dissabte, 13 de setembre de 2014

Tretze de setembre

Ja fa dos dies del tercer gran 11 de setembre d'aquests darrers anys. A la manifestació de fa dos anys no hi vaig anar, tot i que a darrera hora m'hi hagués afegit, si no fos perquè era fora de Barcelona. Ho explicava llavors en aquesta entrada. No hi pensava anar en un principi perquè tot semblava centrar-se en el "pacte fiscal", però es va començar a parlar també del "pacte social" i en aquesta part de la mani sí que hi hagués encaixat.

L'any passat vaig anar a la cadena humana que enllaçava amb la Via catalana, però es desviava per encerclar la seu de La Caixa i recordar que no qualsevol independència ens val. Quan el Procés constituent va fer aquella convocatòria hi va haver crítiques perquè suposava trencar la "unitat". Dies abans de l'acte vaig explicar la meva postura en aquesta altra entrada. Aquell dia vaig tornar a casa content. Havia participat en un acte multitudinari, però havia pogut expressar quines eren les meves inquietuds, per a que volia jo que servís una hipotètica independència.

Enguany, el Procés constituent va convocar una concentració dins mateix d'un tram de la V, amb parlaments de diferents persones, tant de Catalunya com de fora, que expressaven el mateix que l'any passat: que no volem qualsevol independència, sinó una centrada en les persones i bastida a partir de la participació de tots. Personalment, la independència té sentit si és una eina de transformació social també. No es pot plantejar des d'un punt de vista de "sentiments nacionals", perquè no ens durà enlloc més que on ens vulguin portar els que tenen els mitjans de manejar aquests sentiments. I sé que, com jo, molta gent ha arribat a la conclusió de que avui votaria a favor de la independència per impossibilitat de convertir l'estat uniformador en que vivim en un de plurinacional. Però això ja ho he explicat molts cops. Ara em volia centrar és en l'estat d'ànim amb que vaig tornar a casa.

L'any passat havia assistit a una concentració en la que es tocaven totes les tecles que considero importants, no només el dret a decidir sobre l'estat on volem viure. Enguany, després dels parlaments organitzats pel procés constituent hi havia la megafonia de la V. De fet, ja es barrejaven cap al final de l'acte del Procés. La megafonia de la V anava donant instruccions alhora que amenitzava la mani-FESTA-ció. El to dels missatges em feia sentir estrany. Ho va descriure molt bé un company, durant la cerveseta de després, dient que alguna estona li havia semblat estar en una festa dels Súpers de TV3. Jo hi afegiria la sensació d'estar en un parc temàtic.

No hi havia cap missatge de com volem que sigui el nou país, tant sols que volem que ens deixin ser nosaltres. No hi havia contingut, per tal que tothom hi cabés. L'únic denominador comú eren les banderes i la gran bandera que s'anava formant a base de samarretes grogues i vermelles. Quantes samarretes es deuen haver venut? No ho sé pas, segur que moltes. La gent anava seguint les instruccions per formar una foto que publicar, que aparegués a tots els mitjans de comunicació. Admirable per una banda. Esfereïdor per l'altra. S'admeten dissidències en aquesta bandera que es va formar? Jo em vaig quedar a la vora d'aquella performance de la gran bandera, al principi dels jardinets de Gràcia o aguantant la pancarta del PC, foragitat pel que sentia pels altaveus. No és que sempre que vagi a una manifestació estigui del tot d'acord amb el que sento o amb les pancartes que s'hi veuen, però en aquest cas em molestava el to utilitzat. Llavors potser no li vaig posar paraules però avui el titllaria d'infantilitzant.

La manifestació va ser impressionant, s'ha de reconèixer. Trobo perfecte que tots ens posem d'acord per demostrar quina és la nostra voluntat, que volem ser sobirans per decidir el nostre futur. Però quan ho comparo amb qualsevol de les altres mobilitzacions, no ho entenc. Per exemple, quan ens hem de posar d'acord per muntar una candidatura que transformi la ciutat, tot són problemes. Cadascú té clar quina és la seva posició i quins punt el fan diferent del veí. I estem parlant de com volem viure, a què volem dedicar els nostres esforços i com volem relacionar-nos amb els nostres veïns. En aquests àmbits ens estem jugant realment el que seran les nostres vides, ja sigui dins o fora d'Espanya. En canvi, quan parlem de la "qüestió nacional", tot és convergència i unió (i no em refereixo a CiU, tot i que potser és significatiu que quadrin tant bé aquestes sigles). No veure-ho clar és defugir la "qüestió central". I, a sobre, la manera de reivindicar-ho és mitjançant la uniformització i seguint ordenadament les consignes d'un altaveu.

"Ara és l'hora" es llegia a les samarretes. De què? Què farem quan siguem independents? A la V hi havia pancartes reclamant el suport d'Angela Merkel o Barack Obama. Són ells els que ens han d'ajudar? Una amiga madrilenya aquest matí em deia que mosqueja que ningú parli del "després". Jo vull pensar que som bastants els que hi pensem i en parlem, però que no tenim el ressò mediàtic que tenen els simplificadors d'ambdós bàndols: els catastrofistes que ens envien a l'espai exterior o l'illa de Robinson Crusoe i els teletubbies que ens parlen d'un prat verd, modern i privatitzat, en el que tot serà color de rosa. Però sempre cap la possibilitat de que sigui un optimista i realment siguem massa pocs els que ens preocupa el "després" ja avui.

Passats dos dies de la manifestació, veig clar que em vaig equivocar. Després dels parlaments, havia d'haver anat al carrer Bruc, a la ratlla que pretenia convertir la V en una A d'Anarquisme i d'Autogestió. Perquè mentre siguem capaços d'ajuntar tanta gent per formar una bandera i no aconseguim posar-nos d'acord per desmuntar les estructures que realment ens estan espoliant, no estarem recuperant la sobirania, sinó que estarem penjant la titella d'una creueta diferent. I, sí, en aquest cas em refereixo a la creueta que apareix al cartell de la pel·lícula "The Godfather".

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada