dimarts, 28 d’abril del 2015

El Varoufakis d'IU

Fa poc he llegit una entrevista a l'Eduardo Garzón, germà del nou líder d'IU. No es pot dir que m'hagi sorprès, perquè el que diu va en la línia del que ja fa temps que vaig sentint i vaig veient. Va també en la línia del programa econòmic de Podemos, que alguns van titllar de neokeynesianisme. En l'entrevista, el propi Garzón s'identifica amb el que anomena postkeynesianisme. La diferència la marca que els llocs de treball es creïn directament per part de l'Estat, enlloc de fer-ho a través d'empreses contractades per tirar endavant els projectes. Però tot segueix el mateix paradigma actual: es tracta d'impulsar l'activitat econòmica.

És un tema recurrent en les meves entrades, però rellegint-les n'he trobat una en clau mig d'humor: Tabac i capitalisme. Seguim enganxats a la nicotina que ens ha dut fins on som. La idea de crear un milió de llocs de treball és esgarrifosa en sí mateixa. És esgarrifosa perquè pretén fer una planificació, però l'enfoca a un objectiu absurd: crear llocs de treball. Puc entendre que algú partidari de la llei de la jungla i de la selecció natural, sostingui que qui no treballi no té dret a accedir als bens. És un sistema cruel però té la lògica de que només se salven els forts. El treball és la prova que cal superar per triomfar i obtenir el poder. En canvi, planificar una economia posant com a objectiu en que tothom tingui garantit un lloc de treball implica posar la fita en perpetuar l'obligació de guanyar-se la vida.

Actualment tenim molt atur però, ben repartits, els recursos bàsics per a que tots visquem de manera digna hi són. Tenim necessitat de buscar noves maneres de mantenir a la població ocupada en obligacions innecessàries? Sembla que sí, perquè seguim pensant en termes de reactivar l'economia. Coi, l'economia hauria de ser el mitjà, no l'objectiu!

Un exemple que he trobat escandalós d'això és quan parla d'eliminar la bretxa salarial entre homes i dones. Per evitar que les dones es carreguin amb les feines de cura d'infants i adults dependents i suggereix crear centres públics que s'encarreguin d'aquestes tasques. Així, les dones podran trobar una feina remunerada i accedir al mercat laboral amb un contracte a temps complet.

A veure si ens entenem d'una vegada. La mercaderia que es ven al mercat laboral són les nostres hores, les nostres energies i la nostra dedicació. Quan fem una feina de la que ens sentim orgullosos ens "sentim realitzats" (ara ja no sento gaire aquesta expressió). Però quan anem al mercat laboral a vendre'ns per accedir al que necessitem per viure, quan no ens identifiquem amb el nostre lloc de treball, no som més que mercaderia. Quin objectiu és aquest que algú que està fent una feina de cura, a la que li veu sentit, la delegui en un professional per a anar a vendre el seu temps en el mercat laboral? El que cal fer és dignificar la feina, però no monetaritzant-la i professionalitzant-la, sinó alliberant a qui la fa de la pressió d'haver d'accedir al mercat laboral, d'haver-se de vendre, per tal de ser independent, d'accedir als recursos bàsics i de garantir el seu benestar. Amb això no vull dir que qui hagi de fer aquesta feina siguin les dones. Cal potenciar que es reparteixin, cal donar-les-hi la importància que tenen. Però això no té perquè fer-se a base de professionalitzar-les i mercantilitzar-les.

El titular de l'article contraposa la creació de llocs de treball a la renda bàsica. La renda bàsica pretén eliminar la necessitat d'accedir al mercat laboral per poder subsistir, la necessitat de seguir inventant llocs de treball que permetin a la gent justificar el seu accés als recursos bàsics, encara que no trobin sentit a les activitats que es veuen obligats a desenvolupar. Es pot planificar la direcció que volem que prengui la nostra societat, veure a quins sectors creiem que cal dedicar-hi més esforç perquè en tenim mancances, i impulsar les feines necessàries des del sector públic, de manera que els recursos que hi invertim reverteixin en tota la societat, i no en grans corporacions privades. Però la creació de llocs de treball, presa com a objectiu i garantida per a tothom vol dir que ens estem obligant a inventar noves necessitats i, a més, estem traient l'incentiu que pot donar la competitivitat. No m'agrada pas aquest incentiu, ens està duent a destrucció. Però la feina garantida sense cap objectiu és senzillament absurda. I si no ho creieu, penseu en la reparació de voreres que va engegar en Zapatero amb el Plan E.

Afegitó del 4 de maig

Si em permeteu un toc de maldat, la garantia de treball com a objectiu, sense més, vindria a ser una renda bàsica condicionada a fer feines com les que es poden veure en aquest vídeo.

diumenge, 26 d’abril del 2015

Heliocentrisme, evolucionisme, nuclears i trangènics

L'altre dia va sortir a l'inefable El País aquest article sobre "l'analfabetisme científic de la població" espanyola. Hi vaig arribar perquè l'havien penjat al Facebook alguns dels que hi segueixo. És possible que hagi desenvolupat un urticària molt virulenta contra aquest diari, però altre cop el vaig trobar d'allò més tendenciós. Tendenciós per un motiu més que evident, que és al que es refereix el títol. A més, em va tornar a fer pensar en com tenim d'idealitzada la ciència. Començaré per la part més tòxica.

L'article comença amb les xifres més cridaneres, l'elevat percentatge de desconeixement de que els humans no van conviure amb els dinosaures, que és la Terra la que gira al voltant del Sol, que els antibiòtics no són efectius contra els virus o l'evolució de les espècies. De tot això no en fa cap explicació, però si que es deté en explicar perquè està equivocat el 27% que pensa que tota la radioactivitat del planeta està generada per l'ésser humà. L'article ens especifica que, segons el Comitè Científic de les Nacions Unides sobre els Efectes de la Radiació Atòmica, tan sols un 0,01% de la radiació rebuda per una persona al llarg de la seva vida prové de l'activitat de les centrals nuclears. I acte seguit comencen els focs artificials. Deixa anar que la manca de coneixements científics podria explicar el rebuig de més de la meitat dels enquestats envers l'energia nuclear. I ho enllaça, sense especificar-ho, però posant-ho a continuació, amb l'elevat índex de rebuig dels transgènics. Tot i que canvia de paràgraf, segueix amb el mètode de fracturació hidràulica, encara que aquest ja el titlla de "polèmica tècnica".

Després passa a carregar contra la homeopatia, que es considerada per un 27% com "molt o bastant científica". No discutiré si ho és o no, però m'ha sorprès l'article que cita per corroborar que no té una eficàcia demostrada. En l'article se citen diferents casos en els que la homeopatia ha provocat diversos tipus d'afeccions o fins i tot la mort. Però en la majoria de casos que cita, parla de mal us o d'adulteració. És evident que el mateix pot passar si es fa un mal us o una adulteració dels medicaments convencionals. I pel que fa a l'efectivitat, tenim també bastants exemples de medicaments que han provocat efectes secundaris molt greus i s'han hagut de retirar. També tenim casos d'estudis de fàrmacs que no s'han fet públics per ser contraproduents per a les empreses que els han desenvolupat. Segurament la homeopatia no es pot considerar ciència, però el que fan les farmacèutiques amb afany de lucre tampoc ho és.

La part que abans anomenava més tòxica de l'article és la que relaciona els desconeixements mostrats en l'enquesta amb l'oposició a l'energia nuclear, els transgènics, la fracturació hidràulica o la indústria farmacèutica convencional. Ve a dir que, si estàs en contra de tot això, és per "analfabetisme científic". Com deia al principi, aquest article l'he vist difós a les xarxes socials per persones que no crec que combreguin amb aquestes tesis i, en canvi, no en feien cap comentari. Bé, potser sóc paranoic de més amb les intencions d'aquest diari.

Però més enllà de la manipulació que em sembla que fa l'article, voldria seguir amb el fil d'una entrada anterior: El mite de "E pur si muove". L'enquesta només valora si coneixes les respostes a algunes preguntes, si "saps la veritat". És això coneixement científic? És la manca d'aquests coneixements el que realment ens ha d'escandalitzar? Si ens posem mode llepafils (i jo d'això en sé un munt), es poden posar objeccions als punts "més escandalosos". Avui en dia hi ha un corrent científic que sosté que els ocells són descendents dels dinosaures. Si això és confirmés, els humans hem conviscut des de sempre amb ells. Dir que la Terra que gira al voltant del Sol dóna a entendre que el Sol esta quiet, cosa igual de falsa o vertadera que considerar la Terra com a quieta. El punt està en saber escollir el sistema de referència adequat a cada problema. És cert que els antibiòtics no són efectius contra els virus, però també és cert que hi ha casos en que s'administra antibiòtic de forma preventiva, per evitar complicacions en un procés víric com la grip.

Ja sé que he fet trampa. És pràcticament segur que la gent que no ha respost segons el que s'espera no ho ha fet pels motius que deia abans. Però, probablement, no és menys cert que bona part dels que han "encertat" no han fet més que repetir uns coneixement memoritzats. I això tampoc no és interessar-se per la ciència, sinó confiar en les conclusions que han arribat els experts. Segurament, molts dels "analfabets científics" que han fallat aquesta enquesta no necessiten en el seu dia a dia aquests coneixements apresos. I molts dels que els tenen els creuen sense més, sense parar-se a pensar com s'ha arribat a aquestes conclusions o quines implicacions tenen. El que s'està mesurant és una cultura científic-religiosa, en la que els gurus de la tribu revelen veritats als fidels.

La ciència és precisament el contrari d'això. Tot està en dubte. Una teoria és vàlida mentre que no es demostri el contrari. I això pot passar en qualsevol moment. Però aquesta capacitat de qüestionament no es té en compte. Ni es potencia. Ni tan sols hi creu l'autor de l'article, quan apunta a l'analfabetisme científic com a causa probable de l'oposició a l'energia nuclear. Obvia que hi ha gent que planteja dubtes, que demana demostracions abans de donar per bones les proves, que no es fixa només en les radiacions mitjanes d'una persona al llarg de la seva vida, sinó que també té en compte els efectes devastadors d'accidents com Txernòbil, Fukushima o tants d'altres. Que es pregunta sobre les conseqüències de l'emmagatzemament dels residus i la hipoteca que suposen per a futures generacions. Aquest esperit crític no interessa conrear-lo. Segurament, ni tant sols mesurar-lo.

És per això que mesurem el nostre sistema educatiu pels coneixements adquirits, enlloc de pels dubtes que som capaços de crear. És per això que s'ensenyen les ciències com a veritats, no ensenyant a pensar, com l'anècdota de Rutherford i Niels Bohr. És per això que la filosofia queda arraconada, no fos cas que a algú se li acudís pensar per sí mateix.

dijous, 23 d’abril del 2015

La rosa d'enguany

Les roses més bones que es poden donar, no són per princeses, per joves vestals. Són més per les dones, les dones reals, malgrat pell o sexe, malgrat llur edat. Són roses presents, són roses locals, naveguen pel temps, no són d'ultramar. Presents com regals, que no cal pagar. Presents com puntals, sempre al teu costat.

La rosa d'enguany no és tallada d'un camp, ni neix d'una lluita, ni de la sang d'un drac. Té punxes que punxen, però no per fer mal, sinó perquè a voltes no saben tocar. Mig és vermella, mig roja de sang, la sang que nodreix els éssers humans.

Com que és de les bones, la rosa d'enguany, va per les dones que hi ha al meu voltant. Però més va per una que és molt especial, per moltes estones, per embellir al meu costat. Per ser rosa roja, amb tija tibant, potser un pèl boja, però florida tot l'any. Pels seus ulls que riuen, per l'escalf de ses mans.

En tanta bellesa, m'agrada esperar, que hi ha cosa meva, hi ha un poc de ma mà. Però si ho paro a pensar ho oblido de pressa; és ella el que compta, d'on ve tant li fa.

dimecres, 15 d’abril del 2015

Treballar per pa i sostre

Ja fa temps que l'havia vist, però fa poc he tornat a anar a petar a aquest article sobre l'augment d'ofertes de treball a canvi de menjar i sostre, però sense sou. Quan la vaig llegir el primer cop em va grinyolar una mica. Ara que l'he tornada a llegir. Venia associada al feudalisme i crec que he entès millor el perquè del grinyol. El disparador ha estat el fet que l'article l'hagi publicat La Vanguardia, tot i que reconec que aquest motiu potser té un punt de paranoia. O fins i tot més que punt.

Quan vaig llegir l'article per primer cop, algunes de les ofertes les vaig trobar denigrants, però no totes. Si més no, sense tenir més dades. Però el to de l'article és de condemna dura, d'un posicionament clar. Pren partit, lluny de la neutralitat, i t'aboca a alinear-te amb la seva posició. Dubtar equival a convertir-te en un paladí de l'explotació.

Els següents fragments són exemples del to en que està escrit l'article. La segona línia l'article ja parla d'esclavitud. El segon paràgraf se centra en com exigeixen molt a pesar d'oferir molt poc. El tercer paràgraf comença especificant que "Aquestes ofertes en busca d'esclaus...". En el quart paràgraf ens informa de que un fiscal diu que s'està cometent una infracció laboral perquè no hi ha ni contracte, ni sou, ni Seguretat Social, i recorda que seria factible una persecució penal si es demostra que la situació de necessitat ha empès a la persona a acceptar el treball. Al sisè paràgraf ja elucubra sobre la possibilitat de que apareguin màfies organitzades que distribueixin els treballadors en diferents domicilis, cobrant elles, però no els treballadors. Al setè paràgraf ataca les ofertes que ho plantegen com aprenentatge voluntari. Al vuitè remarca que sovint es tracta de feines de cura, i que en alguns casos s'ofereix "tracte familiar", que no és suficient. Més endavant planteja algunes situacions d'assetjament sexual. Finalment acaba amb l'oferta d'una parella en la que els dos treballen per la nit i demanen algú que dormi a la casa per cuidar d'una filla.

Pràcticament tots els punts són menyspreables però, ho són perquè el pagament sigui en manutenció i sostre? Anem a veure. Podem analitzar-los un per un, potser.

Parla sovint d'esclavitud i d'oferir molt poc mentre es demana molt. Més endavant parla també d'aprenentatge i voluntariat. No cal anar als anuncis de pa i sostre per trobar-ho, això. Hi ha moltes feines que no donen per pagar el mateix pa i sostre. Feines que demanen, no només bon caràcter i educació, sinó algun màster i el domini de diversos idiomes. En moltes d'aquestes feines es parla de disponibilitat més enllà de l'horari laboral, també. Que s'ofereix com a contrapartida? Experiència i currículum. Fa poc, arrel de l'accident de l'avió als Alps vaig llegir un article que parlava d'un informe on deia que “Es donen casos en els que el pilot, per poder aconseguir volar, sap que necessita guanyar experiència i llavors paga a la pròpia aerolínia, produint-se un subsidi en tota regla”.

Millor encara és l'exemple del fiscal consultat. Un dels problemes declarats de la nostra economia és la quantitat de treball en negre que es fa. L'única diferència és que en el treball en negre remunerat hi ha sou, però no hi ha ni contracte ni Seguretat Social. La guinda és quan diu que hi podria haver persecució penal si es demostra que s'està abusant de la situació de necessitat del qui està acceptant el treball. Llavors, a la gent que fa feines que ningú més vol fer, però n'obtenen un sou, no se'ls està explotant, aprofitant la seva necessitat? El problema altre cop, no és que el pagament sigui en espècies.

La possibilitat de que hi hagi bandes organitzades que distribueixin treballadors il·legals i cobrin una comissió per fer-ho tampoc és exclusiva de les remuneracions amb pa i sostre. De fet, si som puristes, és el que fan les ETT i el que està potenciant el govern amb les empreses d'ocupació privades, institucionalitzant el mercadeig de la necessitat de treballar. I si no, penseu que, no fa tants anys, les ETT no eren legals i estava prohibida la "prestació de personal". En canvi ara és legal i es vol potenciar, tot i que les empreses encara es curen en salut i tenen polítiques de "riscos laborals" encaminades a que els treballadors que tenen subcontractats no puguin demandar-los i es vegin obligades a contractar-los. Però sembla que és lleig si el pagament és en espècies.

Cal condemnar les ofertes de prostitució a les persones necessitades. Però tant si el pagament és en metàl·lic com en espècies. De fet, aquí l'article patina, ja que, a l'exemple que apareix, la dona parla de que li han fet ofertes a canvi de diners.

En tots els casos anteriors, el problema és que es tracti d'explotació, d'economia submergida, de manca de protecció laboral, explotació sexual, de tràfic de persones, etc. El problema no és que el pagament no sigui en metàl·lic. Però és el títol de l'article. Associa a esclavatge el treball a canvi de menjar i sostre, però sense sou. I ara jo em pregunto: si el membre del consell d'administració d'una empresa no cobrés res en metàl·lic per participar-hi, però els consells se celebressin 6 cops a l'any a diferents destins turístics arreu del món, i hi assistís ell i la família amb totes les despeses pagades, el consideraríem un esclau? Si estiguéssiu sols i tinguéssiu un fill a càrrec, què agafaríeu abans? Una feina en negre, sense contracte i remunerada, que no us cobrís ni la despesa del lloguer, menjar, aigua, gas, electricitat i desplaçament a la feina? O una on visquéssiu amb els fill en el lloc de treball amb tot pagat, però sense cobrar?

Llavors, si fins aquí no he errat en alguna cosa, per què el titular? Podia haver estat: les ofertes de treball ja són tant cutres que ja comença a sortir més a compte treballar per pa i sostre que pels sous que s'ofereixen. Però no ha estat així. I aquí és on entra el meu toc paranoic i les dues referències que no he contrastat del resum que he fet de l'article. Enmig de tota la porqueria que s'hi descriu, hi ha alguns casos que poden tenir una lectura diferent, no pas negativa. Barrejant-los convenientment amb la resta de monstruositats, els estem posant dins el mateix sac.

No conec el cas concret de la parella que menciona al final de l'article, els que treballen de nit. Imaginem una parella que amb prou feines arriba a final de mes, i en la que els dos han hagut d'acceptar una feina de nit (per aquella necessitat que podria ser punible). Imaginem que tenen una filla petita i una habitació disponible. Si arriben a l'acord de cedir aquella habitació a algú que els cuidi a la nena per la nit i els doni un cop de ma a casa, algú a qui li ofereixen un "tracte familiar", potser estem assistint a una cooperació més que a una explotació. Reconec que és una pura especulació, que res em fa pensar que siguin aquesta mena de persones els que ho han oferit. Però tampoc tinc cap prova del contrari, més enllà de la redacció d'un article esbiaixat.

Si fos certa la meva teoria conspiratòria, resulta que el que estaria molestant és el sorgiment d'una nova manera d'intrrcanvi no monetitzada. O potser molt antiga. Aquesta economia no és la "bona", no fa pujar el PIB. Les xarxes de solidaritat que puguin sorgir segurament suposaran intercanvis que escaparan als contractes i a la Seguretat Social. Però resulta que els contractes ja no donen la seguretat d'abans, que cada cop en donen menys. Resulta que ja ens van dient que la Seguretat Social no donarà per res més que beneficència. Arribats aquest punt, potser un "tracte familiar" que equivalgui a compartir el que es té i intercanviar serveis no és una opció tant poc atractiva pels que ho fan. El que sí que tinc segur és que és monstruosa pels que vigilen els indicadors macroeconòmics.

dilluns, 6 d’abril del 2015

Desgravacions

L'any passat em vaig apuntar a Metges Sense Fronteres i fa pocs dies he rebut el certificat per poder-me desgravar part de la donació a la declaració de la Renda. Arrel d'això m'ha vingut al cap una conversa recent sobre les desgravacions de les quotes de partits polítics i sindicats, en la que el meu interlocutor les relacionava amb les de les ONG. El cert és que li he de donar la raó: tant absurdes són unes com les altres!

Jo estic d'acord en que s'utilitzi la fiscalitat per frenar o promoure determinats tipus d'activitat, gravant més o menys cadascuna d'elles. Per exemple, trobo molt correcte que els impostos siguin molt més alts per un tot-terreny que per un cotxe de baixes emissions de CO2, sempre que no es justifiqui la necessitat del primer. En aquest cas, la reducció d'impostos del cotxe amb emissions més baixes correspon a una política concreta: afavorir la millora del medi ambient. No té sentit, per a mi, subvencionar tots els cotxes sense distinció, a menys que sigui necessari ampliar el parc de cotxes existent, per algun motiu que ara mateix no se m'acut. No té sentit fer-ho per potenciar una indústria automobilística que ja està sobredimensionada. De la mateixa manera, puc entendre desgravacions per la compra o lloguer d'un pis, relacionades amb els nivells d'ingressos, de dependència o altres criteris, però no de forma indiscriminada com van ser fins fa poc, que representaven una subvenció directa als constructors, perquè tenien l'efecte d'encarir els pisos.

En el cas de les desgravacions per aportacions a entitats sense ànim de lucre, els criteris per definir quines en tenen dret i quines no en tenen han de ser amples per força. Si no fos així entraríem en discriminacions difícils de justificar. Però això obre la porta a subvencionar qualsevol tipus d'activitat sense gaire criteri. Si hi ha entitats que mereixen ser subvencionades, segurament és perquè la seva funció l'hauria d'estar cobrint l'Estat. No tinc problema en que se les subvencioni en aquest cas, però han de passar a tenir un comportament públic en quant a transparència, fiscalització del seu funcionament i assegurament de que no tenen finalitat de lucre (limitant les nòmines, per exemple). Però això haurien de ser casos molt comptats. Fixeu-vos que quan algú decideix donar diner a alguna d'aquestes entitats, automàticament ens en fa donar a la resta, ja que els diners que desgrava no aniran a parar als serveis públics que ens calen a tots i caldrà augmentar els impostos.

El sistema de desgravacions permet que els particulars prenguem decisions a petita escala sobre a què volem dedicar els pressupostos. Aquestes decisions personals s'escapen al control democràtic perquè, com deia abans, les condicions d'aquestes desgravacions han de ser prou amples per a que no puguin ser titllades de discriminatòries. Però a més, qui més capacitat té per aportar a aquestes entitats és qui més diners té. Aquest sistema és un més dels que poden usar les rendes altes per rebaixar la seva pressió fiscal, escollint en quines entitats volen participar a costa dels impostos de tota la resta. I no parlem ja en el cas de les empreses, que usen en molts casos aquestes aportacions com a mitjà de propaganda que acabem finançant entre tots.

Anem doncs pels partits polítics. És cert que necessiten finançament. És cert que cal potenciar el seu funcionament. Però el sistema de desgravacions fa que les eleccions personals les sufraguem entre tots i no en igualtat de condicions. Per començar, si no ho he mirat malament, el sistema actual consisteix en que les aportacions redueixen la base imposable, o sigui la quantitat sobre la que es paga l'impost. Donat que els tipus són progressius, una mateixa deducció suposa un estalvi d'impostos més gran a les persones amb una base imposable més alta. Els que cobren més, per entendre'ns. D'altra banda, aquesta reducció té un límit de 600€ anuals. És més fàcil que algú amb una renda alta arribi a aquest límit que algú amb una renda baixa. I si ets de les persones que tenen una base imposable molt baixa, ja sigui per tenir pocs ingressos, o per desgravacions, com discapacitats, mínims familiars o altres, potser que no es desgravi per tot el ha aportat, ja que la base imposable no pot resultar negativa.

Això vol dir que els partits que tenen unes bases amb rendes altes estan sent finançats via desgravacions més que els que tenen bases amb rendes baixes. Precisament són els partits que ja poden tenir més recursos directament, pel fet que els seus afiliats són més rics. Però, a més, la resta de ciutadans també els aportem més, degut a que els ingressos que es perden per les desgravacions minven els recursos que disposem per la resta de serveis, i s'hauran de cobrir entre tots. Una opció personal per un partit determinat ens surt a tots més cara si la pren una persona més adinerada que si la pren un algú que no arriba a final de mes.

Per tot això les desgravacions genèriques, deslligades de criteris polítics s'haurien de suprimir. Per exemple, segurament seria molt més just finançar els partits directament a partir d'una fórmula que combini el nombre de vots obtinguts, el persones afiliades o altres paràmetres que fossin més objectius i no depenguessin del poder adquisitiu de les seves bases.