dijous, 31 de desembre del 2015

Industrialitza que fa quartos!

La Revolució industrial ens va canviar la vida. No a nosaltres com a individus, és clar, que ja hem nascut en una societat industrialitzada, però sí a l'espècie humana. I, de retruc a la resta d'espècies. Fa poc vaig llegir el darrer llibre de Naomi Klein, i ella apunta a la Revolució Industrial i el pensament que la sustenta com responsables del punt en que ens trobem ara, de sobreexplotació de recursos i també de persones. La filosofia a la que es refereix és la de que l'home és capaç de domar la Terra i els seus recursos i fer-la servir al seu antull, i que això no és només una possibilitat, sinó més bé és una obligació, la missió que té encomanat l'ésser humà. Al final, el que ens havia de lliurar de la dependència de la Natura ens acaba suposant un esclavatge molt més perniciós. Més que res perquè la Natura cerca un equilibri estable, mentre que l'equilibri inestable del capitalisme es basa en no parar mai de créixer, en no aturar la màquina en que es sustenta.

Però és interessant el concepte d'industrialització en sí mateix. Em refereixo a la industrialització com a contrari de l'artesania, a la contraposició entre el procediment i l'expertesa. En l'artesania existeix el concepte d'aprenent que acaba esdevenint mestre. L'artesà aplica procediments o receptes, certament. No reinventa cada dia el seu ofici. Però sap què hi ha darrera seu. Sap perquè un pas ha de ser aixi i que passa si s'executa d'una altra manera. Per tant, ell mateix pot adaptar-se si el producte que cal elaborar és diferent de l'habitual, si rep un encàrrec fora del comú. La industrialització suposa l'existència d'un enginyer que dissenya un procés industrial per obtenir uns resultats determinats. El disseny pot consistir en màquines o, més genèricament, en procediments que permeten obtenir sempre el mateix resultat. En la industrialització, tot el coneixement s'aplica en l'elaboració del procediment. Després, els que l'apliquen són obrers, que només s'ha d'encarregar d'aplicar-lo. Com més avança la industrialització, menys experiència els cal als obrers per fer la seva feina i passen a ser cada cop més operaris intercanviables, que avui poden fabricar cotxes i demà rentadores. En el seu estadi més avançat, els operaris són substituïts per robots, que són prou sofisticats per executar uns procediments cada cop més detallats.

La industrialització ha permès que molta més gent tingui accés a bens que amb l'artesania haguessin resultat privatius. I és aixi precisament perquè la industria és mou bé en el terreny de la repetició, mentre que l'àmbit en el que l'artesania guanya és el de la diversitat. L'ideal seria que els dos sistemes de producció es mantinguessin dins el seu terreny i es complementessin. Quan algú es fa una casa, els maons, el ciment i la resta materials poden estar fabricats en processos industrials, però els plànols s'han d'adaptar al terreny, a la seva orientació, a les preferències dels qui hi viuran, etc. Si seguim cercant mes exemples, veiem que l'estandardització és important per a que els processos industrials siguin més òptims, ja que possibilita que el màxim de peces diferents encaixin. Tenim l'exemple dels endolls. Fa temps, el gruix dels borns no era el mateix per tots els endolls. Això feia que alguns aparells no es poguessin endollar en qualsevol endoll de la casa. Avui en dia ja estan pràcticament tots canviats, però trobem diferències en la forma dels endolls en diferents països. Per resoldre el problema, hi ha aparells que es personalitzen depenent del lloc on es vagin a vendre, però altres porten una terminació comú i afegeixen diversos adaptadors finals per usar el que calgui depenent del país on es faci anar l'aparell.

Ja sé que tot això és de calaix, però el que vull dir és que per industrialitzar cal repetició i estandardització, que no deixa de ser un tipus de repetició. Cal repetició perquè el més costós de la indústria és el desenvolupament del procediment. Si el que pretenem produir són poques unitats, els esforços emprats seran molt més grans que si les haguéssim fet de forma artesanal. Sovint parlem d'economia d'escala i estem acostumats a que les primeres unitats d'un estri nou siguin molt cares i es vagi abaratint el preu a mesura que se'n produeixen més. De fet, quan els costos de muntar el procés industrial ja s'han amortitzat, llavors s'assoleix el punt òptim. També cal repetició en tant que s'ha de seguir produint en el temps. Si muntem una fàbrica molt gran per produir molt en poc temps, ens caldran moltes màquines i no els traurem el suc. El millor és que un procés industrial produeixi el mateix que es destrueix, no més, ja que així pot funcionar indefinidament, optimitzant també així la inversió en maquinària. Finalment, la darrera repetició és l'estandardització. Com més diferències calgui contemplar més complex és el procés industrial que s'ha de muntar.

Quan la industrialització va lligada al capitalisme i l'objectiu és maximitzar els guanys, la recerca de la repetició per tal d'aconseguir el màxim de beneficis provoca els efectes que ja exposava a una entrada de les primeres, i que van relacionats amb cadascun dels àmbits de repetició esmentats. Per tal de produir més quantitat, cal ampliar al màxim els possibles compradors. Així, molts dels bens que tenim estan infrautilitzats (vehicles, eines, roba, etc.) i molt sovint no cobreixen necessitats reals sinó induïdes per a publicitat. Per aconseguir la repetició en el temps s'imposen els articles d'un sol ús i s'introdueix l'obsolescència programada, de manera que es forci la renovació contínua. Aquesta tendència té també l'efecte de que, al tractar-se de productes amb una vida més curta, la qualitat i, sobre tot, la durabilitat no són tant importants. Això també abarateix els costos de producció i fa baixar el preu dels productes, afavorint-ne la renovació més freqüent. Finalment, l'estandardització fa que el que es pot produir a gran escala sigui molt més barat que els altres productes i els acabi fent desaparèixer. Aquest efecte es multiplica amb la globalització, ja que la diferència d'escala entre una empresa local petita i una gran multinacional és abismal i fa molt més difícil la competència. Per això, en la majoria d'indústries només acaben sobrevivint les corporacions, fruit molts cops de fusions i adquisicions d'empreses.

Però l'ús de la industrialització per guanyar diners té també l'efecte addicional d'estendre'n el seu àmbit: processos que seria més lògic que fossin "artesanals" es converteixen en industrials. Un exemple podria ser l'agricultura. Fins on jo sé, les diferents terres de cultiu, amb els seus climes, ubicacions i demés elements, haurien de tenir tractaments adaptats a elles. Així és com es venia fent des de que començà, seleccionant les llavors més adequades a cada lloc i amb coneixements concrets que s'aplicaven a partir de l'experiència. Tot això ha estat substituït per monocultius, adobs industrials i llavors transgèniques que fan que els cultius arreu del món cada cop s'assemblin més. Si surt algun problema, s'afegeix un producte addicional que facilita l'adaptació d'aquell conreu, de la mateixa manera que un electrodomèstic es ven amb diferents adaptadors per les diferents formes d'endolls. Així es van substituint els camperols per operaris i es perd l'ofici. Per simplificar, per estalviar costos, se sacrifica la biodiversitat, ja que seria massa costós adaptar processos industrials per tanta mena de cultius diferents. En canvi, es consumeix molta més energia en tot el cicle, donada la quantitat d'elements artificials que hi intervenen.

Àmbits on la industrialització guanya terreny a l'ofici se'n poden trobar molts i molt diversos: la ramaderia, la confecció, l'atenció a clients, etc. Molts oficis de reparació han desaparegut perquè les coses ja no s'arreglen, sinó que es llencen i, en els casos en que encara n'hi ha, com per exemple els cotxes, ja no es reparen components, sinó que es canvien segons procediments industrials de revisió. Fins i tot la construcció d'habitatges sovint no es pensa adaptada al lloc i a l'us que se n'ha de fer, sinó que es supleixen després les mancances amb una major despesa energètica. En tots aquests camps, a mesura que se simplifiquen els procediments, els operaris necessiten menys formació i, a mesura que se sofistiquen les màquines, poden convertir-se elles en aquests operaris.

Una d'aquestes transformacions la pateixo a la meva feina: el desenvolupament de software. Hi ha una part del software, la que són elements comuns, que és purament industrial, ja que el que costa és crear-lo i la generació de còpies és trivial, més ara que ja no cal vendre ni el suport físic. Aquest seria el cas dels sistemes operatius, els programes ofimàtics, els gestors de bases de dades, els entorns de desenvolupament, etc. Si pensem en una casa, tot això seria l'equivalent als maons el ciment, els cables, etc. Per fer una casa no construirem una fàbrica de maons, de la mateixa manera que no desenvoluparem un sistema operatiu per automatitzar el procés d'un usuari. En aquest cas, el fet que l'equivalent a la creació del procés industrial sigui el propi desenvolupament del software, i que la generació de repeticions sigui tant trivial que la pugui fer algú a casa seva, provoca els problemes de pirateria que tots coneixem. Però fins i tot sense pirateria, per poder mantenir el negoci, s'ha de tirar d'obsolescència programada, deixant que els components antics no es puguin actualitzar i forçant a comprar noves versions, o entrant en una espècie de lloguer en què, mitjançant quotes, es disposa sempre de la darrera versió.

Però això és la part "industrial" del software. La que crec que no hauria de deixar de ser mai artesanal (o d'ofici, com preferiu) és el desenvolupament a mida, el que es fa per un procés i un client concret. En aquest cas, l'eina s'hauria d'adaptar a l'usuari i no a l'inrevés. Estic d'acord en que l'existència de la informàtica canvia la manera de treballar de la gent, però hauria de ser per augmentar les possibilitats, per fer coses que no serien possibles si no existís la informàtica, no pas per fer la informàtica més fàcil, mes estàndard, més industrial. Però la tendència és tractar la informàtica deslligada del negoci i han anat desapareixent els departaments d'informàtica de moltes empreses, o s'han quedat com a elements de gestió de proveïdors externs que són els que fan els desenvolupaments.

Aquest sistema parteix de la base que tot el que es necessita es pot especificar de bon principi, detallar-ho completament en documents de disseny i enviar-ho a una "fàbrica de software", que és igual on sigui i qui la conformi, perquè és una caixa negra que es limita a fer el que se li ha demanat. A aquests processos se'ls aplica criteris industrials, provant de repetir el mateix en el màxim nombre d'instal·lacions, d'estandarditzar la manera de funcionar dels usuaris i de mesurar productivitats per optimitzar beneficis. Per fer-ho la valoració de les feines es fa en funció de taules de productivitat que proven d'obtenir el cost en funció d'uns pocs paràmetres del que se sol·licita. Aquest procediment hauria de ser extremament complex per ser precís i, sovint, no es tenen totes les dades necessàries a priori. Per tant, les estimacions són aproximacions molt barroeres al que serà finalment el desenvolupament.

D'altra banda, la desvinculació entre l'usuari i qui desenvolupa fa que es perdi el sentit del que s'està fent i tot se centri en els aspectes "mesurables". Es creen sistemes de penalitzacions per quantificar la qualitat i, com que realment no és quantificable, es generen capes de control dedicades a discutir la seva aplicació. L'important no acaba sent la qualitat del que es crea, sinó que compleixi les mesures que se li apliquen, que la culpa sigui d'un altre. Això acaba produint comportaments com el de Volkswagen al programar els motors per superar els controls d'emissió, com deia en una entrada recent.

Tota aquesta tendència a la industrialització està orientada a augmentar els guanys de les empreses. De les grans empreses i els seus accionistes, principalment. I la seva justificació és una productivitat que es demostra de forma quantitativa. Però els resultats obtinguts es veuen condicionats per la mesura que se'n fa. I en el cas del software, veig impossible quantificar-ne la qualitat. Es per això que espero amb candeletes el retorn de l'informàtic de capçalera.

El joc de la gallina i El Procés tsunami

Volia fer un parell d'apunts sobre la pressió que està rebent la CUP per a que investeixi en Mas. El primer és que, quan vaig seguint els esdeveniments, em ve a la memòria el joc de la gallina que apareix a la pel·lícula Rebel sense causa. Per si no el recordeu, el joc es tracta de llençar un parell de cotxes cap a un penya-segat. El conductor que salta abans és el gallina, el que no ha estat prou valent. A la pel·lícula, el guanyador no ho pot celebrar gaire, perquè se li encalla la porta i cau amb el cotxe. La situació no és la mateixa, no es pot establir un paral·lelisme total, però tinc la sensació de que l'entorn de Convergència està fent-li el joc de la gallina a la CUP.

Segons el meu parer, en Mas no complirà l'amenaça de noves eleccions. Al muntatge de Junts pel Sí va aconseguir una relació de 60% de representants enfront del 40% d'ERC, descartant els independents. ERC va haver-ho d'acceptar per aconseguir que es fessin les eleccions plebiscitàries que volien. En unes noves eleccions això ja no tindrà sentit. De fet, ja s'ha vist que ERC ha superat a DiL. Alguns argumenten que hi pot haver influït l'abstenció dels que pensen que no s'hi ha d'anar a fer res a les Corts. Aquest perfil em quadra més amb els votants d'ERC que no pas amb els de CDC. En tot cas unes noves eleccions catalanes segur que deixen en pitjor situació a CDC enfront ERC de que té avui. Per això em sona tot a un joc de la gallina en que al final només hi ha un precipici. Abans que perdre més ja mirarà de trobar una solució de compromís, si la CUP li obliga a cercar-la.

El segon apunt és que el que es coneix com El Procés sembla un tsunami. Sovint s'ha comparat amb una onada. De fet, ara repassant he trobat una entrada meva en que ho feia, just abans de les eleccions del 2012. Llavors la sensació era de que hi havia una onada de gent que s'estava movent i en Mas provava de surfejar-la. Sembla que l'onada s'ha anat fent més potent i s'ha convertit en un tsunami que ho arrasa tot. Els primers en ser escombrats van ser els del PSC que, ancorats amb un PSOE estatal no van poder mantenir-se a flot ni amb el plantejament d'una consulta. Després li va tocar el torn als que havien assumit el dret a decidir, però sense un posicionament clar davant la independència. Quan es mirava de vincular el procés nacional amb el social, ja no valia el dret a decidir-ho tot, sinó que s'havia de fer per ordre. Abans del 27S les veus que negaven el caràcter plebiscitari de les eleccions eren menystingudes i se'ls augurava la seva desaparició. I realment, els resultats millors els van treure els que es van definir clarament sobre la independència. L'onada s'anava fent més grossa.

ERC s'ha lliurat de l'embat perquè ha cedit com un jonc (no en va el seu líder és en Junqueras, si em perdoneu l'acudit), i ha sabut renunciar a qualsevol reivindicació massa esquerranosa, aprovant pressupostos infumables o permetent a en Mas refugiar-se en una quarta posició a Junts pel Sí, prestant-li la seva reputació per aconseguir que es mogués la fitxa plebiscitària davant el xantatge de que, si no era així, no hi hauria eleccions.

Després de les eleccions li toca el torn a la CUP, que vol independència, però mantenint uns mínims que són els que va defensar durant la campanya. L'amabilitat inicial ja ha desaparegut i els que han dut l'estelada des del principi a la seva ensenya, ara resulta que són uns traïdors a la pàtria, que no són purs independentistes. Tot perquè no volen investir al paladí de les retallades, al que té el partit emmerdat de casos de corrupció. Potser és que es van equivocar en l'estelada escollida, la de l'estrella vermella amb fons groc, enlloc de la "bona", la de l'estrella blanca amb fons blau.

Fa tot l'efecte que la simpàtica onada s'ha convertit en un tsunami arrasa-esquerres. Sembla que els "Mas media" (no m'he deixat cap essa) són capaços de canalitzar el flux contra qualsevol que gosi plantejar el que l'inefable Pujol anomenaria "Això no toca". Qualsevol moviment fóra del que sigui pura fibra, del que vagi més enllà de la pell de gallina en sentir el Cant de la Senyera al Palau de la Música, queda arrasat si gosa interposar-se en el camí d'Ítaca, aquella famosa illa grega que unes quantes corporacions pensen subhastar-se quan s'acabi de teixir no-sé-quin TTIP (Tapís Teixit a Ítaca per Penèlope).

Perquè potser, al cap i a la fi, hi ha més semblances de les que pensava amb el joc de la gallina. Si no vaig errat, l'objectiu d'en Mas no és la independència, sinó ofegar una part de l'onada, que vol canviar més que el nom de l'Estat on viu. Si el cotxe és El Procés, potser a ell ja li va bé que s'estimbi. Si el tsunami fa més por que il·lusió, i hi ha gent que se'n desmarca, i acaba perdent la força que tenia, ja estarà ell allà per recompondre els trossos. Ara acaba de trobar el culpable de la trencadissa.

Les preguntes que cal respondre per saber si el cotxe ens servirà per alguna cosa són: Qualsevol independència ens val? Podem arribar a bon port muntats en un tsunami? Per mi les respostes estan clares ja fa temps. Ànims companys de la CUP. Resistiu l'embat de El Procés.