dilluns, 16 de febrer de 2015

Confluències i influències

Aquest matí he llegit un article molt interessant d'en Roger Palà. Es diu CUP-Guanyem: crònica d'una escissió i s'ha publicat a elcritic.cat. Suposo que a molts dels que hem anat seguint el procés (o els processos, depèn de com ho vulguem veure) que es va engegar l'any passat per preparar les eleccions municipals, ens sap greu que al final no hi hagi hagut una entesa.

Poc després he participant en un fil de comentaris que s'ha engegat al Facebook sobre aquest article. En primer lloc, considero que el més important de tot és que tots tinguem clar qui empeny en la mateixa direcció i qui ho fa en direcció contrària. En aquest sentit, l'escena de les samarretes de la Marta Sibina (que es podria convertir en un clàssic com la del cambrot dels germans Marx a Una nit a l'òpera) ens ha de fer recordar que ens trobem defensant el mateix i que tenim molt més en comú que el que ens separa. Tot i així, el "com" és important i els dubtes i recels, ens semblin raonables o no, existeixen. No seria realista fer com si no hi fossin. Per tant, haurem d'aprendre a conviure amb ells.

Però donant voltes arrel dels comentaris que llegia, se m'ha acudit que, si després de treballar tant no s'ha arribat a un acord, és possible que sigui perquè, si n'hi hagués hagut, un sector determinat que ara votarà la CUP s'hagués quedat al marge. Davant d'això, podem fer la lectura positiva de que s'amplia la base, propiciant que participin els que consideren que estan massa lluny de certs sectors per anar junts amb ells en una mateixa llista. Evidentment, aquesta lectura només és positiva si l'ampliació és suficient per compensar el perjudici que suposa la divisió, amb la llei d'Hondt pel mig. No ho tenia clar i hi he seguit rumiant. I d'aquí ha sortit el que us vull explicar a continuació.

Jo m'he decantat per l'opció Guanyem. Com a participant en el Procés constituent vaig votar a favor de que s'hi integrés. Per això vull expressar ara als que són partidaris de l'opció CUP el meu respecte des de la discrepància. Està clar que sorgeixen dubtes. I si en surten en l'àmbit municipal, més n'hi haurà a mesura que anem escalant. Per agafar una mica de perspectiva i que no s'hi barregi "la qüestió nacional", parlaré a nivell de l'Estat o d'Europa. Prenem, per exemple,  Izquierda Unida o Podemos. O anem més lluny i fixem-nos en Syriza a Grècia. Se'm plantegen dubtes. Són opcions que proposen canvis, però no renuncien al capitalisme ni plantegen una ruptura radical amb el sistema. Pretenen adaptar-lo per a que tingui en compte a les persones, però seguint amb els models actuals. Un exemple ben concret, el paradigma del creixement. En tots els casos es parla del New Deal ecològic, d'incrementar la inversió pública i de recuperar la senda del creixement econòmic. Ningú amb intencions de guanyar unes eleccions es permet el luxe de dir que això no pot ser, que ho estem fent a costa del planeta.

Davant això, la pregunta fonamental és: reformar el sistema per fer-lo més amable és un camí cap a la seva transformació? O és un baló d'oxigen que allargarà més la seva agonia i ho aprofitaran els de sempre? Jo no tinc la resposta a aquesta pregunta. Si em decanto per l'opció més possibilista és perquè ara hi ha molta gent patint i és una urgència resoldre-ho. I la manera de poder-ho fer per la via pacífica és prenent les institucions. En aquest sentit entenc la finestra d'oportunitat que s'obra pel fet que molta gent, no és que hagi sortit de la zona de confort, sinó que l'han fet fora a garrotades.

Però entenc l'altra opció, la dels que diuen que seguir per aquesta via és entrar a jugar en un tauler dissenyat per un bàndol i que sempre fa pendent en contra. Entenc els que argumenten que jugar a un joc en el que les regles se saben trucades és suïcida. Si ho veus des d'aquesta perspectiva, el millor és no entrar a jugar i començar a construir un nou tauler, a preparar-se per quan peti el que ens serveix de base pel joc actual.

Però aquesta opció no em condueix a presentar-me a unes eleccions. Aquesta és l'opció dels que pensen que un vot emès sempre va en contra teu, que nodreix el sistema que ens engoleix. Ara bé, si decideixes presentar-te, ha de ser per influir, per guanyar, perquè és el que li pot donar sentit a "embrutar-se", participant en un joc que està dissenyat en contra teu. Per aconseguir aquesta influència cal la confluència, posar-se d'acord amb gent que no ho veu tot com tu, però que va en el mateix camí. D'acord que no s'hi val guanyar a qualsevol preu. D'acord en que s'han de mantenir uns mínims. Però si no es pot acceptar com a companys de viatge ni als que han votat fins ara a ICV i EUiA, no entenc quin partit se'n vol treure de participar en unes eleccions.

Repeteixo que respecto la feina que fan les CUP, però després de rumiar-ho avui, segueixo sense entendre gaire la seva estratègia de presentar-se renunciant a l'opció de guanyar. Reconec, però, que és possible que se m'hagi escapat alguna part important de les seves motivacions. Si és així, m'agradaria conèixer-la.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada