dilluns, 29 de desembre del 2014

En Tullius Detritus contra els horitzons d'esperança

El 20 de desembre sentia una anàlisi de l'actual panorama polític català. Entre altres coses es deia que, quan va aparèixer el Procés Constituent a Catalunya, per moltes persones la independència era l'únic horitzó d'esperança de ruptura de l'estatus quo actual que tenia visos d'esdevenir realitat. Es deia també que, des de llavors, havia aparegut un segon horitzó d'esperança de ruptura a tot l'Estat. La conclusió era que calia vetllar per a que aquests dos horitzons no col·lisionessin, perquè seria el pitjor que podria passar: debilitaria ambdues forces. Al dia següent, Pablo Iglesias donava material als que sí que semblen voler aquesta col·lisió, amb la seva ja famosa cunya sobre en David Fernàndez.

L'anàlisi no és nova. Les similituds entre el procés d'independència i Podemos ja s'han fet abans. En Lluís Llach ho deia just abans del 9N a l'entrevista que li va fer en Jordi Évole. Les semblances del manifest del Procés constituent amb el Moure fitxa, que va acompanyar el naixement de Podemos són innegables. Tot sembla empènyer en una mateixa direcció: tombar l'anomenat règim del 78, i construir-ne un de nou en el que no hi tinguin cabuda les estructures de poder que ens prenen la sobirania i ens impedeixen decidir el model de societat que volem. De tota manera, el terme d'horitzons d'esperança el vaig trobar molt encertat. No sé si l'havia sentit abans, però no n'era conscient. Reflecteix molt bé la capacitat mobilitzadora que té el fet de veure que una opció és possible. Hi havia molta gent esperant per apuntar-se a uns carros que encara no havien passat. I tanmateix, semblen uns carros plens de palla, que són terreny adobat per a que qualsevol espurna que hi caigui hi cali un gran foc. Cada pas per a la confluència es dóna en una espècie de camp de mines on, fiquis on fiquis el peu, rebràs per totes bandes.

Tot donant-li voltes a aquesta entrada he recordat un personatge d'Astèrix, en Tullius Detritus, del llibre La zitzània. Tenia la capacitat de salvar-se enemistant a tothom. L'agressivitat que despertava la desviava cap als que l'envoltaven. Potser li hauríem de tornar a canviar el nom al règim del 78, i usar el que van inventar Goscinny i Uderzo ja fa tants anys. Hi encaixa a la perfecció. Com veieu per la seva fesomia, no és un tipus gaire agraciat, de la mateixa manera que el règim no desperta gaire passions (positives si més no). El nom li escau a un sistema tolit, del que tots ens fem creus de que aguanti. De detritus mai n'hi manquen i, si oblidem un escàndol de corrupció, és perquè n'apareix un altre de més impactant. I a pesar de tot, els horitzons d'esperança que el podrien tombar no fan més que barallar-se amb les bafarades verdes de zitzània que representaven les discussions en aquell llibre d'Astèrix.

Així doncs, ja sabeu quina lectura us proposo a tots els que vulgueu tombar-lo. Ara ja només falta que ens posem d'acord en els personatges que formen aquesta cara tant repulsiva. Ben segur que cadascú tindrà els seus. Tant de bo que coincidim.

dimecres, 24 de desembre del 2014

Titanic

Al capità, uns dies li sembla un impressionant vaixell, i altres un munt de ferralla. Porta molt de temps preocupant-se. Sabia que s'estava acostant, cada cop més ràpidament i perillosa, a l'iceberg dels 50 anys. L'acaba de travessar sense cap rascada. S'ha adonat que aquest aniversari, com tots els anteriors, tampoc era un obstacle, tant sols una altra fita. S'ha adonat com n'era de fútil el seu neguit: abans temia acostar-se als 50, ara li reca allunyar-se'n.

Totalment aliena a les cabòries del capità, la tripulació s'encarrega dia a dia de les coses realment importants, de que el vaixell navegui. És ella la que envia ara aquest missatge als vaixells de les aigües circumdants. Però aquest SOS no és per demanar ajut, sinó per dir-vos Sort On Sigueu, celebrar amb vosaltres l'haver tingut la sort de navegar junts i desitjar-vos que seguim compartint l'oceà uns quants anys més.

dimarts, 23 de desembre del 2014

L'estafa de la desregulació

Aquesta és una altra entrada que porta temps fent d'esborrany. La vaig començar al setembre, poc després de creuar uns comentaris arrel d'aquesta entrada al Facebook d'en Manuel Delgado. En ells hi havia una persona que deia no entendre com es pot ser anarquista/llibertari i anticapitalista a la vegada. No veia "com es pot ser llibertari i no ser favorable al capitalisme (llibertat econòmica)". Llavors jo estava llegint La doctrina de Shock de Naomi Klein. Allà descriu com l'Escola de Chicago ha assessorat a nombrosos dictadors per imposar el "lliure mercat", o com altres cops s'ha implantat en contra dels mandats democràtics rebuts per la població, sota les pressions del Banc Mundial i l'FMI. Des de llavors també he llegit Diners, de fi a mitjà de Chirstian Felber on explica els mecanismes de creació dels diners i dóna una perspectiva diferent de com es podrien usar. Potser per això he trigat tant a desenvolupar aquesta entrada, perquè ja està dit molts cops i des de moltes perspectives. Però el cert és que no em resisteixo a afegir-me al clam contra la mentida de lligar llibertat i capitalisme, encara que ho faci més des de la intuïció, la idea que m'he anat format parlant amb gent i llegint, que no pas des d'una formació acadèmica.

Per mi, són llibertaris els qui creuen i confien en les persones; els que pensen que grans estructures com els estats són mecanismes autoritaris per dirigir la gent, reprimint-la; els que estan per l'autogestió i l'autoorganització; els que creuen que és millor que la gent es responsabilitzi i s'impliqui, enlloc de donar-li tot mastegat. És l'aposta per la creació d'espais autònoms d'una escala humana, que permetin el desenvolupament de les persones. Segurament, de lleis les mínimes i, si es poden limitar a les de la Natura, millor que millor. Per mi, un llibertari veu els estats i les supraestructures com a acumulacions de poder amb les que és molt difícil equilibrar forces i, per això, mira de crear mecanismes per impedir la seva formació i expansió.

Si que hi ha un corrent ultra liberal en l'econòmic que propugna un concepte que sembla poder-s'hi equiparar. Parla d'aprimar els estats al màxim, de reduir les estructures públiques, i les intervencions i regulacions de l'economia per part dels governs. Diuen que estan a favor de la desregulació i afirmen que el sistema de lliure mercat és capaç de construir un equilibri si se'l deixa que operi lliurement, sense traves. Hi ha certs conceptes que es comparteixen amb l'anarquisme i, de fet, hi ha un corrent anarcocapitalista, que en seria l'expressió màxima. Els dos punts que poden semblar més propers són la creença que d'estat, com menys millor, i el traspàs de responsabilitat de l'estat l'individu, però aquests dos punts els matisaré més endavant. El cas és que aquesta mena d'argumentacions arriben a calar en l'imaginari col·lectiu, de forma que sovint s'acaba associant la llibertat d'us dels diners amb la llibertat dels individus.

Hi ha, però diferències fonamentals. La primera que se m'acudeix és que, mentre els llibertaris tendeixen a unes comunitats d'escala més humana i són formes socials que han funcionat durant mil·lennis, els experiments de lliure mercat sempre han acabat amb societats força inestables per les desigualtats provocades. Els partidaris diuen que és perquè no s'ha aplicat amb prou rigor i que les distorsions provocades per les restes de regulació (que sempre en queden) són les que impedeixen que tot rutlli. En canvi, el retorn a comunitats més petites i a autogestió dels recursos sempre és un element que aporta estabilitat. Encara que admetem que ambdós sistemes poden conduir a un equilibri, el model llibertari és un equilibri estable, en el que les distorsions condueixen altre cop al model, mentre que el capitalista seria (en el cas de que s'aconseguís) un model d'equilibri inestable, en el que qualsevol pertorbació l'allunya de l'equilibri i provoca una de les innombrables crisis que anem vivint periòdicament.

