Suposem que... (entre hipòtesi plausible i desig fervent)

Diuen que rectificar és de savis. Com que jo sóc més tossut que savi, ho deixaré en que la meva opinió està evolucionant. Vaig escriure l'entrada anterior des de la perplexitat de no entendre què estava passant. Jo era de la opinió que el pols i la pressió que estava fent CDC sobre la CUP era el que en pòquer es coneix com un "farol". Però la intervenció d'en Mas, i la lectura del comunicat de la CUP em van semblar una cessió en el darrer moment. En aquella entrada volia expressar, sobre tot, el meu malestar pel que vaig entendre un compromís de la CUP de cedir la seva força parlamentària a Junts pel Sí, en tot el que tingués una certa transcendència (garantir la governabilitat). També volia expressar el meu malestar pel contingut i el to del que ja és ex-president de la Generalitat, en la seva intervenció per comunicar l'acord.

Però em va despistar l'alegria d'un amic del Procés Constituent que interpretava el que estava passant com la derrota d'en Mas. No em va quadrar i li vaig dir que no coincidia amb ell. Però el seu punt de vista em va anar voltant pel magí: potser tot es podia llegir d'una altra manera. En un primer moment no em va semblar una suposició gaire plausible però, amb els esdeveniments posteriors, m'he atrevit a posar-la per escrit. Si més no, com a suposició.

Suposem que s'estava acabant el termini. La CUP no havia saltat del cotxe i ja no ho anava a fer. El joc de la gallina s'havia tornat en contra de Mas. Com he llegit aquests dies, semblava que no duria cap peix la canya llençada a ERC per repetir coalició, en el cas de noves eleccions. S'acostava perillosament el precipici de març. I ara no hi havia airbag. El que el dimecres 5 era un exercici de dignitat per no caure en una subhasta de peix, el dissabte 9 li estava sortint massa car. L'aposta havia pujat massa. Calia trobar una sortida.

El partidaris de l'acord al que es va arribar el dissabte van dir des del primer moment que la CUP havia "fet política", que era el que calia en aquest moment. El sentit en el que llegia jo aquests comentaris era que la CUP havia "fet política" com tants altres cops l'havia feta CiU: seguint aquella màxima d'en Grouxo de "aquests són els meus principis, però no us preocupeu que, si no us agraden, en tinc uns altres". Entenia que es renunciava a algunes de les potes que identifiquen la CUP per tirar endavant "el procés". I ho entenia pel discurs d'en Mas i pel text de l'acord.

Però en la meva suposició actual, la CUP hauria "fet política" d'una altra manera. Hauria renunciat a aparèixer com a guanyadora i hauria signat un acord amb regust a derrota. Hauria facilitat una porta de darrera a Artur Mas per a que sortís com a màrtir i vencedor a l'hora. Màrtir pel seu sacrifici. Vencedor pel sacrifici de la CUP. Tot pel Sant Procés. Però l'acord és certament ambigu. Recordo que anàvem comentant "Però, això que vol dir?", "Dues diputades s'integraran a Junts pel Sí?", "No podran votar res en contra?". No quedava clar, però el to triomfalista d'en Mas-giratruites, feia pensar el pitjor.

Jo deia en aquella entrada que, quan acabes de pactar amb un nou soci, i vols començar un camí nou amb ell, no acostumes a denigrar-lo. Però la meva errada era que encara veia al Mas president. No m'adonava que no era ell qui estava començant cap camí. Estava acomiadant-se per la porta gran, entrant a la vitrina dels ex-presidents (com bé va remarcar al principi del seu discurs). Sí que va dir que no es retiraria, que fins i tot es veia legitimat per tornar-se a presentar, ara que l'havien fet donar un "pas al costat" al convertir-lo en part de problema, enlloc de part de la solució. Però, en la meva suposició, el pas d'en Mas era, en realitat, el seu cant de cigne, que se li havia facilitat gloriós perquè, per molt tocada que pugui estar CDC, no deixa de ser un gegant capaç encara d'engegar a rodar motles coses.

Què va passar després? Doncs que a en Mas se li va anar la ma. Fins i tot li va sortir la vena correctora de resultats electorals, errada incomprensible en algú que normalment és extremament curós en les formes. Més encara en aquest procés, que es vol basar en la legitimitat atorgada per les urnes. Se li va anar tant la ma, va remarcar tant la humiliant derrota de la CUP, que es va guanyar un bitllet a la paperera de la història en la roda de premsa del diumenge al matí, en que la CUP ratificava l'acord.

Després va venir el debat d'investidura, del que jo vaig sentir el dilluns un bon tros. L'Anna Gabriel va reprendre el discurs crític de sempre, la figura de la ma estesa per la independència però el puny tancat per les polítiques antisocials. No donava pas la sensació de que haguessin capitulat, tot i que havien recuperat un to més cordial. No pas gaire amb en Mas, però sí amb en Carles Puigdemont, que és amb qui hauran de fer el camí ara, i amb qui comparteixen pentinats estrafolaris.

Si aquesta suposició s'acostés a la realitat, els qui han parlat de sacrificis són els que realment els han fet, mentre que els qui no es queixen, han deixat de banda el seu orgull per anar per feina. Per la seva feina, que pot no ser la de tots, però és la seva: ruptura, procés constituent i rescat social. Han assumit l'autocrítica, però ja estan avesats a fer-la. De fet ja l'acabaven de fer arrel del resultat de l'ANECUP.

Ahir es va publicar una salvatjada que va dir algú de Junts pel Sí durant les negociacions: que el cap d'un israelià (Artur Mas) val com el de deu palestins (diputats de la CUP). S'ha de tenir un cervell força deformat per fer una comparació d'aquest estil, però potser acabarà quedant-se curta la metàfora. En aquesta contesa cap cap s'ha separat del seu cos, però sí que hi ha hagut persones que han deixat el seu paper institucional. Quan de temps du forjar una figura de líder com la d'en Mas? Quina imatge tenia quan va succeir a en Pujol? I ara que ha aconseguit aquest carisma de màrtir, com s'ho farà en Puigdemont per sobreviure a la seva ombra? Potser sí que la pèrdua de CDC és major que la de la CUP.

Perquè la gent anònima que va sorgint dels moviments de base com la CUP o les candidatures de confluència amb fort arrelament de base, ens va demostrant que hi ha moltes persones capaces. Ens fan sentir que l'important no és el qui, perquè quan un no pugui seguir una altra prendrà el relleu. De fet, jo crec que és aquesta la principal pedra que té Podemos, la seva dependència de les figures principals. Aquesta independència del qui és la que va donar a entendre l'Anna Gabriel quan va dir que no els hi era problema renunciar a l'acta de diputats perquè es trobarien al carrer, on eren molt més còmodes.

Si aquesta suposició s'acostés a la realitat, potser hauria d'evolucionar també la meva opinió del procés-tsunami arrasa-esquerres, incorporant a l'inventari de destrosses a algun dels millors surfistes des dels Beach Boys. Si aquesta suposició s'acostés a la realitat, no seria el món ideal, però entendria el que ha passat. Si aquesta suposició s'acostés a la realitat, no donaria el meu vot per perdut en l'òrbita d'en Mas o CDC, sinó que tornaria al nivell de recança amb el que el vaig emetre.

Però avui tot són interrogants. Tant sols el temps ens dirà quin és el resultat. El que he escrit aquí tant pot ser una hipòtesi plausible, com un desig fervent de no haver-me equivocat com em semblava el dissabte. És molt possible que l'evolució de les meves opinions continuï. Potser més que possible és probable i, probablement, desitjable. Així, algun dia podré rectificar, ser més savi que tossut.

Mentre tot això arriba, keep calm que anem lluny: pugem a l'Everest amb espardenyes.