dimecres, 30 de gener del 2013

Els patrons i l'atzar

(Traducido al castellano aquí)

Coneixeu el Kapla? Es tracta d'un joc de construccions espectacular per la seva senzillesa. Les peces de fusta que el composen tenen totes la mateixa forma: són llistons rectangulars amb les proporcions 1:3:15. Per muntar els models, tan sols es col·loquen unes a sobre de les altres, sense adhesius ni cap altre sistema de fixació. L'única frivolitat que es permenten és la d'oferir peces de diferents colors.

Si mireu a Internet trobareu molts exemples de construccions faraòniques fetes amb Kapla: ponts, edificis, ciutats, monuments coneguts, etc. Alguns videos mostren construccions fetes només per fer-les caure com un enorme domino. La major part d'aquestes estructures segueixen uns patrons més o menys complexos, calculats per a aconseguir l'equilibri.

Fa gairebé dos anys que tenim peces d'aquestes a casa i hem anat fent algunes construccions. Fins ara, les més notables seguien uns patrons, inventats en alguns casos o copiats d'algun model en altres. Us en posaré un parell d'exemples:


En els dos casos, cada peça té un lloc previsible, en funció del que tenen les altres, i està més o menys pensat on ha d'anar cada una. En definitiva, com deia, seguien una lògica, un patró. Aquestes construccions volen paciència i una certa (o molta) planificació. Un cop fetes, són molt més sòlides del que pugui semblar al començar-les a muntar.

Però l'altre dia vaig començar a muntar-ne una i el meu company no tenia prou edat per tenir la paciència de seguir un patró. Així que el que ens va sortir era quelcom diferent al que havíem fet fins ara:
 
Senzillament, vam començar a posar peces, seguint unes mínimes regles, com era que les peces estaven totes en la mateixa posició, per evitar inclinacions. Havíem d'anar en compte per tal que la part central fos prou potent com per a que no es perdés l'equilibri, però tot això descansava només en dues peces en cunya. Era un caos. Cada peça ocupava la posició que li venia de gust, però contribuïa. Quan ho miraves des de dalt, no li veies la lògica. No hauríem estat capaços de reproduir-ho, per moltes fotos que li haguéssim fet, però, quin sentit tindria reproduir una cosa així? Cada construcció d'aquesta mena que facis, serà única. En podràs fer una altra de semblant vista en conjunt, però en el seu interior, en les relacions entre les peces, serà completament diferent. Una estructura així no és òptima. Amb les mateixes peces "ben posades", o sigui, seguint un patró ben estudiat, podríem arribar fins al sostre.

Tanmateix, em va encantar. Era com anar acompanyant les peces al lloc on a elles els hi venia de gust estar. Era una complicació molt senzilla. Cada peça "feia la seva" i, alhora, construïa la torre junt amb les veïnes.

Al dia següent, l'experiment es va complicar un pèl, però el sistema de construcció va ser el mateix, només que partia de dues bases en lloc d'una:
Com en el dia anterior, cadascuna de les dues potes s'aguantava només en una cunya de dues peces. A partir d'aquí, les dues potes del pont anaven fent-se gruixudes, fins arribar a tocar-se i a confondre's. No se sabia en quin pis es trobarien, només era qüestió d'anar posant peces, mantenint la vertical de la base prou nodrida per a que no es tombés.

Un cop es van trobar les dues branques, la part del mig era prou forta com per a començar a créixer cap als costats. Així, els darrers pisos ja queien totalment fora de la vertical de les bases, però entre les dues podien suportar el cos sense problemes.

Com en el dia abans, es podia repetir una estructura amb la mateixa filosofia, però mai la tornaries a fer igual. I si te'n quedava cap dubte, només et calia mirar el detall. Llavors veies que hi havia peces ben assentades i altres, en canvi, estaven agafades just per una punta. Però unes es cobrien a les altres i acabaven aguantant.

Suposo que ja haureu notat que em vaig quedar enamorat d'aquest nou sistema de muntatge. I em van començar a venir al cap tota una sèrie d'analogies. En el moment de posar-les per escrit, veig que tenen els seus lapsus, que potser són agafades pels pèls però, posant per endavant aquestes prevencions, us en citaré algunes.

Per començar, un nen petit no és capaç de construir un pont com el primer, però sí que en pot fer un com el segon. A vegades, no aconseguim fer coses perfectes, però si que està al nostre abast fer-ne d'altres que no són tant òptimes. I segurament aprendrem molt més fent les imperfectes, que esperant a saber fer les perfectes.

En aquestes construccions, una  cosa important és que el nucli estigui ben farcit de peces. Si és així, ens podem permetre que en un determinat pis algunes peces vagin cap a fora. Algun cop aquestes peces més exteriors cauen però, si la torre és forta al mig, aguanta i pots seguir-la construint. Quan construïm quelcom hem de tenir clar què és central, què és el que necessitem de veritat, i reforçar-ho. És més, en la part central no sobren els recanvis, les redundàncies. És millor fer llarg que quedar-nos curts, perquè aquests "sobrants" ens poden treure d'una situació difícil, si ens han fallat les previsions.

Les peces han d'anar coordinades: totes en la mateixa posició. Però cada una troba la manera que li va millor per fer la seva funció. Cadascuna la fa segons un criteri diferent, sempre enfocada a l'objectiu de fer la torre. No cal que tots ens regim per uns patrons establerts. Si ho fem així ens perdem la riquesa d'aquesta diversitat i la bellesa d'un entramat sense sentit aparent, però que suporta la torre. Si tots els individus saben quin és l'objectiu, cadascú pot contribuir a la seva manera, diferent de la dels demés.

Però potser la conclusió més colpidora és que, encara que els patrons ens porten molt lluny i ens fan construir coses útils i belles, som aquí per l'atzar, per un joc de prova i error de la natura. En realitat, nosaltres no responem a un patró. Som únics, encara que ens assemblem entre nosaltres. No vulguem domesticar-ho tot, deixem que l'atzar faci de les seves i ens ensenyi nous camins.

diumenge, 27 de gener del 2013

A la presó!

(Traducido al castellano aquí)

"Tots aquests haurien d'anar a la presó!" Oi que l'heu sentida sovint aquesta frase? És molt possible que darrerament encara més. Veim al nostre voltant tota una sèrie d'individus que es van aprofitant d'una xarxa d'impunitat que han anat creat i segueixen munyint la vaca de l'erari públic sense cap mena de rubor. Hi ha polítics corruptes, banquers com a mínim incompetents que han provocat forats que hem de tapar entre tots, etc. A tots aquests venen ganes de posar-los a la presó.

El que cal preguntar-se és perquè els volem a la presó i, per això, cal veure per a què serveix. Segons el meu parer, un sistema penitenciari pot servir per castigar, dissuadir, prevenir i rehabilitar. El primer d'aquests objectius és el que menys clar veig de tots. El fet de posar algú a la presó per castigar-lo no és més que alimentar un esperit de revenja que, el més segur, és que no ens porti enlloc. O com a mínim a cap lloc saludable. No m'hi he trobat personalment, però sovint apareixen testimonis de gent que ha superat pèrdues importants quan ha aconseguit deixar de banda la rancúnia contra els que les han provocades. A més, si la finalitat és aquesta, podem caure en la lògica de que com més dur sigui el règim penitenciari més càstig suposarà.

Estretament lligat a l'objectiu anterior està el de dissuadir. La presó és un càstig, però no pesa tant el fet de la revenja com el de que la seva existència actuï com a fre de certes conductes, sota l'amenaça d'aquest càstig. És l'argument que solen esgrimir els defensors de la pena de mort com a aturador dels actes criminals o dels exèrcits com a fre per a les guerres. És discutible, però està clar que el fet de que et puguin privar de la llibertat et pot fer recapacitar abans de cometre un acte delictiu.

Una altra funció clara és la d'impedir la repetició dels delictes, mantenint sota vigilància a qui els ha comés. Aquest objectiu és especialment important en el cas de actes violents, que es poden repetir i provocar més víctimes.

Finalment, el més lloable dels objectius és el d'aprofitar aquest període de càstig i vigilància per donar al delinqüent l'oportunitat de començar una nova vida en sortir de la presó. Per una banda, quan el reclús viu en una situació de marginalitat, el mateix fet de separar-lo de l'entorn que l'ha empés a delinquir ja el pot fer veure les coses d'una altra manera. Si a més se'l pot formar en algunes habilitats o oficis que l'ajudin a sortir d'aquesta marginalitat quan acabi la condemna, afavorirem que no hagi de tornar a passar per la presó. Per aconseguir aquest objectiu les presons no han de ser un càstig, senzillament han de limitar la llibertat dels reclusos.

Segons aquest darrer esquema, és una aberració posar a la presó a gent que va cometre un crim fa sis anys per problemes amb la droga i que per fi a ha aconseguit rehabilitar-se. És raonable mantenir-lo vigilat i demanar-li que accedeixi a un seguiment, però no desmuntar-li altre cop la vida per a que compleixi un càstig, una revenja que el pot portar un altre cop al punt del que havia aconseguit sortir.

Dit tot això, anem a veure què cal fer amb una persona que s'ha aprofitat de la seva posició per apropiar-se de diners públics, o que ha tingut una gestió nefasta en una gran empresa o banc, que li ha servit per enriquir-se i que després hem de rescabalar entre tots. Les raons per posar-lo a la presó poden ser vàries: per igualtat amb altra gent que comet delictes i hi va, per castigar-lo pel que ha fet, per a que altres com ell s'ho pensin dos cops abans de fer-ho... Bàsicament per evitar greuges i com a càstig i dissuasió. Perquè em sembla clar que a aquesta mena de delinqüents no els han mancat recursos que els pugui aportar la presó de cara a rehabilitar-se. Tampoc la vigilància és un motiu important, perquè segurament tindran una xarxa que els permetrà seguir movent els fils que els han fet rics.

Personalment, no estic en contra de que vagin a la presó, més enllà de que em fot mantenir-los. El que considero essencial és que tornin el que han robat. Que s'habilitin els mecanismes per a que els diners procedents de la corrupció no puguin quedar protegits pel fet que s'hagin posat a nom d'altres persones. I, sobretot, que no puguin tornar a gestionar diners públics. Aquesta seria realment la vigilància que se'ls hauria d'aplicar. I quan dic diners públics, incloc totes les grans empreses privades que, si se'n van en orris haurem de córrer tots a rescatar-les, perquè ja n'hi ha prou d'aquesta presa de pèl. A mi no em consolarà que a aquesta persona la castiguin pel que ha fet, sinó que el que vull és que se l'hi impedeixi tornar-ho a fer.

dissabte, 19 de gener del 2013

Optimitzant recursos

(Traducido al castellano aquí)

Aquest dijous apareixia a La Vanguardia un article d'en Xavier Sala i Martí on proposava tecnificar l'administració per estalviar diners. En ell apunta tot un seguit de propostes ambigües, sense arribar a entrar en detall. La veritat és que no li puc criticar aquest aspecte, perquè jo també ho faig alguns cops des d'aquest espai, però el fet que ho estigui dient en qualitat d'expert, li dóna una autoritat i un ressò que crec que l'hauria de fer ser més rigorós.

La primera de les solucions és aplicar el cloud computing, posant per exemple les empreses privades. Si no ho entenc malament, la proposta és que els empleats públics no estiguin organitzats per ministeris, sinó que formin un gran cos de "superexperts independents" (Sant tornem-hi amb l'expertesa) que donen servei a tots els ministeris. L'avantatge vindria donat pel fet de que, al poder veure tothom els seus treballs, ja no es duplicarien i estalviaríem milions d'euros. Fins on jo sé, els núvols informàtics el que fan és facilitar la mobilitat de la gent i la seva independència dels dispositius, ja que se sincronitza la informació en tots els que utilitza un mateix usuari. Això no té res a veure amb el fet de que se centralitzin serveis, com per exemple els informàtics, cosa que ja es fa avui en dia a la majoria d'administracions. El que trobo esotèric és que parli de reaprofitament de treballs pel fet d'estar al núvol, evitant duplicar projectes. O sigui, que agafaríem una aplicació per gestionar l'expedició del DNI del ministeri d'interior i la podríem usar per gestionar el procés de matriculació d'alumnes del ministeri d'educació o el control de la velocitat variable dels accessos a les ciutats del ministeri de foment. Francament, no ho veig, però si ens hem d'estalviar milions d'euros...

La segona perla és la de que els serveis públics amb problemes de congestió no s'han de finançar amb impostos, sinó amb el cobrament directe als usuaris. Segons l'article, el problema d'això és que els peatges són incòmodes i que poden crear cues i aporta la tecnologia com a solució per a la recaptació. Jo pensava que el problema dels peatges era que no suposaven el mateix per a dues persones que tinguin un poder adquisitiu diferent. El debat, doncs, no és si el peatge ha de ser via GPS o via les barreres actuals, sinó si volem que les carreteres siguin un servei públic o les deixem directament en mans privades.

També fa una incursió en el sistema penitenciari: proposa reduir el nombre de reclusos no perillosos a base de tenir-los controlats per via electrònica, reduint despesa penitenciària. Bé, altre cop crec que el problema no és aquest, sinó definir quin és l'objectiu del sistema penitenciari, però d'això en volia parlar amb més calma en una altra entrada.

Acte seguit, ve un punt fosc en que proposa la psicologia conductual (que ens indica que cal posar els xiclets a la vora de la caixa als supermercats) com a tècnica per tractar l'evasió fiscal. No ho acabo de veure. Suposo que canviant el color de les declaracions de renda en alguns apartats específics, o impregnant-les d'olor a bitllet de banc, podrem evitar que la gent defraudi. I què tal perseguir el frau realment, dotant de més recursos humans a Hisenda?

Finalment, fa un vol rasant per la sanitat i l'educació, parlant de telemedicina i de tecnologia a l'educació. No entra en detalls, però menciona un altre article seu en el tema de l'educació, que he llegit, i amb el que estic d'acord pel que fa a potenciar la creativitat i l'esperit crític. Però pel que fa al tema que ens ocupa, la proposta segueix sent canviar el tracte directe amb mestres humans per un accés tecnològic als majors especialistes en educació. Suposo que la telemedicina seria un cas anàleg però en el terreny sanitari, substituint metges per aplicacions telemàtiques.

La conclusió a la que arriba és que cal optimitzar la productivitat i la eficiència, tal i com fa el sector privat. I per això proposa gastar més en tecnologia i menys en funcionaris, que sembla que l'únic que volen és tenir una font segura d'ingressos. Acaba dient que l'estat ha d'estar al servei dels ciutadans i no al dels funcionaris.

Suposo que ja us heu adonat que no comparteixo els seus criteris. Més enllà de que trobo l'article demagògic perquè algunes solucions són confuses i confonen (com la del cloud computing), la seva solució és gastar més en tecnologia i menys en gent. Això implica donar al sector privat els diners que ara estan ocupant a un gran grup de persones. Implica aplicar al sector públic els criteris de productivitat econòmica del sector privat. Implica veure l'estat com un negoci, convertir-lo en Govern S.A. Suposo que li aniria bé que cotitzés en borsa i que es contractessin els millors experts de cada camp a nivell mundial, per a que ens diguessin què cal fer en cada àmbit de la nostra vida. Així, fins i tot ens podríem acabar estalviant milions d'euros en estèrils eleccions.

