dilluns, 19 de juny del 2017

Desobediència deguda

Fa prop d'un any, poc abans de la Diada, em van comentar un debat en que en Quim Arrufat i la Teresa Forcades defensaven el RUI. Em van explicar els arguments que empraven i aquell mateix dia vaig començar una entrada en aquest bloc, que no va passar d'esborrany.

Ara sembla que ja el tenim aquí, tot i que ha perdut la U i la I per quedar en un referèndum, que pot ser és més seriós. Però, encara que no s'expliciti, tot apunta a que serà per la independència i unilateral, perquè no sembla que hi hagi molta predisposició a pactar-lo per la part de l'Estat. Així doncs, tenim un RUI encobert amb una pregunta descoberta: Vol que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de República?

I l'entrada ha reviscolat, tot recordant els arguments que m'explicaven, i que ara no aconsegueixo trobar per internet. Si ho vaig entendre bé i la memòria no em falla, la idea era que es cridaria a la gent a votar en el referèndum al·legant que estava convocat pel Parlament català, escollit democràticament. Llavors, la gent que no participés hauria de ser conscient que estava renunciant al dret a dir-hi la seva i hauria d'acatar el resultat. No sé si l'explicació ha estat massa matussera, però això és el que em va quedar.

Des que va començar el famós procés, jo he cregut que això s'havia de resoldre consultant a la gent en un referèndum. També crec que aquest referèndum s'ha de fer, encara que no ho vulgui l'Estat. Però també cal tenir en compte les dades que tenim sobre la taula. I a mi els números no em surten.

Si es fa un referèndum per la independència, hauria de servir per legitimar una declaració d'independència. Unilateral, és clar. Si no és unilateral no és una declaració, sinó un pacte. Anem a suposar que el problema del cens està resolt, que podem disposar-ne d'un irrefutable. Aquest no és un tema menor, ja que cal establir una edat mínima o veure què passa amb els catalans que no estan empadronats a Catalunya: podrien votar els que fossin a l'estranger, però no els que haguessin anat a viure a altres indrets de l'Estat? Vinga, va, imaginem que ho tenim tot resolt.

Si al referèndum vota afirmativament la meitat més un dels censats la cosa està clara, encara que participació fos només dels partidaris de la independència. Però això no passarà. Llavors ens podem trobar amb un referèndum amb unes xifres similars al 9N: una participació per sota del 50% amb una victòria clara de la independència. Què fem llavors?

Els podem anar a dir als qui no han participat que allà ells, que el referèndum l'ha convocat un parlament democràtic i que han d'acatar el resultat. No només això: han de donar suport al presumible enfrontament amb l'Estat amb mesures de pressió com vagues generals o mesures similars per tal d'aconseguir fer complir un resultat que no és el seu.

L'obediència deguda eximeix de responsabilitat penal per delictes comesos en el compliment d'una ordre. En aquest cas hauríem de convèncer a la gent que practiqués la desobediència deguda: s'enfrontés a les pressions de l'Estat per defensar una cosa en que no creu, per així romandre fidels a un parlament democràticament escollit que estaria desobeint les lleis dictades per una altre parlament democràticament escollit de rang superior dins la llei. Es pot adduir que parlar de democràticament escollit i Parlament espanyol és un oxímoron. Potser sí, però no pas més que en el cas del català.

I ara tinc una visualització curiosa: veig al Quim Arrufat o a la Teresa Forcades explicant als qui no volen mobilitzar-se que cal que ser obedients a la desobediència. Que la desobediència independentista és molt més genuïna que la no-independentista perquè... Trobeu cap argument? Com no sigui que el nostre país és més petit...

Si la manera de convèncer als que no estan convençuts és fer-los acatar una llei que consideren il·legítima anem malament, tenint en compte que és l'argument que s'ha emprat fins ara pels que s'oposen a permetre qualsevol tipus de referèndum.

La base caldrà ampliar-la per convenciment. El que no podem és aplicar els arguments que hem estat blasmant fins ara. Ens trauria la legitimitat, i la legalitat no la tenim.

diumenge, 4 de juny del 2017

¡Dustin, Tootsie que sabes!

L'havia vista fa molt temps. Llavors no havia sentit a parlar de molts dels feminismes dels que ara sí en tinc notícia. La vaig trobar una comèdia entretinguda. Fa poc temps, però, vaig llegir sobre una entrevista que li havien fet al Dustin Hoffman on parlava d'aquesta pel·lícula. Ahir la vaig cercar de nou, després de veure Tootsie altre cop. La podeu veure aquí. No he aconseguit una versió subtitulada que m'agradi.

Bàsicament explica que va voler fer la prova de que el caracteritzessin com a dona creïble abans de tirar endavant el projecte. Quan es va veure, va demanar ser més guapa, però li van dir que allò era el màxim que podien aconseguir. Llavors ell va tenir una revelació. Es va veure a ell mateix rebutjant parlar amb algú com la seva versió femenina, mentre que ara sentia que podia ser algú realment interessant. Va entendre que li havien rentat el cervell i que s'havia pogut perdre la relació amb moltes dones durant la seva vida, per la prevenció que tenia davant les que no compleixen els estàndards de bellesa. En aquest sentit, per ell la pel·lícula no havia estat una comèdia.

Aquest descobriment de l'actor és interessant. Des del punt de vista d'un home és clar. I des del punt de vista d'una dona? Això ja ho tenen assumit. Des de ben petites els fan saber que les jutjaran pel seu físic. No és cap novetat. De tota manera, és d'agrair que algun home del ressò d'en Dustin Hoffman faci arribar un missatge així, ja que arribarà molt més lluny i no el titllaran de feminazi.

L'Edu que va veure la pel·lícula ahir no és el mateix que la va veure fa uns anys, i la va veure des d'un altre angle. Més enllà de la reflexió sobre la bellesa que apuntava en Dustin Hoffman, és una cinta de Hollywood dels anys 80 i potser se'n pot treure més suc.

És evident que Tootsie no és guapa. Però triomfa. Triomfa perquè és un home que es relaciona amb gent que pensa que és una dona. Va vestida com una dona. Parla de manera afectada, com se suposa que ha de fer una dona. És coqueta i juga a deixar-se intentar seduir. Però actua com un home a l'hora de marcar els límits. I a la pel·lícula, moltes dones i alguns homes la feliciten. Es converteix en un referent. Un referent del que haurien de fer les dones. Un home que els ensenya a les dones com s'han de comportar. A favor de la pel·lícula cal dir que ho fa d'una manera accidental, sense intencionalitat. Senzillament reacciona per sobreviure quan es troba amb les mateixes dificultats que tenen les dones que l'envolten.

Davant de la pel·lícula podem pensar que no deixa de ser un intent masclista més de rentar-se la cara, pensar que és una ficció i que no va enlloc. Però suposem que passava de veritat. Una explicació del triomf de Tootsie podrien ser les hormones, que el fan més agressiu que una dona i fan que no es deixi trepitjar. Però hi ha molts altres factors, que són els que m'han posat aquest matí davant l'ordinador.

Tootsie és una dona sense història de dona. Es troba en situacions injustes i les viu per primer cop en pròpia carn. Les viu quan ja és una persona adulta i formada. I es rebel·la amb els recursos de que l'han dotat des de petit, els d'un home. Això em fa recordar una intervenció molt reveladora sobre l'explicació de perquè hi ha menys dones en el terreny de la física. Mireu-la aquí. És molt interessant.

Vist des d'aquest punt de vista, la pel·lícula es torna molt més interessant. Ell viu unes experiències de les que sempre havia estat, com a mínim espectador, quan no part activa. I les viu des de l'altra banda, enfrontant-les des d'un bagatge diferent i amb la certesa de tenir una porta d'emergència per escapar en qualsevol moment i tornar al seu rol masculí. De fet, quan li allarguen el contracte no es queda particularment content. Bé és cert que ell també vol fugir de la mentida en la que s'ha anat acorralant, però quedar-se sense la porta de fugida l'angoixa.

A la conversa final amb la Jessica Lange ell li diu que havia estat millor home amb ella mentre feia de dona del que havia estat mai amb cap dona fent d'home. Ara ja només li calia aprendre a seguir-ho fent, però vestit com a home. Ho aconseguirà? La pel·lícula acaba aquí. L'hem de continuar cadascú per la nostra banda, corregint constantment els corrents amb que ens mou la societat, depenent de la roba que portem a sobre.