L'altra diferència fonamental és que un llibertari creu que cal traspassar el poder de l'estat a espais comuns autònoms i gestionats democràticament, mentre que el model capitalista desplaça el focus de l'estat a l'individu. La diferència entre individu i comunitat és fonamental, perquè s'introdueix un component social i de solidaritat que en el capitalisme queda desvirtuat per la monetarització i la contractualització de les relacions individuals.

I això ens porta a una altra diferència fonamental. Un llibertari podria funcionar totalment sense estat, però un anarcocapitalista necessita d'unes estructures mínimes que garanteixen les regles del joc del respecte absolut a la propietat privada i als contractes establerts. Aquestes garanties potser poden cobrir-se sense un estat, però no sense violència o, com a mínim, coacció. Si no és un estat el que s'encarrega de garantir el compliment d'aquests preceptes, hauran de cobrir-lo agents privats que es dediquin a això. I per fer-ho, com més grans més segurs seran. Si són prou grans, qui els fiscalitzarà el poder?

I aquí és on rau l'estafa de la desregulació. Els que la propugnen s'obliden de que el sistema en sí que proposen no deixa de ser una regulació. Si volem que els diners i la propietat privada governin les nostres relacions amb les demés, cal que tots acceptem aquestes lleis. La de la gravetat no cal policia per aplicar-la, perquè cau pel seu propi pes. Però quan algú té gana i no pot accedir a bens d'altri perquè li cal diners per aconseguir-los, cal una estructura repressiva per impedir-ho. Perquè, a més, tal com havia desenvolupat en les entrades de fa vora un any sobre els diners (resumides en aquesta), els diners es converteixen en un objectiu enlloc d'un mitjà, legitimen que activitats que no aporten res a la comunitat es valorin com les que sí que ho fan, i tenen un comportament que no concorda amb el dels bens que pretenen regular, distorsionant-lo. Tot això provoca desequilibris que generen el patiment de gran part de la població i que no tenen una explicació natural, sinó que són fruit d'una regulació que cal imposar per la força.

L'altre pilar fonamental és la propietat privada, especialment perversa. Podem pensar que no és just que algú usi 10 o 100 vegades més recursos bàsics que una altra persona. Però la propietat privada va més enllà del dret d'us, arriba fins al dret d'abús, permetent que algú adquireixi el dret de malbaratar recursos que altres necessiten, pel sol fet que declarar-ho propi. També pot impedir-ne l'us dels qui ho necessiten, encara que ell no els estigui aprofitant. Això ho tenim tots interioritzat, o ens ho fan interioritzar, però no deixa de ser una bestiesa.

Els partidaris del capitalisme, sobre tot d'aquest que s'anomena més lliberal, volen fer-nos creure que la monetarització de les relacions humanes i el respecte a la propietat privada són lleis naturals, quan no deixen de ser una eina que ens hem donat per organitzar-nos, una llei humana que, com a tal, ha de servir a les persones. Si no serveix, caldrà un estat per imposar-la, encara que sigui privat. La gran estafa de la desregulació és que es pretén vendre com l'alliberament de restriccions, quan el que es vol és deixar lliure el camp a una única i gran restricció inventada.

divendres, 19 de desembre del 2014

Infinites desigualtats

L'altre dia, en una sobretaula, un dels meus polemistes de capçalera deia que se sentia més motivat pel roig que pel verd. Per ell, l'ecologia no és el punt central, sinó que el fonamental són els aspectes socials. Per il·lustrar els seus arguments plantejava un escenari en el que els recursos fossin infinits i que  poguéssim disposar d'energia i matèries primeres de forma il·limitada. Segons ell, encara en aquest supòsit caldria combatre un sistema que no fa més que crear desigualtats. Potser fins i tot en aquest cas el problema seria major perquè, sense les barreres ecològiques, tampoc hi hauria fre a la desigualtat, que seria cada cop més desmesurada.

Com era la meva obligació, no vaig trigar en caure en el parany del qui sempre em diu que faig trampes, i vaig córrer a dur-li la contrària. Per mi, amb recursos infinits no seria problema la desigualtat. Com a mínim, no seria un gran problema. En aquest punt podria acceptar la teoria del goteig dels neocons, que diuen que no importen les grans desigualtats, ja que els que són molt molt rics fan que vagi augmentant el nivell de vida de la resta, encara que a un ritme molt més lent. Si això es complís, si qui per aptituds, habilitat, esforç i/o sort pogués créixer immensament, disposant de quantitats ingents de recursos, i això fes que la resta tingués accés a unes molletes extra, l'únic problema seria l'enveja. Potser sí que faria ràbia veure riqueses infinites mentre un només en té una petita porció. Però aquesta ràbia no deixa de  ser un problema de l'enrabiat. En termes absoluts tothom estaria millor. En els termes relatius... ¡Qué mala es la envidia!

En aquest punt, caldria valorar el preu a pagar per aquella riquesa i el grau d'esclavatge que suposa. El luxe a partir de certs nivells pot suposar un preu en estrès, en deixar de gaudir de coses més senzilles que potser no a tothom li pagaria la pena. En tot cas, seria  una decisió personal. Cadascú podria optar entre treballar molt per aconseguir estar al grup dels privis o cobrir les necessitats bàsiques, sense generar-se'n de noves. Evidentment, tirar pel camí de l'èxit i no assolir-lo pot ser dur. Per superar-ho caldria una bona dosi de creixement personal. Però d'aquest, de moment, no se'n coneixen els límits, o sigui que encara tenim marge.

El problema són precisament els límits. Quan hi són, les desigualtats impliquen que els recursos de més que tenen uns, són els que els manquen a la resta. Llavors entra en joc la competència, perquè no es possible que tots hi guanyem. Hi ha d'haver guanyadors i perdedors. És com La podrida, un joc de cartes en que les previsions es fan de forma que no tothom pugui encertar. Sempre hi ha algú que perd. Aquí és on el sistema es fa insostenible, perquè els qui més tenen els ho estan prenent als que tenen menys. I, a més de recursos extra, adquireixen el poder de seguir desequilibrant la balança cada cop amb més intensitat.

I ha també un segon efecte dels límits i la competència que se'n desprèn. Per molt que enlluerni el creixement, en realitat fa mandra i no paga la pena perdre la vida en una roda de hàmster. Si pots sortir de la roda perquè pots viure fora d'ella, tirant de molletes dels recursos infinits, segurament, hi hauria quatre gats a la roda. Quin hàmster compartiria la roda amb un gat si no fos per necessitat? El sistema de creixement continu necessita l'esperó de la competència forçada per funcionar, o es queda sense combustible. Per tant, sense límits, és possible que aquestes desigualtats caiguessin pel seu propi pes, perquè no hi hauria hàmsters per fer moure la roda. Però això, segurament, és tema per a una altra entrada...

divendres, 5 de desembre del 2014

D'esclaus i recursos

"Sóc informàtic, no el teu esclau". Això és el que deia la samarreta. Just aquesta setmana en que em preguntaven de quina manera crec que podria arribar millor la informació de l'empresa a tots els empleats. La informació de l'empresa. Els objectius de l'empresa. Els missatges de l'empresa. He recordat una dada curiosa que havia llegit fa temps en un comentari d'un bloc, referent a que l'esperança de vida dels esclaus del Sud dels Estats Units era major que la dels obrers de les indústries del Nord. No sé fins quin punt és cert, però ben mirat no seria sorprenent, ja que l'esclau era una propietat cara, mentre que el treballador lliure era un lloguer barat. El propietari d'un esclau és, a més el seu responsable. M'ha vingut al cap una pel·lícula que vaig veure fa molt temps, Stico, on Fernando Fernán Gómez és un catedràtic de dret romà retirat, que s'ofereix com a esclau perquè ja no té mitjans de subsistència. Si no recordo malament, hi ha un moment en que fa notar al seu amo que la seva condició d'esclau implica la transferència de la responsabilitat sobre els seus actes. Una mica com el que li passa al Rei, pobre. Navegant per Internet he trobat la referència a un llibre, Time on the Cross: The Economics of American Negro Slavery escrit per l'economista Robert William Fogel, que sembla que podria corroborar que el tracte rebut pels esclaus americans podia ser millor que el que rebien treballadors lliures. No he llegit el llibre, però.



Evidentment, amb totes aquestes reflexions no pretenc arribar a la conclusió de que l'esclavatge era bo. És possible que algú se senti ofès pel fet de que faci aquesta comparació i consideri que estic banalitzant una cosa tant seriosa com l'esclavitud. Si és així, demano disculpes; no és pas la meva intenció. Tan sols vull mirar d'entendre la lògica que hi ha al darrera de les relacions que s'estableixen quan es despersonifiquen les persones. Ara fa ja molts anys vaig treballar amb un gran cap de projecte que, a més de mostrar-me com cal portar un equip, em va deixar algunes frases que encara recordo. Una d'elles venia a dir que un punt d'inflexió transcendental en les relacions laborals va ser quan els departaments de personal passaren a anomenar-se de Recursos Humans. Les famoses empreses patriarcals, que muntaven colònies industrials on hi vivien les famílies amb tots els serveis fornits per l'empresa, potser corresponien més a un model d'esclavatge. Encara que l'amo de l'empresa no ho fos dels treballadors, s'encarregava d'organitzar-los la vida. A la seva conveniència, de la mateixa manera que un cacic, el cap d'una família mafiosa o una secta, però tenia un lligam social amb persones. La transició de personal a recurs humà suposa la declinació de la responsabilitat sobre els treballadors, que passen a disposar de major llibertat, però sota la seva responsabilitat, sense el suport del capo. El patró es desvincula i es desentén dels problemes personals dels treballadors. A les dures i a les madures.

Cada cop se'm fa més evident  com es va implantant aquest canvi. Les empreses canvien a models d'organització progressivament més despersonalitzats, mirant d'aconseguir una estandardització en la que cada persona sigui una peça intercanviable i substituïble dins l'engranatge. Això ja ens ho mostrava en Charlot a Temps moderns, però el model industrial es mira d'aplicar cada cop més en tots els àmbits. I així ens trobem, en el dia a dia, parlant de nosaltres mateixos com a recursos, planificant quants en necessitarem (de nosaltres mateixos) i organitzant fàbriques on aquests recursos tirem endavant la feina. I ho veiem normal.

És en aquest context quan se'ns convida a reflexionar sobre la millor manera de que el missatge de l'empresa arribi a tots els racons. I ens parem a analitzar el missatge i és que l'empresa ha de guanyar més diners per als seus accionistes. I aquest objectiu, juntament amb tots els mecanismes necessaris per abastar-lo han d'arribar al darrer racó de la companyia. Però els beneficis d'una companyia en la que la producció no és material, sinó bàsicament intel·lectual, només tenen dos obstacles importants: els clients que volen pagar menys i els recursos que volen cobrar més. I és a aquests mateixos recursos despersonalitzats, als que se'ls vol transmetre el missatge de que cal gestionar-los de manera òptima. Per això cal fer una segona externalització. Es pot fer augmentant la subcontractació, deixant en l'empresa només el nucli gestor. Però també es pot lograr aconseguint que nosaltres mateixos ens externalitzem, que ens considerem a l'hora com a recurs i com a gestors d'aquest recurs. Es pretén que caiguem en una esquizofrènia i sorprèn la nostra resistència.

A veure si al final resultarà que els recursos humans són persones...

dissabte, 8 de novembre del 2014

I, finalment... No-Sí

Doncs, finalment, torno a estar com al principi, quan em decantava pel No-Sí, just el dia després de fer-se públiques les preguntes. Aquests darrers dies han estat una espècie de muntanya russa, després de les sensacions de l'11 de setembre, tal com he anat reflectint en aquest bloc. Finalment, si no canvia res més d'avui a demà (cosa que a hores d'ara no descarto), optaré per un No-Sí, amb una papereta que deixi ben clar que no estic votant cap de les opcions proposades:


Crec que demà és important participar en la votació. Per a mi, no fer-ho representa donar la raó als que asseguren que aquest tema (però també molts d'altres) no poden ser consultats directament al poble. Per tant, demà no faré cas de les prohibicions i donaré el meu suport al procés, anant a votar.

Ara bé, en aquesta votació ens han escatimat la democràcia. Hem arribat al 9 de novembre sense poder debatre sobre el que signifiquen les diferents opcions i, a sobre, el nivell de garanties de la votació és poc més que el d'una gran enquesta. Fins i tot l'Artur Mas li va restar importància a la consulta al presentar-la com un pas previ a unes eleccions en clau plebiscitària. En aquest context, no sé fins a quin punt té sentit un vot útil, donat que s'està deslegitimant la consulta com a eina decisòria en el mateix moment de convocar-la.

Jo hagués votat Sí-Sí, de totes formes, tal com deia en la darrera entrada. Estic en franca sintonia amb tot el que m'ha arribat des de Esquerres pel Sí-Sí i àmbits similars. Però aquests darrers dies sovint he comentat, fent mitja broma, que seria la meva opció si la campanya "Ara és l'hora" no ho impedia. Al final ho ha impedit. He canviat d'opinió a partir del vídeo de El 9N votaré per tu, en el que vaig caure de quatre grapes fins que vaig veure la resposta 9N no votaré per tu, i també del següent fulletó que li van donar pel carrer al meu fill:


He de reconéixer que el vídeo és efectiu. Com a mínim ho va ser en mi, apel·lant a uns referents que els tinc com a propis. Apunta directament als sentiments, que és el camí més perillós per a prendre decisions d'un caire com el d'aquesta. I no dic que ens en puguem abstraure totalment, però no poden ser la nostra única guia. I el pamflet torna sobre el famós dèficit fiscal, provocant-me la mateixa urticària que la Gigaenquesta. És un argument absolutament relliscós, que cal emprar amb molts els matisos per no caure en la demagògia. Però tal com s'usa aquí, seguit de tota una sèrie de millores econòmiques, fa recaure tots els nostres mals en l'exterior. Cap autocrítica. No tenim res a millorar, tot s'arreglarà sol amb la independència.

Donat que el que considero útil és el propi fet de votar i no el sentit concret del meu vot, no em sento còmode participant d'una iniciativa que ningú acaba de criticar obertament en nom de la unitat, però que traspua sentiment i manca d'autocrítica. Descartada completament l'opció del No-No (o únicament No) la única opció computable que queda és Sí-No. Però realment amb el que em sento incòmode és amb l'Estat, tant amb l'espanyol actual, com amb l'incipient que s'està muntant des de les institucions catalanes. No vull que Catalunya esdevingui un Estat, com a molt que es doti d'ell com a una eina, però sempre condicionat a la gent que viu aquí. I sí que vull la independència, en tant que implica responsabilitat sobre els propis actes i capacitat de decisió. És possible que s'hagués pogut omplir d'un significat semblant l'opció del Sí-No, però no ha existit el debat capaç de fer-ho.

Així doncs, tiraré per un vot nul amb el que vull expressar millor la meva posició. Al votar que No vull que Catalunya esdevingui un estat, estic dient que no em val traslladar el model que tenim ara a nivell espanyol, a un àmbit més petit, conservant-ne el funcionament i la filosofia que hi ha a darrera. Això és el que es desprèn del fulletó d'Ara és l'hora. Al votar que Sí que vull que Catalunya sigui independent, estic dient que no vull que esperem a que ens donin permís per emprendre el nostre camí, en el que espero que ens acompanyin la resta de pobles d'Espanya des de la seva pròpia independència: la seva responsabilitat i la seva llibertat de compartir-lo amb nosaltres.

divendres, 10 d’octubre del 2014

Estaca va!

Són temps de treure-li la pols a moltes coses i, entre elles, al que en deien "cançó-protesta" que, si bé mai va deixar de tenir sentit, ara em torna a connectar amb la nostra història propera (o potser ja no tant...). I entre aquestes cançons hi ha, evidentment, l'Estaca, composada per Lluís Llach, i que ja forma part del nostre patrimoni. I és que si estirem tots, ella caurà. Perquè molt de temps no pot durar, certament. Així que segur que tombarà, tombarà, tombarà...

Però, l'estaca d'avui no és una, grande i libre. Són moltes i amb diferents cares, a les que els van caient les carotes de democràcia que tenien. És un Estat  espanyol que s'amaga dins una Constitució "democràtica" per eliminar qualsevol vel·leïtat democràtica que no li vagi bé. Però és també una Generalitat que no deixa de formar part d'aquest Estat espanyol, i que té també molts dels vicis que no ens agraden del Govern central (manca de transparència, corrupció, blindatge, representativitat envers participació, etc.). I finalment tampoc s'escapa una Unió europea que ens havia de protegir de nosaltres mateixos, i que pacta Tractats foscos d'esquena a la gent, o pressiona a països per a que els acceptin, forçant amb xantatges, en contra de les polítiques que pretenen desenvolupar. Així doncs, potser ara no tenim aquella estaca dura i podrida, sinó un baobab, flonjo, però immens, composat de moltes branques.

Els que em teniu més o menys a prop sabeu que darrerament tinc sensacions estranyes, de que anem, però que ens porten. I avui, pensant en la unitat que ens demanen, he recordat el "si estirem tots, ella caurà" de L'estaca. No val que només estirin uns quants. Però ara hem de vigilar cap on caurà l'arbre, fer com els llenyataires de les pel·lícules, que calculaven on fer el tall per a que caigués cap on volien, i cridar "arbre va!" quan començava a caure per a que ningú quedés a sota.

Cal que estirem tots, és evident, sinó no caurà. Però cal que no enganxi ningú a sota. Cal que caigui cap on ningú prengui mal. Avui no ens val qualsevol tall. És per aixo que he signat el manifest de les esquerres pel SíSí, perquè vull ajudar a fer caure l'arbre, no pas que una branca solta ens deixi estabornits per uns quants anys.

divendres, 3 d’octubre del 2014

Tot preguntant es creen respostes

L'ANC ha engegat la campanya "Ara és l'hora". Si no ho he entès malament, una de les activitats principals consisteix en el que s'anomena gigaenquesta. Es tracta de que 100.000 voluntaris recorrin les cases preguntant a la gent com vol que sigui un país nou. La informació de tota la campanya la podeu trobar en aquest enllaç. En ella hi ha el següent video, que també es pot veure a Youtube. Jo vaig veure fa uns dies una altra presentació on apareixien diversos personatges coneguts que sembla que s'apuntaran a passar per les cases també.

A primer cop d'ull la idea és bona. Una de les coses que es ressalten en els dos vídeos que he vist sobre la gigaenquesta és que es tracta d'escoltar, no pas de provar de convèncer. Mobilitzar tota aquesta gent per recollir aquesta informació és un repte important i cal aplaudir-lo. Sempre que realment sigui aquest l'objectiu, és clar. Perquè ha de quedar molt clar com es recollirà i processarà la informació, qui en traurà les conclusions i, sobretot, de què es parlarà. Depenent del procediment pot passar, de ser una eina de participació, a ser un mètode de legitimació d'actuacions polítiques, sense una participació posterior per part dels ciutadans.

Avui, CDC s'ha afegit a la campanya amb la presentació d'un cartell on es veuen dues peces de trencaclosques encaixant: una amb el logotip de "Convergents!" i l'altre amb el de "Ara és l'hora". Podeu veure la notícia a la seva pròpia web. Aquí ja es parla clarament de fer campanya pel Sí-Sí, i es parla del porta a porta. El logo, a primer cop d'ull, em sembla un intent d'apropiació de la campanya per part de CDC. Però, investigant què en diu d'això la pròpia web de la campanya, he topat amb la famosa enquesta que es passarà a totes les cases. Com diu al vídeo són 6 preguntes. La podeu trobar en aquest enllaç, però n'he copiat la imatge per comentar-les més fàcilment:



Arribats a aquest punt, em pregunto si CDC s'ha adherit a la campanya o l'ha fagocitada directament. Cap de les preguntes té desperdici i, com deia al títol, hi ha preguntes que generen respostes. Segur que tots li podrem trobar punta. A continuació us exposo la meva opinió de cadascuna de elles:

  1. Primera en la front! Comencem acceptant com a veritat absoluta el que no és més que una simulació, plantejada en la situació actual i que es veuria suficientment alterada per un canvi com la independència per a convertir-se en totalment inútil: disposarem de entre 8.000 i 16.000 milions d'euros més a l'any. Aquí és més important el missatge implícit de la pregunta que les possibles respostes. Les respostes, però, no deixen lloc a obrir nous models, sinó que se subscriu a les "receptes estàndard". No es parla, per exemple, d'usar els recursos per reconvertir l'economia a una de més sostenible, ni de renda bàsica garantida, ni de cobertura d'atur, ni de reducció de jornada per repartir el treball.
  2. En la segona, quan parla de serveis públics, se'ns transmet el missatge de que a tot no arribem, que no pot ser que tot sigui públic. Caldrà escollir la prioritat entre sanitat, educació o habitatge. Evidentment, tampoc obre el ventall. No planteja la possibilitat d'uns serveis públics d'abastiment d'aigua, energia o comunicacions, per exemple. Això ja està bé si és privat.
  3. En el tema de la renovació democràtica, altre cop hem d'escollir entre diverses mesures que no té cap sentit que sigui excloents. S'han de donar les tres condicions. No hi ha limitacions econòmiques que ens hagin de fer triar. Cal exigir tot això d'entrada. Però també seria lògic anar més enllà: limitació temporal de càrrecs, cercar mecanismes de participació, potenciar la política municipal, més propera als habitants del país, etc. Tot això ni es planteja.
  4. Sant tornem-hi amb el "qui paga mana". Comencem la quarta pregunta afirmant que Catalunya aporta més del que rep de la UE. Aquest cop, obre la porta a la possibilitat de no continuar a la UE per pròpia voluntat. Obre la porta. Les altres dues opcions són taxatives, mentre que la tercera ve a ser com un "ara no toca" (uix, qui deia una cosa semblant?).
  5. Aquesta pregunta és la menys criticable. Està clar que a hores d'ara ningú parla de relegar el castellà. D'altra banda, seria una missió impossible. De tota manera, que el català i el castellà siguin llengües oficials suposo que no exclou que es parlin altres llengües. No acabo de veure que aquestes opcions aportin molta informació sobre nou model lingüístic.
  6. Aquesta, senzillment, no toca. Si volem saber quin país volem, perquè dediquem una sisena part de l'enquesta a esbrinar si la gent ja té decidit el vot? Això no forma part del que serà el nou país. Un pregunta malaguanyada, que es podia haver aprofitat per obrir altres temes.
I és que hi ha els grans absents d'aquesta enquesta. No es parla del deute i de la seva possible auditoria. No es pregunta per com hauria de ser el sistema financer, si hi hauria d'haver banca pública o quins controls s'haurien d'instaurar per evitar nous col·lapses. Ni una paraula de la necessitat de tenir un exercit, tampoc. I és un tema candent després del que va publicar la sectorial corresponent de l'ANC. Com ja he comentat abans, el control públic de l'aigua, dels recursos energètics o de les comunicacions tampoc té lloc al nou país plantejat. Ni el tractament dels vinguts de fora: qui tindrà dret a participar en les decisions? Els drets laborals, la relació que s'establirà entre les empreses i els treballadors o la potenciació de cooperatives, queden també fora de l'enquesta. Evidentment, ja no parlem ni de control d'aliments, d'us de transgènics, de validació de medicaments, etc.

És en aquest sentit que, des del meu punt de vista, amb aquesta gigaenquesta l'ANC s'està convertint en el canal per on alguns volen que viatgi la gent cap al nou país que ja ens tenen preparat. Aquesta enquesta no cerca respostes. Les fabrica.

diumenge, 14 de setembre del 2014

Mira que ets malpensat!

Ens acostem a al 9 de novembre, la data fixada per la consulta. La posició del Govern i les institucions espanyoles no ha canviat gens: no es pot fer consulta perquè és il·legal. Una postura estúpida a primer cop d'ull, ja que no fa més que fer créixer el nombre d'independentistes. És inconcebible que, en un país que s'autoanomena democràtic, el fet de decidir coses votant sigui inconstitucional. Es pot entendre que es pactin condicions, la pregunta o preguntes a fer, percentatges mínims per a que es declari la independència, etc. Però la resposta ha estat un mur durant dos anys. El mur d'una presa que s'ha anat omplint d'aigua independentista i que ha fet arribar les cotes de l'embassament a nivells inimaginables fa tant sols 5 anys.

És un comportament matusser... o no! Fixem-nos que aquesta negativa de l'Estat a negociar és la que permet a CiU mantenir l'equilibri inestable en el que ha estat movent-se, sense una definició clara de la seva postura. Només li ha calgut insistir en una cosa tant evident com el dret dels catalans a ser consultats, sense mullar-se en excés, sense anar més enllà. Què hagués passat si s'hagués acceptat la consulta? CiU hagués hagut de prendre una postura molt més clara, perquè el debat s'hagués traslladat a una possibilitat concreta. I aquí ja haguessin fet aigües, perquè el seu discurs s'ha basat sempre en l'enemic exterior i, al desaparèixer, també es desfà l'adhesiu que els cohesiona i els arguments que presenten a la gent. Segurament, la que ara és una presumpta victòria d'ERC s'hagués convertit en una arrasada.

Ens podem preguntar: Què fan el PP i el PSOE donant aquest baló d'oxigen al seu enemic? Però hi ha la pregunta prèvia: són enemics en aquest aspecte? O en el fons els seus interessos no són tant dispars en aquest punt? Podem provar d'analitzar les conseqüències que està tenint aquest comportament per veure a qui afavoreixen (demano perdó als partidaris del principi de Hanlon). Com deia abans, si fa dos anys s'hagués acceptat un referèndum o una consulta, ara portaríem molt de temps debatent seriosament què vindria després. Pels partidaris de cadascuna de les postures seria prioritari mirar de dibuixar un escenari post 9N, ja que es veuria com una possibilitat real. Ara, en canvi, els contraris a la independència van deixant anar pinzellades inconcretes, però sense entrar massa a fons, perquè fer-ho significaria legitimar la consulta. D'altra banda, els partidaris tampoc es veuen forçats a respondre-ho tot, perquè en qualsevol moment poden derivar el debat al fet de com és de democràtic deixar votar la gent.

És cert que s'han fet estudis, s'han publicat pinzellades, s'han emès opinions. Ara un parla del futur exèrcit, l'altre menciona el model de sanitat, tots es pronuncien sobre la continuïtat a la UE, etc. Però el debat al carrer se centra en si votarem o no, si caldrà desobeir o no. La V del dijous es nodria de gent que vol que la deixin expressar-se, però que no ha pogut debatre a fons què suposa la independència o, més encara, quina independència vol. Bé, doncs això beneficia a les estructures que l'Estat té avui en dia. Tant les centrals com les catalanes, perquè no oblidem que la Generalitat no deixa de ser un òrgan de l'Estat. Les beneficia perquè, segurament, un debat a fons de totes aquestes qüestions posaria en dubte el model polític, però també l'econòmic, amb els seus aspectes, socials, laborals, de tractament dels serveis públics i de gestió dels recursos comuns. Tot aquest terreny no és bo remenar-lo massa, així que millor que el debat n'estigui lluny.

Però això els du a un carreró sense sortida... Doncs potser tampoc! De moment es pot provar a veure si realment el mur aguanta o no. És un mur de formigó fort i alt. Té marge. Que la pressió puja massa? Home, potser si en Jordi Pujol confessa algun petit pecat a dos mesos de la mani la cosa es desunfla una miqueta... De moment, Artur Mas sempre ha parlat de respectar la legalitat. Segueix surfejant l'onada de gent, que va creixent, però també es va fent més endreçada, amb boniques ratlles grogues i vermelles ben alienades (uix perdó, aliniades.. quin lapsus!). Que l'agulla Pujol no ha desunflat prou el globus? No passa res: "Colta, Madrid, que aquesta gent diu que vol votar, encara!". Uns quants escarafalls, una mica més del mateix i seguim amb el full de ruta: aprovar la llei de consultes per a que el Tribunal constitucional la bloquegi acte seguit.

A partir de llavors, només cal esperar. Si la pressió es pot contenir, ajornem el tema per unes eleccions plebiscitàries al 2016 i qui dia passa, any empeny. Si, per contra, la pressió és molt forta i es preveu una complicació massa gran, sempre es pot cedir poc abans del dia 9 de novembre, i deixar fer una consulta a corre cuita, accentuant els problemes legals, logístics, etc. Tot sense entrar en cap debat seriós sobre el "dia després". I pot passar que surti que sí que es vol la independència. Un daltabaix com aquest s'ha de gestionar ràpid i s'obren negociacions sobre temes estel·lars, mentre que altres queden en un segon termini, encara que potser siguin prou importants. Aquesta sortida improvisada no té perquè ser-ho realment. Pot portar força temps en preparació. El resultat final: tenim dos estats, però ambdós són com els han dissenyat els que ara ens governen.

Precisament ahir llegia el següent al capítol sobre Sud-Àfrica del llibre "La doctrina del xoc" de Naomi Klein:
 


Potser sí que la paranoia és massa recargolada, però la manca de debat real sobre els models del dia després és un flanc que ha quedat descobert. L'únic antídot és estar pendents, a sobre del procés, i seguir sent onada, no pas un riu ben canalitzat.

dissabte, 13 de setembre del 2014

Tretze de setembre

Ja fa dos dies del tercer gran 11 de setembre d'aquests darrers anys. A la manifestació de fa dos anys no hi vaig anar, tot i que a darrera hora m'hi hagués afegit, si no fos perquè era fora de Barcelona. Ho explicava llavors en aquesta entrada. No hi pensava anar en un principi perquè tot semblava centrar-se en el "pacte fiscal", però es va començar a parlar també del "pacte social" i en aquesta part de la mani sí que hi hagués encaixat.

L'any passat vaig anar a la cadena humana que enllaçava amb la Via catalana, però es desviava per encerclar la seu de La Caixa i recordar que no qualsevol independència ens val. Quan el Procés constituent va fer aquella convocatòria hi va haver crítiques perquè suposava trencar la "unitat". Dies abans de l'acte vaig explicar la meva postura en aquesta altra entrada. Aquell dia vaig tornar a casa content. Havia participat en un acte multitudinari, però havia pogut expressar quines eren les meves inquietuds, per a que volia jo que servís una hipotètica independència.

Enguany, el Procés constituent va convocar una concentració dins mateix d'un tram de la V, amb parlaments de diferents persones, tant de Catalunya com de fora, que expressaven el mateix que l'any passat: que no volem qualsevol independència, sinó una centrada en les persones i bastida a partir de la participació de tots. Personalment, la independència té sentit si és una eina de transformació social també. No es pot plantejar des d'un punt de vista de "sentiments nacionals", perquè no ens durà enlloc més que on ens vulguin portar els que tenen els mitjans de manejar aquests sentiments. I sé que, com jo, molta gent ha arribat a la conclusió de que avui votaria a favor de la independència per impossibilitat de convertir l'estat uniformador en que vivim en un de plurinacional. Però això ja ho he explicat molts cops. Ara em volia centrar és en l'estat d'ànim amb que vaig tornar a casa.

L'any passat havia assistit a una concentració en la que es tocaven totes les tecles que considero importants, no només el dret a decidir sobre l'estat on volem viure. Enguany, després dels parlaments organitzats pel procés constituent hi havia la megafonia de la V. De fet, ja es barrejaven cap al final de l'acte del Procés. La megafonia de la V anava donant instruccions alhora que amenitzava la mani-FESTA-ció. El to dels missatges em feia sentir estrany. Ho va descriure molt bé un company, durant la cerveseta de després, dient que alguna estona li havia semblat estar en una festa dels Súpers de TV3. Jo hi afegiria la sensació d'estar en un parc temàtic.

No hi havia cap missatge de com volem que sigui el nou país, tant sols que volem que ens deixin ser nosaltres. No hi havia contingut, per tal que tothom hi cabés. L'únic denominador comú eren les banderes i la gran bandera que s'anava formant a base de samarretes grogues i vermelles. Quantes samarretes es deuen haver venut? No ho sé pas, segur que moltes. La gent anava seguint les instruccions per formar una foto que publicar, que aparegués a tots els mitjans de comunicació. Admirable per una banda. Esfereïdor per l'altra. S'admeten dissidències en aquesta bandera que es va formar? Jo em vaig quedar a la vora d'aquella performance de la gran bandera, al principi dels jardinets de Gràcia o aguantant la pancarta del PC, foragitat pel que sentia pels altaveus. No és que sempre que vagi a una manifestació estigui del tot d'acord amb el que sento o amb les pancartes que s'hi veuen, però en aquest cas em molestava el to utilitzat. Llavors potser no li vaig posar paraules però avui el titllaria d'infantilitzant.

La manifestació va ser impressionant, s'ha de reconèixer. Trobo perfecte que tots ens posem d'acord per demostrar quina és la nostra voluntat, que volem ser sobirans per decidir el nostre futur. Però quan ho comparo amb qualsevol de les altres mobilitzacions, no ho entenc. Per exemple, quan ens hem de posar d'acord per muntar una candidatura que transformi la ciutat, tot són problemes. Cadascú té clar quina és la seva posició i quins punt el fan diferent del veí. I estem parlant de com volem viure, a què volem dedicar els nostres esforços i com volem relacionar-nos amb els nostres veïns. En aquests àmbits ens estem jugant realment el que seran les nostres vides, ja sigui dins o fora d'Espanya. En canvi, quan parlem de la "qüestió nacional", tot és convergència i unió (i no em refereixo a CiU, tot i que potser és significatiu que quadrin tant bé aquestes sigles). No veure-ho clar és defugir la "qüestió central". I, a sobre, la manera de reivindicar-ho és mitjançant la uniformització i seguint ordenadament les consignes d'un altaveu.

"Ara és l'hora" es llegia a les samarretes. De què? Què farem quan siguem independents? A la V hi havia pancartes reclamant el suport d'Angela Merkel o Barack Obama. Són ells els que ens han d'ajudar? Una amiga madrilenya aquest matí em deia que mosqueja que ningú parli del "després". Jo vull pensar que som bastants els que hi pensem i en parlem, però que no tenim el ressò mediàtic que tenen els simplificadors d'ambdós bàndols: els catastrofistes que ens envien a l'espai exterior o l'illa de Robinson Crusoe i els teletubbies que ens parlen d'un prat verd, modern i privatitzat, en el que tot serà color de rosa. Però sempre cap la possibilitat de que sigui un optimista i realment siguem massa pocs els que ens preocupa el "després" ja avui.

Passats dos dies de la manifestació, veig clar que em vaig equivocar. Després dels parlaments, havia d'haver anat al carrer Bruc, a la ratlla que pretenia convertir la V en una A d'Anarquisme i d'Autogestió. Perquè mentre siguem capaços d'ajuntar tanta gent per formar una bandera i no aconseguim posar-nos d'acord per desmuntar les estructures que realment ens estan espoliant, no estarem recuperant la sobirania, sinó que estarem penjant la titella d'una creueta diferent. I, sí, en aquest cas em refereixo a la creueta que apareix al cartell de la pel·lícula "The Godfather".

diumenge, 31 d’agost del 2014

Pesat, present i fotut

L'estiu és mandrós de mena. La calor i les vacances ens retornen a les migdiades i les "cançons de l'estiu" ajuden a aplanar-nos els pocs pics d'encefalograma que aconsegueixen superar la humitat enganxosa. Les estrenes cinematogràfiques també ens porten a pensar que no és moment de cavilacions profundes i lectures farragoses. En aquest context, la meva darrera entrada va baixar del tren en l'estació equivocada. És només per això que ara en faig una versió més refrescant, de cerveseta i escopinyes, podríem dir.

El que ja ha succeït és pesat en molts sentits. Anem acumulant el temps i les experiències que ens  conformen. A partir de l'adultesa el pes del temps ens va carregant les espatlles, fins que a la vellesa ens fa feixuc fins i tot el caminar. És pesat en vivències, en encerts i en errades, en decisions que no sabrem mai si van ser les milors o les pitjors, encara que algunes ens donen moltes pistes... El pes del passat pesat ens fa ser com som, però és un llast en el que no podem viure, perquè ja no el podem canviar.

L'esdevenidor és un miratge, una quimera que ens imaginem i cap a la que caminem, però que no podem modelar al nostre gust. Podem provar d'endevinar-lo, de parar-lo, però no tenim garanties de com serà. És un temps fotut, el futur, que sovint ens fa viure de determinada manera sense tenir-ne garantits els efectes. No podem habitar el fotut futur, perquè ni tan sols sabem si hi arribarem.

Això només ens deixa el present del que estem vivim cada moment, el present que ens regala la vida en cada instant. Algú deia, ja fa molt temps, que cal que neixin flors a cada instant. Ho deia en aquell passat tant pesat, treballant per futur que era fotut, tot lluitant per a que ho fos menys. Tenia present que el present és el present pel que ens cal donar les gràcies, perquè és l'únic que ens pertany.
Triskel

No sé si ho he fet més lleuger o més feixuc, però m'ho estic passant bé escrivint-ho. Estic gaudint el present final de les vacances. Fins aviat!

diumenge, 24 d’agost del 2014

Ocurrències recurrents

Una nit, fa molts anys, vaig escriure el que em passava pel cap. Ho vaig escriure per a mi, llavors no tenia bloc ni intenció d'obrir-ne cap. No sé si abans de posar-la en paper tenia clara la idea que hi vaig plasmar. El que sí que sé és que l'he tinguda força present des d'aleshores. Tant és així que la primera entrada que vaig escriure en aquest bloc, després de la presentació, anava sobre aquell text antic. Ha estat i és un objectiu clar i difícil alhora. Segurament estic molt lluny d'abastar-lo, però ho segueixo provant.

En aquesta setmana d'exhibicionisme blogaire m'he decidit a penjar el text original que vaig escriure fa gairebé 16 anys. El format ha canviat (ja no és bolígraf sobre paper) i també he revisat la redacció que no vaig tenir present quan tant sols buidava el pap. Si avui ho escrigués no ho faria de la mateixa manera, però he preferit deixar l'original. Les circumstàncies en les que he pensat en Cèlsius i Kelvin des de llavors han estat moltes i diverses, però sempre m'ha ajudat a posar les coses al seu lloc.

Bon profit!

dissabte, 23 d’agost del 2014

Una dèria

Internet té molts avantatges i molts inconvenients. Un d'ells (no us diré pas en quin calaix el poso) és la temptació d'exhibir les pròpies dèries. Avui m'ha tocat a mi sucumbir a ella així que, pels que tingueu curiositat i/o valor, aquí us deixo l'enllaç.

diumenge, 17 d’agost del 2014

Les defenses de Pujol

Aquesta entrada sorgeix de la lectura d'un article de la revista cafeambllet.com i dels comentaris subsegüents. L'article carrega contra una defensa de la figura de Pujol, feta per Fernando Trias de Bes des del diari Ara. A part de la seva vivència personal respecte a la figura de Jordi Pujol, l'únic argument que esgrimeix Trias de Bes és que l'impost de successions és injust i que molta gent ha mirat d'estalviar-se'l. L'article de cafeambllet.com aporta les dades de que el diari Ara està impulsat per la família Carulla, investigada per Hisenda per casos de frau fiscal, i que l'avi de Fernando Trias de Bes figura en la mateixa llista de defraudadors, publicada l'any 1959, en la que hi figurava el pare de Jordi Pujol. A partir d'aquí deslegitima la defensa pel fet que el "perdó" que atorga l'autor a en Pujol suposa un greuge comparatiu amb tots els que han pagat l'impost de successions i suposa una minva dels ingressos necessaris per mantenir els serveis públics. Un altre aspecte de l'article de Trias de Bes és que perdona només el fet de no haver declarat l'herència, no pas un enriquiment il·lícit que pogués haver tingut a partir de la posició de poder que ostentà durant 23 anys.

Als comentaris subsegüents s'enceta una polèmica en la que un dels participants qualifica de mesquí l'article de cafeambllet.com, perquè dóna per suposat que no és només aquest el delicte que ha comès Pujol sinó que se li atribueix també corrupció (francament no ho he sabut veure a l'article), perquè lliga les defenses mencionades amb les subvencions que reben els mitjans on apareixen i perquè vincula el frau comés per Pujol amb els desnonaments i les llistes d'espera. Segons aquesta persona, és mesquí suposar que hi poden haver hagut més irregularitats, suposar que els mitjans de comunicació que reben subvencions obeeixen als interessos de les seves fonts d'ingressos i suposar que els nostres mals venen d'un lloc diferent del que anomena "finançament escandalós de la Generalitat".

Començant pel final, per valorar la importància que tenen el frau fiscal i el sistema de finançament català en la manca de recursos a Catalunya podem comparar dues estimacions: la de les balances fiscals amb la que es fa del frau fiscal. Depenent del tipus de comptabilització que es faci, les balances fiscals es mouen entre 9.000 i 16.000 milions d'euros. El frau fiscal a nivell de tot l'estat, ronda entre els 70.000 i 80.000 milions d'euros. Si el repartim de manera proporcional a la població, partint de que Catalunya té una setena part de la de l'Estat, quedaria entre uns 10.000 i 11.000 milions d'euros. Ja sé que el càlcul és molt poc acurat, però només tracto de constatar que el pes d'ambdós factors és similar, que no es pot menystenir el frau fiscal davant els problemes de finançament. Segurament, part dels diners que no retornen segons les balances fiscals van a parar a corrupció i evasió fiscal en altres parts de l'Estat, però com que aquí, a Catalunya, també en tenim una bona mostra, no crec que aquest pugui ser un argument a esgrimir.

Ara bé, l'autor d'aquells comentaris, està comparant dues pèrdues d'ingressos per les arques catalanes. Per a mi, donat que quantitativament són d'un ordre de magnitud similar, és més important fer una comparació qualitativa. Així, si suposem que les balances fiscals són diners que s'inverteixen en infraestructures públiques en altres parts de l'Estat, prefereixo que aquest sigui el motiu de que tinguem menys ingressos, que no pas que quedin a les butxaques dels qui decideixen de forma unilateral que els impostos que els pertoquen són injusts.

I és que en aquests comentaris apareix també un aspecte que és possible que cali si es segueix insistint en l'anomenat "espoli fiscal": com que l'Estat ens cobra de més, estem legitimats per evadir impostos. Sobre aquesta justificació podem fer dues lectures. La primera, més informal, seria com una extensió de la dita "quién roba a un ladrón tiene cien años de perdón". Fins i tot es menciona que seria més ètic donar els diners a ONG o projectes locals abans de que vagin a parar a un Estat que roba. Es podria fer una segona lectura d'aquest comportament, que en un principi podria semblar justificar-lo més encara, equiparant aquesta mena d'evasió a una espècie de desobediència civil, de rebel·lia. Però en aquests arguments falla un punt primordial: els diners no han anat a parar a una altra banda, sinó que han quedat a la butxaca del defraudador. És més, la desobediència civil implica donar la cara. Per exemple, quan s'aplica l'objecció de consciència fiscal, s'anuncia i justifica, i s'accepten les conseqüències que hi hagin pogut haver. Quan s'entra en un supermercat i s'agafa menjar per repartir-lo entre qui no el té, es fa a cara descoberta i, explicant els motius i acceptant la responsabilitat dels actes. En aquest cas, no va ser el Robin Hood que va robar al ric Estat espanyol, per donar-ho als pobres, a menys que considerem "pobres" la seva dona i els seus fills, sinó que ho va amagar durant 34 anys. I no hem d'oblidar que el "ladrón" a qui roba som tots nosaltres, no pas l'Estat, que seguirà cercant altres maneres de recaptar el que li cal, i ho farà recaure en tothom.

D'altra banda, la posició de Jordi Pujol durant 23 dels 34 anys d'ocultació del frau, no era la d'un ciutadà qualsevol que no té accés al poder, sinó que formava part de l'estructura de l'Estat, a través de  l'autonomia de Catalunya. I venia les fites aconseguides dins aquest joc com assoliments de la gestió del seu govern. El poder, encara que sigui limitat, no és una posició gaire adequada per a la desobediència civil. I això enllaça amb la segona qualificació de mesquí de l'article, que venia donada pel fet de que diners públics s'utilitzin per subvencionar mitjans de comunicació. Està clar que és legal que una entitat privada decideixi gastar els diners com vulgui. Si un banc condona un deute a un diari a canvi d'intervenir en la informació que publica, segurament no incompleix cap llei actual. Això porta a una desigualtat important, en la que els poderosos tenen molta més influència en la informació que es transmet que la resta de la societat. Però quan aquesta intervenció es produeix amb diners públics, mitjançant les subvencions, són els diners de tots els que s'estan usant per canviar l'opinió de la gent en favor de qui decideix donar aquestes subvencions. Denunciar això no és, de cap manera, mesquí.

Pel que fa a la primera mesquineria, la d'afegir altres delictes de corrupció al que ja ha confessat de frau fiscal el propi Jordi Pujol, jo no he sabut trobar on s'explicita això en el text de cafeambllet.com, si no és el fet que compara les defenses esmentades amb les que es fan dels acusats de corrupció del PP, els propis mitjans d'aquell partit. Comparteixo amb l'autor del comentari la necessitat de no adjudicar-li a Pujol delictes que no s'hagin demostrat. Respecto la seva decisió i la de Fernando Trias de Bes de creure que aquesta ha estat la única irregularitat que ha comés Jordi Pujol. Però no és pot considerar mesquí el fet de sospitar que tot això pugui anar més enllà, donades les circumstàncies en les que s'ha emès el comunicat.

En primer lloc, com deia un article poc després de que es fes pública la confessió de Pujol, una veritable confessió hauria de ser molt més explícita, quantificant el frau i detallant-ne la ubicació. És clar que en Pujol no estava obligat a fer-ho, però també ha de ser conscient que la no especificació deixa volar la imaginació. Si no li va convenir donar una xifra, sembla lògic pensar que sigui prou elevada com per a que li surti més a compte deixar-la a la lliure especulació que aclarir-la. Si l'herència fos prou petita, segurament hagués sortit més ben parat donant el màxim de detalls possible.

Un altre factor a tenir en compte és que havia negat tenir diners en paradisos fiscals, cosa que ara ha reconegut. Per què ho reconeix ara i no abans? El seu escrit comença parlant de les "informacions aparegudes des de fa quasi dos anys". No explica perquè no ho va admetre en el primer moment, perquè va estar-ho negant i perquè decideix fer-ho ara. Com en el cas anterior, no estava obligat a fer-ho, però aquesta indeterminació alimenta les especulacions. Si hi hagués una bona explicació per a les negacions anteriors, li hagués anat millor donar-la. Tot això no ajuda pas a donar-li credibilitat, ni a confiar en la falsedat del que negui avui en dia.

Però encara hi ha un altre punt en com ha dut aquest afer que també fa pensar. En menys d'una setmana de fer públic el comunicat va renunciar als privilegis per haver estat president de la Generalitat i als que tenia dins el partit. En els del partit no hi entraré, perquè és un afer intern, però pel que fa als d'expresident, trobo encertat que hi renunciés abans de que li fossin retirats. És el més semblant a una dimissió que podia fer i, donada la tradició en dimissions que tenim al país, es d'agrair. Ara bé, aquesta renúncia porta implícita l'acceptació de que no mereix aquests privilegis, però els ha mantingut durant més de 10 anys. Més enllà dels honors, els beneficis incloïen una pensió de més de 86.000 €/any, una oficina de treball, amb despatx i tres treballadors assignats, i cotxe oficial amb xofer. Encara que els treballadors cobrin poquet, aviat suposaran entre els 3 uns 60.000 €/any. No sabria quantificar exactament el cost del lloguer del despatx (sembla que al Passeig de Gràcia) i del cotxe oficial amb xofer, però no crec que baixi de 20.000 €/any. Si sumem tot això, i ho multipliquem pels més de 10,5 anys que ho ha estat gaudint resulta que ens ha suposat a tots plegats una quantitat superior als 1,7 milions d'euros. Si ara ell mateix renuncia a seguir tenint aquests privilegis, també hauria de considerar immerescut haver-los gaudit durant aquests anys. Oi que hagués estat un bon senyal de penediment i bona voluntat retornar també tots aquests diners ?

En definitiva, cal ser curós i no donar per fet el que no s'hagi demostrat però, alhora, cal reconèixer el dret a dubtar de la bona fe i les bones intencions d'algú que s'ha comportat com ho ha fet en Jordi Pujol.

dilluns, 28 de juliol del 2014

M.A.D.A.M.

Hi ha personatges que formen part de la nostra història. Quan un d'ells obra el seu cor a la CiUtadania amb un terrabastall com el que va provocar aquest divendres passat el Molt Auditable ex-Dirigent d'una Autonomia Mediterrània amb el seu comunicat, què menys que dedicar-li una cançó?

