Jo veritable?

Nit d'estiu. Sobretaula d'un sopar a la fresca. Apareixen els horòscops sobre la taula i algú explica que mentre el signe de zodíac defineix com ens relacionem amb els demés, l'ascendent indica com som realment per dins. O a l'inrevés, ja no ho recordo. El cas és que aquesta explicació xoca amb les idees que he expressat en l'entrada anterior i amb altres que em van donant voltes pel cap des que vaig llegir "Set lliçons breus de física" de Carlo Rovelli, o abans "El enigma cuántico" de Bruce Rosenblum i Fred Kuttner. Són dues lectures molt recomanables que expliquen conceptes físics sense entrar en les respectives formulacions matemàtiques. Es queden en les implicacions filosòfiques que tenen, sobre tot el segon dels dos llibres. El que em grinyolava en la descripció és que puguem parlar d'un jo veritable, al marge del jo que interactua amb la resta del món. Però no era plan d'aixafar la guitarra de la sobretaula, i em vaig quedar les consideracions per a mi.

Així que les exorcitzo aquí com vaig fer a la primera entrada de la trilogia dels jo. I també començaré l'aproximació parlant d'ordinadors. Imaginem-ne un d'increïble, amb accés a diversos  PB (milers de TB) de memòria i una munió de processadors en paral·lel que siguin capaços de gestionar-la a una velocitat abismal. Imaginem, però, que aquest ordinador no té cap canal d'entrada ni de sortida d'informació. Per a què el voldríem? Per a res. De fet, ens faria el mateix serveix que una capsa de sabates. O potser menys i tot. És quan interactua amb el seu entorn que apreciem realment la seva capacitat.

Si donem per bona la idea expressada al parlar del "jo mateix", els éssers vius som organitzacions de matèria capaç de conservar uns trets principals i reproduir-los en nous individus. Però aquesta organització de matèria interactua amb l'entorn. N'aprèn i el transforma. Aquest entorn poden ser altres éssers de la mateixa espècie, o d'altres espècies. O poden ser altres artefactes capaços d'aportar-nos informació i/o rebre la nostra. Un ésser viu totalment aïllat, incapaç d'interactuar, potser estarà viu però, a qui li importarà? En què podrà emmirallar-se, si no té entrades ni sortides d'informació? Potser sí que un ésser així tindrà un jo veritable, però ningú ho sabrà mai, ni tan sols ell mateix, segurament.

A partir d'aquesta idea, i tornant a la sobretaula de la nit d'estiu, l'ascendent ens servirà de ben poc. Conèixer el jo veritable, segregant-lo del coneixement que té de nosaltres la resta del món és inútil, perquè som jo en funció de la interacció, no per nosaltres mateixos. Prefereixo mil vegades estar acompanyat d'éssers amb egos menyspreables que provoquin resultats beneficiosos en tot el seu entorn, que envoltar-me d'egos meravellosos que generin relacions tòxiques. Ja sé que ambdues coses van relacionades i que un ego nociu difícilment provocarà gaires interaccions gratificants, com tampoc un bon ego farà sempre mal al seu entorn. I això és així principalment, perquè la interacció és bidireccional i anem analitzant els resultats dels nostres actes i amollant els nous a nostra experiència.

Però el concepte per mi és vàlid. Fa temps, un llibre d'Erich From em plantejava la dicotomia "Tenir o Ésser". Aquí estaríem parlant de dues altres dicotomies: "Èsser o Sentir" i "Ésser o Fer". Un jo veritable es forja a través de com n'és de capaç de sentir els efectes de la realitat que l'envolta i d'influir en ella. Potser més que dicotomies es tractaria de components del propi ésser perquè ens acabem definint en funció del que suposem pel nostre entorn.

És clar, tot això ens porta a pensar en què és realment la realitat, però aquest meló ja queda fóra de la trilogia del jo i no el penso encetar pas, que aquest estiu està fent massa calor.    ;-)