dilluns, 2 de febrer de 2015

És possible la indeopulència?

Hi ha un sector dels partidaris de la independència que creu que pot servir per canviar les regles del joc, per construir un país sobre unes bases diferents de les que tenim ara. Sovint, quan apareixen a internet articles d'alguna d'aquestes persones, n'hi ha d'altres que escriuen comentaris expressant que "no volen experiments". Fent una ràpida recerca he trobat aquest exemple, per a que us feu una idea del que vull dir. La idea d'aquest sector és que tot continuï igual, però que les decisions les prengui un govern que no depengui de l'espanyol.

Hi ha una accepció d'independència que significa no estar sotmès a l'autoritat d'altri. I és aquesta la que apliquen. Però un altre significat de la paraula és l'absència de dependència, no necessitar dels demés, valer-se per sí mateix. La primera podríem dir que és una independència institucional, mentre que la segona és una independència real. Un exemple molt clar l'estem veient aquests dies amb Grècia. És una nació independent, sobirana i que formalment pot prendre les seves pròpies decisions. Però, en canvi, tothom està a l'expectativa per veure si podrà resistir les pressions internacionals que s'oposen a un canvi en la seva política interna. Una cosa semblant va passar a França quan van voler tirar endavant una política diferent a la de l'"austeritat" que marcava la troika.

Vivim en societats opulentes. Això no vol dir que tots els seus habitants visquem en l'opulència, ni molt menys. En els països de la Unió europea les desigualtats entre les diferents capes de la població són molt grans i augmenten enlloc de minvar. Però si agafem la societat com a tal i ens fixem, per exemple, en el PIB per capita, veurem que Espanya està en la franja mitja alta. Si la recerca que he fet és correcta, he arribat a les dades que dóna el Banc mundial per Ingrés Nacional Brut per capita. Al 2013 Espanya se situava en la posició 30 d'aquest índex i Grècia en la 36. Està clar que aquest índex no ens explica com viu la gent realment, però crec que sí que ens índica que són països de classe mitjana, en el sentit que comentava en l'entrada anterior.

Com a societats, ens hem acostumat a tenir les nostres necessitats cobertes. No som de les de classe alta, que controlen els mitjans de producció mundials i marquen el ritme que va seguint l'economia global. Tampoc som de les de classe baixa, a les que se'ls prenen les matèries primeres i se'ls neguen els drets fonamentals. Formem part de les societats de classe mitjana que necessita el sistema per moure la roda del consum, el creixement i l'expansió. Potser no arribem al nivell d'opulència de les societats líder, però el seu estil de vida ens resulta molt poc llunyà, infinitament més proper que el que els podia semblar als nostres pares o avis.

Doncs tornant al principi, una part dels qui demanen la independència volen seguir gaudint d'aquesta opulència. Però, és possible aquesta combinació? És possible la indeopulència? La part superior de la piràmide de l'opulència necessita els recursos que pren a la part més baixa. Seria impossible que ella sola aconseguís produir el que gasta si ho fes en un pla d'igualtat. A l'inici del desenvolupament industrial, aquest espoli comença per via colonial. Desprès s'han substituït les colònies polítiques per les econòmiques, però la filosofia segueix sent la mateixa: forçar als països pobres a malvendre els recursos als rics (ja siguin matèries primeres, ma d'obra, etc.). En la major part dels casos, la imposició és per la via de la violència, promovent règims corruptes que s'avinguin a reprimir la població a canvi de prebendes per la classe dirigent.

I les societat "classe mitjana"? Aquestes formen part de l'opulència. Potser no de forma tant ostensible i, segurament, amb un poder d'influència molt menor que les de classe alta. Entren a la roda com un drogoaddicte al que li comencen regalant droga. L'opulència es paga adquirint una dependència del sistema econòmic imperant. Es destrueix el teixit propi, molt més modest i amb menys potencial, a canvi d'apuntar-se al carro de la globalització en la part dels que van pujats, no pas en la dels que estiren. Segurament no són els seients més còmodes, però són prou satisfactoris.

Així, les societats classe alta depenen de les de classe baixa perquè les han de poder seguir explotant. A les de classe baixa les fan dependre a cops de dictadura. I les de classe mitjana queden al mig. Les de classe alta les necessiten per a que consumeixin el que produeixen i les fan societats dependents per a que estiguin interessades en seguir mantenint el sistema.

Però si aquesta opulència no arriba més que a una petita part de la societat, per què no canviar-ho tot? Per què no deixar la droga? Fa temps ja havia comparat el tabac amb el capitalisme. Tenen en comú que costen molt de deixar fins que no notes els símptomes adversos en el teu cos. Ara, a moltes de les societat de classe mitjana, els símptomes tòxics d'aquest sistema els està experimentant bona part de la població. Però resulta que ja s'ha desfet de bona part del sistema que tenia abans per viure. Resulta que ara és una societat dependent, encara que sigui políticament independent.

A vegades, quan explico a algú les idees amb les que les males lectures i les amistats perilloses han omplert el meu caparró, em pregunten "I això com es pot fer?" Llavors trec l'exemple de que a Bhutan estan implantant uns indicadors diferents del PIB per mesurar la salut de la seva societat. I, és clar, la cara de l'interlocutor ho diu tot. Ve a ser allò de "Nadie es perfecto, pero ¿quién quiere ser nadie?" Avui, mirant la taula, que us esmentava abans, he vist que Bhutan ocupa el lloc 146. S'ho poden permetre, perquè segurament són petits i a ningú els afecta gaire. Però a més, perquè són molt poc dependents. I en bona part és perquè no viuen en l'opulència. Sembla que a Rojava, al kurdistan sirià, també s'està formant un sistema basat en l'autosuficiència i una democràcia radical. N'heu sentit a parlar? Jo des de fa molt poquet.

Jo crec que opulència i independència són incompatibles. Però ara les nostres societats estan enganxades al camell que ens dóna el que necessitem. Les nostres societats en conjunt han pres molta més consumina del que podia aguantar el seu cos i ara la màfia que la distribueix ens té agafat pels deutons (aquests deutes tant grossos que no ens traurem mai de sobre, malpensats!). Ara ja no es tracta de l'opulència, és que ja no sabem fer la feina que fèiem abans i ens moriríem de gana sense el muntatge actual. No es tracta d'anar a una autarquia, en la que no ens relacionem amb la resta, però sí d'assolir un nivell d'autosuficiència que ens permeti prendre les decisions que creguem oportunes, sense estar subjectes als mandats de les elits mundials.

Ara se sent parlar molt de les estructures d'estat que ens calen per la independència. Però les que realment ens faran independents seran les estructures de societat, les que ens donin la sobirania alimentària i energètica en tota la mesura que sigui possible. I com que no podrem obtenir-ne tanta com en gastem ara, haurem d'aprendre a prescindir de la supèrflua.

Adéu a l'opulència. Benvinguda independència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada