dilluns, 16 de febrer del 2015

Confluències i influències

Aquest matí he llegit un article molt interessant d'en Roger Palà. Es diu CUP-Guanyem: crònica d'una escissió i s'ha publicat a elcritic.cat. Suposo que a molts dels que hem anat seguint el procés (o els processos, depèn de com ho vulguem veure) que es va engegar l'any passat per preparar les eleccions municipals, ens sap greu que al final no hi hagi hagut una entesa.

Poc després he participant en un fil de comentaris que s'ha engegat al Facebook sobre aquest article. En primer lloc, considero que el més important de tot és que tots tinguem clar qui empeny en la mateixa direcció i qui ho fa en direcció contrària. En aquest sentit, l'escena de les samarretes de la Marta Sibina (que es podria convertir en un clàssic com la del cambrot dels germans Marx a Una nit a l'òpera) ens ha de fer recordar que ens trobem defensant el mateix i que tenim molt més en comú que el que ens separa. Tot i així, el "com" és important i els dubtes i recels, ens semblin raonables o no, existeixen. No seria realista fer com si no hi fossin. Per tant, haurem d'aprendre a conviure amb ells.

Però donant voltes arrel dels comentaris que llegia, se m'ha acudit que, si després de treballar tant no s'ha arribat a un acord, és possible que sigui perquè, si n'hi hagués hagut, un sector determinat que ara votarà la CUP s'hagués quedat al marge. Davant d'això, podem fer la lectura positiva de que s'amplia la base, propiciant que participin els que consideren que estan massa lluny de certs sectors per anar junts amb ells en una mateixa llista. Evidentment, aquesta lectura només és positiva si l'ampliació és suficient per compensar el perjudici que suposa la divisió, amb la llei d'Hondt pel mig. No ho tenia clar i hi he seguit rumiant. I d'aquí ha sortit el que us vull explicar a continuació.

Jo m'he decantat per l'opció Guanyem. Com a participant en el Procés constituent vaig votar a favor de que s'hi integrés. Per això vull expressar ara als que són partidaris de l'opció CUP el meu respecte des de la discrepància. Està clar que sorgeixen dubtes. I si en surten en l'àmbit municipal, més n'hi haurà a mesura que anem escalant. Per agafar una mica de perspectiva i que no s'hi barregi "la qüestió nacional", parlaré a nivell de l'Estat o d'Europa. Prenem, per exemple,  Izquierda Unida o Podemos. O anem més lluny i fixem-nos en Syriza a Grècia. Se'm plantegen dubtes. Són opcions que proposen canvis, però no renuncien al capitalisme ni plantegen una ruptura radical amb el sistema. Pretenen adaptar-lo per a que tingui en compte a les persones, però seguint amb els models actuals. Un exemple ben concret, el paradigma del creixement. En tots els casos es parla del New Deal ecològic, d'incrementar la inversió pública i de recuperar la senda del creixement econòmic. Ningú amb intencions de guanyar unes eleccions es permet el luxe de dir que això no pot ser, que ho estem fent a costa del planeta.

Davant això, la pregunta fonamental és: reformar el sistema per fer-lo més amable és un camí cap a la seva transformació? O és un baló d'oxigen que allargarà més la seva agonia i ho aprofitaran els de sempre? Jo no tinc la resposta a aquesta pregunta. Si em decanto per l'opció més possibilista és perquè ara hi ha molta gent patint i és una urgència resoldre-ho. I la manera de poder-ho fer per la via pacífica és prenent les institucions. En aquest sentit entenc la finestra d'oportunitat que s'obra pel fet que molta gent, no és que hagi sortit de la zona de confort, sinó que l'han fet fora a garrotades.

Però entenc l'altra opció, la dels que diuen que seguir per aquesta via és entrar a jugar en un tauler dissenyat per un bàndol i que sempre fa pendent en contra. Entenc els que argumenten que jugar a un joc en el que les regles se saben trucades és suïcida. Si ho veus des d'aquesta perspectiva, el millor és no entrar a jugar i començar a construir un nou tauler, a preparar-se per quan peti el que ens serveix de base pel joc actual.

Però aquesta opció no em condueix a presentar-me a unes eleccions. Aquesta és l'opció dels que pensen que un vot emès sempre va en contra teu, que nodreix el sistema que ens engoleix. Ara bé, si decideixes presentar-te, ha de ser per influir, per guanyar, perquè és el que li pot donar sentit a "embrutar-se", participant en un joc que està dissenyat en contra teu. Per aconseguir aquesta influència cal la confluència, posar-se d'acord amb gent que no ho veu tot com tu, però que va en el mateix camí. D'acord que no s'hi val guanyar a qualsevol preu. D'acord en que s'han de mantenir uns mínims. Però si no es pot acceptar com a companys de viatge ni als que han votat fins ara a ICV i EUiA, no entenc quin partit se'n vol treure de participar en unes eleccions.

Repeteixo que respecto la feina que fan les CUP, però després de rumiar-ho avui, segueixo sense entendre gaire la seva estratègia de presentar-se renunciant a l'opció de guanyar. Reconec, però, que és possible que se m'hagi escapat alguna part important de les seves motivacions. Si és així, m'agradaria conèixer-la.

dilluns, 9 de febrer del 2015

Grècia contra Alemanya?

Ja l'havia vist abans, però avui m'ha tornat a arribar un text que descriu l'acord de Londres de 1953, que va reduir el deute acumulat per Alemanya fins aleshores en un 60%. El primer cop que vaig llegir sobre aquest tema feia pocs dies que havia parlat amb un alemany que ha viscut molts anys aquí. Em vaig quedar molt parat, perquè era totalment contrari a que es condonés ni tant sols una part del deute. Parlava de societats corruptes, com la d'aquí, on hi ha problemes a tots els ajuntaments, etc. Un mal endèmic que no sembla que es pugui curar. En aquest context, acceptar una rebaixa era el mateix que deixar-se robar. Com deia, poc després vaig començar a llegir ressenyes sobre aquest acord, sobre un deute que s'havia acabat de pagar fa tan sols 5 anys. Evidentment, em va empipar més, després d'haver sentit el que havia sentit. Però també s'ha de dir que aquell canvi en una persona que fins poc temps abans s'havia mostrat indignada contra aquestes desqualificacions genèriques i els tòpics sobre les societats em va fer pensar en com serà la informació que arriba als alemanys. Així li vaig dir durant la conversa, posant-li com a exemple l'associació que es fa aquí dels alemanys amb la política de la troika, basada en el suport que li dóna la Merkel.

La següent peça del trencaclosques m'arribà poc abans de les eleccions gregues, quan van aparèixer declaracions de fonts properes al govern alemany que deien que els temps en que calia rescatar Grècia havien passat i que ja no era d'importància sistèmica per a l'euro. Llavors, vaig llegir aquesta entrada en un bloc que vaig trobar molt clarificadora. En ella explica com la diferència entre 2009 i ara és que llavors els creditors eren bancs i ara són institucions públiques. O sigui, els ciutadans europeus. He cercat més fonts i he trobat també aquest article al diari Publico, on també explica aquest transvasament de deute privat a públic.

Llavors veig les declaracions d'en González Pons del PP, just el dia després de les eleccions a Grècia que segons El mundo va dir que "Los españoles les prestamos 26.000 millones, y yo no soy partidario de perdonárselos; que nos los devuelvan, porque nosotros también los necesitamos". Ja tenim la foto sencera. Què millor per imposar el que vols que dividir als que tens davant? Si la frase hagués estat "los bancos españoles le prestaron 26.000 millones al Gobierno griego y no soy partidario de que se los perdonen porque nuestros bancos también los necesitan" segur que no hagués convençut gaire gent. Menys encara després de l'actuació que han tingut els bancs aquests darrers anys. Però ara ja no són ells els qui tenen el problema. Ens l'han traspassat. A tots els ciutadans de la Unió europea, inclosos els alemanys, evidentment. Ja tenim dolents a una banda: els grecs mandrosos, que no volen més que viure sense treballar. Ja tenim dolents a l'altra banda: els alemanys intransigents, que ja no recorden com els vam condonar el deute fa 60 anys.

Us sona? Franco va muntar la indústria a Catalunya. Madrid ens roba. Madrid és la que té el dèficit fiscal més gran. Espanya ens roba. Catalunya espolia Extremadura. Els andalusos viuen del PER. Galícia sí que compleix els objectius del deute... Ja n'hauríem d'estar vacunats en aquestes latituds, contra les embolicades de bandera. Alexis Tsipras ha provat d'acostar-se als ciutadans alemanys amb una carta oberta. No sé si tindrà gaire efecte. El vell truc de l'enemic exterior és potent i fàcil d'activar pels qui maneguen els fils del mitjans d'informació (o d'intoxicació).

L'altre dia, en una xerrada sobre el TTIP, l'Ernest Urtasun deia que no era una agressió dels EEUU contra la UE, sinó de les corporacions contra les dues poblacions. La guerra del deute i les polítiques austericides (que no van d'austeritat, sinó d'espoli als treballadors) també es juga en aquest terreny. I l'única manera que tenen de guanyar-la és enfrontant poblacions.

Però és tant fàcil...

divendres, 6 de febrer del 2015

Un mundo al revés

Había una vez
un lobby tó bueno
al que maltrataban
todos los Congresos.

Y había también
un gobierno humano,
una izquierda unida
y un tratado honrado

Todas estas cosas
había una vez,
cuando yo soñaba
un mundo al revés.

Les meves disculpes al José Agustín Goytisolo y al Paco Ibañez. No m'he pogut aguantar...

dilluns, 2 de febrer del 2015

És possible la indeopulència?

Hi ha un sector dels partidaris de la independència que creu que pot servir per canviar les regles del joc, per construir un país sobre unes bases diferents de les que tenim ara. Sovint, quan apareixen a internet articles d'alguna d'aquestes persones, n'hi ha d'altres que escriuen comentaris expressant que "no volen experiments". Fent una ràpida recerca he trobat aquest exemple, per a que us feu una idea del que vull dir. La idea d'aquest sector és que tot continuï igual, però que les decisions les prengui un govern que no depengui de l'espanyol.

Hi ha una accepció d'independència que significa no estar sotmès a l'autoritat d'altri. I és aquesta la que apliquen. Però un altre significat de la paraula és l'absència de dependència, no necessitar dels demés, valer-se per sí mateix. La primera podríem dir que és una independència institucional, mentre que la segona és una independència real. Un exemple molt clar l'estem veient aquests dies amb Grècia. És una nació independent, sobirana i que formalment pot prendre les seves pròpies decisions. Però, en canvi, tothom està a l'expectativa per veure si podrà resistir les pressions internacionals que s'oposen a un canvi en la seva política interna. Una cosa semblant va passar a França quan van voler tirar endavant una política diferent a la de l'"austeritat" que marcava la troika.

Vivim en societats opulentes. Això no vol dir que tots els seus habitants visquem en l'opulència, ni molt menys. En els països de la Unió europea les desigualtats entre les diferents capes de la població són molt grans i augmenten enlloc de minvar. Però si agafem la societat com a tal i ens fixem, per exemple, en el PIB per capita, veurem que Espanya està en la franja mitja alta. Si la recerca que he fet és correcta, he arribat a les dades que dóna el Banc mundial per Ingrés Nacional Brut per capita. Al 2013 Espanya se situava en la posició 30 d'aquest índex i Grècia en la 36. Està clar que aquest índex no ens explica com viu la gent realment, però crec que sí que ens índica que són països de classe mitjana, en el sentit que comentava en l'entrada anterior.

Com a societats, ens hem acostumat a tenir les nostres necessitats cobertes. No som de les de classe alta, que controlen els mitjans de producció mundials i marquen el ritme que va seguint l'economia global. Tampoc som de les de classe baixa, a les que se'ls prenen les matèries primeres i se'ls neguen els drets fonamentals. Formem part de les societats de classe mitjana que necessita el sistema per moure la roda del consum, el creixement i l'expansió. Potser no arribem al nivell d'opulència de les societats líder, però el seu estil de vida ens resulta molt poc llunyà, infinitament més proper que el que els podia semblar als nostres pares o avis.

