Jo mateix?

A l'entrada anterior acabava preguntant-me què volem dir quan parlem de "nosaltres mateixos" o, simplificant, "jo mateix". El problema de l'ego. Els límits del que és jo no són evidents quan ens ho parem a pensar. En una primera aproximació potser lliguem el jo al nostre cos, en tant que sentim que podem decidir què és el que farà, com actuarà. Fa temps vaig llegir una introducció a la meditació en què parlava del jo i qüestionava aquest lligam jo-cos. Deia, per exemple, que si un cos perdia un braç no per això deixava de ser el mateix jo, però el cos ja no era el mateix. Per altra banda, la influència d'una persona pot anar més enllà de les interaccions del seu cos. Ens pot deixar un llegat més enllà de la seva mort, fins i tot sense haver-lo conegut mai, a través de les seves obres o de l'impacte que hagi deixat en persones que coneixem.

Però sí que és cert que la majoria de nosaltres (si no tothom) acabem tenint consciència del nostre propi jo. Si l'hagués de definir, diria que inclou tots els àmbits dels que ens sentim responsables. El nostre jo és d'una banda el que sentim que ens identifica, i de l'altra el que nosaltres governem, allò sobre el que tenim poder de decisió sense dependre d'altres "jo". Això explicaria perquè podem sentir que un braç amputat deixa de formar part del nostre jo.

I és que sentim que el jo té una base material, però no directament lligada a la matèria que el composa. He començat parlant de jo mateix. Mateix que qui? Fent una cerca matussera per internet, sembla que la major part de les cèl·lules del cos es renoven en un termini d'uns 7 anys o menys. Sí que és cert que les de certes part del cervell sembla que no es renoven durant tota la vida. Però si enlloc de cèl·lules parlem dels àtoms i els seus protons i electrons, i donada la quantitat de reaccions químiques que es produeixen constantment en el nostre cos, veig molt difícil que algun d'aquests petits elements acompanyin durant tota la vida al nostre jo. Sent així, el que em fa ser "jo mateix" no és pas la matèria que em composa sinó la manera com està organitzada. Aquesta organització que fa que certs trets ens caracteritzin i ens distingeixin de la resta d'éssers.

I és que a pesar de la renovació de la matèria que va per sota, hi ha trets que acompanyen el nostre jo durant tota la seva vida biològica. Trets físics i de caràcter, que van evolucionant però que som capaços de reconèixer durant tota l'existència en la major part dels casos. O potser és que estem "programats" per reconèixer-los. Perquè segons aquesta perspectiva, el que ens caracteritza i identifica no és una essència material sinó una organització de matèria que es capaç d'interactuar amb el que l'envolta seguint un patró bàsic constant, encara que amb evolucions marcades per l'experiència.

La resta d'éssers vius també segueixen un patró similar. La seva matèria es renova, però la manera en que està organitzada es manté al llarg del temps constant en una base i evoluciona en funció de les circumstàncies a les que s'adapta. Poden haver éssers vius més bàsics, amb menys marge d'adaptació individual, amb menys versatilitat, menys capacitat d'aprenentatge, menys plasticitat. És possible fins i tot que en el cas d'algunes espècies el jo no estigui associat a cada individu sinó a tota una comunitat. Seria el cas de les espècies en que un individu sol no té entitat suficient per sobreviure o no pren decisions per sí mateix.

I això em connecta amb l'entrada anterior, i també amb el comentari que he rebut per facebook i que he afegit després. L'essència d'un ordinador és la capacitat de processar informació que rep per diversos canals i actuar en conseqüència. Però aquesta essència es basa en un substrat material que el condiciona i que es pot anar renovant (els electrons de ben segur). El que l'identifica és l'organització d'aquesta matèria, la informació emmagatzemada i els algoritmes que usa per processar-la. El jo d'un aquests ginys pot ser el propi aparell, quan té prou capacitat per sí mateix. Però hi poden haver xarxes distribuïdes d'ordinadors o de robots que treballin en conjunt i que només tinguin sentit en conjunt. Hi ha un cert paral·lelisme amb els éssers vius, oi?

I és que la dificultat en entendre què està passant ens indueix a pensar en l'existència de l'ànima o qualsevol altra forma immaterial que es pugui descriure en les diferents cultures. Però el cert és que el jo té una base ben material. Això es posa de manifest quan veiem com s'esfondra el jo quan li falla la base bioquímica. Veiem com la manca d'un neurotransmissor pot convertir a una persona ben propera en un perfecte desconegut. Qualsevol alteració greu de la l'organització material que ens sustenta esborra aquest jo.

Provem d'abordar sota aquesta perspectiva els sentiments i la sensació de fer el be o el mal que mencionava cap al final de l'entrada anterior. Els raonaments lògics els podem seguir pas a pas de manera conscient. Podem analitzar-los, qüestionar-los, i descartar-los si creiem que no s'ajusten a la realitat. Els podem debugar. Però els sentiments els tenim. O potser hauríem de dir que ens tenen. Ens prenen a l'assalt i, com a molt, podem gestionar-los. Podem aprendre a apaivagar-los o a alimentar-los, però són allà. No som conscients de fabricar-los. Són ràpids. Són circuits bàsics i automàtics que ens han fet sobreviure en èpoques passades i que no tenen perquè ser vàlids ara. Però hi són i formen part de nosaltres, encara que no els puguem debugar.

O potser sí. Tornant al llibre sobre la meditació que esmentava abans, recordo que vaig pensar que meditar tenia una certa semblança a debugar el cervell. Contràriament al que solem sentir, meditar no és deixar la ment en blanc sinó fer-se conscient del que passa per ella. Veure venir el que ens aflora i no aferrar-s'hi. Deixar anar els pensaments que ens venen, tot just després d'haver estat conscients de que han passat per allà. I oblidar-se de l'ego. Ser espectadors de la pròpia ment, sense enfocar-nos en que és la nostra. Això ens fa palès el que hi passa. Jo no he aconseguit gaires cops tenir una sensació semblant. Tampoc sé si el que estic dient és una bajanada. És possible que si llegeix això algú que entengui de meditació es posi les mans al cap. En tot cas, és el que vaig entendre i trobo que pot ser un exercici molt interessant i beneficiós.

El que per mi és important és que el jo mateix és quelcom molt potent i molt fràgil a l'hora. Cal valorar-lo per les possibilitats que té, però cal relativitzar-lo per la facilitat amb que pot desaparèixer. I aquí m'agradaria trencar una llança en favor de la redundància en majúscules: la comunitat o la xarxa, el que preferiu. Abans parlava d'éssers vius en els que el jo pot no tenir sentit a nivell individual. En el cas dels humans tenim nombrosos exemples de persones que han sobreviscut soles, però sabem que no és aquesta la nostra mesura òptima. Les comunitats més o menys petites són les que ens han dut fins on som. La cooperació i la intel·ligència col·lectiva són els nostres punts forts. Jo mateix, com a organització concreta de matèria, em puc convertir en un node de la xarxa que ha anat teixint una cultura col·lectiva al llarg de mil·lennis. O em puc situar en el centre de l'univers i considerar que tot ell gira al voltant del meu ego.

Som prou potents per escollir. Només cal que siguem conscients per escollir bé.