dimecres, 19 de juliol del 2017

Vale que posavem un cartell amb en Franco?

- Ei, gent, se me n'ha acudit una de molt bona! Podríem aprofitar el 18 de juliol per penjar uns cartells amb la foto d'en Franco cridant a no votar l'1 d'octubre.
- Com vols dir? No ho acabo de veure...
- Sí, home! seria una cosa més o menys així...
- Ai, no ho sé... Què estaríem dient amb això?
- Claríssim: O vas a votar, o està fent el que faria en Franco!
- Ves, jo penso que si en Franco es trobés davant d'una convocatòria de referèndum d'independència no penjaria cartells. Més bé penjaria als que el convoquen, no? Vull dir que igual estem banalitzant...
- Ja, però és una llicència...
- I això del no a la República?
- És clar, tio! En Franco es va carregar la República i a la pregunta del referèndum parla de que l'estat independent de Catalunya tingui forma de República!
- O sigui, que si vas contra una República vas contra totes, oi?
- Exacte!
- Però la República que es va carregar en Franco era l'espanyola. I llavors Catalunya tenia un Estatut. El màxim que s'havia declarat era l'Estat català dins la República Federal Espanyola. No sona massa semblant a la pregunta actual, no? Vull dir que en això del federalisme nosaltres no hi creiem, no?
- A veure, si ens posem llepafils... El que m'has de reconèixer és que el cartell és impactant!
- Sí, això sí. Segur que se'n parla. Però què volem aconseguir?
- Sacsejar consciències! Convèncer a la gent de que cal anar a votar! Mira, l'Antonio Baños t'ho explica molt bé en aquest enllaç!
- Ah! L'Antonio Baños! El que es definia com anarquista quan Esquerres per la independència va llençar la campanya Referèndum, República. Sí!. Doncs ja és curiós que un anarquista pensi que abstenir-se és de franquistes, no? Vull dir que els anarquistes no ho són gaire, de franquistes. I en cavi sempre van rondinant amb la cantarella de que això de votar no serveix més que per perpetuar el sistema. I més encara si el que es vol es crear un estat més. Com si no en tinguéssim ja massa des del punt de vista anarquista!
- Però a vegades cal no ser tant purista...
- Cert, però d'aquí a titllar de franquistes als que pensin com tu pel sol fet de que segueixin més fidels que tu al que pensen...
- Moltes pegues li trobes tu. La campanya és impactant i ens servirà per obrir debat!
- Doncs jo penso que, més que debat, obrirà foc. M'explicaré. Si hi ha un franquista, aquest s'identificarà amb el cartell i no anirà a votar. Fins aquí d'acord, oi?
- Sí. Poc que els volem els vots dels franquistes...
- Home, si aconseguíssim que anessin a votar "No" seria un puntàs! Tindria molta més legitimitat un referèndum amb una participació molt alta i una victòria raonable, que un amb un 98% de "Sí" i un 30% de participació.
- Minúcies...
- D'acord. Anem als que ens interessen, els que l'últim que voldrien és que se'ls identifiqués amb Franco.
- Això, això! Segur que ho veuen i surten corrent a votar!
- O potser es consideren insultats i se'ls treuen les poques ganes que tenien.
- Què vols dir?
- Doncs vull dir que potser ells també pensen. És possible que s'adonin que és diferent prohibir i impedir una votació que no participar-hi si no es creu en ella.
- Però l'Estat que ens vol impedir votar és l'hereu del franquisme!
- Segurament, tot i que de moment no ens obliga a votar, sinó que respecta als que es volen abstenir. I l'Estat que volem muntar ens obligarà a votar sí o sí? Més que res és per si m'ho pregunten...
-  Ah! En David! Un paladí de la desobediència! Potser ara incorporarà el concepte de desobediència deguda, donat que ara es fa ressó del que diuen les parets amb un cartell original, no una foto del carrer.
- Sí, sí, és el que li he manllevat jo per fer aquesta entrada! És maginífic.
- Però ell normalment entra en debat aportant arguments i respectant el dels altres...
- És que arriba un punt que el primer és el primer!
- Però si volem la independència, havíem quedat que calia eixamplar la base social que la recolzava, no? Vols dir que coses com aquesta no allunya més que apropa?
- Mira, noi, la independència mola un munt, però saps què et dic?
- Què?
- Que no és res comparada amb el plaer de tenir raó!

dilluns, 17 de juliol del 2017

Garantia de referèndum

A la meva entrada anterior expressava els meus dubtes respecte a la possibilitat d'aplicar els resultats del referèndum en els termes en que es planteja o sigui, sense un mínim de participació i donant per vàlida l'opció que tregui una majoria simple. I no ho qüestionava des del punt de vista de si és just o no (qüestionament totalment legítim), sinó des de la perspectiva més pragmàtica de com aplicar un resultat contra corrent si no és prou contundent.

Així doncs, puc pensar que el referèndum pot ser positiu o no; que potser no és la millor estratègia en el moment en què estem; que és possible que el resultat sigui prou confús per no desencallar res. Però si és fa, estaré del costat del referèndum. Perquè des del principi he cregut que era la solució. I és clar que no és el que volia. M'encantaria tenir-ne un de tranquil. Amb normes clares amb les que tothom estés a gust, i debats tranquils i serens, plens d'arguments constructius. Em temo que hauria d'esperar una mica massa. Així doncs, tenim el que tenim.

I darrerament sento parlar molt de com de malament està feta aquesta convocatòria i de les poques garanties que té. Haurà de tenir les màximes que es pugui, però les que no es puguin perquè hi ha un estat en contra que farà tot el possible per a que no se celebri, no se li poden exigir als que convoquen el referèndum. Qui es queixi haurà de plantejar una alternativa. Creïble. En cas contrari, el que està dient és "accepteu que no podeu decidir com voleu organitzar-vos".

El referèndum havia estat el punt de trobada de gran part de la població catalana. Aquí s'hi incloïen els del PSC i tot al 2012. Llavors eren només ells els del referèndum pactat. La resta deia que havia de ser unilateral o no subordinat. Era una declaració de sobirania. Ara ja volem una sobirania amb garanties.

Doncs si voleu garanties mireu a Escòcia, que votaren que no partint d'un argument força central referit a la pertinença a la Unió Europea i, en menys de 2 anys, es van trobar preparant la sortida de la UE, garantida pel paraigües del Regne Unit. Al final sembla que la única unió que els garanteixen és la que no tenien clar de voler.

Les coses van com van. Si portem anys demanant exercir la nostra sobirania, crec que més que queixar-nos perquè no és com voldríem, el que cal és provar de que surti el millor possible. Cal mirar de que la gent el faci seu i digui el que pensa. Si no s'està d'acord amb el que es pregunta, es pot expressar amb un vot nul. Però anant a votar expresses que creus que la sobirania és aquí. Menyspreant les garanties, sempre que siguin les màximes que s'hagin pogut oferir, el que diem és que la sobirania és en un altre lloc. I aquest altre lloc no és el "poble espanyol". Són les institucions d'un estat que ens nega les garanties que mereixem.

Una altra cosa és què fer dels resultats obtinguts. Com que no hi ha acord, la negociació està servida. Sempre que aquests resultats hagin parlat clar. I com més clar parlin, més força tindran. La seva força serà la seva millor garantia.