La pastanaga del jo

Aquesta seqüela neix del primer comentari de l'entrada anterior, que aborda alguns replantejaments filosòfics de la condició humana, provocats per l'aparició de la intel·ligència artificial. El podeu llegir sencer allà, però aquí resumeixo el principal de cara a la meva resposta. Presenta dues aportacions sobre què ens diferencia dels robots: l'existencialisme i el suïcidi, i el "geni creatiu". La idea de suïcidi per la implicació que té de reconeixement de la pròpia existència i de la possibilitat de disposar sobre ella. La del "geni creatiu" perquè un robot es pot programar per executar tècniques, però no per desenvolupar impulsos creatius.

Aquesta part del comentari potser respon més al que plantejava en la primera de les entrades sobre el jo, la relativa als robots i els ordinadors. Estic d'acord en que els ordinadors i robots amb els que tractem de manera habitual no són capaços de desenvolupar consciència del que són, ni de decidir sobre la seva pròpia existència. Tampoc poden desenvolupar impulsos creatius que no se'ls hagin programat prèviament. Així, tota la "creativitat" que puguin desenvolupar li haurà estat donada a través de la programació. Però el que plantejava en aquella entrada és que, amb un nivell de complexitat suficient (i estem molt aprop d'arribar-hi), la programació dels propis ordinadors estarà a càrrec seu i l'atzar pot fer que es desvinculi de qualsevol rastre de la petjada humana original. Si això arribés a passar, els arguments anteriors deixarien de ser vàlids en tant que l'ésser humà no seria darrera de totes les accions dels ordinadors o robots.

Però el que m'ha decidit a respondre a aquests dos punts del comentari en una entrada nova ha estat un punt comú que li trobo a les dues aportacions sobre els trets característics dels humans. Això i la gosadia que dóna la ignorància. Així que ja em perdonareu si la hipòtesi que plantejo és una aberració filosòfica.

Comencem per la segona de les aportacions. L'explicació acaba preguntant si l'impuls primer per a crear respon a seqüències lògiques. Jo penso que no. L'impuls per crear és la cerca d'una gratificació, d'un plaer. La cerca de la bellesa quan es tracta d'una obra d'art, la cerca del reconeixement dels qui ens envolten quan és una obra d'enginyeria que els fa la vida més fàcil, etc.

El suïcidi implica el reconeixement de la pròpia existència i del poder que tenim sobre ella. Aquest reconeixement sembla no tenir relació amb la recompensa que menciono en el paràgraf anterior, però la manca de suïcidi sí que en té. Un cop ens hem fet conscients d'aquesta possibilitat, per què no l'utilitzem? O si no és un suïcidi actiu, per què no ens deixem morir? Tinc un record mig desdibuixat de la infància (potser tenia 8 o 10 anys). Li vaig preguntar a mon pare perquè vivíem si havíem de fer feina per aconseguir menjar que ens serviria per fer més feina i així fins morir. La resposta que vaig obtenir llavors se'm barreja amb la meva experiència. Paga la pena viure pels moments de felicitat. El cert és que l'impuls de seguir vius és tant inexplicable com l'impuls creatiu, des del punt de vista merament lògic.

Què és el que ens mou, doncs? La cerca de sensacions agradables. Des de la més prosaica satisfacció de la gana o el fred, fins la més espiritual contemplació de la bellesa. Ens mou a crear, però també ens mou a viure. A nosaltres i a la resta d'éssers vius. Aquesta podria ser una definició d'ésser viu: una organització de matèria motivada per interactuar amb l'entorn, cercant sobreviure i perpetuar-se. Aquest seria un primer estadi. Un cop cobert, podríem seguir pujant en l'escala evolutiva seguint la piràmide de Maslow.

Però què motiva els ésser vius? Si no anava errat en la segona entrada sobre el jo, aquest té una base material i, per tant, també l'han de tenir les seves motivacions, aquestes pastanagues que ens fan maldar per seguir vius i per sentir-nos bé a través de l'impuls creatiu. I sabem que hi són. Darrerament parlem d'endorfines, substàncies que allibero quan faig quelcom gratificant. Quelcom gratificant, precisament per l'endorfina que he alliberat!

Els éssers humans hem cercat trobar aquestes substàncies des de sempre. Per això a moltes cultures s'usen drogues que tenen efectes similars a les substàncies que ens fan sentir bé. Un ús excessiu d'aquestes drogues sol ser perniciós per a la salut però, què passaria si en descobríssim una que no ho fos? La satisfacció s'obtindria sense la contrapartida que la justifica: la motivació per esforçar-se. Seria l'inici de la fi de l'espècie.

Anem una passa més enllà. Què passaria si aquestes substàncies caiguessin dins la part lògica del nostre cervell, si fóssim capaços de generar-les conscientment? Imagineu que poguéssim disposar d'endorfines a voluntat, sense l'esforç que duen associades. Ens convindria tenir la capacitat de generar el que dóna sentit als nostres impulsos? A curt termini seria la bomba, però suposaria la fi de l'espècie a mig termini. Així doncs, necessitem que certes zones del jo mateix romanguin en la foscor. Conèixer el secret de la pastanaga del jo és l'inici de la decadència.

I aquí arribem al raig d'esperança enfront l'amenaça d'una suposada raça superior de robots. No els caldria només desenvolupar-se tecnològicament. No seria suficient que tinguessin consciència del seu jo i que fossin capaços d'engegar un procés creatiu per iniciativa pròpia. També haurien de tenir la seva pastanaga del jo, que seria un tros de codi que els fes sentir bé. Però aquest tros de codi hauria de romandre ocult a ells mateixos, perquè si l'invoquessin a voluntat caurien en la desídia. No li trobarien sentit engegar-se cada matí per fer les feines que s'auto-encomanarien. No tindrien raons per no suïcidar-se. I això, meus congèneres, fa que la probabilitat de que aparegui una raça de robots que ens esborri de la faç de la Terra sigui encara molt més baixa, infinitament menor a la de que nosaltres trobem la nostra pròpia pastanaga del jo.

Documentació addicional. Els instints suïcides dels robots ja han estat detectats des de fa temps. És per això que també se'ls anomena autòmates.

Aquesta nota sorgeix del jo mateix de l'autor de l'entrada. En concret, d'un dels seus trets més característics i irrenunciables. Lamentem el patiment que l'acudit hagi pogut ocasionar, i el descrèdit que suposa per una entrada amb tant de calat intel·lectual.