diumenge, 22 de juliol del 2012

Jubilación o retiro

Cuando era pequeño oía más a menudo la expresión de que alguien que ya no ejercía su profesión se había retirado. La palabra evocaba un pérdida de protagonismo pasando a un segundo plano. Como dar un paso atrás para dejar que la gente más joven tomara el relevo. Pero sólo era un retiro, la profesión seguía allí y acompañaba a la persona hasta la tumba, aunque ya no la estuviera ejerciendo.

Luego, cuando se dejó de ser carpintero para pasar a estar trabajando en el ramo de la carpintería, y sumándosele el estado del bienestar, la gente ya no se retiraba, se jubilaba. El enorme júbilo venía de abandonar su profesión y pasar a la de pensionista: vivir del grano que se había ido acumulando en el granero durante la vida laboral.

Ahora parece que el fin de la vida laboral ya no va a ser tan jubiloso como venía siendo, así que es posible que vuelvan a estar más de actualidad los retiros...

Por cierto, ¿Habéis visto Blade Runner? ¿Recordáis que hacían con los replicantes?

Independència per privatització

(Traducido al castellano aquí)

He llegit l'entrada que va publicar el divendres a la nit un gurú d'economia  i política amb el que m'agrada intercanviar opinions mentre dino o prenc un cafè a la feina. En el seu bloc parla de les possibilitats que s'obren davant nostre a curt termini, donat el cas que es produeixi un desembarcament d'homes de negre (pobres si els toca aquest estiu a Barcelona), ja siguin messetaris o centreeuropeus.

El fet que es referís a la Generalitat de Catalunya S.A., m'ha fet recordar que, quan vaig llegir la notícia de la possible privatització dels aeroports provocada per les "còmodes línies de crèdit" que ens ha aconseguit el Señor de los hilillos, se'm va acudir que, com a mínim, si l'aeroport de Barcelona era privat, potser tindríem més vols internacionals directes, que ben segur serien rendibles.

I tot això ens porta a que, si la intervenció d'Espanya es posa prou dura, el Gobierno es pot veure abocat a vendre's Catalunya, a privatitzar la Generalitat. Llavors podríem fer un fons comú i ens la comprem per nosaltres, però així rotllo a la catalana, que ajuntem el que costat tot i paga cadascú el que li toca. I muntem Catalunya S.A.

Això sí que seria realment una independència a la catalana, en el més pur estil dels acudits de l'Eugenio:

El saben aquel que va un catalán y le dice a un español:
- Pues mire, ¿sabe que me independizaría de aquél estado de allà?
- Oiga, ¡Qué yo soy de ese estado! ¿eh?
- No, no pero pagando, ¿eh? ¡Pagando!

Per cert, si esteu encuriosits, l'entrada que m'ha fet venir aquesta "inspiració" és La Generalitat de Catalunya també demanarà el "rescat"?.

Salut!

divendres, 20 de juliol del 2012

I si no hi haguessin diners?

(Traducido al castellano aquí)

En aquest cas, quan dic diners em refereixo als que són en metàl·lic. Imaginem què passaria si tots tinguéssim un saldo d'efectiu, apart del que poguéssim haver dipositat en els bancs, però no en bitllets o monedes, sinó apuntat en un registre centralitzat. Imaginem també que hi haguessin dispositius que permetessin fer traspassos d'efectiu d'una persona a una altra, encara que ens trobéssim en un lloc remot. Imaginem, finalment, que aquesta informació fos accessible a tothom.

Una bajanada, oi? Però fixeu-vos: avui en dia la propietat de tots els terrenys, habitatges i demés està inscrita en un registre que és accessible per tothom (encara que cal pagar). Amb una mica més de dificultat, es pot seguir la pista de la propietat dels vehicles a motor, ja siguin avions, vaixells, camions, cotxes, motos, etc. Podem dir que tots els bens d'una certa entitat estan censats. En canvi, el bé més preuat de la nostra societat, el tenim totalment descontrolat, permetent que es facin totes les transaccions que es vulguin emprant monedes i bitllets, totalment anònimes, i escapant al control dels estats i de la resta de ciutadans.

A partir d'aquí assagem què passaria si estiguessin també censats els diners que té cadascú. Si aquesta informació només fos accessible a les autoritats, entraríem segurament en uns estats policials que fiscalitzarien totalment el què fem, quedant impunes davant de la resta de ciutadans. Però si tothom pogués consultar els diners de que disposa qualsevol persona, i pogués saber d'on han vingut i a on van a parar, probablement seriem tots més curosos amb l'ús que en fèiem. Especialment la gent que en tingués més, és clar, perquè serien l'objectiu de la majoria de les investigacions.

Una possible objecció és que si tothom pogués saber els diners que tenen la resta, llavors els qui en tinguessin molts serien un blanc perfecte per un segrest. Però ara ja es veu més o menys qui en té. I els segrests, per a què servirien, si després es podia seguir la pista dels diners pagats? També podem dir que perdríem intimitat. Està clar que sí, però llavors potser tendiríem a fer les coses que ens veiéssim amb cor de justificar, potser reflexionaríem més el que fem.

Seria important que tots els diners tinguessin nom i cognoms. Si són d'una empresa, aquella empresa té un o varis propietaris, ja siguin nominals o mitjançant accions. Així, el capital de l'empresa s'hauria de considerar d'uns o altres, de forma proporcional a la participació de cadascú. D'aquesta manera, no quedarien diners descontrolats,  "en terra de ningú"; tots tindrien un responsable.

Això ens portaria a tenir un total de diners existents, que anirien canviant de mans com a contrapartida dels bens o serveis que s'anés intercanviant la gent. Posem per cas que interessés que hi hagués més diners en circulació, per un increment dels bens disponibles, per exemple. Els diners recent creats els hauriem d'apuntar a algú, perquè no n'hi hauria d'anònims o pertanyents a l'estat. Així, es podria acordar una pujada lineal del saldo de tothom (els arrodoniments positius per a mi, si us plau). O potser un increment variable en funció de les necessitats de determinats sectors. També es podria decidir multiplicar tots els diners existents per 10, per evitar fraccions massa petites. En tot cas, el criteri aplicat podria ser discutible o controvertit, però tothom el tindria clar. Avui en dia, es generen diners "fantasma" que fan ballar a tothom al seu so i costa tenir clar com s'estan creant.

Com he dit al començament, potser és una bajanada. Tècnicament està clar que és un repte important. Més encara tenint en compte que només tindria sentit a nivell global o en economies tancades, de forma que s'aconseguís que no hi hagués transaccions en "negre". Hi hauria el perill de que altres bens no censats es convertissin en moneda "de facto". Però el que no es pot consentir és que el motor que ens fa ballar a tots estigui en mans d'uns "mercats" que escapen al control de tothom, que controlen tothom.