dimarts, 9 d’agost del 2016

Jo veritable?

Nit d'estiu. Sobretaula d'un sopar a la fresca. Apareixen els horòscops sobre la taula i algú explica que mentre el signe de zodíac defineix com ens relacionem amb els demés, l'ascendent indica com som realment per dins. O a l'inrevés, ja no ho recordo. El cas és que aquesta explicació xoca amb les idees que he expressat en l'entrada anterior i amb altres que em van donant voltes pel cap des que vaig llegir "Set lliçons breus de física" de Carlo Rovelli, o abans "El enigma cuántico" de Bruce Rosenblum i Fred Kuttner. Són dues lectures molt recomanables que expliquen conceptes físics sense entrar en les respectives formulacions matemàtiques. Es queden en les implicacions filosòfiques que tenen, sobre tot el segon dels dos llibres. El que em grinyolava en la descripció és que puguem parlar d'un jo veritable, al marge del jo que interactua amb la resta del món. Però no era plan d'aixafar la guitarra de la sobretaula, i em vaig quedar les consideracions per a mi.

Així que les exorcitzo aquí com vaig fer a la primera entrada de la trilogia dels jo. I també començaré l'aproximació parlant d'ordinadors. Imaginem-ne un d'increïble, amb accés a diversos  PB (milers de TB) de memòria i una munió de processadors en paral·lel que siguin capaços de gestionar-la a una velocitat abismal. Imaginem, però, que aquest ordinador no té cap canal d'entrada ni de sortida d'informació. Per a què el voldríem? Per a res. De fet, ens faria el mateix serveix que una capsa de sabates. O potser menys i tot. És quan interactua amb el seu entorn que apreciem realment la seva capacitat.

Si donem per bona la idea expressada al parlar del "jo mateix", els éssers vius som organitzacions de matèria capaç de conservar uns trets principals i reproduir-los en nous individus. Però aquesta organització de matèria interactua amb l'entorn. N'aprèn i el transforma. Aquest entorn poden ser altres éssers de la mateixa espècie, o d'altres espècies. O poden ser altres artefactes capaços d'aportar-nos informació i/o rebre la nostra. Un ésser viu totalment aïllat, incapaç d'interactuar, potser estarà viu però, a qui li importarà? En què podrà emmirallar-se, si no té entrades ni sortides d'informació? Potser sí que un ésser així tindrà un jo veritable, però ningú ho sabrà mai, ni tan sols ell mateix, segurament.

A partir d'aquesta idea, i tornant a la sobretaula de la nit d'estiu, l'ascendent ens servirà de ben poc. Conèixer el jo veritable, segregant-lo del coneixement que té de nosaltres la resta del món és inútil, perquè som jo en funció de la interacció, no per nosaltres mateixos. Prefereixo mil vegades estar acompanyat d'éssers amb egos menyspreables que provoquin resultats beneficiosos en tot el seu entorn, que envoltar-me d'egos meravellosos que generin relacions tòxiques. Ja sé que ambdues coses van relacionades i que un ego nociu difícilment provocarà gaires interaccions gratificants, com tampoc un bon ego farà sempre mal al seu entorn. I això és així principalment, perquè la interacció és bidireccional i anem analitzant els resultats dels nostres actes i amollant els nous a nostra experiència.

Però el concepte per mi és vàlid. Fa temps, un llibre d'Erich From em plantejava la dicotomia "Tenir o Ésser". Aquí estaríem parlant de dues altres dicotomies: "Èsser o Sentir" i "Ésser o Fer". Un jo veritable es forja a través de com n'és de capaç de sentir els efectes de la realitat que l'envolta i d'influir en ella. Potser més que dicotomies es tractaria de components del propi ésser perquè ens acabem definint en funció del que suposem pel nostre entorn.

És clar, tot això ens porta a pensar en què és realment la realitat, però aquest meló ja queda fóra de la trilogia del jo i no el penso encetar pas, que aquest estiu està fent massa calor.    ;-)

3 comentaris:

  1. Gràcies Edu per la teva trilogía!! Tal com et comentava, obres molts fils de debat i no sé ni per on començar. Tu em vas dir que per lo primer que se m’ acudis així que…allá voy (si no et fa res, canvio al castellà…)

    Como sabes, informática no soy pero estudiante de filosofía un poco y precisamente la Inteligencia Artifical nos obliga, desde mi trinchera, a replantearnos cosas como lo especifico de la condición humana o si somos un mero cerebro en una cubeta a lo Matrix etc. etc.

    ¿Qué nos diferencia de un robot? Dos aportaciones (debatibles):

    A) El existencialismo y la idea del suicidio (suena trágico pero…) El suicidio implica dos cosas: 1) Ser consciente de tu propia existencia (de lo contrario no puedes decidir no-existir) 2) quizás sea la máxima expresión de decisión no condicionada por la naturaleza (digo “quizás” ya que es cierto que muchas veces viene dada por un factor material como es una depresión)
    Ergo…¿un robot se puede suicidar? Bueno, se le puede programar para desconectarse en caso de que ocurra A o B pero el suicidio humano (por llamarlo de alguna manera) plantea ser consciente de un Yo.

    B) El “genio creativo”: otro concepto resbaladizo pero pareciera que no es extrapolable a una maquina. Se puede programar a un robot para que pinte, componga música etc. pero ¿el impulso primero para crear responde a secuencias lógicas?
    Respecto al bien y el mal o la capacidad de escoger entre ambos, creo entender que lo consideras como rasgo especifico pero para mi es un factor totalmente condicionado y condicionable (lease “La Naranja Mecánica”)

    Fins aquí el meu comentari…potser dic més coses properament 

    ResponElimina
    Respostes
    1. En primer lloc, moltes gràcies pel teu comentari i el complement des del punt de vista de la filosofia.

      Aquí et responc només al final, a la part del be i el mal, que la referència que hi faig en les meves entrades és confusa. El tema del be i del mal es pot veure des del punt de vista moral i de lliure albir, però no era el que pretenia. Jo em referia a quelcom més visceral més relacionat amb les sensacions. Les coses que ens fan sentir bé i les que no.

      Sí que és cert que es pot condicionar a un individu com ho fan a "La taronja mecànica", però penso que part d'aquest condicionament ja el tenim al néixer, que no tot és cultural.

      Hi ha una sèrie de comportaments que són comuns a moltes cultures i que em semblen més bé de caràcter evolutiu, en el sentit que ens fan sentir bé perquè els anys han demostrat que són útils per l'espècie.

      A més, crec que aquesta sensació bàsica de quins comportaments són beneficiosos i quins perjudicials no és exclusiva dels humans, sinó que també el tenen altres espècies. Bé, aquí podríem assumir que és cultural si considerem que la cultura tampoc és exclusivament humana.

      La resta de punts em semblen prou sucosos per intentar una nova entrega.

      Salut!

      Elimina
    2. Respecte a quina part tenim cultural i quina no...pues et recomanaré una peli i després parlem ;-) "L' enfant sauvage" del Truffaut...El meu professor d' Antropologia filosòfica ens la va fer veure per il.lustrar, com deia ell, que "de natural poquito, poquito"
      https://www.youtube.com/watch?v=oIa8UAjvE94

      D' altra banda, un altre recomanació al fil de la teva trilogia és la peli "Trascendence" ...Jo no sóc informàtica per tant és possible que alguns conceptes que surten no siguin fiables però et pot ajudar en les teves reflexions :-)
      https://www.youtube.com/watch?v=bNuP8jDYUu0

      Elimina