Doncs tornant al principi, una part dels qui demanen la independència volen seguir gaudint d'aquesta opulència. Però, és possible aquesta combinació? És possible la indeopulència? La part superior de la piràmide de l'opulència necessita els recursos que pren a la part més baixa. Seria impossible que ella sola aconseguís produir el que gasta si ho fes en un pla d'igualtat. A l'inici del desenvolupament industrial, aquest espoli comença per via colonial. Desprès s'han substituït les colònies polítiques per les econòmiques, però la filosofia segueix sent la mateixa: forçar als països pobres a malvendre els recursos als rics (ja siguin matèries primeres, ma d'obra, etc.). En la major part dels casos, la imposició és per la via de la violència, promovent règims corruptes que s'avinguin a reprimir la població a canvi de prebendes per la classe dirigent.

I les societat "classe mitjana"? Aquestes formen part de l'opulència. Potser no de forma tant ostensible i, segurament, amb un poder d'influència molt menor que les de classe alta. Entren a la roda com un drogoaddicte al que li comencen regalant droga. L'opulència es paga adquirint una dependència del sistema econòmic imperant. Es destrueix el teixit propi, molt més modest i amb menys potencial, a canvi d'apuntar-se al carro de la globalització en la part dels que van pujats, no pas en la dels que estiren. Segurament no són els seients més còmodes, però són prou satisfactoris.

Així, les societats classe alta depenen de les de classe baixa perquè les han de poder seguir explotant. A les de classe baixa les fan dependre a cops de dictadura. I les de classe mitjana queden al mig. Les de classe alta les necessiten per a que consumeixin el que produeixen i les fan societats dependents per a que estiguin interessades en seguir mantenint el sistema.

Però si aquesta opulència no arriba més que a una petita part de la societat, per què no canviar-ho tot? Per què no deixar la droga? Fa temps ja havia comparat el tabac amb el capitalisme. Tenen en comú que costen molt de deixar fins que no notes els símptomes adversos en el teu cos. Ara, a moltes de les societat de classe mitjana, els símptomes tòxics d'aquest sistema els està experimentant bona part de la població. Però resulta que ja s'ha desfet de bona part del sistema que tenia abans per viure. Resulta que ara és una societat dependent, encara que sigui políticament independent.

A vegades, quan explico a algú les idees amb les que les males lectures i les amistats perilloses han omplert el meu caparró, em pregunten "I això com es pot fer?" Llavors trec l'exemple de que a Bhutan estan implantant uns indicadors diferents del PIB per mesurar la salut de la seva societat. I, és clar, la cara de l'interlocutor ho diu tot. Ve a ser allò de "Nadie es perfecto, pero ¿quién quiere ser nadie?" Avui, mirant la taula, que us esmentava abans, he vist que Bhutan ocupa el lloc 146. S'ho poden permetre, perquè segurament són petits i a ningú els afecta gaire. Però a més, perquè són molt poc dependents. I en bona part és perquè no viuen en l'opulència. Sembla que a Rojava, al kurdistan sirià, també s'està formant un sistema basat en l'autosuficiència i una democràcia radical. N'heu sentit a parlar? Jo des de fa molt poquet.

Jo crec que opulència i independència són incompatibles. Però ara les nostres societats estan enganxades al camell que ens dóna el que necessitem. Les nostres societats en conjunt han pres molta més consumina del que podia aguantar el seu cos i ara la màfia que la distribueix ens té agafat pels deutons (aquests deutes tant grossos que no ens traurem mai de sobre, malpensats!). Ara ja no es tracta de l'opulència, és que ja no sabem fer la feina que fèiem abans i ens moriríem de gana sense el muntatge actual. No es tracta d'anar a una autarquia, en la que no ens relacionem amb la resta, però sí d'assolir un nivell d'autosuficiència que ens permeti prendre les decisions que creguem oportunes, sense estar subjectes als mandats de les elits mundials.

Ara se sent parlar molt de les estructures d'estat que ens calen per la independència. Però les que realment ens faran independents seran les estructures de societat, les que ens donin la sobirania alimentària i energètica en tota la mesura que sigui possible. I com que no podrem obtenir-ne tanta com en gastem ara, haurem d'aprendre a prescindir de la supèrflua.

Adéu a l'opulència. Benvinguda independència.