diumenge, 31 d’agost de 2014

Pesat, present i fotut

L'estiu és mandrós de mena. La calor i les vacances ens retornen a les migdiades i les "cançons de l'estiu" ajuden a aplanar-nos els pocs pics d'encefalograma que aconsegueixen superar la humitat enganxosa. Les estrenes cinematogràfiques també ens porten a pensar que no és moment de cavilacions profundes i lectures farragoses. En aquest context, la meva darrera entrada va baixar del tren en l'estació equivocada. És només per això que ara en faig una versió més refrescant, de cerveseta i escopinyes, podríem dir.

El que ja ha succeït és pesat en molts sentits. Anem acumulant el temps i les experiències que ens  conformen. A partir de l'adultesa el pes del temps ens va carregant les espatlles, fins que a la vellesa ens fa feixuc fins i tot el caminar. És pesat en vivències, en encerts i en errades, en decisions que no sabrem mai si van ser les milors o les pitjors, encara que algunes ens donen moltes pistes... El pes del passat pesat ens fa ser com som, però és un llast en el que no podem viure, perquè ja no el podem canviar.

L'esdevenidor és un miratge, una quimera que ens imaginem i cap a la que caminem, però que no podem modelar al nostre gust. Podem provar d'endevinar-lo, de parar-lo, però no tenim garanties de com serà. És un temps fotut, el futur, que sovint ens fa viure de determinada manera sense tenir-ne garantits els efectes. No podem habitar el fotut futur, perquè ni tan sols sabem si hi arribarem.

Això només ens deixa el present del que estem vivim cada moment, el present que ens regala la vida en cada instant. Algú deia, ja fa molt temps, que cal que neixin flors a cada instant. Ho deia en aquell passat tant pesat, treballant per futur que era fotut, tot lluitant per a que ho fos menys. Tenia present que el present és el present pel que ens cal donar les gràcies, perquè és l'únic que ens pertany.
Triskel

No sé si ho he fet més lleuger o més feixuc, però m'ho estic passant bé escrivint-ho. Estic gaudint el present final de les vacances. Fins aviat!

2 comentaris:

  1. El pesat…
    No, Eduard, no estic d’acord amb tu, per primera vegada i que serveixi de precedent, que la Mari Tere ja saps que ens ho diu molt això.
    El passat no suposa cap llast per mi, i mira, que, de vegades, mirant cap enrere he pensat: “coi, xata (és un dir, que ja saps que tinc un nas força palestí), mira que has anat per take a walk on the wilde side”, però no pas en un sentit lourreedià.
    Però és ara, quan la biologia i “l’estat del benestar” que hem tingut fins ara els habitants del Guinardó (què coi sabran aquest indicadors) em col·loquen a la meitat del camí amb els meus 43 anys, que el passat és un actiu per mi, més que no pas un passiu (punyeta, l’argot capitalista és fica per tot arreu).
    M’explico, el passat esdevé port i talaia alhora. Un port d’aigues serenes i denses on deixar anar l’àncora, tocar de peus a terra i passejar-me pels racons de la meva biografia que em donen tantes pistes del nou rumb que “vull” emprendre. Sí, “vull” entre cometes, perquè la meva existència només és un grapadet de pols d’estrelles que forma part de la inmensitat de la Vida, l’autèntica catalitzadora de tots plegats. Talaia, una talaia, construïda pedra a pedra, com aquelles fites que trobem a la muntanya, per aquells esdeveniments que han marcat les nostres vides. Talaia des d’on observar l’horitzó llunyà, desconegut, però abssolutament necessari per desplegar les veles cada matí, malgrat no saber si bufarà el vent.
    El present, no puc dir que sigui aquí i ara perquè després venen els teus col·legues quàntics i et desmonten la paradeta i te la deixen feta una sidral amb àtoms per aquí i per allà. El present per mi és consciència, consciència de mi mateixa en cada alè, en cada pas. La meva autèntica tasca.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, no! Ja havia avisat que aquesta era una versió estiuenca i lleugera de l'entrada anterior (ocurrències recurrents). Si vols una versió més matisada hauràs de visitar-la.

      Jo no dic que el passat sigui inútil, però molts cops és un port en el que ancorem i no sortim, provant un cop i un altre de canviar el que ja no podrem mai. I mentrestant, anem deixant passar la vida que sí que podem viure.

      Al futur li passa una cosa per l'estil. Cal fitar l'horitzó des de la talaia que menciones, però cal gaudir del camí que porta a l'objectiu, que no és res més que el present. Si només ens fixem en el futur, no arribar-hi serà un fracàs. Si ens fixem en el camí, li podrem trobar sentit per sí mateix.

      Finalment, vull constatar que la discrepància mola perquè ajuda a fixar idees. :¬)

      Elimina