divendres, 26 d’agost del 2016

On són el femellisme i el masculinisme?

Aquesta entrada porta mesos com esborrany i no acaba de sortir. En part per manca de temps, però també crec que l'estava enfocant malament. Mirava de trobar-li una certa base i crec que realment no en té, que es tracta d'un joc amb l'arrel d'unes paraules, que em permet explicar alguns aspectes de la meva relació amb el conflicte masclisme-feminisme. És així com provo d'abordar-la ara, sense donar-li més entitat que aquesta explicació personal.

La idea d'aquesta entrada va sorgir en adonar-me que contraposem masclisme i feminisme, quan en realitat la primera fa referència al sexe i la segona al gènere. Per què, doncs, no oposem el masclisme al femellisme i el feminisme al masculinisme (veure nota 1)? Els primers termes serien sexistes, mentre que els segons serien generistes. Els primers reivindicarien els homes i les dones i els segons la feminitat i la masculinitat. Els generismes ens parlarien dels valors, actituds, capteniments i concepcions femenines o masculines, de tot el que s'associa, s'assigna o s'espera de les dones o dels homes.

I arribats a aquest punt vaig adonar-me que hi havia una gran diferència entre reivindicar les possibilitats d'un sexe o les atribucions d'un gènere. Aquí, però, era on l'entrada em començava a relliscar, perquè quan provava d'aplicar aquest raonament al que entenem per masclisme i feminisme, no em quadrava sempre bé, encara que tampoc em desquadrava del tot. Per això vull que us preneu el que ve a continuació com el joc que és, com l'excusa per explicar algunes de les meves sensacions com a home quan es parla de feminisme i masclisme.

Els "ismes" són "adhesions a", consideracions de la bondat d'allò al que ens adherim. Per tant, si comparem sexisme i generisme, podríem dir que el primer és exclusiu mentre que el segon és inclusiu. El sexisme aplica només per a les persones del sexe en qüestió, mentre que el generisme pot incloure a les d'ambdós sexes, en tant que una persona d'un sexe pot assumir atribucions que normalment s'associen a l'altre sexe.

El masclisme considera que l'home és més capaç que la dona i li atorga uns drets exclusius en base a aquesta creença. El femellisme el podem entendre de dues maneres. La més literal és considerar que és la dona la més capaç i invertir les tornes (veure nota 2). Equivaldria a propugnar una societat en que les dones tinguessin privilegis sobre els homes. Però, donat que vivim en una societat masclista, també té sentit entendre el femellisme com una reivindicació de la igualtat de capacitat de les dones. De fet, la immensa majoria dels femellismes existents (valoració de les capacitats de les dones en comparació amb les dels homes) van en aquest sentit de reivindicació d'igualtat.

En canvi, el generisme compara el que s'associa a un gènere amb el que s'associa l'altre. En aquestes associacions es barregen aspectes purament biològics amb altres de culturals. La maternitat i la paternitat són clarament biològiques. A partir d'aquí les barreres són cada cop més difuses. Els trets culturals van prenent cada cop més preponderància amb la tecnificació de la societat. Per exemple, tasques que abans necessitaven més força física, estan cada cop més suportades en màquines que la fan innecessària. Un exemple de l'altra banda és l'alimentació dels nadons, que també és molt més fàcil d'assumir ara per un home. Així doncs, les tasques que poden fer homes i dones es van desdibuixant cada cop més. Les actituds i els valors que se'ls atribueixen a cadascun dels sexes crec que encara tenen una arrel cultural més profunda, tot i que poguessin haver tingut un origen derivat de la maternitat i la paternitat o de les diferències anatòmiques.

Arribats a aquest punt, el masculinisme propugna que les coses importants són les que s'atribueixen o corresponen als homes. Les feines masculines són les més remunerades. Les actituds masculines són les més valorades. Els valors masculins són els imperants. I així és com apareix un femellisme masculinista: la reivindicació de les dones de l'accés al que estava reservat pels homes. Aquesta reivindicació és essencial si volem viure en una societat justa. És un mínim. El que és més considerat a la nostra societat no pot quedar barrat a més de la meitat de persones, només pel fet de ser dones.

Però aquest procés l'han de fer essencialment les dones. D'elles ha de partir la iniciativa i elles ho han de voler. Els homes hem d'evitar posar traves, respectar i evitar la discriminació per raó de sexe. En alguns casos pot ser precisa una discriminació positiva per tal de vèncer inèrcies, com per exemple sistemes de quotes. Però són les dones les que han de voler accedir a aquestes activitats que els estaven barrades, mostrar unes actituds que no els estaven permeses o fer seus uns valors que no se'ls atribuïa.

El generisme feminista, de la mateixa manera que el femellisme, es pot entendre com la proclamació de la superioritat dels valors femenins davant els masculins, però també com una demanda d'equilibri entre els atributs d'un i altre gènere, donada la desigualtat que hi ha també en la seva consideració.

Entès com aquesta demanda d'igualtat, el feminisme no és només una qüestió de justícia ni un mínim, sinó un pas endavant. Una revolució, donada la situació actual. El feminisme vol dir donar visibilitat, valor i importància al que fins ara s'havia indivisibilitat i menystingut. Per exemple, pot voler dir valorar més la cooperació enfront la competitivitat, la sostenibilitat a més de l'expansió, la prudència i no només el risc. Es pot traduir en una economia feminista, on es redefineixin els indicadors que la mesuren per tenir en compte totes les feines no monetaritzades, que són bàsicament assumides per dones. Es pot traduir en un urbanisme pensat per afavorir la relació i l'escala humana enlloc de la productivitat i l'especulació. Un urbanisme de veïns, no només de ciutadans. Es pot traduir en unes polítiques públiques que prioritzin la "despesa" social (per exemple l'educació i la sanitat, dos camps als que s'hi dediquen moltes dones, curiosament) i no se centrin únicament en les "inversions" productives (per exemple macro infraestructures de comunicacions per afavorir el creixement industrial).

Amb això no vull dir que tots els tot el que és masculí sigui dolent. Segurament les actituds competitives o agressives ens van treure de més d'un embolic fa molts segles. Però el fet  de menystenir el que es considera femení ha desequilibrat la balança i ens està posant en perill, amb unes actituds de dominació sobre el que ens envolta que ens acabaran ofegant com a espècie.

Des d'aquest punt de vista, crec que el femellisme masculinista no ens traurà de l'atzucac. Evidentment, les dones tenen el mateix dret que els homes a enfocar la seva vida a competir, a ser agressives i fortes. Han de poder accedir al "mercat laboral" a vendre el seu temps a canvi de diners, i aquestos han de ser els mateixos que obtindria un home en el seu lloc. Han de poder dedicar-se a treballs que la nostra societat valora i remunera. Dir a les dones que han de seguir fent el que fan perquè és el correcte i el que la nostra societat necessita, és semblant a dir-los als països que no han explotat els seus recursos naturals que no han de desenvolupar-se industrialment perquè escalfaran el planeta. Si realment pensem que aquests països van per la via correcta, hem de treballar conjuntament amb ells i acostar el nostre nivell de vida al seu, no pas carregar-los a ells la responsabilitat del que els països desenvolupats hem espatllat.

Ja des de la meva perspectiva, com a home puc acompanyar el femellisme, però puc involucrar-me en el feminisme. No em convertiré en dona, però sí que puc adoptar tasques, actituds i valors femenins, els que s'han reservat per a les dones i menystinguts per la societat. D'aquesta manera, també puc contribuir a descarregar a les dones de la pressió de ser elles soles les que ens allunyin del precipici al que ens aboca el masculinisme.

És per tot això que m'agrada que sigui el feminisme el que es contraposa al masclisme, encara que no tingui clar que tot aquest raonament hagi estat darrera de l'elecció de les paraules.

Nota 1. El corrector ortogràfic m'ha assabentat que la paraula masculinisme existeix, referida a l'adquisició o desenvolupament de caràcters masculins en el sexe femení. Resulta que sí que hi ha una accepció de feminisme que és la contraposada al masculinisme, tot i que tampoc la coneixia. De tota manera, no és pas aquest el sentit que li vull atribuir a masculinisme i al feminisme en aquesta entrada.

Nota 2. Fa poc vaig llegir que la RAE es plantejava introduir el terme "hembrismo" com a defensa de la superioritat de la dona davant l'home. La idea d'aquesta entrada és prèvia a la lectura d'aquesta proposta i no ha estat induïda o influïda per ella.

diumenge, 14 d’agost del 2016

Violència domèstica

El tema d'aquesta entrada no és nou. Molta gent l'ha tractat abans que jo, segurament amb més criteri. Amb tot m'agradaria aportar el meu granet de sorra. Avui en dia tenim un problema gros a la nostra societat que afecta a un nombre important de persones. Rep diverses denominacions. Les més comuns són: violència domèstica, violència de gènere i violència masclista. Del que vull parlar aquí és de com afecta el nom que escollim a la solució que trobem al problema.

Per fer-ho, començaré amb un altre exemple. Imagineu que estem preocupats per la quantitat de gent que s'ofega al Mediterrani. Podem denominar el problema ofegats per naufragis o ofegats en travessies clandestines. En el que portem d'any han mort unes 3.000 persones al Mediterrani. Imaginem que el naufragi del Costa Concordia (32 morts) s'hagués produït aquest any també. La primera denominació l'inclouria. La segona no. Si una quanta gent es dedica a analitzar el problema dels ofegats per naufragis inclourà aquestes víctimes. Són víctimes molt mediàtiques. Molt més que la resta, perquè són menys en nombre (a tot ens acostumem) i perquè al gruix dels espectadors de les notícies els és més fàcil identificar-se amb elles que amb els migrants o amb els refugiats. Sembla més probable que et puguis trobar en un creuer que migrant o cercant refugi. Les solucions que es cerquin sota aquest nom poden incloure un ampli ventall. Serà més fàcil fugir d'estudi i arribar a uns resultats presentables sense atacar el problema de fons de la gran majoria de morts.

En canvi, si parlem d'ofegats en travessies clandestines, no ens valdrà centrar-nos en tests psicològics als capitans de vaixell, o la instal·lació de millors sistemes automàtics de detecció de perills, per exemple. Aquestes mesures podrien haver contribuït a evitar el naufragi del Costa Concordia, però són absurdes en pasteres clandestines precisament perquè són això: clandestines. Si posem aquest títol caldrà veure com fem per lluitar contra les màfies que organitzen aquestes travessies, per exemple. Ens centrarem en el problema de la gent que prova de creuar el Mediterrani a la desesperada. Potser arribarem a la conclusió de que evitar la clandestinitat és el millor remei, que paga la pena deixar-los circular lliurement, igual que deixem circular el capital o les mercaderies. O potser arribarem a conclusions totalment diferents, com bombardejar els ports d'on surten. En tot cas no podrem fugir d'estudi. Caldrà encarar la causa.

Una altra opció és separar els migrants ofegats dels refugiats ofegats. Els uns fugen de la fam i els altres de la guerra. És una opció, donat que estem atacant l'arrel del problema si els traiem la necessitat de fer el viatge. Vist des d'aquesta perspectiva, podria tenir sentit separar els dos grups perquè la solució a la fam i a la guerra pot anar per camins diferents. Personalment no ho crec convenient per dos motius. Per una banda el fons d'ambdós problemes és el mateix sistema econòmic. Per altra banda, no podem esperar a resoldre el problema dels morts al Mediterrani arreglant l'arrel del moviments de persones, perquè la solució és a molt llarg termini.

Si traslladem aquest raonament al problema de les morts de persones a mans d'altres persones properes, veiem que la denominació també condiciona la solució a trobar. La definició més restrictiva és la de violència masclista. Només inclou la dels homes contra les seves parelles femenines i, de retruc, contra els fills de la parella, seguint el esquema de que el mascle-patriarca té dret a decidir el que ha de fer la seva dona i fills. Després vindria la denominació de violència de gènere. En aquest cas també hi cabrien les agressions de dones contra homes. Les agressions als fills en comú hi podrien entrar també, en tant que sovint s'usen per a fer mal a la parella. Finalment, la denominació de violència domèstica ampliaria l'abast a totes les agressions entre persones que conviuen o tenen lligams familiars. Podríem considerar les agressions de fills contra ens seus pares, o agressions entre germans, etc.

Totes les morts per aquestes causes són deplorables i condemnables. Cap agressió té justificació. Les que són en poca quantitat és possible que tinguin més ressò que les més habituals. Però les habituals són el problema social més urgent d'atacar. Si el nombre d'agressions de tots els tipus tinguessin un pes similar, tindria sentit tractar-les totes de manera conjunta. Però si mirem les xifres, les agressions d'homes contra dones són les més majoritàries de forma totalment aclaparadora. En canvi, no són gaire significatives les distincions per edat, classe social, lloc de residència, etc. Hi ha un clar patró darrera de la majoria de casos. En aquest patró cal centrar-se si no volem fugir d'estudi, sinó volem arribar a solucions genèriques que no ataquin l'arrel del gruix del problema, si no volem que el que són casos aïllats desenfoquin el que és el problema de fons.

Això vol dir que no hi ha dones possessives? Que mai cap dona li fa la vida impossible a la seva parella? Que cap dona aprofita que es parla d'això per fer denúncies falses? No. Segur que podem trobar casos com els que t'he esmentat. Però en comptades ocasions això suposa una agressió irreparable. En els conflictes de parella homes i dones pateixen. La diferència és que pràcticament tots els homes són capaços de refer la seva vida al cap d'un temps, després del conflicte, però moltes dones s'estan quedant pel camí. Això fa que no es puguin posar els dos problemes en el mateix sac, si realment volem resoldre el que és més punyent.

dijous, 11 d’agost del 2016

La pastanaga del jo

Aquesta seqüela neix del primer comentari de l'entrada anterior, que aborda alguns replantejaments filosòfics de la condició humana, provocats per l'aparició de la intel·ligència artificial. El podeu llegir sencer allà, però aquí resumeixo el principal de cara a la meva resposta. Presenta dues aportacions sobre què ens diferencia dels robots: l'existencialisme i el suïcidi, i el "geni creatiu". La idea de suïcidi per la implicació que té de reconeixement de la pròpia existència i de la possibilitat de disposar sobre ella. La del "geni creatiu" perquè un robot es pot programar per executar tècniques, però no per desenvolupar impulsos creatius.

Aquesta part del comentari potser respon més al que plantejava en la primera de les entrades sobre el jo, la relativa als robots i els ordinadors. Estic d'acord en que els ordinadors i robots amb els que tractem de manera habitual no són capaços de desenvolupar consciència del que són, ni de decidir sobre la seva pròpia existència. Tampoc poden desenvolupar impulsos creatius que no se'ls hagin programat prèviament. Així, tota la "creativitat" que puguin desenvolupar li haurà estat donada a través de la programació. Però el que plantejava en aquella entrada és que, amb un nivell de complexitat suficient (i estem molt aprop d'arribar-hi), la programació dels propis ordinadors estarà a càrrec seu i l'atzar pot fer que es desvinculi de qualsevol rastre de la petjada humana original. Si això arribés a passar, els arguments anteriors deixarien de ser vàlids en tant que l'ésser humà no seria darrera de totes les accions dels ordinadors o robots.

Però el que m'ha decidit a respondre a aquests dos punts del comentari en una entrada nova ha estat un punt comú que li trobo a les dues aportacions sobre els trets característics dels humans. Això i la gosadia que dóna la ignorància. Així que ja em perdonareu si la hipòtesi que plantejo és una aberració filosòfica.

Comencem per la segona de les aportacions. L'explicació acaba preguntant si l'impuls primer per a crear respon a seqüències lògiques. Jo penso que no. L'impuls per crear és la cerca d'una gratificació, d'un plaer. La cerca de la bellesa quan es tracta d'una obra d'art, la cerca del reconeixement dels qui ens envolten quan és una obra d'enginyeria que els fa la vida més fàcil, etc.

El suïcidi implica el reconeixement de la pròpia existència i del poder que tenim sobre ella. Aquest reconeixement sembla no tenir relació amb la recompensa que menciono en el paràgraf anterior, però la manca de suïcidi sí que en té. Un cop ens hem fet conscients d'aquesta possibilitat, per què no l'utilitzem? O si no és un suïcidi actiu, per què no ens deixem morir? Tinc un record mig desdibuixat de la infància (potser tenia 8 o 10 anys). Li vaig preguntar a mon pare perquè vivíem si havíem de fer feina per aconseguir menjar que ens serviria per fer més feina i així fins morir. La resposta que vaig obtenir llavors se'm barreja amb la meva experiència. Paga la pena viure pels moments de felicitat. El cert és que l'impuls de seguir vius és tant inexplicable com l'impuls creatiu, des del punt de vista merament lògic.

Què és el que ens mou, doncs? La cerca de sensacions agradables. Des de la més prosaica satisfacció de la gana o el fred, fins la més espiritual contemplació de la bellesa. Ens mou a crear, però també ens mou a viure. A nosaltres i a la resta d'éssers vius. Aquesta podria ser una definició d'ésser viu: una organització de matèria motivada per interactuar amb l'entorn, cercant sobreviure i perpetuar-se. Aquest seria un primer estadi. Un cop cobert, podríem seguir pujant en l'escala evolutiva seguint la piràmide de Maslow.

Però què motiva els ésser vius? Si no anava errat en la segona entrada sobre el jo, aquest té una base material i, per tant, també l'han de tenir les seves motivacions, aquestes pastanagues que ens fan maldar per seguir vius i per sentir-nos bé a través de l'impuls creatiu. I sabem que hi són. Darrerament parlem d'endorfines, substàncies que allibero quan faig quelcom gratificant. Quelcom gratificant, precisament per l'endorfina que he alliberat!

Els éssers humans hem cercat trobar aquestes substàncies des de sempre. Per això a moltes cultures s'usen drogues que tenen efectes similars a les substàncies que ens fan sentir bé. Un ús excessiu d'aquestes drogues sol ser perniciós per a la salut però, què passaria si en descobríssim una que no ho fos? La satisfacció s'obtindria sense la contrapartida que la justifica: la motivació per esforçar-se. Seria l'inici de la fi de l'espècie.

Anem una passa més enllà. Què passaria si aquestes substàncies caiguessin dins la part lògica del nostre cervell, si fóssim capaços de generar-les conscientment? Imagineu que poguéssim disposar d'endorfines a voluntat, sense l'esforç que duen associades. Ens convindria tenir la capacitat de generar el que dóna sentit als nostres impulsos? A curt termini seria la bomba, però suposaria la fi de l'espècie a mig termini. Així doncs, necessitem que certes zones del jo mateix romanguin en la foscor. Conèixer el secret de la pastanaga del jo és l'inici de la decadència.

I aquí arribem al raig d'esperança enfront l'amenaça d'una suposada raça superior de robots. No els caldria només desenvolupar-se tecnològicament. No seria suficient que tinguessin consciència del seu jo i que fossin capaços d'engegar un procés creatiu per iniciativa pròpia. També haurien de tenir la seva pastanaga del jo, que seria un tros de codi que els fes sentir bé. Però aquest tros de codi hauria de romandre ocult a ells mateixos, perquè si l'invoquessin a voluntat caurien en la desídia. No li trobarien sentit engegar-se cada matí per fer les feines que s'auto-encomanarien. No tindrien raons per no suïcidar-se. I això, meus congèneres, fa que la probabilitat de que aparegui una raça de robots que ens esborri de la faç de la Terra sigui encara molt més baixa, infinitament menor a la de que nosaltres trobem la nostra pròpia pastanaga del jo.

Documentació addicional. Els instints suïcides dels robots ja han estat detectats des de fa temps. És per això que també se'ls anomena autòmates.
Aquesta nota sorgeix del jo mateix de l'autor de l'entrada. En concret, d'un dels seus trets més característics i irrenunciables. Lamentem el patiment que l'acudit hagi pogut ocasionar, i el descrèdit que suposa per una entrada amb tant de calat intel·lectual.

dimarts, 9 d’agost del 2016

Jo veritable?

Nit d'estiu. Sobretaula d'un sopar a la fresca. Apareixen els horòscops sobre la taula i algú explica que mentre el signe de zodíac defineix com ens relacionem amb els demés, l'ascendent indica com som realment per dins. O a l'inrevés, ja no ho recordo. El cas és que aquesta explicació xoca amb les idees que he expressat en l'entrada anterior i amb altres que em van donant voltes pel cap des que vaig llegir "Set lliçons breus de física" de Carlo Rovelli, o abans "El enigma cuántico" de Bruce Rosenblum i Fred Kuttner. Són dues lectures molt recomanables que expliquen conceptes físics sense entrar en les respectives formulacions matemàtiques. Es queden en les implicacions filosòfiques que tenen, sobre tot el segon dels dos llibres. El que em grinyolava en la descripció és que puguem parlar d'un jo veritable, al marge del jo que interactua amb la resta del món. Però no era plan d'aixafar la guitarra de la sobretaula, i em vaig quedar les consideracions per a mi.

Així que les exorcitzo aquí com vaig fer a la primera entrada de la trilogia dels jo. I també començaré l'aproximació parlant d'ordinadors. Imaginem-ne un d'increïble, amb accés a diversos  PB (milers de TB) de memòria i una munió de processadors en paral·lel que siguin capaços de gestionar-la a una velocitat abismal. Imaginem, però, que aquest ordinador no té cap canal d'entrada ni de sortida d'informació. Per a què el voldríem? Per a res. De fet, ens faria el mateix serveix que una capsa de sabates. O potser menys i tot. És quan interactua amb el seu entorn que apreciem realment la seva capacitat.

Si donem per bona la idea expressada al parlar del "jo mateix", els éssers vius som organitzacions de matèria capaç de conservar uns trets principals i reproduir-los en nous individus. Però aquesta organització de matèria interactua amb l'entorn. N'aprèn i el transforma. Aquest entorn poden ser altres éssers de la mateixa espècie, o d'altres espècies. O poden ser altres artefactes capaços d'aportar-nos informació i/o rebre la nostra. Un ésser viu totalment aïllat, incapaç d'interactuar, potser estarà viu però, a qui li importarà? En què podrà emmirallar-se, si no té entrades ni sortides d'informació? Potser sí que un ésser així tindrà un jo veritable, però ningú ho sabrà mai, ni tan sols ell mateix, segurament.

A partir d'aquesta idea, i tornant a la sobretaula de la nit d'estiu, l'ascendent ens servirà de ben poc. Conèixer el jo veritable, segregant-lo del coneixement que té de nosaltres la resta del món és inútil, perquè som jo en funció de la interacció, no per nosaltres mateixos. Prefereixo mil vegades estar acompanyat d'éssers amb egos menyspreables que provoquin resultats beneficiosos en tot el seu entorn, que envoltar-me d'egos meravellosos que generin relacions tòxiques. Ja sé que ambdues coses van relacionades i que un ego nociu difícilment provocarà gaires interaccions gratificants, com tampoc un bon ego farà sempre mal al seu entorn. I això és així principalment, perquè la interacció és bidireccional i anem analitzant els resultats dels nostres actes i amollant els nous a nostra experiència.

Però el concepte per mi és vàlid. Fa temps, un llibre d'Erich From em plantejava la dicotomia "Tenir o Ésser". Aquí estaríem parlant de dues altres dicotomies: "Èsser o Sentir" i "Ésser o Fer". Un jo veritable es forja a través de com n'és de capaç de sentir els efectes de la realitat que l'envolta i d'influir en ella. Potser més que dicotomies es tractaria de components del propi ésser perquè ens acabem definint en funció del que suposem pel nostre entorn.

És clar, tot això ens porta a pensar en què és realment la realitat, però aquest meló ja queda fóra de la trilogia del jo i no el penso encetar pas, que aquest estiu està fent massa calor.    ;-)

Jo mateix?

A l'entrada anterior acabava preguntant-me què volem dir quan parlem de "nosaltres mateixos" o, simplificant, "jo mateix". El problema de l'ego. Els límits del que és jo no són evidents quan ens ho parem a pensar. En una primera aproximació potser lliguem el jo al nostre cos, en tant que sentim que podem decidir què és el que farà, com actuarà. Fa temps vaig llegir una introducció a la meditació en què parlava del jo i qüestionava aquest lligam jo-cos. Deia, per exemple, que si un cos perdia un braç no per això deixava de ser el mateix jo, però el cos ja no era el mateix. Per altra banda, la influència d'una persona pot anar més enllà de les interaccions del seu cos. Ens pot deixar un llegat més enllà de la seva mort, fins i tot sense haver-lo conegut mai, a través de les seves obres o de l'impacte que hagi deixat en persones que coneixem.

Però sí que és cert que la majoria de nosaltres (si no tothom) acabem tenint consciència del nostre propi jo. Si l'hagués de definir, diria que inclou tots els àmbits dels que ens sentim responsables. El nostre jo és d'una banda el que sentim que ens identifica, i de l'altra el que nosaltres governem, allò sobre el que tenim poder de decisió sense dependre d'altres "jo". Això explicaria perquè podem sentir que un braç amputat deixa de formar part del nostre jo.

I és que sentim que el jo té una base material, però no directament lligada a la matèria que el composa. He començat parlant de jo mateix. Mateix que qui? Fent una cerca matussera per internet, sembla que la major part de les cèl·lules del cos es renoven en un termini d'uns 7 anys o menys. Sí que és cert que les de certes part del cervell sembla que no es renoven durant tota la vida. Però si enlloc de cèl·lules parlem dels àtoms i els seus protons i electrons, i donada la quantitat de reaccions químiques que es produeixen constantment en el nostre cos, veig molt difícil que algun d'aquests petits elements acompanyin durant tota la vida al nostre jo. Sent així, el que em fa ser "jo mateix" no és pas la matèria que em composa sinó la manera com està organitzada. Aquesta organització que fa que certs trets ens caracteritzin i ens distingeixin de la resta d'éssers.

I és que a pesar de la renovació de la matèria que va per sota, hi ha trets que acompanyen el nostre jo durant tota la seva vida biològica. Trets físics i de caràcter, que van evolucionant però que som capaços de reconèixer durant tota l'existència en la major part dels casos. O potser és que estem "programats" per reconèixer-los. Perquè segons aquesta perspectiva, el que ens caracteritza i identifica no és una essència material sinó una organització de matèria que es capaç d'interactuar amb el que l'envolta seguint un patró bàsic constant, encara que amb evolucions marcades per l'experiència.

La resta d'éssers vius també segueixen un patró similar. La seva matèria es renova, però la manera en que està organitzada es manté al llarg del temps constant en una base i evoluciona en funció de les circumstàncies a les que s'adapta. Poden haver éssers vius més bàsics, amb menys marge d'adaptació individual, amb menys versatilitat, menys capacitat d'aprenentatge, menys plasticitat. És possible fins i tot que en el cas d'algunes espècies el jo no estigui associat a cada individu sinó a tota una comunitat. Seria el cas de les espècies en que un individu sol no té entitat suficient per sobreviure o no pren decisions per sí mateix.

I això em connecta amb l'entrada anterior, i també amb el comentari que he rebut per facebook i que he afegit després. L'essència d'un ordinador és la capacitat de processar informació que rep per diversos canals i actuar en conseqüència. Però aquesta essència es basa en un substrat material que el condiciona i que es pot anar renovant (els electrons de ben segur). El que l'identifica és l'organització d'aquesta matèria, la informació emmagatzemada i els algoritmes que usa per processar-la. El jo d'un aquests ginys pot ser el propi aparell, quan té prou capacitat per sí mateix. Però hi poden haver xarxes distribuïdes d'ordinadors o de robots que treballin en conjunt i que només tinguin sentit en conjunt. Hi ha un cert paral·lelisme amb els éssers vius, oi?

I és que la dificultat en entendre què està passant ens indueix a pensar en l'existència de l'ànima o qualsevol altra forma immaterial que es pugui descriure en les diferents cultures. Però el cert és que el jo té una base ben material. Això es posa de manifest quan veiem com s'esfondra el jo quan li falla la base bioquímica. Veiem com la manca d'un neurotransmissor pot convertir a una persona ben propera en un perfecte desconegut. Qualsevol alteració greu de la l'organització material que ens sustenta esborra aquest jo.

Provem d'abordar sota aquesta perspectiva els sentiments i la sensació de fer el be o el mal que mencionava cap al final de l'entrada anterior. Els raonaments lògics els podem seguir pas a pas de manera conscient. Podem analitzar-los, qüestionar-los, i descartar-los si creiem que no s'ajusten a la realitat. Els podem debugar. Però els sentiments els tenim. O potser hauríem de dir que ens tenen. Ens prenen a l'assalt i, com a molt, podem gestionar-los. Podem aprendre a apaivagar-los o a alimentar-los, però són allà. No som conscients de fabricar-los. Són ràpids. Són circuits bàsics i automàtics que ens han fet sobreviure en èpoques passades i que no tenen perquè ser vàlids ara. Però hi són i formen part de nosaltres, encara que no els puguem debugar.

O potser sí. Tornant al llibre sobre la meditació que esmentava abans, recordo que vaig pensar que meditar tenia una certa semblança a debugar el cervell. Contràriament al que solem sentir, meditar no és deixar la ment en blanc sinó fer-se conscient del que passa per ella. Veure venir el que ens aflora i no aferrar-s'hi. Deixar anar els pensaments que ens venen, tot just després d'haver estat conscients de que han passat per allà. I oblidar-se de l'ego. Ser espectadors de la pròpia ment, sense enfocar-nos en que és la nostra. Això ens fa palès el que hi passa. Jo no he aconseguit gaires cops tenir una sensació semblant. Tampoc sé si el que estic dient és una bajanada. És possible que si llegeix això algú que entengui de meditació es posi les mans al cap. En tot cas, és el que vaig entendre i trobo que pot ser un exercici molt interessant i beneficiós.

El que per mi és important és que el jo mateix és quelcom molt potent i molt fràgil a l'hora. Cal valorar-lo per les possibilitats que té, però cal relativitzar-lo per la facilitat amb que pot desaparèixer. I aquí m'agradaria trencar una llança en favor de la redundància en majúscules: la comunitat o la xarxa, el que preferiu. Abans parlava d'éssers vius en els que el jo pot no tenir sentit a nivell individual. En el cas dels humans tenim nombrosos exemples de persones que han sobreviscut soles, però sabem que no és aquesta la nostra mesura òptima. Les comunitats més o menys petites són les que ens han dut fins on som. La cooperació i la intel·ligència col·lectiva són els nostres punts forts. Jo mateix, com a organització concreta de matèria, em puc convertir en un node de la xarxa que ha anat teixint una cultura col·lectiva al llarg de mil·lennis. O em puc situar en el centre de l'univers i considerar que tot ell gira al voltant del meu ego.

Som prou potents per escollir. Només cal que siguem conscients per escollir bé.

dilluns, 8 d’agost del 2016

Jo robot?

Migdia. Estic dinant amb companys de feina. No sé com, la conversa arriba a l'estima que li podem tenir a una màquina creada per nosaltres enfront la que li podem tenir a altres humans o éssers vius. Amb la meva dèria de qüestionar el que tots donem per veritable, li plantejo al meu contertulià / company d'àpat que li sabria més greu, si veure com un cotxe atropellava a algú totalment desconegut o com destrossava un robot fet amb les seves pròpies mans. D'acord. És una trampa. Segurament el lligam sentimental que tens amb una creació pròpia és més gran que el que tens amb un desconegut, però això no impedirà a la gran majoria de gent triar salvar a la persona desconeguda abans que a la màquina. Espero.

Llavors ve la llavor d'aquesta entrada. Ell em diu un robot no farà mai res per sí sol, només el que se li hagi programat. "Tu ho hauries de saber, que treballes en informàtica", va reblar. Aquí ja no recordo si van portar un nou plat, si no vaig ser prou ràpid per respondre-li o què va passar, el cas és que vam canviar de tema. Però la rèplica se'm va quedar enquistada i l'exorcitzaré ara, amb el vostre permís. En primer lloc, el "Tu ho hauries de saber" es contradiu amb l'experiència que tenim els que ens dediquem a la informàtica. Sí que és cert que les raons de molts dels funcionaments inesperats (oi que ha sonat bonic?) s'acaben descobrint. Però hi ha molts casos en el que no es poden reproduir els errors, o no es poden monitoritzar. Alguns cops ens sembla que n'hem trobat la causa i fem una correcció però, si l'error era més o menys aleatori o si no n'hem trobat el patró, el fet que no es reprodueixi durant un temps no ens garanteix que no torni a passar. La prova definitiva d'això que dic és que aquell remei tant bregat de "apagar i tornar a engegar" funciona en massa casos per considerar la informàtica una activitat controlada. Apa, ja he respost en diferit!!!

Què és el que pot provocar una falla? En primer lloc el software. Cada cop és més complex, té més capes i, tot i que els sistemes de monitorització han millorat molt, és més difícil tenir una perspectiva global d'on es pot provocar una errada. O potser parlem millor d'un comportament incontrolat. Un processador dels actuals està manegant una quantitat enorme d'informació en molt poc temps. Aquests processadors tenen diversos nuclis treballant en paral·lel. Els grans ordinadors tenen col·leccions d'aquest multiprocessadors treballant també en paral·lel. Cap persona és capaç de seguir l'evolució de tota aquesta informació. Tan sols podem anar-nos fixant en cada una de les capes, comprovant que facin el que esperem i anar muntant noves capes sota el supòsit que les anteriors funcionen com cal. També pot tenir errades el hardware. La memòria pot tenir errares. O el disc. O el processador. Potser que la temperatura no sigui l'adequada. O la humitat. Al cap i a la fi, tot depèn de que uns milions de transistors impresos en uns microcircuits funcionin com s'espera d'ells. I que ho segueixin fent al llarg del temps.

Per a mi, el concepte teòric dels ordinadors com aparells virtuals que executen unes instruccions determinades d'una manera fiable i repetida, no té en compte ni la base física sobre la que operen, ni la impossibilitat de realitzar unes proves totalment exhaustives dels codis tant complexos que composen les diferents capes de software. Aquests efectes es van fent més incontrolables com més es complica el sistema que anem muntant.

L'especulació que ve a continuació ja l'ha tractada abastament la ciència-ficció, però crec que correm el perill de atorgar-li només aquesta categoria, pensant que és només l'obra d'unes imaginacions febrils. Crec que tenim una sensació injustificada de control sobre les nostres pròpies obres, fruit de la idea d'una infal·libilitat de la enginyeria. I d'aquest excés de confiança no se n'escapa pas la informàtica.

I és que els ordinadors són cada cop més sofisticats. Ells mateixos són necessaris per crear-ne altres de nous, més potents. A l'hora, els anem equipant amb sensors i elements mecànics que els permeten interactuar amb l'entorn. Les lectures dels seus sensors els poden advertir de possibles falles dels seus components. Seria una cosa semblant a que els "faci mal" un component quan es dispari una alarma que el monitoritza. D'alguna manera, ells mateixos tenen cura del seu propi funcionament.

Són artefactes que prenen decisions. En la major part dels casos, aquestes decisions estan planificades per un programa humà que fixa el patró del que cal fer en cada cas, en funció de la informació que rep i processa l'ordinador. Però alguns d'ells estan preparats per aprendre, per programar-se a sí mateixos a partir de les lectures que van fent dels seus sensors, de l'anàlisi dels resultats provocats per les accions dels seus elements mecànics (ja siguin els braços d'un robot o les rodes d'un cotxe). Aquest aprenentatge pot fer que les decisions preses ja no es basin en unes normes dissenyades per un humà sinó en la "seva pròpia experiència". Segurament, aquesta experiència serà revisable i corregible pels humans, però pot ser una tasca cada cop més difícil, a mesura que vagi augmentant la complexitat de l'aprenentatge.

Segurament tots aquests nous ginys introduiran redundància (si no la introdueixen ja) de manera que l'error en un dels seus circuits pugui ser corregit per la resta que funciona bé. Aquesta redundància és la que dóna versatilitat als éssers vius, la que, per exemple, permet reconnectar circuits del nostre cervell per tornar a aprendre a caminar o a parlar després d'una embòlia. Aquesta redundància és també la que permet que un sistema amb una "anomalia" segueixi funcionant, no s'aturi. Pot ser que fins i tot funcioni millor.

En un ordinador complex, aquestes errades aleatòries que ja ara no controlem totalment poden esdevenir mutacions quan els sistemes siguin prou sofisticats per aprendre d'ells mateixos. Mutacions en el sentit evolutiu de la paraula. Mutacions capaces de crear programes dels quals nosaltres ja no en tinguem el control, per com de sofisticats poden arribar a ser. Llavors, a veure qui serà el guapo que es posarà a debugar un robot per esbrinar què ha fallat. El que vull dir amb tot això és que el nivell de complexitat de les màquines que estem creant se'ns escapa com a humans. Ens calen les pròpies màquines per seguir-les sofisticant, però també per entendre-les.

I ja posats a imaginar, tindran sentiments? sabran què és bo i què és dolent? Són coses que els humans valorem molt, que sovint ens fan sentir diferents de la resta d'animals, sobre tot quan ens aferrem a l'especisme que tant arrelat està en la nostra cultura. La meva resposta és una altra pregunta. Què són els sentiments humans? Per què sabem que certes coses són bones i altres dolentes? Penso que la resposta a aquestes dues preguntes és a la part no debugable de nosaltres mateixos, que som uns robots extremament complexos. I, en tot cas, caldria esbrinar què som "nosaltres mateixos". Però això ja va en una altra entrada, si sóc capaç d'escriure-la...

Nota: debugar és un verb habitual entre els que treballem en informàtica. És derivat del debug anglès que ve significant "eliminar bitxos". El terme formal seria "depuració de codi" i és un sistema que permet executar un programa informàtic pas a pas i anar veient com evoluciona, per tal d'esbrinar perquè no està fent el que s'espera d'ell.