diumenge, 14 de setembre de 2014

Mira que ets malpensat!

Ens acostem a al 9 de novembre, la data fixada per la consulta. La posició del Govern i les institucions espanyoles no ha canviat gens: no es pot fer consulta perquè és il·legal. Una postura estúpida a primer cop d'ull, ja que no fa més que fer créixer el nombre d'independentistes. És inconcebible que, en un país que s'autoanomena democràtic, el fet de decidir coses votant sigui inconstitucional. Es pot entendre que es pactin condicions, la pregunta o preguntes a fer, percentatges mínims per a que es declari la independència, etc. Però la resposta ha estat un mur durant dos anys. El mur d'una presa que s'ha anat omplint d'aigua independentista i que ha fet arribar les cotes de l'embassament a nivells inimaginables fa tant sols 5 anys.

És un comportament matusser... o no! Fixem-nos que aquesta negativa de l'Estat a negociar és la que permet a CiU mantenir l'equilibri inestable en el que ha estat movent-se, sense una definició clara de la seva postura. Només li ha calgut insistir en una cosa tant evident com el dret dels catalans a ser consultats, sense mullar-se en excés, sense anar més enllà. Què hagués passat si s'hagués acceptat la consulta? CiU hagués hagut de prendre una postura molt més clara, perquè el debat s'hagués traslladat a una possibilitat concreta. I aquí ja haguessin fet aigües, perquè el seu discurs s'ha basat sempre en l'enemic exterior i, al desaparèixer, també es desfà l'adhesiu que els cohesiona i els arguments que presenten a la gent. Segurament, la que ara és una presumpta victòria d'ERC s'hagués convertit en una arrasada.

Ens podem preguntar: Què fan el PP i el PSOE donant aquest baló d'oxigen al seu enemic? Però hi ha la pregunta prèvia: són enemics en aquest aspecte? O en el fons els seus interessos no són tant dispars en aquest punt? Podem provar d'analitzar les conseqüències que està tenint aquest comportament per veure a qui afavoreixen (demano perdó als partidaris del principi de Hanlon). Com deia abans, si fa dos anys s'hagués acceptat un referèndum o una consulta, ara portaríem molt de temps debatent seriosament què vindria després. Pels partidaris de cadascuna de les postures seria prioritari mirar de dibuixar un escenari post 9N, ja que es veuria com una possibilitat real. Ara, en canvi, els contraris a la independència van deixant anar pinzellades inconcretes, però sense entrar massa a fons, perquè fer-ho significaria legitimar la consulta. D'altra banda, els partidaris tampoc es veuen forçats a respondre-ho tot, perquè en qualsevol moment poden derivar el debat al fet de com és de democràtic deixar votar la gent.

És cert que s'han fet estudis, s'han publicat pinzellades, s'han emès opinions. Ara un parla del futur exèrcit, l'altre menciona el model de sanitat, tots es pronuncien sobre la continuïtat a la UE, etc. Però el debat al carrer se centra en si votarem o no, si caldrà desobeir o no. La V del dijous es nodria de gent que vol que la deixin expressar-se, però que no ha pogut debatre a fons què suposa la independència o, més encara, quina independència vol. Bé, doncs això beneficia a les estructures que l'Estat té avui en dia. Tant les centrals com les catalanes, perquè no oblidem que la Generalitat no deixa de ser un òrgan de l'Estat. Les beneficia perquè, segurament, un debat a fons de totes aquestes qüestions posaria en dubte el model polític, però també l'econòmic, amb els seus aspectes, socials, laborals, de tractament dels serveis públics i de gestió dels recursos comuns. Tot aquest terreny no és bo remenar-lo massa, així que millor que el debat n'estigui lluny.

Però això els du a un carreró sense sortida... Doncs potser tampoc! De moment es pot provar a veure si realment el mur aguanta o no. És un mur de formigó fort i alt. Té marge. Que la pressió puja massa? Home, potser si en Jordi Pujol confessa algun petit pecat a dos mesos de la mani la cosa es desunfla una miqueta... De moment, Artur Mas sempre ha parlat de respectar la legalitat. Segueix surfejant l'onada de gent, que va creixent, però també es va fent més endreçada, amb boniques ratlles grogues i vermelles ben alienades (uix perdó, aliniades.. quin lapsus!). Que l'agulla Pujol no ha desunflat prou el globus? No passa res: "Colta, Madrid, que aquesta gent diu que vol votar, encara!". Uns quants escarafalls, una mica més del mateix i seguim amb el full de ruta: aprovar la llei de consultes per a que el Tribunal constitucional la bloquegi acte seguit.

A partir de llavors, només cal esperar. Si la pressió es pot contenir, ajornem el tema per unes eleccions plebiscitàries al 2016 i qui dia passa, any empeny. Si, per contra, la pressió és molt forta i es preveu una complicació massa gran, sempre es pot cedir poc abans del dia 9 de novembre, i deixar fer una consulta a corre cuita, accentuant els problemes legals, logístics, etc. Tot sense entrar en cap debat seriós sobre el "dia després". I pot passar que surti que sí que es vol la independència. Un daltabaix com aquest s'ha de gestionar ràpid i s'obren negociacions sobre temes estel·lars, mentre que altres queden en un segon termini, encara que potser siguin prou importants. Aquesta sortida improvisada no té perquè ser-ho realment. Pot portar força temps en preparació. El resultat final: tenim dos estats, però ambdós són com els han dissenyat els que ara ens governen.

Precisament ahir llegia el següent al capítol sobre Sud-Àfrica del llibre "La doctrina del xoc" de Naomi Klein:
 


Potser sí que la paranoia és massa recargolada, però la manca de debat real sobre els models del dia després és un flanc que ha quedat descobert. L'únic antídot és estar pendents, a sobre del procés, i seguir sent onada, no pas un riu ben canalitzat.

2 comentaris:

  1. Creure en aquesta hipòtesi tan recargolada implicaria atorgar una dosi d'intel · ligència als protagonistes polítics d'aquesta història de la qual estic segur que no tenen. En canvi, la inesgotable seqüència de barbaritats i exabruptes amb què ens han obsequiat principalment des del bàndol autoritari i retrògrad, em fan decantar més per l'aplicació del principi de Hanlon.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, anònim, per la teva opinió. Tant el títol de l'entrada, com la menció al principi de Hanlon o la qualificació final de paranoia, ja venen a dir que no puc assegurar que sigui aquest l'objectiu final. Em limito a fer una lectura de les motivacions a partir d'un resultat que els convé i que estan assolint: arribar al 9N sense un debat de models de societat.

      També vull recordar que hi ha moltes coses que semblen inexplicables fins que la perspectiva històrica els hi acaba donant un sentit que no es veia en el moment.

      Elimina