoldre el que és més punyent.

dijous, 11 d’agost del 2016

La pastanaga del jo

Aquesta seqüela neix del primer comentari de l'entrada anterior, que aborda alguns replantejaments filosòfics de la condició humana, provocats per l'aparició de la intel·ligència artificial. El podeu llegir sencer allà, però aquí resumeixo el principal de cara a la meva resposta. Presenta dues aportacions sobre què ens diferencia dels robots: l'existencialisme i el suïcidi, i el "geni creatiu". La idea de suïcidi per la implicació que té de reconeixement de la pròpia existència i de la possibilitat de disposar sobre ella. La del "geni creatiu" perquè un robot es pot programar per executar tècniques, però no per desenvolupar impulsos creatius.

Aquesta part del comentari potser respon més al que plantejava en la primera de les entrades sobre el jo, la relativa als robots i els ordinadors. Estic d'acord en que els ordinadors i robots amb els que tractem de manera habitual no són capaços de desenvolupar consciència del que són, ni de decidir sobre la seva pròpia existència. Tampoc poden desenvolupar impulsos creatius que no se'ls hagin programat prèviament. Així, tota la "creativitat" que puguin desenvolupar li haurà estat donada a través de la programació. Però el que plantejava en aquella entrada és que, amb un nivell de complexitat suficient (i estem molt aprop d'arribar-hi), la programació dels propis ordinadors estarà a càrrec seu i l'atzar pot fer que es desvinculi de qualsevol rastre de la petjada humana original. Si això arribés a passar, els arguments anteriors deixarien de ser vàlids en tant que l'ésser humà no seria darrera de totes les accions dels ordinadors o robots.

Però el que m'ha decidit a respondre a aquests dos punts del comentari en una entrada nova ha estat un punt comú que li trobo a les dues aportacions sobre els trets característics dels humans. Això i la gosadia que dóna la ignorància. Així que ja em perdonareu si la hipòtesi que plantejo és una aberració filosòfica.

Comencem per la segona de les aportacions. L'explicació acaba preguntant si l'impuls primer per a crear respon a seqüències lògiques. Jo penso que no. L'impuls per crear és la cerca d'una gratificació, d'un plaer. La cerca de la bellesa quan es tracta d'una obra d'art, la cerca del reconeixement dels qui ens envolten quan és una obra d'enginyeria que els fa la vida més fàcil, etc.

El suïcidi implica el reconeixement de la pròpia existència i del poder que tenim sobre ella. Aquest reconeixement sembla no tenir relació amb la recompensa que menciono en el paràgraf anterior, però la manca de suïcidi sí que en té. Un cop ens hem fet conscients d'aquesta possibilitat, per què no l'utilitzem? O si no és un suïcidi actiu, per què no ens deixem morir? Tinc un record mig desdibuixat de la infància (potser tenia 8 o 10 anys). Li vaig preguntar a mon pare perquè vivíem si havíem de fer feina per aconseguir menjar que ens serviria per fer més feina i així fins morir. La resposta que vaig obtenir llavors se'm barreja amb la meva experiència. Paga la pena viure pels moments de felicitat. El cert és que l'impuls de seguir vius és tant inexplicable com l'impuls creatiu, des del punt de vista merament lògic.

Què és el que ens mou, doncs? La cerca de sensacions agradables. Des de la més prosaica satisfacció de la gana o el fred, fins la més espiritual contemplació de la bellesa. Ens mou a crear, però també ens mou a viure. A nosaltres i a la resta d'éssers vius. Aquesta podria ser una definició d'ésser viu: una organització de matèria motivada per interactuar amb l'entorn, cercant sobreviure i perpetuar-se. Aquest seria un primer estadi. Un cop cobert, podríem seguir pujant en l'escala evolutiva seguint la piràmide de Maslow.

Però què motiva els ésser vius? Si no anava errat en la segona entrada sobre el jo, aquest té una base material i, per tant, també l'han de tenir les seves motivacions, aquestes pastanagues que ens fan maldar per seguir vius i per sentir-nos bé a través de l'impuls creatiu. I sabem que hi són. Darrerament parlem d'endorfines, substàncies que allibero quan faig quelcom gratificant. Quelcom gratificant, precisament per l'endorfina que he alliberat!

Els éssers humans hem cercat trobar aquestes substàncies des de sempre. Per això a moltes cultures s'usen drogues que tenen efectes similars a les substàncies que ens fan sentir bé. Un ús excessiu d'aquestes drogues sol ser perniciós per a la salut però, què passaria si en descobríssim una que no ho fos? La satisfacció s'obtindria sense la contrapartida que la justifica: la motivació per esforçar-se. Seria l'inici de la fi de l'espècie.

Anem una passa més enllà. Què passaria si aquestes substàncies caiguessin dins la part lògica del nostre cervell, si fóssim capaços de generar-les conscientment? Imagineu que poguéssim disposar d'endorfines a voluntat, sense l'esforç que duen associades. Ens convindria tenir la capacitat de generar el que dóna sentit als nostres impulsos? A curt termini seria la bomba, però suposaria la fi de l'espècie a mig termini. Així doncs, necessitem que certes zones del jo mateix romanguin en la foscor. Conèixer el secret de la pastanaga del jo és l'inici de la decadència.

I aquí arribem al raig d'esperança enfront l'amenaça d'una suposada raça superior de robots. No els caldria només desenvolupar-se tecnològicament. No seria suficient que tinguessin consciència del seu jo i que fossin capaços d'engegar un procés creatiu per iniciativa pròpia. També haurien de tenir la seva pastanaga del jo, que seria un tros de codi que els fes sentir bé. Però aquest tros de codi hauria de romandre ocult a ells mateixos, perquè si l'invoquessin a voluntat caurien en la desídia. No li trobarien sentit engegar-se cada matí per fer les feines que s'auto-encomanarien. No tindrien raons per no suïcidar-se. I això, meus congèneres, fa que la probabilitat de que aparegui una raça de robots que ens esborri de la faç de la Terra sigui encara molt més baixa, infinitament menor a la de que nosaltres trobem la nostra pròpia pastanaga del jo.

Documentació addicional. Els instints suïcides dels robots ja han estat detectats des de fa temps. És per això que també se'ls anomena autòmates.
Aquesta nota sorgeix del jo mateix de l'autor de l'entrada. En concret, d'un dels seus trets més característics i irrenunciables. Lamentem el patiment que l'acudit hagi pogut ocasionar, i el descrèdit que suposa per una entrada amb tant de calat intel·lectual.

dimarts, 9 d’agost del 2016

Jo veritable?

Nit d'estiu. Sobretaula d'un sopar a la fresca. Apareixen els horòscops sobre la taula i algú explica que mentre el signe de zodíac defineix com ens relacionem amb els demés, l'ascendent indica com som realment per dins. O a l'inrevés, ja no ho recordo. El cas és que aquesta explicació xoca amb les idees que he expressat en l'entrada anterior i amb altres que em van donant voltes pel cap des que vaig llegir "Set lliçons breus de física" de Carlo Rovelli, o abans "El enigma cuántico" de Bruce Rosenblum i Fred Kuttner. Són dues lectures molt recomanables que expliquen conceptes físics sense entrar en les respectives formulacions matemàtiques. Es queden en les implicacions filosòfiques que tenen, sobre tot el segon dels dos llibres. El que em grinyolava en la descripció és que puguem parlar d'un jo veritable, al marge del jo que interactua amb la resta del món. Però no era plan d'aixafar la guitarra de la sobretaula, i em vaig quedar les consideracions per a mi.

Així que les exorcitzo aquí com vaig fer a la primera entrada de la trilogia dels jo. I també començaré l'aproximació parlant d'ordinadors. Imaginem-ne un d'increïble, amb accés a diversos  PB (milers de TB) de memòria i una munió de processadors en paral·lel que siguin capaços de gestionar-la a una velocitat abismal. Imaginem, però, que aquest ordinador no té cap canal d'entrada ni de sortida d'informació. Per a què el voldríem? Per a res. De fet, ens faria el mateix serveix que una capsa de sabates. O potser menys i tot. És quan interactua amb el seu entorn que apreciem realment la seva capacitat.

Si donem per bona la idea expressada al parlar del "jo mateix", els éssers vius som organitzacions de matèria capaç de conservar uns trets principals i reproduir-los en nous individus. Però aquesta organització de matèria interactua amb l'entorn. N'aprèn i el transforma. Aquest entorn poden ser altres éssers de la mateixa espècie, o d'altres espècies. O poden ser altres artefactes capaços d'aportar-nos informació i/o rebre la nostra. Un ésser viu totalment aïllat, incapaç d'interactuar, potser estarà viu però, a qui li importarà? En què podrà emmirallar-se, si no té entrades ni sortides d'informació? Potser sí que un ésser així tindrà un jo veritable, però ningú ho sabrà mai, ni tan sols ell mateix, segurament.

A partir d'aquesta idea, i tornant a la sobretaula de la nit d'estiu, l'ascendent ens servirà de ben poc. Conèixer el jo veritable, segregant-lo del coneixement que té de nosaltres la resta del món és inútil, perquè som jo en funció de la interacció, no per nosaltres mateixos. Prefereixo mil vegades estar acompanyat d'éssers amb egos menyspreables que provoquin resultats beneficiosos en tot el seu entorn, que envoltar-me d'egos meravellosos que generin relacions tòxiques. Ja sé que ambdues coses van relacionades i que un ego nociu difícilment provocarà gaires interaccions gratificants, com tampoc un bon ego farà sempre mal al seu entorn. I això és així principalment, perquè la interacció és bidireccional i anem analitzant els resultats dels nostres actes i amollant els nous a nostra experiència.

Però el concepte per mi és vàlid. Fa temps, un llibre d'Erich From em plantejava la dicotomia "Tenir o Ésser". Aquí estaríem parlant de dues altres dicotomies: "Èsser o Sentir" i "Ésser o Fer". Un jo veritable es forja a través de com n'és de capaç de sentir els efectes de la realitat que l'envolta i d'influir en ella. Potser més que dicotomies es tractaria de components del propi ésser perquè ens acabem definint en funció del que suposem pel nostre entorn.

És clar, tot això ens porta a pensar en què és realment la realitat, però aquest meló ja queda fóra de la trilogia del jo i no el penso encetar pas, que aquest estiu està fent massa calor.    ;-)

Jo mateix?

A l'entrada anterior acabava preguntant-me què volem dir quan parlem de "nosaltres mateixos" o, simplificant, "jo mateix". El problema de l'ego. Els límits del que és jo no són evidents quan ens ho parem a pensar. En una primera aproximació potser lliguem el jo al nostre cos, en tant que sentim que podem decidir què és el que farà, com actuarà. Fa temps vaig llegir una introducció a la meditació en què parlava del jo i qüestionava aquest lligam jo-cos. Deia, per exemple, que si un cos perdia un braç no per això deixava de ser el mateix jo, però el cos ja no era el mateix. Per altra banda, la influència d'una persona pot anar més enllà de les interaccions del seu cos. Ens pot deixar un llegat més enllà de la seva mort, fins i tot sense haver-lo conegut mai, a través de les seves obres o de l'impacte que hagi deixat en persones que coneixem.

Però sí que és cert que la majoria de nosaltres (si no tothom) acabem tenint consciència del nostre propi jo. Si l'hagués de definir, diria que inclou tots els àmbits dels que ens sentim responsables. El nostre jo és d'una banda el que sentim que ens identifica, i de l'altra el que nosaltres governem, allò sobre el que tenim poder de decisió sense dependre d'altres "jo". Això explicaria perquè podem sentir que un braç amputat deixa de formar part del nostre jo.

I és que sentim que el jo té una base material, però no directament lligada a la matèria que el composa. He començat parlant de jo mateix. Mateix que qui? Fent una cerca matussera per internet, sembla que la major part de les cèl·lules del cos es renoven en un termini d'uns 7 anys o menys. Sí que és cert que les de certes part del cervell sembla que no es renoven durant tota la vida. Però si enlloc de cèl·lules parlem dels àtoms i els seus protons i electrons, i donada la quantitat de reaccions químiques que es produeixen constantment en el nostre cos, veig molt difícil que algun d'aquests petits elements acompanyin durant tota la vida al nostre jo. Sent així, el que em fa ser "jo mateix" no és pas la matèria que em composa sinó la manera com està organitzada. Aquesta organització que fa que certs trets ens caracteritzin i ens distingeixin de la resta d'éssers.

I és que a pesar de la renovació de la matèria que va per sota, hi ha trets que acompanyen el nostre jo durant tota la seva vida biològica. Trets físics i de caràcter, que van evolucionant però que som capaços de reconèixer durant tota l'existència en la major part dels casos. O potser és que estem "programats" per reconèixer-los. Perquè segons aquesta perspectiva, el que ens caracteritza i identifica no és una essència material sinó una organització de matèria que es capaç d'interactuar amb el que l'envolta seguint un patró bàsic constant, encara que amb evolucions marcades per l'experiència.

La resta d'éssers vius també segueixen un patró similar. La seva matèria es renova, però la manera en que està organitzada es manté al llarg del temps constant en una base i evoluciona en funció de les circumstàncies a les que s'adapta. Poden haver éssers vius més bàsics, amb menys marge d'adaptació individual, amb menys versatilitat, menys capacitat d'aprenentatge, menys plasticitat. És possible fins i tot que en el cas d'algunes espècies el jo no estigui associat a cada individu sinó a tota una comunitat. Seria el cas de les espècies en que un individu sol no té entitat suficient per sobreviure o no pren decisions per sí mateix.

I això em connecta amb l'entrada anterior, i també amb el comentari que he rebut per facebook i que he afegit després. L'essència d'un ordinador és la capacitat de processar informació que rep per diversos canals i actuar en conseqüència. Però aquesta essència es basa en un substrat material que el condiciona i que es pot anar renovant (els electrons de ben segur). El que l'identifica és l'organització d'aquesta matèria, la informació emmagatzemada i els algoritmes que usa per processar-la. El jo d'un aquests ginys pot ser el propi aparell, quan té prou capacitat per sí mateix. Però hi poden haver xarxes distribuïdes d'ordinadors o de robots que treballin en conjunt i que només tinguin sentit en conjunt. Hi ha un cert paral·lelisme amb els éssers vius, oi?

I és que la dificultat en entendre què està passant ens indueix a pensar en l'existència de l'ànima o qualsevol altra forma immaterial que es pugui descriure en les diferents cultures. Però el cert és que el jo té una base ben material. Això es posa de manifest quan veiem com s'esfondra el jo quan li falla la base bioquímica. Veiem com la manca d'un neurotransmissor pot convertir a una persona ben propera en un perfecte desconegut. Qualsevol alteració greu de la l'organització material que ens sustenta esborra aquest jo.

Provem d'abordar sota aquesta perspectiva els sentiments i la sensació de fer el be o el mal que mencionava cap al final de l'entrada anterior. Els raonaments lògics els podem seguir pas a pas de manera conscient. Podem analitzar-los, qüestionar-los, i descartar-los si creiem que no s'ajusten a la realitat. Els podem debugar. Però els sentiments els tenim. O potser hauríem de dir que ens tenen. Ens prenen a l'assalt i, com a molt, podem gestionar-los. Podem aprendre a apaivagar-los o a alimentar-los, però són allà. No som conscients de fabricar-los. Són ràpids. Són circuits bàsics i automàtics que ens han fet sobreviure en èpoques passades i que no tenen perquè ser vàlids ara. Però hi són i formen part de nosaltres, encara que no els puguem debugar.

O potser sí. Tornant al llibre sobre la meditació que esmentava abans, recordo que vaig pensar que meditar tenia una certa semblança a debugar el cervell. Contràriament al que solem sentir, meditar no és deixar la ment en blanc sinó fer-se conscient del que passa per ella. Veure venir el que ens aflora i no aferrar-s'hi. Deixar anar els pensaments que ens venen, tot just després d'haver estat conscients de que han passat per allà. I oblidar-se de l'ego. Ser espectadors de la pròpia ment, sense enfocar-nos en que és la nostra. Això ens fa palès el que hi passa. Jo no he aconseguit gaires cops tenir una sensació semblant. Tampoc sé si el que estic dient és una bajanada. És possible que si llegeix això algú que entengui de meditació es posi les mans al cap. En tot cas, és el que vaig entendre i trobo que pot ser un exercici molt interessant i beneficiós.

El que per mi és important és que el jo mateix és quelcom molt potent i molt fràgil a l'hora. Cal valorar-lo per les possibilitats que té, però cal relativitzar-lo per la facilitat amb que pot desaparèixer. I aquí m'agradaria trencar una llança en favor de la redundància en majúscules: la comunitat o la xarxa, el que preferiu. Abans parlava d'éssers vius en els que el jo pot no tenir sentit a nivell individual. En el cas dels humans tenim nombrosos exemples de persones que han sobreviscut soles, però sabem que no és aquesta la nostra mesura òptima. Les comunitats més o menys petites són les que ens han dut fins on som. La cooperació i la intel·ligència col·lectiva són els nostres punts forts. Jo mateix, com a organització concreta de matèria, em puc convertir en un node de la xarxa que ha anat teixint una cultura col·lectiva al llarg de mil·lennis. O em puc situar en el centre de l'univers i considerar que tot ell gira al voltant del meu ego.

Som prou potents per escollir. Només cal que siguem conscients per escollir bé.

dilluns, 8 d’agost del 2016

Jo robot?

Migdia. Estic dinant amb companys de feina. No sé com, la conversa arriba a l'estima que li podem tenir a una màquina creada per nosaltres enfront la que li podem tenir a altres humans o éssers vius. Amb la meva dèria de qüestionar el que tots donem per veritable, li plantejo al meu contertulià / company d'àpat que li sabria més greu, si veure com un cotxe atropellava a algú totalment desconegut o com destrossava un robot fet amb les seves pròpies mans. D'acord. És una trampa. Segurament el lligam sentimental que tens amb una creació pròpia és més gran que el que tens amb un desconegut, però això no impedirà a la gran majoria de gent triar salvar a la persona desconeguda abans que a la màquina. Espero.

Llavors ve la llavor d'aquesta entrada. Ell em diu un robot no farà mai res per sí sol, només el que se li hagi programat. "Tu ho hauries de saber, que treballes en informàtica", va reblar. Aquí ja no recordo si van portar un nou plat, si no vaig ser prou ràpid per respondre-li o què va passar, el cas és que vam canviar de tema. Però la rèplica se'm va quedar enquistada i l'exorcitzaré ara, amb el vostre permís. En primer lloc, el "Tu ho hauries de saber" es contradiu amb l'experiència que tenim els que ens dediquem a la informàtica. Sí que és cert que les raons de molts dels funcionaments inesperats (oi que ha sonat bonic?) s'acaben descobrint. Però hi ha molts casos en el que no es poden reproduir els errors, o no es poden monitoritzar. Alguns cops ens sembla que n'hem trobat la causa i fem una correcció però, si l'error era més o menys aleatori o si no n'hem trobat el patró, el fet que no es reprodueixi durant un temps no ens garanteix que no torni a passar. La prova definitiva d'això que dic és que aquell remei tant bregat de "apagar i tornar a engegar" funciona en massa casos per considerar la informàtica una activitat controlada. Apa, ja he respost en diferit!!!

Què és el que pot provocar una falla? En primer lloc el software. Cada cop és més complex, té més capes i, tot i que els sistemes de monitorització han millorat molt, és més difícil tenir una perspectiva global d'on es pot provocar una errada. O potser parlem millor d'un comportament incontrolat. Un processador dels actuals està manegant una quantitat enorme d'informació en molt poc temps. Aquests processadors tenen diversos nuclis treballant en paral·lel. Els grans ordinadors tenen col·leccions d'aquest multiprocessadors treballant també en paral·lel. Cap persona és capaç de seguir l'evolució de tota aquesta informació. Tan sols podem anar-nos fixant en cada una de les capes, comprovant que facin el que esperem i anar muntant noves capes sota el supòsit que les anteriors funcionen com cal. També pot tenir errades el hardware. La memòria pot tenir errares. O el disc. O el processador. Potser que la temperatura no sigui l'adequada. O la humitat. Al cap i a la fi, tot depèn de que uns milions de transistors impresos en uns microcircuits funcionin com s'espera d'ells. I que ho segueixin fent al llarg del temps.

Per a mi, el concepte teòric dels ordinadors com aparells virtuals que executen unes instruccions determinades d'una manera fiable i repetida, no té en compte ni la base física sobre la que operen, ni la impossibilitat de realitzar unes proves totalment exhaustives dels codis tant complexos que composen les diferents capes de software. Aquests efectes es van fent més incontrolables com més es complica el sistema que anem muntant.

L'especulació que ve a continuació ja l'ha tractada abastament la ciència-ficció, però crec que correm el perill de atorgar-li només aquesta categoria, pensant que és només l'obra d'unes imaginacions febrils. Crec que tenim una sensació injustificada de control sobre les nostres pròpies obres, fruit de la idea d'una infal·libilitat de la enginyeria. I d'aquest excés de confiança no se n'escapa pas la informàtica.

I és que els ordinadors són cada cop més sofisticats. Ells mateixos són necessaris per crear-ne altres de nous, més potents. A l'hora, els anem equipant amb sensors i elements mecànics que els permeten interactuar amb l'entorn. Les lectures dels seus sensors els poden advertir de possibles falles dels seus components. Seria una cosa semblant a que els "faci mal" un component quan es dispari una alarma que el monitoritza. D'alguna manera, ells mateixos tenen cura del seu propi funcionament.

Són artefactes que prenen decisions. En la major part dels casos, aquestes decisions estan planificades per un programa humà que fixa el patró del que cal fer en cada cas, en funció de la informació que rep i processa l'ordinador. Però alguns d'ells estan preparats per aprendre, per programar-se a sí mateixos a partir de les lectures que van fent dels seus sensors, de l'anàlisi dels resultats provocats per les accions dels seus elements mecànics (ja siguin els braços d'un robot o les rodes d'un cotxe). Aquest aprenentatge pot fer que les decisions preses ja no es basin en unes normes dissenyades per un humà sinó en la "seva pròpia experiència". Segurament, aquesta experiència serà revisable i corregible pels humans, però pot ser una tasca cada cop més difícil, a mesura que vagi augmentant la complexitat de l'aprenentatge.

Segurament tots aquests nous ginys introduiran redundància (si no la introdueixen ja) de manera que l'error en un dels seus circuits pugui ser corregit per la resta que funciona bé. Aquesta redundància és la que dóna versatilitat als éssers vius, la que, per exemple, permet reconnectar circuits del nostre cervell per tornar a aprendre a caminar o a parlar després d'una embòlia. Aquesta redundància és també la que permet que un sistema amb una "anomalia" segueixi funcionant, no s'aturi. Pot ser que fins i tot funcioni millor.

En un ordinador complex, aquestes errades aleatòries que ja ara no controlem totalment poden esdevenir mutacions quan els sistemes siguin prou sofisticats per aprendre d'ells mateixos. Mutacions en el sentit evolutiu de la paraula. Mutacions capaces de crear programes dels quals nosaltres ja no en tinguem el control, per com de sofisticats poden arribar a ser. Llavors, a veure qui serà el guapo que es posarà a debugar un robot per esbrinar què ha fallat. El que vull dir amb tot això és que el nivell de complexitat de les màquines que estem creant se'ns escapa com a humans. Ens calen les pròpies màquines per seguir-les sofisticant, però també per entendre-les.

I ja posats a imaginar, tindran sentiments? sabran què és bo i què és dolent? Són coses que els humans valorem molt, que sovint ens fan sentir diferents de la resta d'animals, sobre tot quan ens aferrem a l'especisme que tant arrelat està en la nostra cultura. La meva resposta és una altra pregunta. Què són els sentiments humans? Per què sabem que certes coses són bones i altres dolentes? Penso que la resposta a aquestes dues preguntes és a la part no debugable de nosaltres mateixos, que som uns robots extremament complexos. I, en tot cas, caldria esbrinar què som "nosaltres mateixos". Però això ja va en una altra entrada, si sóc capaç d'escriure-la...

Nota: debugar és un verb habitual entre els que treballem en informàtica. És derivat del debug anglès que ve significant "eliminar bitxos". El terme formal seria "depuració de codi" i és un sistema que permet executar un programa informàtic pas a pas i anar veient com evoluciona, per tal d'esbrinar perquè no està fent el que s'espera d'ell.

dimecres, 27 de gener del 2016

Rien ne va plus

Amb l'ego d'analista polític ennuvolat pel meu diagnòstic de que en Mas abdicaria abans d'anar a unes noves eleccions, i des de la semivirginitat informativa que em dóna no tenir temps ni de mirar les portades dels diaris digitals, em permeto emetre la meva aposta pel que fa a la celebració de noves eleccions espanyoles. Pels que penseu que estar poc informat pot reduir la meva capacitat analítica i d'encert, us diré que un toc de desinformació permet abstraure's dels detalls, despullar el serial televisiu, i anar al que ja sabem tots des de fa temps, que en definitiva és el que val (ja us havia avisat que tinc l'ego insuportable, que no l'aguanto ni jo).
 
Les passades eleccions van deixar dos possibles candidats a la presidència del Govern: Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. Totes dues opcions són ja prou complicades, o sigui que qualsevol altra la podem descartar d'entrada. Però per veure si hi haurà eleccions paga la pena fer-se dues preguntes: qui té més a perdre? i qui pot evitar-les? Jo penso que qui té més a perdre són el PSOE i C's. C's perquè ha quedat molt lluny del que s'esperava, a pesar de les expectatives mediàtiques i ibex35ianes. Després del mal resultat, la cúpula del PSOE (els seus sants barons i baronesses), ha tancat files sobre el seu líder, per tal de poder-lo colpejar millor. No sé si optaran per un relleu o per reforçar la direcció actual, però els cal molt més temps per recompondre's del que hi hauria si cal repetir eleccions. El PP segurament no saltaria d'alegria, però no crec que baixés gaire. Potser fins i tot recuperaria alguns eixelebrats que van provar C's i tornarien al partit original amb la papereta entre les cames. Personalment crec que Podemos també sortiria enfortit, sobre tot si s'aconsegueix arraconar la mania esquerranosa de barallar-nos entre companys i s'arriba a un acord amb IU, que no ho veig tant difícil després del que va passar al desembre.

Però hi ha un altre element primordial: la Unió Europea. Des de la Comissió ja estan fotent pressa perquè resulta que hi ha unes quantes reformes transcendentals que cal fer i no podem badar gaire, no fos cas que la famosa recuperació ens acabi fotent les banyes amb qualsevol país emergent amb menys escrúpols socials. I resulta que PP, PSOE i C's es caracteritzen per acceptar i acatar la UE tal com és, sense res més que alguna crítica de maquillatge, potser. Cadascú es deu al seu amo i, si cal escollir entre una població protestona i malhumorada o la responsabilitat de les polítiques econòmiques que ens retornaran al senderi del creixement, l'elecció està clara. A més, imagineu el calfred que deu recórrer l'espinada de la Comissió Europea de pensar en dependre d'un govern amb participació de Podemos i les confluències, sense ni tant sols disciplina de vot i, permetent-se el luxe, potser, de consultar a les bases. Torna el fantasma del referèndum grec. This don't touch!

O sigui que ara ja sabeu quin és el meu veredicte: no hi haurà eleccions, sinó que governarà el PP, probablement amb el suport de C's i el beneplàcit rondinaire del PSOE. Es possible que fins i tot C's s'incorpori al govern, però el PSOE només donarà suport en el punts importants, on estigui en joc l'estabilitat del govern nacional. Ai caram, això em sona... Sí, ho heu encertat! Ens copiaran el nou ball de la investidura, aquell que consisteix en anar donant cops de bastó al teu futur company de ball, per acabar fent passos al costat, com a la sardana.

I és que desembolicar troques no és cosa fàcil i vol temps. A continuació faig alguna pinzellada del camí que crec que prendran per dur-nos a un govern de responsabilitat nacional. Ara bé, així com del resultat n'estic bastant convençut, en com arribar-hi he de reconèixer que no tinc una imaginació tant fèrtil com per acostar-me ni als talons de la realitat superadora de ficcions.

El PP ha conreat simpaties a trot i a dret durant tota la legislatura, i ha aconseguit que hagi de pagar un preu polític molt elevat qui arribi a un pacte amb ell. Sobre tot en el cas del PSOE, que encara hi ha gent que el vota com a partit d'esquerres. El PP, en un primer moment va provar d'acostar-se al PSOE i a C's, però és un gripau que no passa ni amb l'amenaça del desafiament sobiranista, tot i que és un got d'aigua que queda en reserva per fer-lo anar en algun moment. Així doncs, veient que anaven mal dades, en Rajoy ha decidit jugar el comodí del plasma, i cedir el pas al PSOE per que es presenti a una sessió d'investidura que ve a ser com aquelles portes entreobertes dels dibuixos animats, al capdamunt de les quals tothom sap que hi ha un cubell ple d'aigua amb glaçons.

Per acabar-ho d'adobar, el possible paraigües que podia alleugerir la mullena resulta que estava foradat. Enlloc de posar-li cotons per a que estigui més còmode, en Pablo Iglesias s'avança i posa el llistó d'un possible pacte força alt. És lògic. Per una banda, unes altres eleccions no serien cap drama. Per altra banda, entrar en un pacte amb el PSOE a qualsevol preu li faria perdre suports. Per això l'han votat, per a que tibi la corda. I ho fa.

Així les coses, el PSOE té la clau de la investidura i resulta que pot ser també la de la seva pròpia tomba. Ho serà si pacta amb el PP de manera estable, després de basar la seva campanya en un #‎EchemosARajoy‬, de cantar-li les quaranta al debat, etc. Ho serà també pel Pedro Sánchez si pacta amb els "populistes" de Podemos, amb tots els barons al darrera examinant-lo amb lupa, enfocant-li al clatell a veure si el cremen com una falla (debat d'investidura el 19 de març? seria simbòlic!).

Així que haurà de tornar el testimoni a Rajoy per a que provi d'investir-se, però ja no podrà posar-se gaire gallet, perquè no haurà estat capaç d'aprofitar l'avantatge-bomba que li ha ofert Rajoy, que tindrà un "Y tu más" com una casa per respondre-li a qualsevol objecció que faci. Davant d'això la suma de PP i C's serà suficient per formar govern amb una abstenció tranquil·la i responsable de "su segura oposición". Una esquitxadeta per mirar d'evitar la mullena completa. De fet, un assaig de tot això ja ha estat la formació de la mesa del Congrés, no?

Faîtes vos jeux, ... rien ne va plus!

dimecres, 13 de gener del 2016

Suposem que... (entre hipòtesi plausible i desig fervent)

Diuen que rectificar és de savis. Com que jo sóc més tossut que savi, ho deixaré en que la meva opinió està evolucionant. Vaig escriure l'entrada anterior des de la perplexitat de no entendre què estava passant. Jo era de la opinió que el pols i la pressió que estava fent CDC sobre la CUP era el que en pòquer es coneix com un "farol". Però la intervenció d'en Mas, i la lectura del comunicat de la CUP em van semblar una cessió en el darrer moment. En aquella entrada volia expressar, sobre tot, el meu malestar pel que vaig entendre un compromís de la CUP de cedir la seva força parlamentària a Junts pel Sí, en tot el que tingués una certa transcendència (garantir la governabilitat). També volia expressar el meu malestar pel contingut i el to del que ja és ex-president de la Generalitat, en la seva intervenció per comunicar l'acord.

Però em va despistar l'alegria d'un amic del Procés Constituent que interpretava el que estava passant com la derrota d'en Mas. No em va quadrar i li vaig dir que no coincidia amb ell. Però el seu punt de vista em va anar voltant pel magí: potser tot es podia llegir d'una altra manera. En un primer moment no em va semblar una suposició gaire plausible però, amb els esdeveniments posteriors, m'he atrevit a posar-la per escrit. Si més no, com a suposició.

Suposem que s'estava acabant el termini. La CUP no havia saltat del cotxe i ja no ho anava a fer. El joc de la gallina s'havia tornat en contra de Mas. Com he llegit aquests dies, semblava que no duria cap peix la canya llençada a ERC per repetir coalició, en el cas de noves eleccions. S'acostava perillosament el precipici de març. I ara no hi havia airbag. El que el dimecres 5 era un exercici de dignitat per no caure en una subhasta de peix, el dissabte 9 li estava sortint massa car. L'aposta havia pujat massa. Calia trobar una sortida.

El partidaris de l'acord al que es va arribar el dissabte van dir des del primer moment que la CUP havia "fet política", que era el que calia en aquest moment. El sentit en el que llegia jo aquests comentaris era que la CUP havia "fet política" com tants altres cops l'havia feta CiU: seguint aquella màxima d'en Grouxo de "aquests són els meus principis, però no us preocupeu que, si no us agraden, en tinc uns altres". Entenia que es renunciava a algunes de les potes que identifiquen la CUP per tirar endavant "el procés". I ho entenia pel discurs d'en Mas i pel text de l'acord.

Però en la meva suposició actual, la CUP hauria "fet política" d'una altra manera. Hauria renunciat a aparèixer com a guanyadora i hauria signat un acord amb regust a derrota. Hauria facilitat una porta de darrera a Artur Mas per a que sortís com a màrtir i vencedor a l'hora. Màrtir pel seu sacrifici. Vencedor pel sacrifici de la CUP. Tot pel Sant Procés. Però l'acord és certament ambigu. Recordo que anàvem comentant "Però, això que vol dir?", "Dues diputades s'integraran a Junts pel Sí?", "No podran votar res en contra?". No quedava clar, però el to triomfalista d'en Mas-giratruites, feia pensar el pitjor.

Jo deia en aquella entrada que, quan acabes de pactar amb un nou soci, i vols començar un camí nou amb ell, no acostumes a denigrar-lo. Però la meva errada era que encara veia al Mas president. No m'adonava que no era ell qui estava començant cap camí. Estava acomiadant-se per la porta gran, entrant a la vitrina dels ex-presidents (com bé va remarcar al principi del seu discurs). Sí que va dir que no es retiraria, que fins i tot es veia legitimat per tornar-se a presentar, ara que l'havien fet donar un "pas al costat" al convertir-lo en part de problema, enlloc de part de la solució. Però, en la meva suposició, el pas d'en Mas era, en realitat, el seu cant de cigne, que se li havia facilitat gloriós perquè, per molt tocada que pugui estar CDC, no deixa de ser un gegant capaç encara d'engegar a rodar motles coses.

Què va passar després? Doncs que a en Mas se li va anar la ma. Fins i tot li va sortir la vena correctora de resultats electorals, errada incomprensible en algú que normalment és extremament curós en les formes. Més encara en aquest procés, que es vol basar en la legitimitat atorgada per les urnes. Se li va anar tant la ma, va remarcar tant la humiliant derrota de la CUP, que es va guanyar un bitllet a la paperera de la història en la roda de premsa del diumenge al matí, en que la CUP ratificava l'acord.

Després va venir el debat d'investidura, del que jo vaig sentir el dilluns un bon tros. L'Anna Gabriel va reprendre el discurs crític de sempre, la figura de la ma estesa per la independència però el puny tancat per les polítiques antisocials. No donava pas la sensació de que haguessin capitulat, tot i que havien recuperat un to més cordial. No pas gaire amb en Mas, però sí amb en Carles Puigdemont, que és amb qui hauran de fer el camí ara, i amb qui comparteixen pentinats estrafolaris.

Si aquesta suposició s'acostés a la realitat, els qui han parlat de sacrificis són els que realment els han fet, mentre que els qui no es queixen, han deixat de banda el seu orgull per anar per feina. Per la seva feina, que pot no ser la de tots, però és la seva: ruptura, procés constituent i rescat social. Han assumit l'autocrítica, però ja estan avesats a fer-la. De fet ja l'acabaven de fer arrel del resultat de l'ANECUP.

Ahir es va publicar una salvatjada que va dir algú de Junts pel Sí durant les negociacions: que el cap d'un israelià (Artur Mas) val com el de deu palestins (diputats de la CUP). S'ha de tenir un cervell força deformat per fer una comparació d'aquest estil, però potser acabarà quedant-se curta la metàfora. En aquesta contesa cap cap s'ha separat del seu cos, però sí que hi ha hagut persones que han deixat el seu paper institucional. Quan de temps du forjar una figura de líder com la d'en Mas? Quina imatge tenia quan va succeir a en Pujol? I ara que ha aconseguit aquest carisma de màrtir, com s'ho farà en Puigdemont per sobreviure a la seva ombra? Potser sí que la pèrdua de CDC és major que la de la CUP.

Perquè la gent anònima que va sorgint dels moviments de base com la CUP o les candidatures de confluència amb fort arrelament de base, ens va demostrant que hi ha moltes persones capaces. Ens fan sentir que l'important no és el qui, perquè quan un no pugui seguir una altra prendrà el relleu. De fet, jo crec que és aquesta la principal pedra que té Podemos, la seva dependència de les figures principals. Aquesta independència del qui és la que va donar a entendre l'Anna Gabriel quan va dir que no els hi era problema renunciar a l'acta de diputats perquè es trobarien al carrer, on eren molt més còmodes.

Si aquesta suposició s'acostés a la realitat, potser hauria d'evolucionar també la meva opinió del procés-tsunami arrasa-esquerres, incorporant a l'inventari de destrosses a algun dels millors surfistes des dels Beach Boys. Si aquesta suposició s'acostés a la realitat, no seria el món ideal, però entendria el que ha passat. Si aquesta suposició s'acostés a la realitat, no donaria el meu vot per perdut en l'òrbita d'en Mas o CDC, sinó que tornaria al nivell de recança amb el que el vaig emetre.

Però avui tot són interrogants. Tant sols el temps ens dirà quin és el resultat. El que he escrit aquí tant pot ser una hipòtesi plausible, com un desig fervent de no haver-me equivocat com em semblava el dissabte. És molt possible que l'evolució de les meves opinions continuï. Potser més que possible és probable i, probablement, desitjable. Així, algun dia podré rectificar, ser més savi que tossut.

Mentre tot això arriba, keep calm que anem lluny: pugem a l'Everest amb espardenyes.

diumenge, 10 de gener del 2016

Mi no entender

La frase del títol és la segona que m'ha vingut al cap en sentir la intervenció d'avui d'Artur Mas per anunciar el pacte amb la CUP. La primera frase ha estat aquella de "cautivo y desarmado ...". Després he llegit el comunicat de la CUP. I he seguit sense entendre res. Si haguessin investit a Mas haurien conservat intacte el seu paper en el Parlament, haurien pogut seguir amb el marcatge que han vingut fent durant aquesta legislatura. En canvi, han optat per comprometre's a l'acord que podeu llegir aquí. Comprometre's a "no votar en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o al dret a decidir quan estigui en risc l'estabilitat del govern" i incorporar dos parlamentaris (suficients per superar la suma de la resta de grups) dins la dinàmica de Junts pel Sí, per mi equival a incorporar-se dins Junts pel Sí. Jo crec que som molts els que vam votar la CUP perquè no volíem que el famós procés es dugués a terme de determinada manera. I els motius per no investir a Mas eren que el procés no el podia liderar algú lligat a les retallades i que formés part d'un partit amb tants processos oberts per corrupció. Al final, el nou candidat és de CDC també, no pas algú neutre i de consens. De fet, el punt tres especifica que s'investirà a qui designi l'actual president dins dels parlamentaris de JxSí. Un xollo, vaja.

Al final del comunicat de la CUP, després del text de l'acord, també diu que seguiran tenint un grup parlamentari amb veu pròpia i que les dues diputades que participaran en els espais de deliberació de JxSí ho faran per millorar la coordinació i garantir el compliment dels acords. No sé pas com ho faran si han de garantir l'estabilitat del govern per sobre de tot.

Però més significativa és la presentació que ha fet l'Artur Mas de l'acord. Quan acabes de pactar amb un nou soci i vols començar un camí un projecte nou amb ell, no acostumes a denigrar-lo. En canvi (podeu sentir-ho a partir del minut 14.50) els posa literalment verds. Per exemple, al minut 15.10 diu "perquè a CUP hauria tingut la paella pel mànec al Parlament. I aquest acord que s'ha subscrit gira la truita". Com us deia, l'anunci s'assemblava més a un comunicat de rendició incondicional de l'enemic que l'acord amb un nou soci.

Especialment perillosa he trobat una frase al minut 16.48, quan diu "allò que les urnes no ens van donar directament, ara s'ha hagut de corregir a través de la negociació". Coi, quina república més molona que estem construint, com deia en l'entrada del cel i el dit! Els resultats de les urnes necessiten correccions. Visca la democràcia!!

Per la banda de la CUP es diu que el president Artur Mas ha fet un pas al costat i ha acceptat la seva part de responsabilitat en les dificultats dels darrers mesos. Bé, no sé on veuen aquesta acceptació, ni en l'acord escrit, que si que reflecteix el mea culpa de la CUP, ni en la intervenció xulesca de salvapàtries, on assegura que no és una retirada de la política (minut 22.32). Diu que es dedicarà a recompondre CDC, que estarà a disposició del govern pel que calgui i, especialment, que se sent alliberat del seu compromís de no presentar-se més a la presidència de la Generalitat. Com podeu veure, això no és ni una retirada ni cap autocrítica o assumpció de responsabilitats, sinó una declaració de persona santíssima que ha estat ofesa pel dimoni cupaire.

En fi, no sé com quedarà la CUP després d'això. Tinc la sensació que és clarament una altra damnificada del procés-tsunami. Però no la conec prou com per atrevir-me a fer un pronòstic. De fet, després del que ha passat avui, tinc clar que la conec molt menys del que em pensava. El que més greu em sap és la sensació de que, finalment, el meu vot ha anat a parar a JxSí, segrestat totalment per l'orbita d'en Mas. El meu únic consol és que diuen que dels errors se n'aprèn. Així sia.

divendres, 8 de gener del 2016

Independència: cel o dit?

Aquests dies, un bon amic a penjat al seu mur de facebook un enllaç a aquesta escena de la pel·lícula Amelie:


L’ha acompanyat d'un text en que palesa que tots continuem discutint si ha de ser el dit índex o l’anular el que assenyali el cel. Que sigui un bon amic no implica que coincidim en les nostres maneres de pensar, així que, coneixent-lo, em permeto interpretar que ell participa del discurs d’una bona part d’independentistes, que argumenten que primer cal aconseguir la independència i després ja veurem com ens governem. Entenc que, per ell, els elements de la frase que diu el nen (Quan un dit apunta al cel, el talòs mira el dit) deuen ser cel=independència i dit=camí per arribar-hi. El talòs li posa cadascú segons les seves apetències, que d'això estem demostrant que en sabem un tou.

M’ha anat molt bé que posés aquest exemple, perquè m’he adonat que, per a mi, el cel és més lluny. És un marc de convivència diferent, en el que la gent marqui el ritme de l’economia, enlloc de que sigui l’economia la que marqui el ritme de la gent. Un marc en que fem les feines que calguin per cobrir les necessitats de tothom, enlloc de crear necessitats a tothom per a que puguem treballar i justificar el nostre dret a viure. Bé, suposo que ja veieu per on vaig. De fet, als que em coneixeu em sembla que ja us ho he explicat alguna vegada...

En el meu cas, la independència de Catalunya és un dit que pot assenyalar aquest cel d’una manera més nítida que altres en aquests moments. Com en el cas del meu amic, també veig que hi ha diferents dits apuntant al mateix cel. Com ell, també canviaré de dit si en algun moment crec que un altre em durà més fàcilment o ràpida al meu cel. El ens diferencia és el que cadascun considerem cel. Si més no, avui per avui.

Però aquests dies ha quedat demostrat que el mateix dit pot apuntar a cels ben diferents. Suposo que la cosa deu ser que depèn de l’angle des d’on te’l miris. Si sentim la intervenció del 6 de gener d'Artur Mas defensant la seva postura de no cedir la presidència de la Generalitat, podem extraure moltes conclusions. En primer lloc, no té cap inconvenient en afirmar que el seu govern ha dut a terme polítiques socials durant tot aquest temps. En fi, això ja ni ho entro a comentar. Prefereixo ser una mica dolent, donant-li la volta a la part final de la intervenció en que es recobreix de dignitat assegurant que la presidència de la Generalitat no es pot resoldre com una subhasta de peix. Suposo que posats a subhastar, millor que sigui a Christie's, que així no hi entra qualsevol. Només la gent culta, lliure, desvetllada i feliç que conforma la classe mitjana a la que aspira tot bon membre de les classes populars, segons Muriel Casals. I també és curiós que justament parli de "subhasta de peix" qui sovint ha estat acusat d'aplicar la política de "peix al cove". Ja està, ara us demano si us plau que em perdoneu la meva maldat i segueixo amb l'argument més excitant del que utilitza.

En la seva intervenció, afirma que el vot d'una mica més de tres-centes mil persones no es pot imposar sobre el de més d’un milió sis-centes mil. També ho compta en diputats: 10 diputats no poden manar sobre 62. Aquest argument és fantàstic i l’he sentit repetir un munt de cops aquests dies. Però ell l'arrodoneix repetint el mantra de que el procés s'ha de construir-se sumant i no restant, incloent i no excloent i votant i no vetant. Està molt bé aquest argument.

Anem a veure el resultat de les eleccions, fixant-nos només en els partits amb representació parlamentària, que eren les regles del joc que anunciava JxSí per justificar que no calgués una majoria de vots, que fos suficient amb una d’escons, ja que se’ls havia obligat a anar a unes eleccions plebiscitàries:


Candidatura
Vots
Escons
Vots / escó
JxSí
1.628.714
62
26.270
C’s
736.364
25
29.455
PSC
523.283
16
32.705
CSQP
367.613
11
33.392
PP
349.193
11
31.745
CUP
337.794
10
33.779

Siguem bona gent i considerem que la CUP no duia al programa que en Mas no seria investit (JxSí crec que tampoc duia al programa que l'investirien). Si descomptem la CUP, hi ha 63 diputats en contra d'investir Mas i 62 a favor. En vots, la diferència és 1.976.453 vots pels partits que van deixar ben clar que no investirien Mas i 1.628.714 pels que al final ho van acabar aclarint públicament. Qui coi es el que exclou, resta i veta? Qui pretén saltar-se les regles que vol utilitzar per justificar les seves accions? Sembla que els que no comparteixen el concepte d’independència=cel, no mereixen votar, ni ser sumats ni inclosos.

Mireu, arribats a aquest punt, em reafirmo en el que deia fa uns dies. Jo crec que, per en Mas i l’entorn que representa, la independència tampoc és el cel, sinó que és un dit que avui en dia apunta al seu cel. L’únic problema és que no s’assembla gota al meu. Així que li hauré de dir al meu amic que sí que importa quin dit agafem, quin procés escollim per la independència, perquè com bé deia en Mas, depèn de com es porti el procés, pot ser la seva fi. Si fem un procés a base d’excloure i no d’incloure, de vetar i no votar, de restar i no sumar, el procés se’n va en orris. Ara, hem de fer anar tots els dits, no només els d'una mica menys d'una ma.