Per la meva banda crec que, si alguna cosa ens sobra avui en dia, és capital humà i grans empreses disposades a controlar-nos la vida. I si d'alguna cosa anem curts, és del sentit comú que poden aportar les persones que estan properes als problemes. Soc un fan de la tecnologia quan és una eina, però el criteri l'ha de seguir tenint la gent, i els valors que han de regir l'estat no poden basar-se la rendibilitat (com tampoc ho haurien de fer les empreses, segons els defensors de l'economia del bé comú). No vull un metge a l'atur substituït per una aplicació al núvol que m'ausculti amb un perifèric del mòbil, envii les dades a Houston i en torni una recepta per missatgeria electrònica. No vull que els meus fills aprenguin matemàtiques amb una consola a casa, mentre tinc mestres amb ganes d'ensenyar que estan a l'atur perquè són molt "cars". Fins i tot prefereixo que els meus diners es malbaratin en un funcionari que fa un cafè de tant en tant, abans de que vagin a parar a les butxaques dels accionistes d'una gran multinacional de les comunicacions, que donarà quatre duros als seus empleats i els pressionarà, fins al suïcidi en alguns casos, per no haver aconseguit uns objectius de producció impossibles.

En definitiva, no vull optimitzar els recursos destinats a contractar persones per poder-los malbaratar en indústries que estan augmentant les injustícies i destrossant el planeta.

diumenge, 13 de gener del 2013

L'expertzialitazió

(Traducido al castellano aquí)

Ja he acabat de llegir el llibre El Cigne Negre. No es pot dir que estigui d'acord amb tot el que diu, però crec que és interessant llegir-lo i pensar sobre el que planteja. A pesar de que molts dels exemples que posa van al voltant de l'economia, per a mi és més bé un llibre de filosofia. En aquesta entrada vull tractar un dels aspectes que van apareixent al llibre, encara que no és el principal: el paper dels experts en un món especialitzat.

No es tracta d'un tema que em vingui de nou. Quan anava a la universitat ja ens plantejàvem el tema de l'especialització, ja que, donada l'amplitud dels coneixements de què es disposa en l'actualitat, resulta impossible aprofundir en moltes disciplines diferents, ser com els savis del Renaixement. Llavors se solia plantejar com un dilema entre saber poc de molt o saber molt de poc. Sembla que el marcador es va decantant cap a l'especialització, cada cop més.

I com a resultat de l'especialització, s'ha anat accentuant el paper dels experts. Sobre el paper que han d'exercir en la nostra societat fa menys temps que hi he començat a donar voltes, però darrerament en van apareixent referències. Segurament hi haurà més moments que hagi sentit posar en dubte el paper actual dels experts, però ara mateix me'n venen a la memòria alguns de recents. Un d'ells és el final del documental Inside job, en que diuen que els experts en economia ens voldran fer creure que tot és molt complicat, però que en realitat no ho és tant, que es tracta d'una cortina de fum per forçar les polítiques que els interessen. També, a l'entrevista que li va fer el Jaume Barberà a la Teresa Forcades a Singulars, ella sostenia que el paper dels experts era analitzar les situacions però que la decisió dels temes que ens afecten a tots no les poden prendre els experts pel fet que ho siguin, saltant-se qualsevol control democràtic. En aquest sentit es declarava en contra de que la política econòmica la marquessin únicament especialistes en economia, tecnòcrates al cap i a la fi.

A poc a poc em vaig convencent de que no ens podem creure el que ens digui un expert sense qüestionar-ho. Un dels motius és que molts dels experts actuals s'han especialitzat tant que han perdut la perspectiva. Al llibre El Cigne Negre, l'autor comentava que havia trobat més resistència a les seves idees en gent que treballava constantment amb probabilitat i prediccions, que amb gent del carrer no "viciada". Està clar que podria ser degut a que no tingués raó, però jo m'he trobat molts cops en que la solució als problemes va donada quan aconseguim partir de zero, ressituar-lo des del principi, qüestionar el que donem per fet.

Els experts poden saber molt del tema en què s'han especialitzat, però tendeixo a desconfiar dels que no són capaços d'explicar-ho als que són profans en la matèria. Per exemple, un bon metge podria no ser el que et diu únicament el què has de fer per curar-te, encara que l'encerti, sinó el que et dóna explicacions del que creu que t'està passant, que et dóna els motius pels quals ho creu i que et proposa la solució que considera més adequada, explicant-te les alternatives. De la mateixa manera, no hi ha una única política econòmica a seguir, encara que ens estiguin insistint constantment per part dels estaments polítics que ens governen. També seria bo qüestionar al tècnic que ens ve a arreglar la tele, i a l'informàtic que ens desenvolupa un programa que hem demanat.

Amb això no vull dir que haguem de refer tots els càlculs que hagi fet un expert, però aquest ha de ser capaç d'enlairar-se per sobre del seu pou d'especialització i mirar la seva feina des del nostre punt de vista, de forma que ens faci partícips de les seves conclusions i en puguem discutir els criteris. Això vol també un esforç per part nostra. Implica rebutjar aquella creença de què nosaltres no ho entendrem perquè no en sabem. No arribarem al mateix grau de profunditat que l'expert, però els criteris i les bases sobre les que s'estan prenent determinades decisions sí que ens són assequibles.

Hem d'aprofitar que som en un moment de la història en el que tenim una massa social molt àmplia que ha tingut accés a l'educació i que té molta informació a l'abast, encara que a vegades es dissimuli tant bé.

dijous, 10 de gener del 2013

Tarifes planes, segon intent

(Traducido al castellano aquí)

A l'entrada anterior sembla que em vaig embolicar una mica. Una amable lectora em va fer el següent comentari:

Yo sí creo que las cosas tienen un valor más allá del que marcan los mercados financieros, y esto me parece igual de válido para un piso como para un tornillo. No sé si lo entiendo bien, pero me parece un poco contradictorio el modo en el que lo planteas... En el caso de los pisos parece que das a entender que la gente los sobrevalora porque les cuesta mucho pagarlos y por eso se resiste a venderlos aunque su valor de mercado haya bajado... Si los pisos han bajado de precio, valen lo que dicta el mercado y no más, de manera que hay que dejar atrás sentimentalismos a la hora de tomar decisiones sobre su posible venta, olvidarnos del esfuerzo que hemos invertido en ellos o del vínculo afectivo, etc. Sin embargo, en el caso de un tornillo, tu valoración sí está llena de sentimentalismo y dices que los despilfarramos porque su valor de mercado es bajo, pero en realidad cuestan mucho más (supongo que porque existe un coste ecológico o porque una persona ha invertido su esfuerzo y no se le ha pagado debidamente, y todo esto no se refleja en su valor de mercado). Pero bueno, ¿en qué quedamos? Si mandan los mercados, estos deberían mandar tanto para los tornillos como para los pisos... Si por otra parte aceptamos el valor del esfuerzo o de otros factores que no son meramente financieros, entonces deberíamos aceptarlos como válidos a la hora de tomar nuestras decisiones... Quizá estoy simplificándolo todo demasiado y probablemente no sea así lo que promueve el libro, pero yo sí reivindico otros factores que no sean los puramente económicos a la hora de decidir el valor de algo, tanto para los pisos como para los tornillos. Otra cosa es que con los actuales juegos financieros el valor de las cosas esté totalmente distorsionado, en eso estoy de acuerdo, pero si piensas que es lícito valorar un tornillo por encima de lo que marca el mercado, también debería serlo hacerlo con un piso, ¿no?


Rellegint l'entrada veig que em vaig preocupar més de seguir el procés dels meus pensaments que de clarificar les idees que volia transmetre, així que faré un segon intent.

El desencadenant de l'entrada va ser la qüestió de si l'invertit fins al moment en una empresa (entesa en un sentit ampli, no només mercantil) ens ha d'influir en les decisions a prendre sobre ella. Aquí, quan parlo d'inversió no té perquè ser econòmica. Pot ser una inversió de temps o d'esforç intel·lectual o emocional. Per equilibrar l'exemple crematístic del pis en posaré altres en els que la inversió no sigui econòmica. ¿Cal seguir amb una parella en la que no s'hi veu futur i ens és una relació contraproduent, pel fet d'haver-hi posat molt amor en el passat? ¿Cal seguir en una associació de la que vas ser membre fundacional, però l'orientació de la qual ha canviat i ara no t'hi identifiques? ¿Cal seguir en una feina que ens ha donat molts bons moments si veiem que ja no es correspon a les nostres expectatives? Per a mi, en tots els casos la resposta és no. De fet, és possible que la millor manera de conservar un passat gratificant és saber aturar-se a temps, abans que la situació es deteriori i ens prengui fins i tot els bons records. Com diria en Rick a Casablanca, "Cal que prenguis l'avió, perquè sinó ho sentiràs..." i aquesta és la manera d'aconseguir que "sempre quedi París".

Tot l'anterior ho segueixo subscrivint però, pensant en la conversa un cop acabada, em vaig adonar que el fet de valorar les coses en funció del que ens han costat, enlloc del seu valor actual és un problema en els dos sentits: supravalorem el que ens ha costat molt i infravalorem el que se'ns regala o se'ns ven barat. Certament vaig escollir un exemple poc afortunat amb els cargols de la ferreteria. Pensem millor en el preu del paper, o de unes bosses de plàstic, que inclou els costos de fabricar-ho, però no els costos de regenerar els arbres (en el cas del paper), o de la futura (o no tant) escassedat de petroli (en el cas de les bosses de plàstic). En aquests casos estem tenint en compte el cost passat i no el seu valor actual segons les previsions de futur.

El cas de les tarifes planes és similar, encara que no igual. Nosaltres estem pagant tant si ho fem anar com si no, per tant no som conscients del cost real, com en el cas del paper o del plàstic. Però les tarifes planes tenen l'efecte pervers de que, com més gastes, més barat et surt el que obtens. Així, estan promovent un consum irresponsable, enlloc d'una valoració adequada dels recursos que tenim. L'efecte del malbaratament no és conseqüència de que el consumidor es basi en el que ha invertit en el passat per valorar un recurs determinat, però l'assignació d'un preu arbitrari, no relacionat directament amb els costos de l'article ens despista a l'hora de donar-li un valor. És en aquest sentit en què està relacionat amb la nostra tendència a valorar les coses pel que ens han costat, i no pel seu valor actual o en funció de les previsions que puguem tenir de cara al futur.

I al donar voltes sobre tot això se'm va acudir una explicació, que crec plausible, d'aquesta característica humana de valorar el que tenim en funció del cost que ens ha suposat, enlloc del valor actual o del que ens costarà tornar-ho a obtenir. La idea era que en unes societats primitives, menys canviants que les actuals i de dimensions molt més petites, la mesura del que havia costat quelcom era una bona aproximació del que costaria obtenir-ho altre cop. En una societat primitiva, els costos passats devien ser molt més clars per tots, ja que no hi havia el grau d'especialització actual. Era en aquest sentit en el que deia que tothom havia fet una fletxa, o en devia haver vist fer alguna i, en conseqüència, sabia el que costava fer-les. En general, els recursos que normalment eren abundants, ho seguien sent; i els que eren escassos, o anaven alternant, estaven ben identificats. Els boscos no desapareixien de cop, per exemple, però se sabia que la disponibilitat de l'aigua podia canviar en funció de les pluges o la sequera.

No sé si ho hauré deixat més clar o hauré embolicat més la troca. Tinc clar que la conjectura sobre l'origen d'aquesta característica nostra no té cap fonament científic, ni està contrastada per fets experimentals. Tan sols volia proposar un angle diferent del que per a mi era l'evident, que és la finalitat de moltes de les entrades que escric.

dimecres, 2 de gener del 2013

Tarifes planes

(Traducido al castellano aquí)

Ahir, en una sobretaula llarga, estàvem comentant un llibre que estic llegint titulat El cisne negro, que tracta sobre l'impacte dels successos altament improbables. En un moment donat va aparèixer una controvèrsia sobre com ens ha d'afectar el passat en la presa de decisions. Jo no hi he arribat encara, però sembla que l'autor del llibre planteja, per exemple, que no ens hem de deixar influir pel que portem invertit en un determinat projecte a l'hora de decidir si cal continuar amb ell o no. Segons ell, la decisió hauria de ser presa en funció del present i el futur tan sols, independentment de si ja hem invertit 10 o 100.

Amb les precaucions necessàries pel fet de no haver llegit de primera ma el que diu l'autor, jo donava suport a aquesta tesi. I sortia l'exemple del plantejament sobre si era convenient vendre's el pis o no en un determinat moment. Jo sostenia que la decisió no s'havia de veure afectada pels diners que es portessin invertits en el pis fins el moment, sinó pel valor present i les previsions futures. El que s'ha pagat és el que s'ha pagat i però el que val és el que val, independentment del que s'ha pagat fins al moment.

Oposada a aquesta postura sortia la de que no ens podem abstreure dels esforços que ens ha costat arribar a on som. I cal reconèixer que d'alguna manera, és un factor que tenim en compte de manera inconscient. Tenim la sensació de que vendre alguna cosa que ens ha costat molt de aconseguir representa una pèrdua molt més important que desfer-nos d'exactament el mateix si és quelcom que ens han regalat. Com que es tracta d'una sensació, i crec que la tenim en general, no discutiré que existeixi. Una altra cosa és que considero que no és una bona consellera.

Però el reflexionar sobre això m'ha portat a pensar en perquè tenim aquesta sensació. I crec que és el mateix problema que les tarifes planes, sobre el que ja vaig fer un comentari a l'entrada sobre el deute i l'austeritat. En aquella entrada, de fet, estava reconeixent que la nostra estructura mental ens du a malbaratar el que no ens ha costat obtenir. Segurament usarem quatre bosses per llençar les escombraries més fàcilment si ens les han regalat al supermercat que si les hem hagut de pagar al cost ecològic que tenen (que és molt més alt que el que tenen actualment). Donem valor a les coses en funció del que ens costen, no del valor real que tenen. Així, la única manera que sembla efectiva de que valorem el que tenim és que ens costi obtenir-ho.

En una societat primitiva, on les eines se les construïa cadascú o el veí que teníem al costat, tothom era conscient del que costava cada cosa. Fer una fletxa ben recta i punxeguda costava, però tots ho havien fet algun cop o ho havien vist fer. Ara anem a una ferreteria i comprem un grapat de cargols sense esforç i a un preu ben baix. Segurament n'agafarem de més "per si de cas". Avui en dia, el preu de les coses no és un reflex directe del que costa fer-les sinó que està distorsionat per molts motius, entre ells els jocs financers. En un món com aquest hi poden haver coses que són importants o costoses però a les que no donem valor perquè tenen un preu molt baix.

I aquest problema ve a ser el mateix que el que plantejava al començament. Les tarifes planes ens fan infravalorar el que tenim. Si alguna cosa ens ve donada sense esforç ens sembla que la podrem tornar a obtenir sense problemes, mentre que si quelcom ens ha costat molt ens sembla valuosa, encara que en realitat pot no ser-ho gaire. O podia haver-ho estat i ja no ser-ho. En aquest sentit, aferrar-nos a l'esforç invertit en el passat pot ser una trampa amb conseqüències desastroses.

I la veritat és que això no és nou. La primera tarifa plana va fracassar ja fa molts anys, quan a Adam i Eva els van fer fora del paradís i els van condemnar a guanyar-se el pa amb la suor de la seva front, a veure si amb l'esforç invertit aprenien a donar-li el valor correcte.