Ningú sap on ho té,
si herència o tres per cent,
potser en un compte a Suïssa,
qui sap si a Liechtenstein.
No a la plaça de Sant Jaume
que va estar vint-i-tres anys,
fent de Molt Honorable
de la Generalitat.

I els nois de convergència
el senten sempre parlar,
amb somnis de Ramoneta,
amant de qualsevol amant!
Ara veuen que és un jeta
qui el cor els feia esvalotar.
Fortunes que s'amaguen,
impostos a estalviar.

Oi que es veu que toca parlar avui, M.A.D.A.M.?
sense que sirenes vinguin a buscar
tots els que estan al vostre voltant, M.A.D.A.M.
No'm toqueu els nens
i us ensenyo el pen!
CiU, CiU, res no hi diu.

Quina herència més rodona té, M.A.D.A.M.!
Les fortunes són gentils i sensuals,
Qui se us creurà d'ara en endavant, M.A.D.A.M.?
No'm toqueu els nens
i us ensenyo el pen!
CiU, CiU, res no hi diu.

I te'n niràs a'ndorra
maleta plena de milions
barrets i barretines
capaces de tapar-ho tot;
enveja de barcenes
que no han tingut la sort
d'estar trenta-quatr'anys
podent-se fer el boig.

Oi que es veu que toca parlar avui, M.A.D.A.M.?
sense que sirenes vinguin a buscar
tots els que estan al vostre voltant, M.A.D.A.M.
No'm toqueu els nens
i us ensenyo el pen!
CiU, CiU, res no hi diu.

Quina herència més rodona té, M.A.D.A.M.!
Les fortunes són gentils i sensuals,
Qui se us creurà d'ara en endavant, M.A.D.A.M.?
No'm toqueu els nens
i us ensenyo el pen!
CiU, CiU, res no hi diu.

Disculpa'm Lluís, per manllevar-te la tonada.

Nota: La lletra ha variat una mica respecte la primera versió de la versió.

diumenge, 6 de juliol del 2014

Confluir sense diluir

Avui he llegit unes crítiques de l'Ada Colau a l'alcalde del Prat per haver cobrat 12.000 € de dietes de la Federació de Municipis de Catalunya, tot i tenir un sou de 100.000 € anuals. Ho titlla de "cleptocràcia". A partir d'això elSingular.cat diu que Ada Colau posa verd Lluís Tejedor (ICV), ara.cat diu que Ada Colau qualifica de "cleptocràcia" les retribucions de l'alcalde d'ICV del Prat. No sé perquè tinc la sensació que els dos mitjans no tenen gaire interès en que l'entesa que proposa Guanyem Barcelona tiri endavant. Però el fet és que l'Ada Colau ho ha tuitejat i alguns dels que figuren com a primers signants han seguit la línia de càrrega contra ICV per aquest afer. I aquí és on jo volia posar cullerada.

En primer lloc, que quedi clar que també sóc de l'opinió que un sou de 100.000 € dóna per cobrir, amb escreix, la feina addicional que suposi participar en la FMC. També m'afegeixo a l'opinió de que el model de municipalisme que vull no és aquest, ni tampoc és el de la professionalització de la política. Ara bé, què és el que es pretén amb Guanyem Barcelona? Cal pertànyer a una generació impol·luta que mai s'hagi apartat del camí recte? O ens fixem en els plantejaments d'ara en endavant? I que consti de que no es tracta de dir que el passat no compta i ara comencem de nou. Però permeteu-me que hi doni una volta a partir del poc que sé d'aquest cas en concret.

Per començar poso sobre la taula els elements que tinc, que són els que prenc com a base. Es tracta d'un alcalde que porta 30 anys en el càrrec, amb un sou elevat i unes dietes que, en principi, semblen legals. En tot cas, la crítica no li ve per la il·legalitat, sinó per no haver-hi renunciat. Tampoc se li estan criticant actuacions concretes que hagi fet o que la feina per la que les ha cobrades no s'hagi efectuat. Si hi ha altres aspectes a més dels anteriors, sapigueu que els desconec i que no els he tingut en compte en el raonament que faig a continuació.

Per mi el que és important és el plantejament que faci l'alcade (i sobre tot ICV) a partir d'ara. No em val judicar unes actuacions fetes sota uns paràmetres que no són els actuals. M'explicaré. Si una persona està en un càrrec durant 30 anys, és perquè és la seva professió, no una activitat temporal assumida com un servei a la comunitat. Però no és això el que se li està criticant, si més no en primera instància. També cal tenir present que, fa pocs anys, aquesta professionalització no era vista com una cosa perjudicial per la majoria de gent. Es tractava de contractar persones vàlides que sabessin tirar endavant projectes per a la comunitat. En ajuntaments petits potser tenia més sentit una dedicació parcial, però en els més grans crec que era poc qüestionada aquesta professionalització. Segons aquest esquema, un alcalde era comparable al director d'una empresa pública d'una certa envergadura. ¿Els sous de la gent que es dedicava als serveis públics havien de ser menors que els equivalents en l'empresa privada? Això implicaria que les persones més ben preparades anessin cap al sector privat, o que fos quelcom vocacional... mantingut durant 30 anys.

Si ho veiem des d'aquesta perspectiva, va cobrar diners extra per fer feines addicionals, tenint un salari que potser és equiparable al que tindria en una empresa privada amb un volum similar al de l'Ajuntament del Prat. Per a mi, hi ha un paral·lelisme entre això i quan, al fer la declaració de l'IRPF, s'aplica la desgravació del 15% de l'import dedicat a la compra d'un pis, o quan s'accepta que una empresa doni tiquets restaurant com a part de la retribució, que no computen com a ingressos. Poso aquests dos exemples, perquè jo em trobo en ambdòs casos. Les dues desgravacions són legals, però considero que són injustes. La primera, perquè l'únic que feia és incrementar el preu dels pisos, al no estar lligada a uns criteris de necessitat. Acabava anant a parar a les butxaques dels venedors-constructors, a l'augmentar els diners disponibles per part dels compradors. La segona, perquè les persones que no tenen tiquets també han de dinar, però no es poden descomptar el seu cost dels ingressos, a l'hora de fer la declaració. I ja em perdonareu, però ho seguiré fent, encara que votaria per a que s'eliminessin si pogués. Però hauria de ser un canvi de les regles del joc per a tothom, no pas només per a mi.

Sé que no és ben bé el mateix, perquè la pròpia classe política fixa les condicions que regeixen per a ells. Però també és cert que no hi ha hagut un seguiment de totes aquestes accions per part de la majoria de la població. Aquesta desmobilització ha propiciat el problema de la professionalització, del qual s'acaben derivant el del sou o les dietes.

Si ara mirem cap endavant, tenim dues opcions: judicar als que volen participar en un projecte com Guanyem Barcelona pels seus comportaments passats, ja siguin motivats per la rutina, la deixadesa o la mandra (fixeu-vos que hi excloc la mala fe) o fixar-nos en els seus plantejaments actuals i les ganes que tinguin d'arremangar-se per contribuir. Si s'opta per la segona jo m'apunto encantat. Si l'escollida és la primera, em sembla que m'hauré de quedar al marge, que m'he passat molts anys adormit i encara tinc moltes contradiccions per treballar.

Pel que he llegit, les crítiques es dirigeixen més a ICV que a EUiA, encara que també. És clar que hi ha hagut moltes actuacions millorables. També és cert que qui no s'equivoca mai, és perquè mai no fa res. És possible que hi hagi estructures en els partits massa professionalitzades, i que costin de moure. No ho sé, ho desconec. Però crec que si el que mirem són les bases i no l'estructura, veurem molta gent que pot apuntar-se. I no només parlo de les bases d'ICV, sinó també d'ERC i del PSC. I, si m'apureu, potser petits comerciants i autònoms que tradicionalment hagin votat a CiU, podrien creure que val la pena tornar les institucions als ciutadans. No ho sé, potser sóc massa optimista. Caldrà veure-ho. Però no tanquem les portes del projecte als veïns que hi vulguin participar, només pel fet de que no sempre hagin vist les coses de la mateixa manera que les veuen ara. Fixem-nos, sobre tot, en si comparteixen les bases, el mínims del manifest, com se'ls anomenà a la presentació de Guanyem Barcelona.